Desitjos

Per favor, no em desitgeu un bon nadal. Si em voleu bé de veres, desitgeu-me un bon any.

(perquè un nadal són pocs dies, i en el temps que ens acorre millor serà que tinguem un bon any)

Comentari de text

Del Vilaweb trec aquestes declaracions del Conseller Ciscar, del tocat de ser recíprocs amb la TV3 i n'extrec els raonaments següents:

1) En el moment que el govern català estigui disposat a respectar les senyes d'identitat del poble valencià, la llengua, la nostra cultura, les nostres tradicions, els símbols que els valencians ens hem donat com a propis en el nostre estatut d'autonomia, podem arribar a un conveni de reciprocitat i ho desblocarem absolutament tot.

EstatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutEstatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutEstatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutEstatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutEstatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutEstatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutEstatutestatutestatutestatutestatut

No sé quina obsessió amb l'estatut si al remat hom fa ço que li rota de les lleis...

2)L'advocacia de la Generalitat estudia minuciosament la sentència per establir quines 'implicacions i efectes' té.

Ah, però, encara no ho teniu clar? És que encara hi han més coses que gratar? No dèieu que cal acatar les sentències dels jutges?

Bescollada ben pegada

Molt bé. Sembla que per fi podrem gaudir de la TV3 una altra volta. Me n'alegre molt, me'n congratule.

La llàstima serà la programació que faran: per molt subversiu que siga Polònia és igual de castellanitzant que qualsevol altre programa bilingüe de Canal 9; per molt catalans siguen els Telenotícies, no deixaran de ser una versió catalana de notícies espanyoles.

Benvinguda TV3, ara caldrà fer la selecció de programes: doncs parla català, vegem què diu...

Concepte d'amistat

Protestar contra les decisions del govern és molt fàcil i no implica cap desgast emocional personal, a més a més que resulta inútil. Vull dir: com a ciutadans que estem en un altre nivell, ben separat de la classe política que governa no ens resulta angoixant criticar negativament, revoltar-nos, contra certes mesures que ataquen la societat, ço és, no els coneixem, no són amics nostres, no els veiem en les relacions diàries, per tant no ens dol malparlar-ne. Pe exemple, el ministre Wert continua amb l'escomesa de carregar-se el català dels àmbits que havia aconseguit després de la dictadura de Franco. La nostra reacció és ignorar-lo, no convidar-lo a cap acte, etc.

Però el problema s'agreuja quan entrem en l'espai més proper, és a dir, quan convivim amb amics, coneguts que tractem sovint. Els actes de les persones acostades afecten igual de greu que els de les persones que no tractem, és per això que són més feridores. El tocat és que no sé com afrontar el moll d'aquest text: es pot mantenir l'amistat o alguna mena de relació amb gent que ha votat el PP? Vull dir ¿es pot conservar una amistat amb algú que vota el PP, quan aquest PP té com a obsessió destruir qualsevol llengua que no siga el castellà? ¿Pot algú conservar l'amistat amb altri que ha votat el PP, quan aquest PP ha menystingut la gent que té familiars dependents? ¿Pot algú conservar l'amistat amb altri que ha votat el PP, quan aquest ha destinat els diners per salvar els bancs i no per salvar els més desafavorits?

Fet i fet, es poden mirar a la cara sense que hi hagen remordiments i retrets?

Reacció o quasi lletra de batalla...

Els del Corte Inglés han engegat al País Valencià una campanya de retolació de les prestatgeries dels llibres en la nostra llengua. Per a fer-los saber la meua indignació, els he escrit aquesta carta. Si algú vol fer-la servir per a queixar-se també, que en faça ús.

Senyor, 

no faré llarga aquesta carta. Trobe un insult la vostra decisió de considerar el valencià com un "idioma autonómico" o "otras lenguas" en la retolació que feu de les prestatgeries de llibres dels centres Corte Inglés valencians. És per això que vull manifestar-vos l'ofensa que m'ocasioneu amb la vostra actitud. Puc dir-vos que no tinc la vostra targeta, però a partir d'açò, ni ganes tinc d'aconseguir-la, ni de comprar als vostres establiments, ni llibres, ni música ni res per aquest menyspreu a una llengua tan digna com és el valencià, barra català. Per cert, supose que en els Corte Inglés de Barcelona no heu tingut el valor de posar ni "idioma autonòmic" ni "altres llengües". Amb açò queda demostrat el vostre nivell de cinisme.

Atentament, 

Cara de compromís

Ahir al vespre em vaig quedar amb cara de bleda. Havíem entrat a una llibreria i en començar a tafanejar pels llibres vaig ensopegar amb un llibre per què tenia un cert interés. El tocat és que els mesos de juny i de juliol he estat treballant en la traducció d'un llibre grec d'assaig. Hi he dedicat moltes hores i molta il·lusió, tot pensant que potser interessaria a alguna editorial catalana i que me l'agafarien: així doncs, hores de diccionaris, hores de recerca d'informació per a notes, hores, al cap i a la fi. En acabar la traducció dita, em vaig dedicar a enviar-la a editorials que treballen l'assaig, amb el resultat ben descoratjador: ens agrada però no tenim diners, ens agrada, però ja tenim la planificació tancada, i d'altres que ni responen. Vist el mal èxit amb la versió catalana, mamprenc la traducció al castellà. Una volta feta el setembre, cerque editorials castellanes, amb un resultat més trist encara: de tres o quatres enviaments, cap es digna a respondre.

Fins ahir, en entrar a la llibreria aquella. Mare, i quin mal rasquit en veure que ja havien publicat la traducció al castellà, d'octubre del 2012. Vos puc dir que em vaig quedar de pasta de moniato. Tanmateix, encara sort que l'editorial que ha publicat la versió al castellà no és una a què vaig enviar la proposta de traducció. De retruc, cal pensar que ja devia ser un projecte en dansa per a aquella editorial, i si els haguera enviat la meua proposta aquest setembre de ben segur que m'haurien dit, no gràcies, però ja ens la fa un altre traductor.

Sabeu què em posaria realment trist? Que isquera la versió en català i no fóra la meua...

Conhort

L'enhorabona als homosexuals per aquest pas nou cap a la normalitat; uns altres però, el fan envers la subanormalitat...

Monòleg interior

-(És que... Ma que és coenta madona Laura. Quin pensament de cortines per a les finestres... Ca, ca,ca...)

-Senyora, compte que trenqueu el gest...

-Disculpeu, mossén Da Vinci. (A tu, a tu sí que et trencava una cosa, lladre, més que lladre, que em tens lo cor robat! Ai, Lleonard que bo que esteu, teniu la verga com un... com un...com un trofeu, quines dos anques com a...)

-Senyora, el gest! El gest!

-Perdó, perdó! (És que no puc eixir de casa jo... Ca, ca,ca... què dic? Si estic a ma casa! Ai, que fava estic, senyor!).

Cartonet

Continua intentant-ho...

Més cromos

Aquest cap de setmana llarg d'octubre he estat a Menorca, el darrer cromo balear que em restava per col·leccionar. Hi havia d'anar també a fer una presentació del poemari dels Hòmens, però al remat, per culpa dels dies festius, doncs no ha pogut ser. Un poc decebut, però què hi farem, una altra més al sarró.

A l'illa, bona companyia, bon menjar, bones vistes, pobles bonics i una cala preciosa (Macarelleta) on prendre el bany, encara, el mes d'octubre, malgrat l'oratge un poc punyeter...

De premis literaris

Un dia un amic poeta em va demanar per què no em presentava a un concurs determinat. Li vaig respondre que malgrat que el permi no estava gens malament, no m'apanyaven les condicions de les bases; també vaig dir que sí que fa il·lusió guanyar-lo, però que més enllà del premi, jo mirava alguna cosa més, per exemple, les condicions que vindrien després.

Aquest premi té prestigi, implica reconeixement i un bon grapat d'exemplars venuts (si tenim present com està el tema de les vendes en poesia i en català), però hi ha una cosa que no em fa el pes. De bestreta, el dit guardó sembla un premi ben pagat, 3000 euros (tanmateix, n'he comptat uns quants moltíssim més ben pagats: 8000, 9000, 10000 euros), però una de les condicions fa que el premi siga irrisori: aquests diners corresponen als 4000 exemplars editats de la primera edició. Si fem comptes, l'autor guanya per cada llibre 0'75 euros: vist en calent, 3000 euros són molts diners; vista la lletra menuda, 75 cèntims fan pena, quan el poemari en val 12. Més encara, és possible que de ben segur no es faran 4000 llibres i que al remat, si se'n venen 500 còpies, quedaria virtualment un benefici de 6 euros per llibre; però, això és enganyar-se, perquè si es vol fer diners, seria menester fer una segona impressió, i a vore com acabes els 3500 poemaris emmagatzemats.

Comptat i debatut, cal dir però, que qui es presenta concretament als premis de poesia (el meu cas per exemple) no viu justament de la poesia; té una altra faena que li cobreix les necessitats, i els diners del premi esdevenen un suplement agradable que tapa algun clot o calma algun desig. És per això que tant es valdria aquesta condició contractual desficiosa... o que una inundació en el magatzem haja malbaratat els llibres.

Al remat, i considerant no només el fet econòmic, em demane si compensa el poeta guardonat que té un poc d'exigència en l'obra pròpia guanyar el premi. Cadascú és lliure de pensar ço que voldrà, però de moment em reserve el dret de no presentar-m'hi, malgrat que represente una gran fita i siga de volada... Guanyar-lo, és clar, ja és una altra cosa.

Por

D'uns dies ençà m'ha entrat un neguit molt lleig pel tema aquest de l'envit dels catalans al Govern i a l'Estat espanyols. A la constitució queda indissoluble la unitat d'Espanya i per a garantir-la hom hi esmerça l'exèrcit. És per això que dic el mal de cos perquè ja han aparegut diverses veus de militars en contra, algunes demanant la intervenció.

Jo em demane: com pensen fer-ho? Amb un guerra, mobilitzant soldats? No m'entra al cap veure imatges com les de Bòsnia a Espanya. Més encara dins una Unió Europea.

Sempre la por, sempre els militars, sempre l'odi...

jghdjkghsgjkhg!!!!!!

Al diari diu que el president del nostre país, en Carlos Fabra, considera que el País Valencià està més que legitimat que Catalunya per a demanar.

Doncs, demana, collons! Fes alguna cosa, caguendénia!

Paralímpics

En relació a aquest text dels jocs olímpics i els valencias, ara toca fer referència als paralímpics valencians. Si no m'he informat malament, 4 medalles han aconseguit quatre esportistes discapacitats valencians (6 en total si hom vol ampliar-ho als federats al País Valencià). L'enhorabona.

No es tracta de llevar mèrit als olímpics, però.

Esquena coberta

Parlar és de bades i actuar amb l'esquena coberta és molt senzill. La política María Dolores de Cospedal vol que els polítics no cobren: mesura populista, però demagògica i del tot injusta. Tothom qui fa una faena ha de cobrar-la: ja serà polític, ja serà llumer, ja serà becari. Com dic, parlar és de bades, i a ella no li costa gens afirmar açò quan darrere té dos sous, més els extres que es treuen de comissions, etc. Si a açò afiges els diners que guanya el marit, doncs, deixen una renda familiar molt tranquil·la. Qualsevol persona que tinga un bon matalaf, podrà viure de la política, efectivament...

No es tracta de llevar el sou a ningú de la política si hom pretén retallar despeses: simplement cal executar altres mesures. Per exemple, reduir el nombre d'assessors, retallar en dietes...

Llengües espanyoles... No gràcies!

Hui s'ha votat al Congrés dels Diputats la tramitació o no de la Llei de Televisió sense Fronteres, una llei que ha nascut de ço que diuen Iniciativa Legislativa Popular, amb què els diputats triats pel poble, accepten o no trametre una iniciativa que naix efectivament del poble i no dels partits polítics. El PP hi ha votat en contra, però reconeix (supose que positivament) el valor de les iniciatives i tot això i allò: moltes gràcies per participar o bon xic i faener, però demà no tornes.

El PSOE, amb majoria relativa al Congrés la legislatura darrera, la va vetar, però com que la polseguera va ser forta, es va fer arrere i en va permetre l'acceptació a les Corts. Malauradament, la votació ha estat quan ja no estaven al poder i el fet que hagen votat a favor no deixa de ser ara mare, ara que m'he cagat o a bona hora apareixen les tenalles.

Els d'UPyD han dit que no representa una prohibició el seu vot negatiu a la llei, sinó el fet que l'Estat ha de pagar les emissions d'una autonomia a una altra. Comptat i debatut, Espanya ja és prou plural tal com està: fet i fet, és com el gos que ni menja ni deixa menjar.

La resta, CiU, EU, Compromís, etc. una colla de pelacanyes que han de veure com els forts els fan la puta i la Ramoneta. Qui deia que amb Franco en el tema de les llengües estàvem pitjor?

Fat

Falten pocs dies per acabar el mes d'agost i setembre reprén l'activitat cultural una altra volta abundosament, per exemple en els premis literaris. En aquest curs nou que començarà he fet una ullada a bases de premis diverses (a hores d'ara estic pendent que es resolga un concurs a què m'he presentat, i no tinc bones sensacions) i el tocat és que cada volta m'abelleix més poc presentar-me a algun concurs de poesia. N'hi han dos o tres que em fan gràcia, però em tiren arrere altres coses: fer les fotocòpies i canviar les portades per reutilitzar exemplars, posar-hi il·lusions per no res, el jurat decididor, les condicions de l'editorial, el desencís de demanar que retornen els exemplars...

Certament, no es perd res intentant-ho, que no sempre es pot guanyar, que tots són bons, que el guanyador és igual de bo que els finalistes, però havia de tocar a algú... Ço més trist és haver acceptat que no paga la pena. Que no paga la pena presentar la meua proposta literària...

Londres 2012

Segons el padró de l'1 de gener del 2011 de l'Institut Nacional d'Estadística d'Espanya, al País Valencià som 5.117.190 d'habitants, i vivim en 23.255 km quadrats. Dit açò, llevat dels valencians que formaven part d'esports d'equip, els altres no han guanyat cap medalla.

Ara que tothom es sent orgullós de ser del seu país perquè ha guanyat nosetantes medalles, ¿podem els valencians sentir-nos orgullosos de ser valencians? O simplement enfilarem pel camí dret i ens conformarem amb les medalles d'Espanya? Per a mi, és un poc trist que cap valencià de manera individual haja guanyat cap medalla olímpica: per què passa això?

He fet un repàs als semblants al valencià, i comparant-ho amb els habitants, no es pot dir res perquè països amb més pocs habitants n'han aconseguit unes quantes de manera individual: Croàcia (6 medalles), Lituània (5 medalles), Noruega (3 medalles), Suècia (6 medalles), Finlàndia (2 medalles) o Eslovènia (3 medalles). Queda clar que som un país petit, però els altres també ho són i ves per on han rascat alguna cosa.

L'esport ha estat sempre un indicador de nacionalisme, fet i fet els més destacats en aquesta mena d'inversió són els Estats Units, Rússia o la Xina. Hi han dedicat esforços de tota mena: econòmics, polítics, socials... i els resultats s'hi veuen: són qui més medalles guanyen i més ressò internacional prenen.

Al remat, no es pot emmirallar-se l'espanyol amb les medalles que ha tret, perquè si s'acompara a altres països semblants, ix perdent en la comparació: Hongria, Kazakhstan, Holanda, Ucraïna, Nova Zelanda, l'Iran, Jamaica, Txèquia. De retruc, els països amb qui hauria d'acomparar-se realment l'han passat per davant de manera aclaparadora: França, Itàlia, Austràlia o Corea del sud.

Ço que la majoria vol...

A la Marina Alta estan enfadats en alguns pobles pel tema de la supressió del servei de guàrdies nocturnes de l'atenció mèdica primària, que ara quedarà centralitzada a Dénia: és a dir, si algú té una urgència haurà d'arar directament a l'hospital de Marina Salut i no pas al poble mateix. Tot seguit presentaré unes dades:

RESULTATS ELECTORALS A LA GENERALITAT VALENCIANA (que és qui té les competències en salut, és a dir, no depén del govern central. És el nostre país qui fa i desfà en aquest tema)

                                                                  2011              2007

BENIARBEIG      45'52%  (1r partit)39'25%  (1r)

BENIDOLEIG      39'72%  (1r)       37'72%  (1r)

GATA            46'39%  (1r)       51'69%  (1r)

ONDARA          51'57%  (1r)       50'61%  (1r)

PEDREGUER       39'89%  (1r)       43'76%  (1r)

ELS POBLETS     47'12%  (1r)       48'19%  (1r)

EL VERGER       57'59%  (1r)       54'48%  (1r)

Font: web de la Generalitat Valenciana

A l'escola els professors ens esforcem perquè els alumnes tinguen capacitat de raonar i interpretar la realitat a partir de qualsevol text. El nostre esforç ha estat inútil...

Andrea Fabra

...i potser algú pensarà i no dirà aquestes paraules:

foteu-vos, miserables, que no teniu on caure morts, perquè ens aprofitem de vosaltres i encara continueu vontant-nos.

Foteu-vos, miserables, que mai de la vida arribareu a tenir la vida que tenim nosaltres.

Foteu-vos, miserables, que necessiteu recursos per cuidar els vostres pares malalts i ens els cremem nosaltres.

Foteu-vos, miserables, que se vos cremen les muntanyes i no ens dóna la gana gastar-nos els diners per solucionar-ho.

Foteu-vos, miserables, que teniu esperança i fe, mentre nosaltres ens passem la fe i la misericòrdia pel nas.

Foteu-vos, miserables, perquè vos tenim menjant de la nostra mà les molleriques que ens sobren a nosaltres.

Foteu-vos, miserables, perquè els vostres fills sempre seran miserables com vosaltres o desitjaran ser com nosaltres.

Foteu-vos.