divendres, d’octubre 28, 2005

Deixant a banda la prosaïcitat de l'exemple

Madonna té 47 anys. Aquest cas, possiblement insubstancial, m’ha fet reflexionar sobre la concepció que tinc del pas del temps. Aviat faré la trentena, i assabentar-me de l’edat d’aquella ha provocat que m’adonara de la rapidesa del discurs del temps. Fet i fet, m’adone que el temps passa veloç davant situacions puntuals del passat, fora el conjunt: supose que si arribe a més vell, ja concebré la cosa de forma global i longitudinal.

Que em referisca a Madonna és accidental, però el cert és que ha estat un personatge amb qui he crescut tota la vida. Des de l’acabament de la meua infantesa fins ara, aquesta dona ha anat fent, sempre present per alguna raó o per una altra, i no he estat conscient que ha acumulat un bon grapat d’anys, fins a ser ja de ple a la maduresa, a la cinquantena.

He dit que és accidental; a partir d’ací m’han vingut altres casos solts, puntuals, que mostren aquests lapses de temps i em fan conscient de l’acumulació d’anys; roda i volta, com coses que han esdevingut les més naturals del món i les més corrents han ajuntat una cabassada d’anys i ja tenen un bon solatge. Per exemple, fa vint anys que vaig canviar de casa; fa quinze anys que vaig començar l’institut; que la cançó “Video killed the radio star” (la primera cançó de què són conscient), ni ho sé, els anys que té; que fa onze anys que vaig anar a votar per primera volta.; que el rellotge que duc li'n queda poc per als dotze; que l’any 2000 ja té gairebé 5 anys, i s’enfila implacable cap a la desena; etc.

3 comentaris:

  1. temps.. l'unic que no es fidel a ningu.. pero tampoco seria bonic quedarse en un moment i no avançar.. temps..

    petonets

    ResponElimina
  2. jo espere no fer-me vella mai.
    És més del que puc suportar. I ja en tinc 30 i no m'agrada.

    ResponElimina
  3. Aquest dies he tingut la sort de conviure amb una meravellosa criatura de dos anys escasos. Vist que jo en tinc quaranta, proporcionalment, un minut per a ell ve a ser com uns vint minuts per a mi; un dia seu, tres setmanes meues; un mes seu, any i mig meus. Supose que, per això, de menuts els anys se'ns fan molt llargs (i els cursos, inacabables; al igual que les classes, per cert); mentre que, de majors, sentim el temps com l'aigua que se'ns escola entra els dits.

    ResponElimina