D'una reflexió

Del 2020 ençà m'adone que tota la meua producció poètica són plaquetes. Una d'autopublicada i quatre més d'inèdites algunes d'aquestes presentades al premi de poesia subversiva Hac Mor. Com que no han rebut cap premi, la fi que els espera serà l'autopublicació una altra volta. El tocat és que un parell d'aquestes poden ser publicades tal com ho va publicar Hansjörg Mayer als anys 60 del segle XX.

Autopublicacions artesanes de proximitat.

D'un vespre poètic

Al vespre d'ahir va ser de recital poètic: convidat pel Víctor Benavides en la sala d'exposicions del Teatre del Micalet, vaig compartir micròfon amb l'amic Pere Ciscar en una versió ranca del Comboi deslíric (per raons de faena, el Pau Rodríguez no va poder completar-nos). Érem la segona part d'un acte que en la primera volia homenatjar la infància, sobretot, en temps de guerra i emigració, per l'aplec de poemes recitats en veus d'altres poetes.

Vam recitar tots dos un poema adient al fil infantil i tot seguit vam deixar anar el nostre carregament de poemes deslírics. Va ser curt, però n'era una mostra de la nostra pràctica poètica. Els escoltadors van riure, perquè fet i fet, són poemes que tenen un biaix humorístic (encara que tenen un pòsit greu).

Per a acabar, retrobament d'amics i records de vells temps, que va acabar en sopar en un dimarts qualsevol amb l'ai al cor de no haver de perdre l'últim tren.

D'una altra característica poètica personal

Aquest bimestre han estat fent al poble del costat unes ponències molt interessants dobre avantguardes i feixismes. Des del meu punt de vista tenia unes expectatives de què parlarien i he tingut un poc de decepció, però en general han estat bé: he aprés coses i com que els ponents eren de categoria la sensació, el sentiment ha estat d'haver-se llançat a perdre durant els 25 anys que vaig acabar la facultat: quanta saviesa i quanta mediocritat. Al remat, l'última de les ponències pertanyia a una mallorquina, la Margalida Pons, que va parlar de poesia experimental catalana. La volia conéixer, li vaig regalar llibres meus (que em va dir que volia llegir!) i destacaré que va acabar el seu escoli amb el concepte del poeta Hac Mor fracassart. Doncs això, que soc un foraviler fracassart.

D'una vintena d'anys

D'allò que em fa neguit el temps, no és només el fet d'envellir i que el cos vaja perdent la frescor aquella que cantaven els llatins de cull flors, xicona. També fa desfici pensar en, per exemple, vint anys i recordar coses, fites que hagueren ocorregut eixos anys arrere. D'aquesta glopada d'anys em va al cap en un mes com aquest que fa vint anys em va atorgar un jurat el premi més important que he tingut mai: dues dècades que van guardonar el meu Dos poals.

De convertir-se una reserva o gueto

 En un país desnaturalitzat o en procés de desnaturalització, més precisament en la societat que forma originalment un país, la humiliació envers ella és l'acció més profitosa (i quant més descarada i punyent més efectiva serà). Endemés, es fa necessària la participació de la massa acrítica, tan nombrosa, que pren el paper del menfot amb més potència o més  poca.

De fa molt de temps i ara mateix en el cas de pocs dies n'han brotat uns quants casos, és un fet dolorós l'actitud dels metges de no voler atendre valencianoparlants i exigeixen ser parlats en castellà. Ací tenim ben clares les dues postures esmentades adés: la de la humiliació, en què uns governs no garanteixen el dret del ciutadà (i s'escapoleixen de la responsabilitat en no legislar i només per això ja és ser actiu i part provocadora de la humiliació); i la del menfot, en nombre de gent abundant i alhora col·laboradora en la desnaturalització del país, quan justifica i contesta l'agredit dient-li que pot parlar castellà i que no caldria posar-se d'eixa manera.

Deixant de banda les variables (fa poc que està ací, ve de fora...), tot plegat respon al pla de desprestigiar una llengua i renaturalitzar una societat fins a la compleció. Un cas transversal i de lluites compartides: quan una dona és violada, els menfots brotaran dient que per què anava tan maquillada, per què anava provocant, per què... ço que siga.

D'una entrevista

Primer el Pau Rodríguez i ara aquest fragment del Pol Guasch en una entrevista al Vilaweb:

No escric per als altres, per a ningú en concret, ni tan sols per a mi mateix. Escric per la literatura. Per la poesia. Per l’escriptura. Això ho vaig aprendre de Marina Tsvetàieva. El meu ofici, el meu gest, és fer literatura, i no pas arreglar el món. No sóc un escriptor afiliat als sòviets. Vull fer literatura com un escultor vol fer escultura, i el meu material no és el metall ni la fusta sinó el llenguatge. La meva intenció no és representar el món ni descriure’l, sinó intentar trobar-hi alguna veritat. El llenguatge és el mitjà i una finalitat en si mateix. No crec que apostar per la poeticitat sigui hermètic, ni inaccessible, ni privilegiat, ni elitista. La poesia és una desactivació del llenguatge connectiu, de les lògiques del llenguatge en el procés semiocapitalista, de l’algorisme, del llenguatge petrificat. La poesia és obertura. No per apostar per la poesia renuncies a la realitat. Això ho explica molt bé Bifo Berardi.

Amb vint anys d'escriptor oficial i a un parell d'anys d'entrar en la cinquantena, el poeta es sent desconcertat i descol·locat, qüestionant-se.

De ço que es suposa que és el partit valencianista

Pel que s'ha vist, Compromís ha votat que sí a la llei d'amnistia, igual que la resta de partits polítics d'esquerres: BNG, Bildu... Em desconcerta molt, certament. Tinc tantes qüestions a fer que em resulta complicat posar-les en orde i poder escriure-les ací, almenys al sendemà de la cosa.

De ser bledes

Passen 25 anys (llargament de colp) i tot es veu ensorrat a la maduresa, els mites i les il·lusions: l'oasi del català d'Andorra; la degradació particular canalnouera de la TV3; la misèria política del nostre nord català (pessebre, cort, quadra) en què no arribem a copsar, capir, la teranyina fosca de la vida política profunda; la tristor política, també indigna en la dreta extrema, al nostre país.

De la covardia

El Psoe i el Pp d'Espanya (amb valencians en el Congreso) han votat rebutjar la proposta de Compromís incloure el dret civil valencià en la Constitución.

a) Oooooooooooooooooh!

b) Qui ho hauria imaginat?

c) Per a ofrenar noves glòries a Espanya...

d) Votar que no al pressupost.

De dades biogràfiques

Ara fa 24 anys que han passat 24 anys, una dada potser irrellevant per al comú de la gent, però que a jo sí que té un cert regust de destacable: la fita de l'any 2000. En arribar aquell any jo anava a fer-ne 24 i ara ja n'han passats els mateixos: puc dir que he viscut igual abans i després de la ratlla (que no segle).

Una dada que també és irrellevant però que encara recorde és què fea aquell capdany: escurar plats i preparar les coses per a fer el dinar. Eren les 12, migdia, i per la televisió emetien en el canal Euronews el primer ninou d'eixa jornada, en Nova Zelanda llançaven castells de foc i tot era una festa; hores després, festejàvem nosaltres.

24 que en tinc 24.

D'etiquetatge

Papas Escrivà, empresa valenciana de la Safor, 40 anys després de la Llei d'ús, encara menysprea el valencià i no el fa servir en la llista dels idiomes dels ingredients: anglés, francés, italià i alemany.

Patatas Rubio, empresa murciana que ha decidit incloure el valencià en el seu etiquetatge, almenys en els productes trobats en el Consum.

De Múrcia vindran i el valencià usaran (i els en compraran). Vergonya, cavallers, vergonya.

De la imbecil·litat

Igual que les persones fan les religions, així també Europa. Les persones d'Europa han anat a Catalunya per a dir que el castellà és una llengua en perill. Oh, Europa de merda.

D'una decepció de país

Llig el titular del Vilaweb que diu que Compromís ha esdevingut absent al debat d’investidura. Açò fa molt de mal, dol moltíssim i fa constatar que no som res com a poble, com a poble valencià vull dir, que desapareixem com a poble roda i volta.

De res val que hi hagen socialistes, pepers, voxers al Congreso, perquè com és natural, vist al llarg de la vida de la democràcia postfranquista, els diputats d'aquests partits que hom envia com a representats després de les eleccions poc fan als interessos del País Valencià, fet i fet, només acaben ofrenant noves glòries a Espanya: corredor mediterrani, port de València, el català i l'ensenyament, etc. Podríem dir, tot repartint carnets de valencianitat, que són poc valencians.

Irrellevància, inimportància absolutes.

D'un vertigen

Novembre és el mes en què administrativament faig els anys del treball en l'ensenyament. Enguany en són vint: mire arrere, molt arrere i m'agafa desfici. Són un bastaix d'anys molt contundent de capir, amb unes quantes lleis d'educació pel mig. El vertigen és mirar l'abís del bastaix dels pocs anys que resten per a la fi d'açò. 

D'un dubte

Tenint en compte que qualsevol persona que tinga el C2 de valencià pot fer classe de valencià en secundària, ¿estem els llicenciats en filologia catalana sobrequalificats per a impartir aquesta matèria, més encara també si mirem el focus de l'assignatura amb la llei nova?

D'una decepció

Primer d'octubre o escrit també 1r d'octubre. Passen els anys i aquesta data tan important no només per als catalans sinó per als valencians que creiem en els Països Catalans sembla que va esvaint-se quant a significat, quant a poder. És injust dir-ho, que el món de la política (l'alta i la baixa) és mediocre o miserable, però no puc evitar tenir aquesta emoció de decepció, de sentir-se enganyats com a xones.

El món de la política és una enganyifa en què altres interessos perverteixen les condicions de vida d'una societat que podria assolir un benestar més gran  (en principi, després caldria veure què passaria aconseguida la independècia).

Després em mire el país i la dolor és mosntruosa.

D'un curs amb malastruga

Ha començat un altre curs i aquest és el del retorn al desert després del miratge (que no oasi) del Botànic. Una tornada de la dreta extrema al govern valencià (al País Valencià no hi ha dreta, només extrema) que representa la recuperació dels fantasmes de l'antivalencianisme més furibund i esperpèntic i el més assolador: l'enfonsament del poc que havia pogut ascendir el Botànic. Sí, eixe pa que volíem tant i que, pobre, ha acabat potinejat i emporcat.

Tornem a l'escola amb els capteniments més pessimistes d'una escola pública corcada; amb la sensació que l'escola concertada no ha vist en perill el seu estament; amb la convicció que la privada continuarà sent el poder ocult d'arrels pregones.

Quatre anys ens esperen i se n'expecten més si girem la vista al cicle de vint anys que va tenir la dreta extrema abans de governar el Botànic: recordem-ho, del 1995 fins al 2015.

D'un premi poètic

Segon any que em presente al premi de poesia subversiva i tornem a no aconseguir el guardó. Estic un poc decebut perquè pensava que duia una obra bona, però sembla que no era subversiva d'acord amb la idea del jurat. Continuarem intentant-ho, a vore si acabe de copsar que és la subversió poètica.

D'úns plans que cal canviar

S'acaba el mes i per culpa d'aquestes oposicions unes quantes coses que volia fer hauran d'arraconar-se i ser represes molt molt més avant, per exemple, els enraonaments que volia produir: tota la prioritat serà per a la traducció.

D'unes oposicions

Aquest curs m'han obligat a ser tribunal d'oposicions i d'aquesta faena he tret moltes experiències, he tret moltes reflexions. Una primera per a aquest text que serà breu: per què els especialistes proposen que els menuts i adolescents no es vegen capturats pel mòbil i per tot allò que implica i bona part del opositors, en la seua unitat didàctica el mòbil i tot allò que l'envolta era necessari per a fer activitats?