Si tenim en compte el temps present pel que fa a la vida escolar, d'uns anys ençà estic prenent consciència que la nostra xicalla i jovenalla, en general, està vivint en un estat de vigilància contínua (i no sé fins a quin punt també repressor) que possiblement en l'època que jo era xiquet i jove no vivia. Em referisc al fet que actualment ells tenen controlada tota llur activitat escolar bé siga per mitjà de l'agenda o pels avisos que emeten els professors per l'aplicació docent.
Així, els nostres escolars han d'anotar-se en l'agenda tots els exàmens, controls, deures, notes, etc. que els porfessors manen perquè els pares sàpien què fa o deixa de fer la covada; els professors envien als pares les dates dels exàmens, controls, deures, notes perquè puguen exercicir aquesta vigilància i, en casos extrems, no siguen ensarronats pels fills, amb la qual cosa hom pot agreujar aquesta dèria guardiana amb l'afegit de la desconfiança paternofilial.
Mire arrere, trenta anys arrere, i m'adone (almenys en la meua experiència: com dia Fuster que jo soc la mesura de les coses) que no hi havia tanta inspecció, tanta comunicació i concloc que tant en aquella època passada de certa omissió i en aquesta d'ara de tanta revista la quantitat de bons i mals alumnes (disculpeu aquesta etiqueta) és la mateixa (possiblement més baixa en bons, encara que aquest fet ja era constatat en la Grècia antiga).
Aleshores, el tocat és que tot just acabant una dictadura sembla que hi havia molta més llibertat que quaranta anys després. Vull dir, vivim uns temps de burocratització, d'informes, de notes, d'avisos, de milanta noms que acondueixen al control absolut de tot i de tothom. Amb tot, resulta subtil aquesta legitimació d'una vigilància sibil·lina entre pares, fills, professors i administració, que amb l'excusa de justificar que tothom és al seu lloc i rendeix com pertoca escampa desconfiança i embolca la llibertat (perquè aquesta és una altra: la vigilància que pot exercir l'administració respecte del seu cos docent)
