El poeta se'n va arrere al moment en què va començar a fer versos i recorda el grup de companys que n'escrivien. És un món reduït de pocs noms els satèl·lits dels quals són els autors que estudia en la facultat. Torna a l'època actual i d'aquella colla han desaparegut noms i regolfen vint anys després molts més poetes. No només del reducte de la facultat sinó de tot un món que s'ha engrandit. Roda i volta l'univers literari s'eixampla, s'eixampla i nega el poeta en la petitesa més aclaparadora.
I és menester sobreviure.
I és menester sobreviure.
Si el món s'engrandeix vol dir que anem més enllà del cercle pròxim d'amistats, que les inquietuds i els horitzons s'eixamplen —crec—, i això és bo des del punt de vista poètic. I sí, aquesta és una paradoxa universal i insalvable: com més coneixem, més conscients de la nostra petitesa o poquesa. Només amb aquesta i des d'aquesta honestedat crec que podem perseverar en l'intent de fer sentir la nostra veu (poètica).
ResponEliminaSalut i companyonia!
En ço que va ser l'origen fel Dospoals, escric un poema en què vull reflectir aquesta por o reflexió de l'abundància de poetes i pervivència. És un fet que m'ha obsedit i m'assalta sovint, com un enfadós que té gust de tocar la porta.
ResponEliminaHas dit una paraula que no expectava: honestedat. Doncs bé, jo retrucaré smb un doblet: impostura i deshonestedat. Com has dit, com més eixamplem, més bo. Si, però en aquesta universitat s'escampen els segons i ací faig aigües perquè no les endevine vindre i si ho aconseguisc, poca cosa s'hi pot fer. La perseverança està bé, petò també cansa quan hom s'acull a uns principis i l'altri en té uns altres.
Hui és un text pessimista. Vorem si el pròxim canvia.