Religió 2

Però compte, el que ja no tolere és açò: “τοῖς δὲ δειλοῖς καὶ ἀπίστοις καὶ ἐβδελυγμένοις καὶ φονεῦσιν καὶ πόρνοις καὶ φαρμάκοις καὶ εἰδωλολάτραις καὶ πᾶσιν τοῖς ψευδέσιν τὸ μέρος αὐτῶν ἐν τῇ λίμνῃ τῇ καιομένῃ πυρὶ καὶ θείῳ, ὅ ἐστιν ὁ θάνατος ὁ δεύτερος.” ἀποκάλυψις 21, 8

“Però els covards, els descreguts, els corromputs, els homicides, els immorals, els malèfics, els idòlatres i tots els falsaris tindran la seva part a l'estany de foc atiat amb sofre, que és la segona mort.” (Apocalipsi 21, 8)

Considere que és una falta de respecte ara ja al segle XXI envers aquella gent que, com jo, no creu en cap divinitat (ni ben poc encara i concretament en el déu cristià). Si les autoritats eclesiàstiques permeten aquest atac tan evident contra jo (i els creients, de retruc, tampoc no s’hi pronuncien), doncs que després ni uns ni altres vagen queixant-se que algú ha fet befa o burla de les seues creences. Que si han de fer una neteja ètnica, doncs que s’ho maneguen tot entre ells i que ens deixen estar els descreguts en pau.

Religió 1

Moltes voltes, quan tenia exàmens importants, ma mare encenia ciris per veure si amb aquesta advocació a les meues àvies (que al cel sien) els aprovava: exàmens de la carrera, els del carnet de conduir, els de les oposicions! Fins i tot algú m’ha comentat que pregava per mi perquè eixira exitós en aquestes circumstàncies. De retruc, hom també ha pregat per mi quan he fet algun viatge, manera que no em passara res, fins al punt que he vist com m’han arribat a senyar d’amagatotis o sense amagatotis. A més a més, m’he trobat que em donaven estampetes religioses perquè me les posara a la cartera amb aquesta intenció de bonaventura (i sorprenentment temps arrere he ensopegat amb una estampeta dins un llibre que havia deixat: no sé si se l’ha deixada oblidada perquè la feia servir com a punt de lectura, o era una manera sibil•lina de reconvertir-me). Altrament, també és habitual que la gent que fa poc que em coneix em felicite pel sant...

Davant aquestes situacions (pren, una estampeta; jo pregaré per tu; et felicite pel teu sant, etc.) tinc dubtes de com reaccionar: si fer-me de mal voler (demanar-los que no em facen això) o bé ser-ne condescendent i agrair aquesta mostra d’afecte i d’estima. Al remat, moltes voltes acabe fent la segona amb un somriure a la boca, a voltes condescendent (quan es tracta d’accions de la família), a voltes resignat, perquè si ben bé és cert que sóc malcarat i antipàtic, no voldria que hom em prenguera com un maleducat.