Especial protecció i respecte

Potser sorprendrà aquesta mostra de franquesa, però estic mancat de carinyo. He comprovat que no m’estimen, i açò m’afecta; en conseqüència no em trobe gens a gust amb mi mateix i em trobe molt baix de moral. Tinc els ànims molt decaiguts i, de retruc, estic molt malhumorat. Potser ho trobareu ridícul, però el que fa sentir així és la meua llengua. No vull començar cap debat lingüístic, simplement vull fer saber que si a algú, li fa mal la gola, li fa mal el karma, o li fa mal la butxaca, a mi és la llengua, la que parle.

Una de les raons per què m’afecta és que, com a professor d’aquest idioma, em peguen bastonades per totes bandes. De bestreta, el govern del meu país, una volta i una altra, fa tot el possible per a desprestigiar-lo; en segon lloc, una part de la societat del país li és totalment indiferent perquè sap que no la necessita; una altra part no només no ho és, sinó que és bel·ligerant a la contra; una altra part, la que la parla, és totalment indiferent a treballar-la o donar-li una miqueta de dignitat; una altra part, que sí que vol que reviscole, no és suficient per dur-ho a terme. Ja em direu, amb quins ànims impartisc jo l’assignatura (imagineu-vos el dia que em donen la plaça al sud). Després, també rep calbots quan el govern de l’estat on visc no promou res de significatiu que dignifique aquesta llengua també espanyola; no hi han intel·lectuals castellans que me la defensen, no hi ha revistes que en parlen per a bé. Fet i fet, un desastre.

M’entristeix molt eixir els caps de setmana i no poder sentir als pubs cap cançó en català. Pense en la gent que hi ha: s’enfadarien si en posaren alguna? Tan dolentes són que no mereixen ser posades? No es poden ballar? A més a més, tan maleducat és poder sentir per les teles alguna declaració en català i que no siguen només els polítics? Tan lleig és que Espanya hi cante a Eurovisió? Tan greu és que l’estat pague pels doblatges? Tinc la sensació que moleste.

Torne a dir, no vull fer cap debat lingüístic, perquè bona cosa n’he fet durant la carrera. El que jo pretenc remarcar és que jo també vull sentir-me a gust amb el meu idioma i no haver de considerar-me ciutadà de segona. Necessite la comprensió de bona part de la societat, perquè en aquestes condicions jo no puc treballar; desitge experimentar amor d’altri: fora conya, vés a saber si demanaré algun dia una baixa per depressió provocada per aquests disgusts.

Sobre la comunicació (Tema 1 de les oposicions)

No m’agrada anar preguntant gaire les coses, perquè no tinc un esperit de xafarder; tanmateix, açò no vol dir que no m’interessen o que no m’importen les coses que poden passar a altri: ho faig quan altri es resol a contar-m’ho. Si jo rep poca informació, entenc que hom no me’n vol parlar gaire, pels motius que seran, de manera que jo tampoc menejaré massa, com una mena d’acord tàcit de part meua (una altra cosa és si la persona desitja realment que me n’assabente i vulga mostrar-me la confiança); altrament, si m’ho conten, aleshores sí que m’hi implicaré i hi faré el gran cas, suposant per part meua aquest acord tàcit.

Dic tot açò, perquè en ocasions podria passar que se’m considerara una persona desatenta, desmenjada, antipàtica o eixuta. Al capdavall, per a aquells qui em coneixeran, sota una actitud extravertida, moltes voltes hom pot trobar-hi la reserva de pacte unilateral.

Fusterianes

Fuster diu, sabem que hem de morir, però l’instint de conservació ens recomana d’oblidar-ho.

En aquests moments prepare un poemari sobre la mort, en la línia del llibre Dos poals. L’acabaré en dos o tres anys i el cremaré en concursos varis durant tres o quatre anys més. No cal dir que serà un poemari molt personal i com el Dos poals hi deixaré anar totes les cabòries, preocupacions, pors i cavil·laments que em caracteritzen: els qui ja m’heu llegit (poquets, això sí) ho intuireu.

Com ja he contat en un altre moment, sóc propens a reflexionar sobre coses d’aquesta mena, fins i tot m’han felicitat per això. Doncs bé, en aquesta situació, no només no oblide que m’he de morir, sinó que he pensat sobre com pot desenvolupar-se l’acte. No és menester dir que vull que siga una cerimònia civil, i que vull ser enterrrat en el cementiri del poble. Pel que fa a la caixa, considere un insult gastar-se un fotimer de diners amb un taüt de les fustes més delicades, folrat amb les teles més fines. Jo desitge una caixa el més vulgar possible amb llorer i gessamí. Ja hi he pensat algunes cançons (Tiersen, Antònia Font, la Moixeranga... n’he preparat gairebé un CD) i m’agradaria que s’hi servira menjar (mistela, dolços i truita de creïlla).

Al remat, una cosa és el que jo dispose i l’altra els qui s’hauran de fer càrrec del soterrament. De retruc, tindreu més indicis el dia en què serà premiat el poemari i aparega publicat, no sense cap polèmica sobre la qualitat literària.