dissabte, de febrer 28, 2009

Llet

La mare es va esborronar mala cosa quan va veure al telenotícies el cas de la llet xinesa contaminada. Es va compadir de les pobres criatures que havien estat alimentades amb un producte nociu. La mare es va endenyar de la mala pràctica dels empresaris i del silenci connivent de les autoritats xineses. Al remat, es va sentir segura perquè això a casa no passava (malgrat que per un instant va pensar, xica, ves a saber si de totes les coses xineses que s’importen, també ens ha tocat aquesta plaga). Rebutjat aquest mal pensament improbable i amb la mirada tendra i condescendent envers la filla, es va encendre un cigarret.

dimecres, de febrer 18, 2009

Fossilització

Hi han països que tenen una gran tradició de caça de balenes, i les restriccions (o prohibicions) de caça els resulta una gran putada, perquè d’alguna manera se’ls coerceix d’un aspecte de la cultura pròpia: com si ací al país hom restringeix o prohibeix caçar amb parany. Aquests països acaten aquesta decisió amb la boca xicoteta, i a voltes les autoritats fan els ulls grossos i la màniga ampla quan hi han furtius o promouen caces científiques. Ara bé, amb els anys, a mesura que passarà el temps, la gent d’aquests països potser assumiran aquestes prohibicions, i potser deixaran de caçar les balenes i de menjar-ne la carn. Potser es perdrà en la longitud temporal aquesta cultura atàvica i potser algun dia percebran que les balenes no es poden menjar, com ja s’ha fet per ací l’occident amb els gossos, els gats o els llagostins del camp.

Més encara, fins i tot, potser arribarà un dia que la religió d’ells assumirà que menjar carn de balena serà pecat, i ningú que siga bon fidel tindrà la gosadia de menjar una carn prohibida per la divinitat. Ves per on quines coses, com canvien algunes cultures: de què em sonaran algunes prohibicions religioses com aquestes?

dimarts, de febrer 10, 2009

Apa, ja està

No voldria que hom em titllara d’irreverent, però el fet cert és que jo podria dir que m’alegre que haja mort. Però si ho publicara d’aquesta manera no seria per cap motiu morbós, sinó perquè al remat s’ha acomplert un desig personal, per damunt d’u d’irracional: morir si una persona vol. Parafrasejant un altre lema conegut: nosaltres vivim, nosaltres decidim.

Al remat, si el Vaticà es troba satisfet perquè aquell primer ministre ha volgut posar tots els bastons que ha pogut a aquesta roda, més valdria que es mirara amb qui s’ajunta o de qui s’admira: lasciu, hipòcrita, superb, orgullós, adjectius que em semblen capitals.

dilluns, de febrer 09, 2009

Sobre traduccions

D'un temps ençà en temes lingüístics he arribat a una conclusió: l'anglés està fent més mal que una pedregada pel que fa al sistema de la llengua, a causa de les males traduccions que ens arriben. Òbviament, l'anglés com a llengua no és el problema, sinó la manera com ens arriba una volta traduït, i en el cas dels valencians, per al via del català mateix o per la del castellà. Açò ho explicaré més avant.

No cal dir que el món de la traducció està molt malament: els traductors no cobren d'acord amb el que implica la faena que fan; els terminis per a fer les traduccions són curts i no es poden revisar com toca; alguns traductors no són prou madurs en tècnica i en llengua, bé perquè hi tenen llàcunes, bé perquè a la carrera hi han hagut algunes fretures. Roda i volta, aquests factors provoquen que hi haja una mancança de cura en les traduccions i no siguen bones del tot, i aquest fet repercuteix en els parlants més del que hom pot imaginar.

Perquè fet i fet, una mala traduccióno és només que hom duga de l'anglés constipated al català constipat (ha, ha, ha), sinó que deixe passar construccions sintàctiques (atenció, sintàctiques, l'esquelet d el allengua) que no són les de la llengua rebedora. Així, una bona traducció ha de tindre present quines estructures es fan servir en una llengua i quines són les equivalents en l'altra. Per exemple, un gerundi de posterioritat de l'anglés és una oració copulativa en català: he fell down, recovering at the third day, va caure i es va recuperar al tercer dia.

Doncs bé, des que fa un segle i mig que l'anglés ha esdevingut la llengua per antonomàsia, ens han estat arribant un munt d'interferències d'aquesta mena a causa d'aquestes males traduccions. No sé fins a quin punt pot ser bròfega o infundada aquesta sospita meua, però pareu esment a les dades següents: des qeu el cinema és sonor, l'únic cinema que hem sentit ha estat en castellà, traduït de l'anglés (i qui diu cinema, diu televisió: sèries, dibuixos animats...); la literatura que ha guanyat més presència és l'anglesa, si no fixeu-vos en els referents de la novel•la: Hemingway, Capote, Bradbury, Twain, etc. La música que ens envolta des de fa un segle és en anglés. Reflexioneu-ho: 120 anys de predomini de l'anglés i 60 de cinema, televisió i música són abassegadors. Així doncs, unes males traduccions com les que he apuntat han fet que se'ns esmusse el sentit i trobem correntíssimes i habituals moltes construccions que no pertanyien al sistema sintàctic de la nostra llengua.

Al remat, reprenc el que he dit al principi: traduccions via català i via castellà. És innegable que les traduccions (moltíssimes dels mitjans de comunicació) ens venen per mitjà del castellà, i ací ve l'embolic: si el castellà no corregeix el que tradueix, ¿com no hem d'agafar dites interferències i fer-les nostres també, si els mitjans actuals catalans poua dels mitjans en castellà?


Nota: Si l'anglés ha fet açò, ¿què podria ser del francés, llengua de cultura 500 anys arrere? Quan sàpia més francés, hi reflexionaré.