D'un premi per a jo

M'han donat un premi: bé, oficialment m'han donat un premi (me l'havien ingressat setmanes abans, però ara ha estat l'acte de presentació pública). És el premi Carles Hac Mor de poesia subversiva que concedeix l'Ajuntament de Juneda i que publica l'editorial Fonoll.

He de dir, vull dir de fet, que n'estic molt content; que m'ha fet feliç i que ha servit per a apujar l'autoestima quant al tocat de l'orgull literari. Certament, el fet de considera-me foraviler, d'escriure poesia que no entra dins dels canals majoritaris de la poesia valenciana i malgrat intentar escriure d'acord amb aquells i no aconseguir res, que em donen aquest premi a Catalunya resol un parell de qüestions en dansa: reconéixer la poesia deslírica que faig i guanyar un premi fora del meu país.

Endemés, una poeta del jurat dels premis em va dir que llegir la meua plaqueta la va fer sentir com si estiguera llegint el mateix Carles, la qual cosa em va donar a entendre que verament el llibre sí que era subversiu. Més quan hi he presentat obra durant tres anys i no aconseguia res més que ser finalista juntament amb uns quants poetes més i, doncs, no saber què volia dir subversiu: enguany poesia subversiva soc jo.

L'obra que he escrit i que m'han publicat m'agrada molt: no és poesia tradicional, sinó un assaig literari en prosa literària i poesia inserida. Sense adonar-me'n vaig escriure un fragment breu, una part petita de ço que podria ser una obra grossa a l'estil del Recital privat de poesia per a una família anglesa possiblement inexistent, del poeta Pau i au; la qual cosa em fa pensar, podria allargar aquesta plaqueta? donar-li més contingut i fer-ne un llibre? Ves a saber, però ara per ara, no.

D'una cabòria turisticolingüística

No només ha estat aquest viatge a San Marein, sinó de fa temps que pense en allò que diuen uns viatges responsables i ètics. M'explique: de fa anys que hi ha el problema dels turistes del primer món que suposadament en lloc de viure l'experiència en un altre país com una cosa enriquidora la viuen com un fet d'aquells d'usar i tirar, superficial i que té poca consideració vers els indígenes.

El turisme de creuers, el de bufar-se, etc són turismes arrasadors del concepte humanístic del viatge: són aquesta classe de turisme que deixa de banda els aspectes culturals; no conviu amb la gent del lloc ni interactua si no és per als àpats dels restaurants, fa compres en les botigues multinacionals; o tenen un impacte mediambiental gros. Si bé tenen les parades habituals dels llocs de més renom (per exemple les catedrals, ponts, museus precisos), hi ha poca cosa més. 

Hom podria dir que potser és massa voler fer amistat amb la gent d'allí, si el viatge és tan curt i allò demana molta dedicació. Que són dies de lleure i hom va amb el temps just. Certament, però una cosa no lleva l'altra.

El tocat d'aquest text és vindicar també que dins d'aquest problema del turisme ètic, crec que hom deixa de banda una altra variable en aquesta llista de greuges: les llengües. En el meu cas, fa anys que vull anar a un país i que no hi vaig pel tema lingüístic: Irlanda. Aquest país és molt famós pels païsatges, la gastronomia, i d'altres més, però ho és també perquè és un lloc ideal per a aprendre anglés. Moltes acadèmies d'anglés envien els alumnes a fer estades d'estiu a aprendre-hi i és un lloc ja amb tradició.

El meu dubte és: per què hi he d'anar, no ja com a estudiant, sinó com a turista tot tenint en compte la desgràcia que pateix el gaèlic? Com puc anar-hi a gaudir de totes les meravelles fent servir l'anglés? No puc evitar projectar-ho als turistes que venen ací, als nostres Països Catalans, a aprendre castellà o a gaudir de les nostres meravelles i ens parlen en castellà sense saber (o sabent) del mal que patim per la llengua. Més encara, em remou més quan són els catalanoparlants convençuts del problema de la nostra llengua que hi van, no ja de vacances, sinó a aprendre anglés! 

He de dir que jo he estat en Gal·les i en Escòcia en la meua dècada dels 30 i d'això em sent malament, tal com quan en la dels vint vaig anar al País Basc i a la Vall d'Aran. He fet turisme i he hagut de fer sevir la llengua que ofega les altres i ara que han passat els anys i en soc més conscient i hi reflexione amb totes les variables que puguen ajustar-se, quan he de triar un lloc per a passar uns dies tinc en compte el fet de la llengua.

Aquest viatge de San Marein n'ha estat u: he fet servir l'anglés per a comunicar-m'hi i a voltes he parlat en valencià per a objectes concrets, tot amb la idea d'evitar tant quant he pogut l'italià (una llengua que tampoc parle, però de què sé un bon tall de paraules). A més a més he comprat llibres en romanyol (que no sé si acabaré llegint, però la idea és llegir-los, tal com vaig fer en el viatge a Escòcia o fins i tot traduir-los, com quan vaig traduir el poemari feroés).

De la llengua de San Marein

Cal establir de bestreta que la informació amb què escric aquest text ve principalment de la Viquipèdia en diverses llengües. La llengua de San Marein és romànica inclosa en el duet emilianoromanyol: específicament en el romanyol. Però dissortadament jo de romagnol no n'he sentit ni tampoc me n'han parlat.

Primer en l'hotel vaig demanar-ne unes paraules bàsiques a partir d'una cerca que havia fet per internet i es pensava que em referia que foren italianes. Quan vaig dir que no, que romanyol, la cara no es va tornar seriosa però sí indiferent al tema: roda i volta, no me'n van donar cap. però el fet més curiós és que en l'hotel, en el vestíbul d'entrada a un menjador, hi havia un prestatge amb llibres de temàtica local i ací vaig trobar un diccionari sanmareinés-italià (més gros encara, en la prestatgeria del raconet del bar d'eixe vestíbul, n'hi havien 6 més en renglereta!)

Als llocs on anava saludava dient Bun de i tothom em responia Buon giorno, tant a capital, com a ciutat com a poble. Les actituds de la gent eren d'indiferència total i de resposta, l'italià. En un parell de bars perduts en els confins del país vaig parar en dos bars i ni me'n van dir ni una malgrat haver dit Bun de (van suposar que era turista i van amagar la llengua? Van fer vida normal i parlaven en italià?). També tenia intenció de comprar llibres de poesia en romanyol (duia una llista feta d'autors) i en les dues llibreries sanmareineses la compra va ser zero i un llibre (en el primer cas no hi havien llibres de cap gènere; en el segon cas n'hi havien però n'eren pocs i no m'interessaven els temes ni el contingut. A més a més eren en un racó amagat de la llibreria i sense cap tarja que diguera que allò era romanyol; fins i tot el propietrari no era capaç de trobar el que suposadament li dia l'ordinador; més encara, ni em van demanar com és que un estranger s'interessava per aquesta llengua: mira, ni gos que fas ací). Ni llibres infantils, no diccionaris, ni cursos d'aprenentatge... Molt deprimidor.

Quant a la retolació: italià i anglés. Ni una placa de carrer, ni un senyal de trànsit, ni un cartell de restaurant: fins i tot, crec que ni tampoc d'eixos que són folcloritzants, llevat dels topònims (he de suposar) que començaven per Cà (Cà Chiavello, Cà Rigo o Cà Ragni). Allí no arribaria a saber ningú que existia del romanyol.

Al país només hi ha una televisió i pel poc que vaig veure, era en italià; ara, hom podia veure tots els canals que hi ha en Itàlia; la música que posaven en les ràdios dels autobusos, de ràdios italianes. Els pocs cementiris que vaig trobar i el poc que vaig trobar de làpides, en italià.

No faré més llarga aquesta llista de greuges i fretures, però em vaig sentir molt malament i consirós de trobar aquesta realitat: que un país que es sent orgullós de ser el més antic d'Europa i que s'ofen si li dius italià, haja abolit la llengua pròpia, històrica. De fet en la viquipèdia anglesa hom diu que s'extingirà en passar l'any 2040. Més encara, la viquipèdia emilioromanyola fa ganes de plorar de les poques entrades (13513) que ofereix i tan curtes: per exemple la de la llengua mateixa. D'ací també hom arriba a ser conscient de la dialectalització tan gran que té aquesta llengua, amb 11 variants.

La part final d'aquest text és que vaig arribar a San Marein via aèria per Bolonya i via terrestre per Rimini. Fent la darrera nit a Bolonya, on hom suposa que hom parla l'emilià, vaig comprar allí els darrers 4 exemplars de poesia que tenia la llibreria.

D'un país petit

He estat de viatge a San Marein, un país petit inserit dins la península itàlica; perquè vos en feu una idea: no és més gran que Dénia (62 km) i no té més habitants que Xàbia (33.000 habitants). Tanmateix, és un estat independent. Vos imagineu una Xàbia independent? Xàbia tot un país en l'ONU, fent sonar l'himne propi i tenint lleis pròpies? 

Durant 5 dies he pogut fer un viatge que ha tocat bona part del territori i he vist que és un país amb diverses cares: la de la capital medieval turística, que s'ompli de gent al llarg del matí i que en caent el vespre va buidant-se (em ve al cap Morella o Peníscola). Hom pot dir que té el cercle interior medieval, amb torres incloses, que concentra l'activitat comercial turística (perfums, joies, armes, numismàtica, restauració) però que té un cercle exterior contemporani petit, específicament d'habitatge corrent que participa també de la cosa comercial, però que seria de les compres a última hora i d'últim recurs. Fet i fet, és la part de l'aparcament dels autobusos i autocars, per exemple. 

Una altra cara és la no turística, amb una subdivisió: d'una banda la rural, en què no hi ha pràcticament gens de turisme perquè no hi ha res a vore (cal entendre aquest res a vore com allò que hi arribes i no trobes carrers medievals, esglésies antigues, etc. Representaria llocs com Pamis, Jesús Pobre o la Xara: fins i tot aquests dos darrers tenen més vida i activitat!). De l'altra banda la urbana, amb 2 poblacions: una de més de 6000 habitants i una altra de més de 10000. En la segona hi ha el centre comercial que aplega molts negocis que podem trobar per ací o fins i tot un outlet amb marques de gamma mitjana alta.

M'ha agradat el país? Doncs sí. És un lloc per a passar uns dies tranquil si hom vol fer bicicleta, caminar per la part rural, menjar bé a un preu com els d'ací o comprar roba d'unes marques que ací costen cares cares. La part negativa: la llengua, de què parlaré un altre dia. 

Del temps que s'ha enfugit

Comença juliol i continuant la veta de les coses que fan vertigen de pensar, hi ha el fet que ara fa vint anys que vaig aprovar les oposicions. Certament m'ha provocat desassossec atés que mire arrere i sembla que han passat com un llamp. 

De la reflexió poètica

He de reconéixer la meua petitesa quant a la poesia que practique; aquests quatre anys de pràctica per al premi m'ho han demostrat. L'amic Pere ha estat un gran suport i faig introspecció i m'adone que sé una gota d'aquesta mar que és la poesia alternativa. Gràcies a ell he descobert llibres que tracten el tema i posen nom a les propostes que algunes voltes he assajat i me'n destapen d'altres que no coneixia i que em serviran per a ampliar el meu camí (i de retruc allargar-lo). El Pere també m'ha fet conéixer una professora d'universitat que estudia aquesta classe de poesia, amb la qual cosa, hom pot entendre que té una valor literària dins la tradició general.

Ara venen uns anys de continuar experimentant i creant obra alternativa.

D'un premi a la fi

M'han atorgat un premi literari. Si bé havia renunciat a presentar-me als premis literaris de fa molts anys (vull dir als grossos, als importants, com el de Gandia, per exemple), la fita definitiva vaig voler posar-la en el darrer intent, en un premi menor, d'aquells de plaquetes l'any 2021.  A partir d'ací no volia res més atés que siga major o menor, tots tenien la mateixa forma.

Fins que va aparéixer el Pau i au i em va enviscar a presentar-me a un premi, petit també, però que ves per on s'adiu al meu esforç de poesia: Premi Carles Hac Mor de poesia subversiva. Certament, em va convéncer amb el fet que és la poesia que escric i, doncs, no vaig poder evitar oposar-m'hi. El problema cabdal per a jo ha estat saber, entendre, què és això de poesia subversiva. Han estat 4 intents i a la fi, poesia subversiva soc jo.

Del xample de la vida

Passen els anys, arribem gairebé a la cinquantena, però els alumnes sempre en tenen 13 o 16; ens fem vells, anem prenent consciència del xample de vida que són els més de 30 anys de diferència quan es tracta de parlar del passat. Què tenen els adolescents per a mirar arrere? La infantesa? ¿És a dir, 10 anys a tot estirar en què per raons neuronals han fet una poda i no en recorden gaire cosa substancial? La tasca grossa és fer entendre (ser conscient) a un adolescent una cosa que només es pot capir a força de fer, passar, anys. 30 anys de xample contra 10. 30 anys en què ara resta acabar la vida contra 10 en què tot just comença, tota la vida per davant. El madur que se'n va cap als 60 mentre que roman aparat davant dels que tenen sempre 13 o 16 anys. El madur que eixampla 10 anys més la distància contra els que encara es mantenen en els 10 anys.

De preus a 30 anys de diferència

Com he dit en uns mesos arrere, aquest curs 2024-2025 és el dels 30 anys que vaig començar a estudiar a la universitat i el meu principi d'independència familiar. Ara fa uns dies vaig trobar que una estudiant pagava 215 euros mensuals per la seua habitació (atenció, que no de pis) i m'ha fet recordar que en eixe primer any ço que pagava eren 54 euros. 

Del català barra valencià

Llig en el Vilaweb  l'article aquest; mentre el llegia, tot eren punyades a la cara de la realitat lingüística del català. Ha mostrat les misèries de la llengua a Catalunya i quin miratge s'ha esdevingut Catalunya als ulls dels valencians. L'autor ha escrit un text colpidor, abassegador, petrificant. Tristament a Catalunya, el català, l'havien despullat i els politicastres han enganyat el poble tot fent entendre que anava vestit.

El merder de tot plegat és que al meu país no tindrem mai un informe tan demolidor com aquest: vull dir, no el tindrem perquè mai de la vida l'elaboraran, ni la dreta extrema perquè és lingüicida, ni l'esquerra perquè tant és pusil·lànime com lingüicida. Que si el fan, tampoc serà tan inquisitiu ni anirà al moll de l'os.

Diuen que el 50% va votar el valencià, en fi...

De la fira del llibre de València

Una altra fira que va escolant-se en el flux de les coses que perden atracció és aquesta fira de València. Durant la dècada que vaig viure al cap-i-casal hi vaig anar unes quantes voltes; havent acabat aquest temps, en no viure-hi, la cosa ha anat diluint-se, si no és que hi anava a visitar algun amic o fins i tot una volta que vaig participar en un recital. El fet cert és que com a poeta no he tingut mai el gust que em convidaren ni a recitar ni ha presentar cap llibre. Aquesta raó és lògica: totes les obres que tinc, en ser autoeditades, doncs, no són conegudes i com a autor inconegut, aleshores no m'he fet conéixer; amb tot, sí que he publicat en alguna editorial algun llibre i sí que m'hauria agradat haver tingut un espai per a poder presentar-lo. Tanmateix, no s'hi va donar el cas.

De la fira del llibre

Aquest dia del llibre he estat en Barcelona. No he volgut abocar-m'hi per algunes raons: una era que no anava a soles i la companyia que duia no era l'adequada per al maremàgnum de gent que negava l'únic carrer que vaig travessar on hi havia parades; una altra era a causa d'aquesta gentada, que impedia mirar i espentava i t'arrossegava; per a acabar, també que fa temps que no m'atreu gaire aquesta celebració pel producte que om ofereix: de fet m'interessa més la Plaça del llibre que es fa en València o Gandia, més d'acord amb la manera que vull acostar-me als llibres a comprar.

També he llegit articles que parlen de quant ha perdut d'encant i de sentit aquesta diada des de diversos àmbits: massificació de gent, sobremesura de llibres, acaparament dels mediàtics, apartament de les llibreries o editorials petites.

Comptat i debatut, ara per ara aquest 23 d'abril no va de camí de ser l'objecte preuat que era abans.

De les mares

He llegit aquest article de la Marta Rojals del Vilaweb. De tots els problemes que ens toquen com a habitants del primer món, el de les pensions lligat a la natalitat baixa s'aixeca com u dels grossos. Com bé sabem i ens diuen els economistes, si no hi han treballadors nous que facen el recanvi, hom no podrà cobrar les pensions en retirar-se, i un cap és fonamental: que nasquen infants per a esdevenir treballadors que hauran de cotitzar. (Un altre cap és importar-los, per mitjà de la immigració, però ara no hi fa el cas).

És habitual llegir que és menester que nasquen més xiquets; que cal que augmente la natalitat; que la societat ha de créixer amb naixements. El tocat és: qui ha de portar al món tota eixa xicalla? No m'havia parat a pensar les implicacions d'aquesta qüestió pel fet que soc home i pel relat de la masculinitat imperant. Perquè, roda i volta, qui pareix criatures són les dones, elles. Certament, elles són les encarregades de proporcionar a la nostra societat la mà d'obra que ha de pagar el retir del vells.

Històricament, som els hòmens qui decidim, justifiquem, exigim que elles hagen de patir tot ço que implica un embaràs, en el fons per raons econòmiques. Comptat i debatut: qui som els hòmens (en general, dit grosserament) per a manar subtilment que les dones hagen de salvar l'economia en forçant llur cos? El fet important: són les dones qui realment estan en poder de decidir l'economia.

De la consulta del valencià

Un 50'53 és un empat tècnic, com dirien alguns. És una víctòria pírrica (en el sentit original, no l'actual: tant d'esforç per a arribar a aquesta conclusió tan minsa): de veres que en 40 anys de llei d'Ús del valencià aquest és el resultat? L'altra meitat de les famílies valencianes o de les immigrants que viuen al País Valencià no volen el valencià de llengua vehicular. Més encara, si és per una hora de valencià de més o de menys.

De vint anys

Aquest blog fa 20 anys: són els anys que pot durar una votura abans de canviar-la, per exemple; també un matrimoni dels nostres dies i fins i tot una amistat.

20 anys fa que he escrit pensaments, arguments, desficis, literatura a ritmes diversos: molts en un mes o pocs; molts en un any o pocs...

El dubte que brota és, cal continuar escrivint-hi en un moment en què el blog ha divergit en altres plataformes d'expressió personal?

Cal continuar exposant-se quant a idees, fets personals, actuacions literàries?

 

De la nostàlgia

Un whatsapp o un telèfon no perfecciona un enraonament en persona. Amb taules parades, passejos per carrers, amb músiques vora una tauleta. Parlar del temps que ha passat i hom recordar amb nostàlgia de pena més o no tant intensa. Valorar la creació literària pròpia si és vàlida, vigent, trencadora, destacada, satisfactòria, amb frustracions, felicitats, orgulls i misèries (però també la de l'altri). Compartir intimitats, fets personals propis de companys de generació.

 
Pense que la joventut no percebia el temps perquè hi vivia dins; la maduresa implica entendre que s'exhaureix.

De la merda de tot

Trump i la seua còrrua de seguidors; l'Europa convertida en inútil o també niu d'arribistes; la dreta extrema arreu i al País Valencià; la irrellevància cega del poder valencià com un gelat que ha caigut en terra; l'esperpent dels polítics catalans; l'odi contra el valencià; el jovent a qui cal perdonar la inexperiència que fa mal...

Estàs trist? No estigues trist!

De la llibertat educativa

De fa un temps que no para de ser present pel meu pensament l'aforisme del Fuster "M'odien, i això no té importància; però m´obliguen a odiar-los, i això sí que en té." Quin dilema més feridor.

De la desnació dels valencians

En un país desnaturalitzat o en procés de desnaturalització, més precisament en la societat que forma originalment un país, la humiliació envers ella és l'acció més profitosa (i quant més descarada i punyent més efectiva serà). Endemés, es fa necessària la participació de la massa acrítica, tan nombrosa, que pren el paper del menfot amb més potència o més  poca.

De fa molt de temps i ara mateix en el cas de pocs dies n'han brotat uns quants casos, és un fet dolorós l'actitud dels metges de no voler atendre valencianoparlants i exigeixen ser parlats en castellà. Ací tenim ben clares les dues postures esmentades adés: la de la humiliació, en què uns governs no garanteixen el dret del ciutadà (i s'escapoleixen de la responsabilitat en no legislar i només per això ja és ser actiu i part provocadora de la humiliació); i la del menfot, en nombre de gent abundant i alhora col·laboradora en la desnaturalització del país, quan justifica i contesta l'agredit dient-li que pot parlar castellà i que no caldria posar-se d'eixa manera.

Deixant de banda les variables (fa poc que està ací, ve de fora...), tot plegat respon al pla de desprestigiar una llengua i renaturalitzar una societat fins a la compleció. Un cas transversal i de lluites compartides: quan una dona és violada, els menfots brotaran dient que per què anava tan maquillada, per què anava provocant, per què... ço que siga.

D'una decepció política

He mirat el reportatge del 30 minuts que parla dels policies infiltrats i m'ha remogut molt. Crec que infiltrar-se en grups mafiosos o terroristes sí que té un sentit atés que es tracta de la seguretat de la societat on vivim; emperò dur a terme accions d'aquesta classe en grups que lluiten per l'abús del capitalisme i l'especulació depassa totalment la noblesa d'una acte tan de proïsme com arriscar la vida pel bé de la societat.

En segon lloc m'ha decebut, m'ha fet sentir malament, Compromís (perquè dels altres partits ni ho supose) pel tocat que no haja fet cap declaració forta, de rebuig, d'aquesta acció policial, en el fons amb connivència amb el govern que mana, al qual Compromís dona suport polític. He cercat per Twitter o Instagram i no he vist res del tema: de veres que no han declarat res (i jo no he sabut trobar-ho)?

D'un any de commemoracions personals

El 2025 serà un any significatiu per a jo quant a la idea de commemorar el pas de xifres redones pel que fa a coses personals. Per exemple, aquest blog fa 20 anys: he mirat el registre de publicacions i com tot ço que passa en la vida, està en un moment d'estabilització en la davallada de l'efervescència, no de l'inici sinó de mitjan vida d'aquest mitjà. No escric tant ací, per raons vàries: no tinc tantes coses a dir, no tinc tant de temps per a escriure les coses que vull dir...

Aquest blog va nàixer per a parlar de la meua producció poètica i ací una altra xifra redona, 20 anys fa que es va publicar el Dos poals de sabó... La idea que tenia era parlar del meu procés creatiu, de les anècdotes d'escriptura, etc. però va evolucionar a parlar de tot: també de política, llengua, desficis personals, ço que es suposa en un blog personal: i entremig, doncs la meua tasca poètica. Doncs sí, vint anys fa que vaig entrar oficialment en el circuit (tradició!) literari català, versió valenciana. En aquests anys he acabat la trilogia del Dos poals, no he passat del primer llibre de la trilogia dels Hòmens primer i quant a la dedicada a l'amor, doncs allí està el primer llibre, en un grapat de fotocòpies que no sé si algun dia faré publicar.

Enguany també farà 20 anys que vaig aprovar les oposicions al cos de professors de Secundària, un fet que no volia que durara tant de temps, perquè jo volia dedicar-me a la literatura completament i ha acabat imposant-se i amb la idea de retirar-me essent professor que escriu literatura.

Més encara, fa 30 anys que vaig començar els estudis universitaris, el record del qual encara guarde amb simpatia i bondat. Temps arrere mirava les assignatures que es donen en filologia catalana en diverses universitats dels Països Catalans i he vist que certament han canviat molt, de tants anys arrere.

Per a acabar, fa 10 anys que vaig guanyar el darrer premi literari: una plaqueta petita en el premi de posia del poble; dit així sona trist, però és que el desenllaç és aital: ni publicació, ni gaire ressó, ni res més.