dimarts, de desembre 24, 2019

De fal·làcies emocionals

Un altre any que passa i que ho fa amb la ludopatia permesa de l'Estat. No entenc com hom pot permetre aquesta venda tan descarada de fum d'estopa i sensibleria barata. Costa de justificar una publicitat tan enganyosa, tan emocionalment xantatgista. La loteria és igual que les cases d'apostes i hauria d'estar restringida com les primeres o els bingos (o les plenetes).

En fi, tot allò que vinga de l'Estat té permís i és inqüestionable.

dilluns, de novembre 25, 2019

D'una tardor de premis

Aquest mes de novembre tanca amb el lliurament dels darrers premis dels grans slams de poesia, si hom em permet l'analogia esportiva, de poesia, començada el mes d'octubre: Ibn Khafaja, Estellés (de 3i4), Ciutat de Xàtiva i Ausiàs March de Gandia. Hi afegiria el de Ciutat de València, però per tradició i semblança esportiva, hi considere els quatre primers. En començar l'any nou, començarà el degoteig dels altres premis: Alcoi, Beniarjó, Benissa.

Aquest text és força superflu, però m'abellia escriure'l.

diumenge, de novembre 10, 2019

De classificacions territorials poètiques

He acudit a una jornada d'escriptors valencians i en un parell de conferències hom ha fet referències al sud. En l'una hom incloïa en el sud la franja alacantina de les comarques centrals (la Marina Alta o l'Alcoià); en l'altra hom donava entendre que el sud és l'Alacantí o el Vinalopó. 

Considere que en una època en què hom pretén reivindicar el fet comarcal i enterrar la concepció provincial del país caldria que els estudiosos foren curosos en aquest tema i, doncs, no continuen aquestes denominacions carrinclones, obsoletes i castradores com a país. Com a vergerí que tinc la ratlla de la província de Valencia a 4 quilòmetres, de la Safor, considerar-me autor del sud crec que és inadient.

De retruc, el mateis ocorre amb el nord, de manera que la província de Castelló, tota, no hauria de ser el nord.

dilluns, d’octubre 14, 2019

D'un recital de poesia

Em van convidar a participar en un recital de poesia en el poble. Fa il·lusió que es recorden de la persona per a donar veu a poemes davant públic. En l'acte poètic diverses maneres de concebre, escriure i verbalitzar la poesia; agradaran més o més poc, però totes pretenen donar a la poesia l'homenatge que li pertoca.

Vaig observar la sala, menuda i allargada; un càlcul matusser de memòria: 10-11 columnes per 5-6 files, vora una 60 de persones. Faig el descompte de persones entre recitadors (11) familiars (2 o 3) i polítics de l'acte (no més de 5), entre 45-50 persones. La resta, entre 10 i 15 assistents: certament una xifra un xic ben minsa per a una sala tan plena.

Un recital de poesia, expressió cultural literària, no pot igualar-se a d'altres expressions populars com correbous, moros i cristians, provessors, etc. Això no obstant, hom comprova que la poesia no somou observant les xifres fredament.

dijous, d’octubre 10, 2019

Dels nobel de cada any

Després de la polèmica del Bob Dylan, continuada per l'escàndol de l'assetjament sexual, sembla que encara dura la cosa, ara amb el premi atorgat a l'autor Peter Handke, conegut per la controvèrsia a causa de les seues simpaties pel Slobodan Milošević, el carnisser dels Balcans.

Afegiré que enguany serà un altre més en què ben bé que la nostra literatura podria haver estat desagreujada premiant l'Olga Xirinacs, el Jaume Cabré, la Isabel Clara-Simó o el Quim Monzó.

Coses que la Woolf podria fer-nos entendre.

dilluns, d’octubre 07, 2019

D'Una cambra pròpia

Sempre hom arriba tard a les coses i en el meu cas és perquè d'entre altres, uns altres menesters m'han tingut ocupat o també unes altres lectures havien anat primer. Em sap malament haver llegit tan tard aquest llibre de la Virginia Woolf perquè he de dir que m'ha corprés i hauria haver-ho fet fa un bon grapat d'anys arrere: una pena haver-la deixada de banda o que algú m'haguera dit, aquest llibre no te'l pots perdre.

Dins del meu món de privilegi masculí, en què els cànons no han inclòs autores, entenc la magnitud del drama. Certament la Virginia (no sé si tenint altres referències anteriors, no sé si és propi original d'ella) deixa anar unes veritats que fan avergonyir l'altra meitat de la humanitat, si de cas, m'ho ha fet a jo. Amb tristesa la història de les dones és curta, poca i escarnida, perquè la història, la bona, només l'escriuen els vencedors i elles ací han hagut de perdre (les hi han obligades).

Al capdavall, tot gira al voltant dels diners i qui en té pot fer ço que vol.

NOTA: En llegint el llibre no he pogut evitar pensar de substituir dones per literatura catalana (i per descomptat les dones de la literatura catalana).

divendres, de setembre 13, 2019

De la llibertat i la repressió

Si tenim en compte el temps present pel que fa a la vida escolar, d'uns anys ençà estic prenent consciència que la nostra xicalla i jovenalla, en general, està vivint en un estat de vigilància contínua (i no sé fins a quin punt també repressor) que possiblement en l'època que jo era xiquet i jove no vivia. Em referisc al fet que actualment ells tenen controlada tota llur activitat escolar bé siga per mitjà de l'agenda o pels avisos que emeten els professors per l'aplicació docent.

Així, els nostres escolars han d'anotar-se en l'agenda tots els exàmens, controls, deures, notes, etc. que els porfessors manen perquè els pares sàpien què fa o deixa de fer la covada; els professors envien als pares les dates dels exàmens, controls, deures, notes perquè puguen exercicir aquesta vigilància i, en casos extrems, no siguen ensarronats pels fills, amb la qual cosa hom pot agreujar aquesta dèria guardiana amb l'afegit de la desconfiança paternofilial.

Mire arrere, trenta anys arrere, i m'adone (almenys en la meua experiència: com dia Fuster que jo soc la mesura de les coses) que no hi havia tanta inspecció, tanta comunicació i concloc que tant en aquella època passada de certa omissió i en aquesta d'ara de tanta revista la quantitat de bons i mals alumnes (disculpeu aquesta etiqueta) és la mateixa (possiblement més baixa en bons, encara que aquest fet ja era constatat en la Grècia antiga).

Aleshores, el tocat és que tot just acabant una dictadura sembla que hi havia molta més llibertat que quaranta anys després. Vull dir, vivim uns temps de burocratització, d'informes, de notes, d'avisos, de milanta noms que acondueixen al control absolut de tot i de tothom. Amb tot, resulta subtil aquesta legitimació d'una vigilància sibil·lina entre pares, fills, professors i administració, que amb l'excusa de justificar que tothom és al seu lloc i rendeix com pertoca escampa desconfiança i embolca la llibertat (perquè aquesta és una altra: la vigilància que pot exercir l'administració respecte del seu cos docent)

dimecres, de setembre 04, 2019

D'una traducció

Tinc pendent, farà aquest curs 10 anys, la traducció d'una poeta. 10 anys són molts anys i no he avançat gaire en la meua tasca: arrancada de cavall i parada de somera. Comptat i debatut no fa bé aquesta situació i confie enguany, almenys, fer un bon estacó a l'afer. Ara, també em ve al cap un comentari d'un amic, que va dir-me que hi ha una llista d'espera en moltes editorials que publiquen traduccions. Això em fa pensar: hi ha sobreproducció? La meua serà un formatge més en aquesta paradeta? Algú deu voler la meua traducció? La publique gratis en aquest blog o meresc que algú pague aqursta faena feta?

dilluns, d’agost 26, 2019

De converses literàries amb amics

Aquest estiu ha resultat agradós per les xarrades amb amics sobre literatura, sobre projectes i altres neguits i desficis. Feia anys que això no em passava essent d'estiu. Hi ha hagut recomanacions de pel·lícules, hem continuat amb les enraonies dels premis i les publicacions. He fet saber un projecte literari que de ben segur m'ocuparà dos o tres anys...

S'acaba agost i vorem si no s'acaben aquests enraonaments literaris.

divendres, de juliol 19, 2019

De converses amb amics

Aquesta setmana he tornat a tenir un parell de converses literàries amb un parell d'amics poetes. Tornem al tema recurrent dels premis literaris, però hi ha també l'exposició de desitjos irresolts, de mancances i de coses que haurien pogut passar si les condicions hagueren estat unes altres. També hom ha pogut comprovar de quina manera hom ha balafiat el temps amb desviacions inútils o ha hagut d'invertir el temps en una altra matèria de manera que ha negligit el procés d'enriquiment poètic. Al remat, condescedències i fretures en aquest procés de construcció personal.

dissabte, de juliol 06, 2019

Del respecte als nostres escriptors.

Un divendres en Sueca fan un esdeveniment cultural en què la protagonista és una poeta valenciana, de les de pes dins la nostra literatura; divendres següent en Gandia el protagonista és un poeta valencià, també de pes. La primera és la Teresa Pascual, de 67 anys; el segon és Jaume Pérez Muntaner, de 81. Tots dos actes en una capital de comarca, força lluny del nucli irradiador que és València.

Un fet vull destacar en aquest text: la Marina Alta, de capital Dénia i quin desert em sembla que és. No diré els altres pobles que formen la comarca, em referiré a Dénia com a capital que ha estat històricament d'aquest tros de terra de parla (encara) valenciana. No entenc com no es programa una cita mensual, bimestral o trimestral (més ja no!) d'actes d'homenatge a les figures cabdals de la nostra literatura: digues entrevistes poètiques, digues recitals, digues ço que vulgues. Quin menyspreu trobe que és que la nostra (i dic nostra) capital del marquesat no es digne a honorar aitals figures literàries: Pérez Muntaner, Rodríguez-Bernabeu, Granell, Prats, Navarro, Jàfer, Mulet, Piera, Montero, Boïls, Rodríguez-Castelló, etc. Dic etcètera perquè a penes he esmentat poetes i de 60 anys cap amunt, que encara hi resten narradors, dramaturgs d'eixa edat i, com no, em deixe també tots els autors que tenen la cinquantena i que també haurien de començar a tindre el seu moment de reconeixement.

Decebedor.

dilluns, de juliol 01, 2019

De persones capacitades a un lloc de faena

Na Carolina Punset acaba de ser contractada com a assessora pel Molt Honorable en Ximo Puig. S'han alçat moltes veus que recriminen aquesta decisió del senyor Puig i d'altres pensen que tampoc és per a clamar-se tant, que el fet de considerar el valencià entranyable però poc útil per a trobar faena (o que és de pobletans) no hauria de ser un llast o tingut en compte per a una faena de nivell tan important com la d'assessor d'afers europeus.

Permeteu-me aquesta comparació. Imaginem que algú haguera afirmat que les dones no tenen les mateixes capacitats que els hòmens o que elles són més propenses a crear problemes; imaginem també que algú haguera afirmat que els homosexuals estan afectats d'una malaltia psicològica o que representen un model de societat viciós i escandalós; imaginem, almenys, aquests dos casos i que bé un càrrec tan important com el de president de la Generalitat o no tan altament jeràrquic, com el de batlle d'un ajuntament, doncs, contractaren aital algú. Què en pensaria la societat? Ausades que hi hauria més renou i que per vegonya d'un partit d'esquerres, no acabaria sent contractat (i dic d'esquerres perquè té el prejudici que sempre és el més sensible a aquests temes).

Per què els temes de la dona o l'orientació sexual han de ser més importants o tinguts en compte que no el lingüístic? Per què no es vol entendre que ser valencianoparlant a València (a Espanya!) és igual de respectable que el castellanoparlant? Per què aquesta ràbia, malíccia, odi i menyspreu a una llengua que des de segles ençà ha patit atacs i intents d'erradicació? Per què el senyor Puig ens ha de fer sentir que ens pixa a la cara amb l'excusa que és un bon fitxatge de cara a una bona política europea?

Tot plegat és indigne ser un valencià de segona, per aquest tema de la llengua

divendres, de juny 21, 2019

Del nou poemari autopublicat

Aquest és el text número 499 d'aquest blog i està dedicat al fet que a la fi ha aparegut publicada la tercera part del Dospoals. En total la trilogia ha abraçat 15 anys, durant els quals he deixat anar una visió molt particular i pròpia de la literatura. Aquesta trilogia va començar amb un premi però ha continuat i acabat sent totalment independent, sense la publicació per part de cap editorial. Hom potser considerarà que és una excentricitat: té una part de la raó; l'altra part del tot representa la meua llibertat com a creador tant lingüístic, com literari o artístic. Ara que tinc les caixes amb els llibres m'ha envaït una sensació de buidor, d'ara què. Fins al punt que pense si continuaré escrivint poesia. No ho crec: al cap tinc idees, tanmateix he tingut la sensació de per què.

Doncs això, trilogia tancada si no passa res i a vore si agrada als lectors que el puguen tindre a mà.

divendres, de juny 14, 2019

De parlar de diners

Prenc al vol dos titulars de premsa. L'u és del diario.es que diu que tant els congresistes espanyols Albert Rivera i Pablo Casado, a més del sou públic (41.373 euros) cobren del partit 48000 euros el primer i 47720 euros el segon. L'altre és del diari ara.cat que diu que el regidor barceloní Manuel Valls havia cobrat 20000 euros al mes nets d'un grup d'empresaris.

Aquest fet em fa pensar dos coses: primera, que els polítics de capçalera tenen uns sobresous mensuals força destacables, siga del partit que siga i segona, fins a quin punt és ètic (o cínic) és cobrar aquests extres i parlar des de dalt i dir que el poble de baix ha de viure amb ço que té.

Reprenc el pensament: per què un grup d'empresaris ha de pagar 20000 euros nets al mes al senyor Valls? Barat a què?

dimarts, de maig 28, 2019

D'una ressenya literària

Un amic em fa saber que la revista Caràcters d'aquesta estació ha publicat una ressenya del poemari Estocolm: una ressenya individual, no compartida amb cap altre llibre. És una notícia que em fa content. De fet, només he tingut una ressenya individual en premsa escrita una volta, en l'Avui per al llibre Dos poals de sabó... i de la resta de llibres escrits ha estat en companyia d'altres obres, com és el cas de la secció "El ventre de la balena" d'aquesta revista Caràcters. Que també està molt bé, però ara és una només per a aquest llibre: bonic.

La ressenya deixa molt bé el llibre; l'autor Artur Pérez Deltell hi ha dedicat paraules precioses i interpretacions destacables. No és per a menystenir-la, però em pensava que si m'havien de fer crítiques serien dolentes, però no: en parlen bé. Me n'alegre.

I com diuen per aquí: i ara no permetes que la glòria es faça oblidar qui ets.

dimecres, de maig 22, 2019

D'una publicació nova

Aviat entrarà en la impremta el darrer llibre que tancarà la trilogia del Dospoals. Ha estat un llibre que ha tardat molts anys a ser acabat i calia ésser publicat enguany. No avançaré res més, en estar fet, doncs, la presentació.

dissabte, de maig 04, 2019

De la valor d'un premi

Jo no he anat més enllà d'Orió, però a la París-València he arribat a comprar per 1€ llibres de poemes guardonats amb premis que en valien 12.

Quina devaluació tan terrible.

dilluns, d’abril 29, 2019

D'una festa mòbil

Hui, hom festeja la figura d'un sant que mirat amb pregonesa més d'u hauria de rebutjar-lo: misogin, fanàtic i engalipador, per exemple. Endemés, encara hi ha algú que en reivindica la festa (no el sant), cosa que és una contradicció, des del meu punt de vista. En fi, les devocions són les devocions.

dimecres, d’abril 17, 2019

De dones i reconeixements

Fa un parell de mesos estic fent un curs que tracta de la memòria democràtica: un curs que té la idea d'incorporar en la programació escolar aspectes de la llei espanyola de memòria històrica i endemés la valenciana específicament. En aquest temps he aprés moltíssimes coses al voltant d'aquest tema i he de dir que jo ja incloïa en la meua programació certs aspectes de la memòria històrica. Hom hi ha parlat de terminologia, de lleis, de còmics, de grups socials i el darrer tema era el torn de la dona. He hagut de fer un treball que fera esment de la repercussió de la dona tant en la postguerra com en la Transció i si hom els ha dedicat les honors que hagen pogut meréixer.

La meua conclusió és que al meu poble la dona poc de paper rellevant ha pogut desenvolupar equiparable al de l'home (tampoc és que hi hagen hagut hòmens amb papers rellevants, la veritat), ni el poble ha ¿pogut? retre cap mena d'homenatge a les dones locals ni les foranes. Tot plegat, deixa el conjunt del municipi un força molt desmemoriat.

dilluns, d’abril 08, 2019

D'un mesquí

I aquell, soberg d'una autoritat impròpia, va dir que calia patir com havia patit Crist.

INDIGNE