En un país desnaturalitzat o en procés de desnaturalització, més precisament en la societat que forma originalment un país, la humiliació envers ella és l'acció més profitosa (i quant més descarada i punyent més efectiva serà). Endemés, es fa necessària la participació de la massa acrítica, tan nombrosa, que pren el paper del menfot amb més potència o més poca.
De fa molt de temps i ara mateix en el cas de pocs dies n'han brotat uns quants casos, és un fet dolorós l'actitud dels metges de no voler atendre valencianoparlants i exigeixen ser parlats en castellà. Ací tenim ben clares les dues postures esmentades adés: la de la humiliació, en què uns governs no garanteixen el dret del ciutadà (i s'escapoleixen de la responsabilitat en no legislar i només per això ja és ser actiu i part provocadora de la humiliació); i la del menfot, en nombre de gent abundant i alhora col·laboradora en la desnaturalització del país, quan justifica i contesta l'agredit dient-li que pot parlar castellà i que no caldria posar-se d'eixa manera.
Deixant de banda les variables (fa poc que està ací, ve de fora...), tot plegat respon al pla de desprestigiar una llengua i renaturalitzar una societat fins a la compleció. Un cas transversal i de lluites compartides: quan una dona és violada, els menfots brotaran dient que per què anava tan maquillada, per què anava provocant, per què... ço que siga.
diumenge, de febrer 11, 2024
De convertir-se una reserva o gueto
dijous, de febrer 01, 2024
D'una entrevista
Primer el Pau Rodríguez i ara aquest fragment del Pol Guasch en una entrevista al Vilaweb:
No escric per als altres, per a ningú en concret, ni tan sols per a mi mateix. Escric per la literatura. Per la poesia. Per l’escriptura. Això ho vaig aprendre de Marina Tsvetàieva. El meu ofici, el meu gest, és fer literatura, i no pas arreglar el món. No sóc un escriptor afiliat als sòviets. Vull fer literatura com un escultor vol fer escultura, i el meu material no és el metall ni la fusta sinó el llenguatge. La meva intenció no és representar el món ni descriure’l, sinó intentar trobar-hi alguna veritat. El llenguatge és el mitjà i una finalitat en si mateix. No crec que apostar per la poeticitat sigui hermètic, ni inaccessible, ni privilegiat, ni elitista. La poesia és una desactivació del llenguatge connectiu, de les lògiques del llenguatge en el procés semiocapitalista, de l’algorisme, del llenguatge petrificat. La poesia és obertura. No per apostar per la poesia renuncies a la realitat. Això ho explica molt bé Bifo Berardi.
Amb vint anys d'escriptor oficial i a un parell d'anys d'entrar en la cinquantena, el poeta es sent desconcertat i descol·locat, qüestionant-se.
dimecres, de gener 31, 2024
De ço que es suposa que és el partit valencianista
dilluns, de gener 29, 2024
De ser bledes
divendres, de gener 19, 2024
De la covardia
diumenge, de desembre 31, 2023
De dades biogràfiques
divendres, de desembre 22, 2023
D'etiquetatge
dijous, de desembre 14, 2023
De la imbecil·litat
Igual que les persones fan les religions, així també Europa. Les persones d'Europa han anat a Catalunya per a dir que el castellà és una llengua en perill. Oh, Europa de merda.
dijous, de novembre 16, 2023
D'una decepció de país
dimarts, de novembre 14, 2023
D'un vertigen
Novembre és el mes en què administrativament faig els anys del treball en l'ensenyament. Enguany en són vint: mire arrere, molt arrere i m'agafa desfici. Són un bastaix d'anys molt contundent de capir, amb unes quantes lleis d'educació pel mig. El vertigen és mirar l'abís del bastaix dels pocs anys que resten per a la fi d'açò.
dimecres, d’octubre 18, 2023
D'un dubte
Tenint en compte que qualsevol persona que tinga el C2 de valencià pot fer classe de valencià en secundària, ¿estem els llicenciats en filologia catalana sobrequalificats per a impartir aquesta matèria, més encara també si mirem el focus de l'assignatura amb la llei nova?
diumenge, d’octubre 01, 2023
D'una decepció
Primer d'octubre o escrit també 1r d'octubre. Passen els anys i aquesta data tan important no només per als catalans sinó per als valencians que creiem en els Països Catalans sembla que va esvaint-se quant a significat, quant a poder. És injust dir-ho, que el món de la política (l'alta i la baixa) és mediocre o miserable, però no puc evitar tenir aquesta emoció de decepció, de sentir-se enganyats com a xones.
El món de la política és una enganyifa en què altres interessos perverteixen les condicions de vida d'una societat que podria assolir un benestar més gran (en principi, després caldria veure què passaria aconseguida la independècia).
Després em mire el país i la dolor és mosntruosa.
dissabte, de setembre 16, 2023
D'un curs amb malastruga
divendres, d’agost 11, 2023
D'un premi poètic
Segon any que em presente al premi de poesia subversiva i tornem a no aconseguir el guardó. Estic un poc decebut perquè pensava que duia una obra bona, però sembla que no era subversiva d'acord amb la idea del jurat. Continuarem intentant-ho, a vore si acabe de copsar que és la subversió poètica.
dilluns, de juliol 31, 2023
D'úns plans que cal canviar
S'acaba el mes i per culpa d'aquestes oposicions unes quantes coses que volia fer hauran d'arraconar-se i ser represes molt molt més avant, per exemple, els enraonaments que volia produir: tota la prioritat serà per a la traducció.
dimarts, de juliol 25, 2023
D'unes oposicions
Aquest curs m'han obligat a ser tribunal d'oposicions i d'aquesta faena he tret moltes experiències, he tret moltes reflexions. Una primera per a aquest text que serà breu: per què els especialistes proposen que els menuts i adolescents no es vegen capturats pel mòbil i per tot allò que implica i bona part del opositors, en la seua unitat didàctica el mòbil i tot allò que l'envolta era necessari per a fer activitats?
dimarts, de juny 13, 2023
D'un sense sentit professional
dijous, de juny 01, 2023
De la gravetat insuportable d'anar a votar
Passats uns dies de les eleccions, amb el cadàver encara calent, qui el vetlen s'esforcen a capir què ha passat i què cal fer-hi a partir d'ara. El tocat és que no sabem si el cadàver és cadàver o ens ho han amagat i està criogenitzat, fins que revitalitze el 2027 (si no revitalitza eixe any, el 2031 serà massa tard i el fantasma dels 20 anys d'extrema dreta, perquè al nostre país no n'hi ha de dreta, planarà en un ofec omnipotent).
Són quatre anys de certesa certa, d'incertesa incerta, de certesa incerta o d'incertesa certa, com hom vulga veure-ho, però ara venen unes eleccions a Espanya i d'ací d'allà tot de veus que maregen: si abstenir-se i que pete tot; si tornar a votar Compromís, barrejat amb partits espanyolistes que durant 40 anys han posat mel a la nostra boca d'ase; si fer el kamikaze i votar l'extrema dreta i a vore què passa; si no anar a votar com un dret més a exercir...
Al capdavall, hom pot arribar a una conclusió (una de tantes) que votar a Espanya és una collonada, perquè el topall de vots de Compromís és ínfim, comparat amb el que sumen PSOE i PP: roda i volta tot el diputam que siga elegit d'aquests partits, que és nombrós en conjunt, acaba esclafant qualsevol intent, desig, expectança de millora valenciana i com diu aquell: pe què?
El cadàver està calent o està en hibernació, però qui el vetla està mort en vida.
