He passat uns dies en Barcelona. El meu lloc de viatges prioritari és els Països Catalans. És cert que viatge més a Catalunya que a la resta, però la planificació viària en transport públic determina molt, més quan entren els preus dels viatges en joc.
Així, he estat tres nits al cap-i-casal del país del nord. He fet museus, teatres, llibreries: poc de descans perquè el temps és poc amb tant de tot. Ho he passat bé i hi he tingut gust. La punxa al dit és la realitat del transport.
He dit que el meu marc és els Països Catalans i la veritat és que tenim una connexió de merda en benefici d'una altra connexió que em negue a accetar: la de Madrid. He agafat el tren de les 11'05 en direcció València. En el lapse de 6h hi havia les freqüències següent:
15 trens a Madrid, 2 trens a Alacant (que inclou València) i un tren només direcció València. Quant des de València estant, la freqüència de 6 hores també inclou la dotzena de trens.
No m'interessa gens Madrid; només hi he estat dues vegades, en el 89 i en el 92. No sé quan hi tornaré; tossudament em negue a anar-hi més encara amb aquesta situació injusta de trens. Sé que puc resultar estúpid, però fa mal al cor la visió colonial que se'ns ha aplicat i que valencians i catalans han assimilat: no només de la societat (quanta gent va a mirar musicals, gaudir dels museus i passejar els seus barris) sinó dels polítics, perquè ells han sucumbit als cants de sirena de tenir viatge fàcil: temps i preu. Més encara per a Compromís: a Barcelona no van sinó a Madrid.
dilluns, de desembre 09, 2024
D'un transport de merda
dimarts, de desembre 03, 2024
De fer-se un home
Quan tenia 8 anys en el meu pensament hi havia la idea del servei militar; pensava que restaven 10 anys, 7 anys, 4 anys per a fer-la. M'aclaparava el fet que havia de fer la mili i jo volia saber què s'hi fea, per tal de tindre una idea de què era allò.
En començar la facultat van arribar les pròrrogues d'estudi, la postposició a ço inevitable i en el tercer any sobtosament vaig saber que hi havia l'objecció de consciència en una xarrada per a jóvens sobre el tema en un despatx d'advocats: m'hi vaig llançar de cap. (Cal dir que també ens van parlar de la insubmissió tant de la mili com de l'objecció, però era un supòsit massa gros per a un esperit apoquit).
Al remat ni mili i substitució: l'Aznar ho va suspendre tot en l'any que anava a acabar la possibilitat de més pròrrogues; de les coses que aplaudisc a un govern de dretes.
L'altre dia vaig mirar el Sense ficció que emetia la TV3 sobre la maldat que va implicar el servei militar en els hòmens. Vaig horroritzar-me moltíssim i em va corprendre la brutalitat masculina a una edat tan tendra amb la connivència d'uns comandaments indignes a la humanitat.
Com dia aquell: puta mili.