De la fira del llibre de València

Una altra fira que va escolant-se en el flux de les coses que perden atracció és aquesta fira de València. Durant la dècada que vaig viure al cap-i-casal hi vaig anar unes quantes voltes; havent acabat aquest temps, en no viure-hi, la cosa ha anat diluint-se, si no és que hi anava a visitar algun amic o fins i tot una volta que vaig participar en un recital. El fet cert és que com a poeta no he tingut mai el gust que em convidaren ni a recitar ni ha presentar cap llibre. Aquesta raó és lògica: totes les obres que tinc, en ser autoeditades, doncs, no són conegudes i com a autor inconegut, aleshores no m'he fet conéixer; amb tot, sí que he publicat en alguna editorial algun llibre i sí que m'hauria agradat haver tingut un espai per a poder presentar-lo. Tanmateix, no s'hi va donar el cas.

De la fira del llibre

Aquest dia del llibre he estat en Barcelona. No he volgut abocar-m'hi per algunes raons: una era que no anava a soles i la companyia que duia no era l'adequada per al maremàgnum de gent que negava l'únic carrer que vaig travessar on hi havia parades; una altra era a causa d'aquesta gentada, que impedia mirar i espentava i t'arrossegava; per a acabar, també que fa temps que no m'atreu gaire aquesta celebració pel producte que om ofereix: de fet m'interessa més la Plaça del llibre que es fa en València o Gandia, més d'acord amb la manera que vull acostar-me als llibres a comprar.

També he llegit articles que parlen de quant ha perdut d'encant i de sentit aquesta diada des de diversos àmbits: massificació de gent, sobremesura de llibres, acaparament dels mediàtics, apartament de les llibreries o editorials petites.

Comptat i debatut, ara per ara aquest 23 d'abril no va de camí de ser l'objecte preuat que era abans.

De les mares

He llegit aquest article de la Marta Rojals del Vilaweb. De tots els problemes que ens toquen com a habitants del primer món, el de les pensions lligat a la natalitat baixa s'aixeca com u dels grossos. Com bé sabem i ens diuen els economistes, si no hi han treballadors nous que facen el recanvi, hom no podrà cobrar les pensions en retirar-se, i un cap és fonamental: que nasquen infants per a esdevenir treballadors que hauran de cotitzar. (Un altre cap és importar-los, per mitjà de la immigració, però ara no hi fa el cas).

És habitual llegir que és menester que nasquen més xiquets; que cal que augmente la natalitat; que la societat ha de créixer amb naixements. El tocat és: qui ha de portar al món tota eixa xicalla? No m'havia parat a pensar les implicacions d'aquesta qüestió pel fet que soc home i pel relat de la masculinitat imperant. Perquè, roda i volta, qui pareix criatures són les dones, elles. Certament, elles són les encarregades de proporcionar a la nostra societat la mà d'obra que ha de pagar el retir del vells.

Històricament, som els hòmens qui decidim, justifiquem, exigim que elles hagen de patir tot ço que implica un embaràs, en el fons per raons econòmiques. Comptat i debatut: qui som els hòmens (en general, dit grosserament) per a manar subtilment que les dones hagen de salvar l'economia en forçant llur cos? El fet important: són les dones qui realment estan en poder de decidir l'economia.

De la consulta del valencià

Un 50'53 és un empat tècnic, com dirien alguns. És una víctòria pírrica (en el sentit original, no l'actual: tant d'esforç per a arribar a aquesta conclusió tan minsa): de veres que en 40 anys de llei d'Ús del valencià aquest és el resultat? L'altra meitat de les famílies valencianes o de les immigrants que viuen al País Valencià no volen el valencià de llengua vehicular. Més encara, si és per una hora de valencià de més o de menys.

De vint anys

Aquest blog fa 20 anys: són els anys que pot durar una votura abans de canviar-la, per exemple; també un matrimoni dels nostres dies i fins i tot una amistat.

20 anys fa que he escrit pensaments, arguments, desficis, literatura a ritmes diversos: molts en un mes o pocs; molts en un any o pocs...

El dubte que brota és, cal continuar escrivint-hi en un moment en què el blog ha divergit en altres plataformes d'expressió personal?

Cal continuar exposant-se quant a idees, fets personals, actuacions literàries?

 

De la nostàlgia

Un whatsapp o un telèfon no perfecciona un enraonament en persona. Amb taules parades, passejos per carrers, amb músiques vora una tauleta. Parlar del temps que ha passat i hom recordar amb nostàlgia de pena més o no tant intensa. Valorar la creació literària pròpia si és vàlida, vigent, trencadora, destacada, satisfactòria, amb frustracions, felicitats, orgulls i misèries (però també la de l'altri). Compartir intimitats, fets personals propis de companys de generació.

 
Pense que la joventut no percebia el temps perquè hi vivia dins; la maduresa implica entendre que s'exhaureix.

De la merda de tot

Trump i la seua còrrua de seguidors; l'Europa convertida en inútil o també niu d'arribistes; la dreta extrema arreu i al País Valencià; la irrellevància cega del poder valencià com un gelat que ha caigut en terra; l'esperpent dels polítics catalans; l'odi contra el valencià; el jovent a qui cal perdonar la inexperiència que fa mal...

Estàs trist? No estigues trist!