Cal establir de bestreta que la informació amb què escric aquest text ve principalment de la Viquipèdia en diverses llengües. La llengua de San Marein és romànica inclosa en el duet emilianoromanyol: específicament en el romanyol. Però dissortadament jo de romagnol no n'he sentit ni tampoc me n'han parlat.
Primer en l'hotel vaig demanar-ne unes paraules bàsiques a partir d'una cerca que havia fet per internet i es pensava que em referia que foren italianes. Quan vaig dir que no, que romanyol, la cara no es va tornar seriosa però sí indiferent al tema: roda i volta, no me'n van donar cap. però el fet més curiós és que en l'hotel, en el vestíbul d'entrada a un menjador, hi havia un prestatge amb llibres de temàtica local i ací vaig trobar un diccionari sanmareinés-italià (més gros encara, en la prestatgeria del raconet del bar d'eixe vestíbul, n'hi havien 6 més en renglereta!)
Als llocs on anava saludava dient Bun de i tothom em responia Buon giorno, tant a capital, com a ciutat com a poble. Les actituds de la gent eren d'indiferència total i de resposta, l'italià. En un parell de bars perduts en els confins del país vaig parar en dos bars i ni me'n van dir ni una malgrat haver dit Bun de (van suposar que era turista i van amagar la llengua? Van fer vida normal i parlaven en italià?). També tenia intenció de comprar llibres de poesia en romanyol (duia una llista feta d'autors) i en les dues llibreries sanmareineses la compra va ser zero i un llibre (en el primer cas no hi havien llibres de cap gènere; en el segon cas n'hi havien però n'eren pocs i no m'interessaven els temes ni el contingut. A més a més eren en un racó amagat de la llibreria i sense cap tarja que diguera que allò era romanyol; fins i tot el propietrari no era capaç de trobar el que suposadament li dia l'ordinador; més encara, ni em van demanar com és que un estranger s'interessava per aquesta llengua: mira, ni gos que fas ací). Ni llibres infantils, no diccionaris, ni cursos d'aprenentatge... Molt deprimidor.
Quant a la retolació: italià i anglés. Ni una placa de carrer, ni un senyal de trànsit, ni un cartell de restaurant: fins i tot, crec que ni tampoc d'eixos que són folcloritzants, llevat dels topònims (he de suposar) que començaven per Cà (Cà Chiavello, Cà Rigo o Cà Ragni). Allí no arribaria a saber ningú que existia del romanyol.
Al país només hi ha una televisió i pel poc que vaig veure, era en italià; ara, hom podia veure tots els canals que hi ha en Itàlia; la música que posaven en les ràdios dels autobusos, de ràdios italianes. Els pocs cementiris que vaig trobar i el poc que vaig trobar de làpides, en italià.
No faré més llarga aquesta llista de greuges i fretures, però em vaig sentir molt malament i consirós de trobar aquesta realitat: que un país que es sent orgullós de ser el més antic d'Europa i que s'ofen si li dius italià, haja abolit la llengua pròpia, històrica. De fet en la viquipèdia anglesa hom diu que s'extingirà en passar l'any 2040. Més encara, la viquipèdia emilioromanyola fa ganes de plorar de les poques entrades (13513) que ofereix i tan curtes: per exemple la de la llengua mateixa. D'ací també hom arriba a ser conscient de la dialectalització tan gran que té aquesta llengua, amb 11 variants.
La part final d'aquest text és que vaig arribar a San Marein via aèria per Bolonya i via terrestre per Rimini. Fent la darrera nit a Bolonya, on hom suposa que hom parla l'emilià, vaig comprar allí els darrers 4 exemplars de poesia que tenia la llibreria.
