Amb tot açò que passa de les conseqüències de la crisi econòmica (desnonaments, desnutrició infantil, més immigració africana, etc.) m'ha vingut al cap una terna de paraules: compromís, caritat i solidaritat. Són unes paraules molt importants per a nosaltres humans, que vivim i actuem en la societat.
Fa la sensació que els nostres governants de dretes, molt catòlics ells, estan menyspreant aquesta virtut tan bàsica de la caritat. Ells, que van a misses, provessors, romeries i altres, es passen pels ous u dels principis de la seua religió tan santa: ser caritatiu. Davant el drama tan impactant de gent sense recursos, que necessiten suport econòmic perquè tenen al càrrec persones dependents; o bé d'immigrants que fugen d'uns països perquè no hi ha solució, atesa la grandesa de la nostra Europa (com aquells Estats Units que van acollir els nostres emigrants valencians, o aquella Suïssa dels anys de la postguerra); o bé dels infants que no tenen menjar a casa i amollen els de dretes que és perquè els pares no els alimenten bé; davant aquest drama: on és la caritat de la seua religió tan cristiana? No haurien de ser caritatius i fer-hi alguna cosa, i no amagar-se en l'economia?
Tanmateix, la faena del polític de dretes i catòlic no és la de ser caritatiu, certament: ací els donaré la raó. Perquè de bona veritat la faena del polític, no ja de dretes, sinó de qualsevol tipus, és la de tenir un compromís. Aquest és el fonament d'un polític: comprometre's amb la societat i millorar-los la vida; sense cap mena de caritat. Ells han de fer la seua faena a partir d'un compromís ètic, d'un compromís que servisca per a millorar la societat en tots els aspectes, no només econòmics, sinó també polítics, culturals i socials: i sempre partint de la base de publicitat, ço és, de la cosa pública.
En definitiva un polític s'ha de comprometre i, si de cas, la caritat la farà servir per a dur avant la tasca del compromís amb el proïsme, la societat, no com una excusa per a fer el bé de manera extraordinària i perdonavides. Per a això està la solidaritat: a algú qui hom no té per què ajudar, perquè no s'hi havia compromés, ja l'ajudarà perquè s'hi sent solidari: per exemple, per raó d'un terratrèmol en un altre país, solidàriament, són enviats els recursos possibles per a ajudar els damnificats.
El terme caritat és un dels més mal entesos i denigrats de la tradició occidental. La caritat no s'ha d'aplicar on hauria d'arribar la justícia. La caritat ben entesa ha de nàixer de l'estima i de la compassió, del posar-se en el lloc de l'altre, no per damunt de l'altre. La seua versió secularitzada és això que anomenem solidaritat, cada vegada més denigrada també: creiem assolir-la amb un donatiu cada any per a la Marató de TV3 mentre la resta de l'any invertim els nostres diners en necessitats que ens han creat i que fa uns anys ni imaginàvem que tindríem.
ResponEliminaTot plegat, una merda com una casa: individualisme, egoisme i poc sentit de la col·lectivitat.
La caritat, juntament amb un bon grapat de termes passats pel sedàs cristià, són malentesos. Les paraules aquestes estan més que suades per segons quines mans porques.
ResponEliminaLa Marató de la TV3, una bona intenció, però enfocada malament.