dilluns, de juny 11, 2007

La biga al meu ull

M’agraden els recitals de poesia per l’ambient que es manifesta. Als primer hi anava a soles i no coneixia ningú, de manera que anava, mirava i me n’anava. Però a mesura que he anat coneixent poetes, l’esdeveniment ha deixat de ser solitari i he xalat durant els moments abans de començar i de després d’acabar, i hi he trobat un al·licient per a acudir-hi.

Perquè, al capdavall, els recitals de poesia m’avorreixen quan es duen a terme. He arribat a un punt que la poesia, recitada en públic, és la cosa més moixa del món. En poques ocasions he gaudit escoltant versos i, al remat, em fa la impressió que el fet de recitar és un tràmit que s’ha de complir quan hom hi és convidat, una espera que hi ha entre la mitja hora d’abans de començar i les dos hores de després d’acabar.

De bestreta he de dir que jo no em consideraria bon recitador (el que jo n’esperaria), faig el que puc, intente donar vida a allò que llig: el defecte dels meus versos és que no tots són per a ser recitats, amb la qual cosa tinc un repertori poc assortit, i si per alguna raó llig els que no són susceptibles de ser recitats, la gent pot acabar pensant que ni col ni bleda: fet i fet, que els avorrisc. Perquè els problemes que veig en els recitals són diversos: en primer lloc, quasi tots els poemes que es lligen semblen que estan escrits no per a ser recitats sinó per a ser llegits en privat; segon, que els poetes convidats no tenen la gràcia de recitar els poemes propis o han fet una tria de versos poc adient al moment, a l’auditori (potser alguns s’hi impliquen, però hi han voltes que alguns altres mostren una mancança o una desgana tan gran que pareix que els dolga haver de pujar a recitar). Amb la qual cosa, per u i per l’altre, no entenc perquè en llegir a la premsa les crítiques de tants llibres en què hom es desfà en paraules, lloant el ritme, la cadència, la mesura, el pes de les paraules i en sentir-les m’aclaparen, però de tristor. On són aquells poemes?

Així doncs, quan vaig als recitals em queda aquesta sensació de buidor, ja que els versos que s’han escampat no han fet pòsit al cervell, cauen de les orelles. Perquè, al remat, eixir d’allí m’hauria de fer reviscolar l’ànima i em queda el corc de pensar que sóc l’únic que no ha aprofitat aquesta oportunitat poètica.

4 comentaris:

nimue ha dit...

reconec que a mi m'agrada molt recitar en públic i intente triar els poemes que em semblen més adients per a ser llegits en veu alta. Efectivament, no tots són vàlids. Normalment la gent que va a aquestes coses és perquè té un cert interés però també és veritat que jo mateixa he desconnectat més d'una vegada en algun recital per pur avorriment. Aquestes coses passen...

dospoals ha dit...

Potser u dels meus problemes amb la poesia és que la veig tan important quan estic d'espectador, tan transcendent, que em decep quan veig que no se'm queda res. Tal volta m'he creat massa expectatives després de sentir i de llegir que la poesia és alguna cosa més, que és un més enllà. Fet i fet, massa omplir-se la boca, massa aire per a tan poc que bufar.

Júlia ha dit...

Qui la llegeix té molta importància, un mateix poema ben llegit -o ben cantat-, semble molt diferent que recitat barroerament. Malauradament, cada vegada es llegeix pitjor en veu alta i, a més, sovint els poetes no són ni de bon tros els 'millors' rapsodes -un ofici, per cert, que ha anat de baixa-.

dospoals ha dit...

L'ofici de rapsode no ha anat a la baixa, simplement s'ha transformat, més aïna han tornat als orígens, amb els músics que escriuen lletra i música. Els poetes que recitem som els bords, els intrusistes. Hem perdut la capacitat de compondre, ens hem fet més còmodes. a més a més, no s'hi val adduir els arguments de la musicalitat dels versos: és una fal·làcia perquè en veure'ls recitats no n'hi ha.