D'una traducció

Aviat serà acabat i ha estat un treball que ha durat 15 anys: bé, més que durar, diré que s'ha anat deixant, oblidant, reprenent, apartant... Però a la fi, ja està acabat i en procés de revisió final, tot esperant dur-lo a la impremta.

El gener del 2026, en l'any que faré els 50, tornaré a autopublicar un llibre, en aquest cas una traducció, la més llarga (ja veus, un volum habitual de poesia).

Una anècdota: l'any 2011 vaig presentar el projecte de traducció als premis de Tarragona, però no va ser mereixedor de la beca de traducció.

D'una anotació d'un viatge

He passat uns dies de festa pel nord del país, en la comarca dels Ports. No és una zona que des de la Marina habitant siga avinent visitar com qui visita Gandia o València. Gairebé tres hores de cotxe i un gran desconeixement, doncs, fan que no siguen opció de cap de setmana normal, més aïna ponts o súper ponts. El tocat és que en Morella fa més de 10 anys vaig participar en un recital de poesia i donada la distància vam haver de fer nit allí.

Recitals de poesia, xarrades, presentacions... Tres hores de cotxe i haver de fer nit. Es fa lluny i és una pena aquest tall de comunicació.

Del dia de la traducció

Hui és el dia de la traducció; 10 anys farà el 2026 de la traducció que vaig fer de la poeta feroesa. Però quant a hui: he acabat una traducció que fa anys que havia començat però no arribava a terme d'acabar. A la fi ho he aconseguit: en uns mesos l'autopublicació. 

De com va la producció literària pròpia

La faena i la criança resten temps a la tasca de l'escriptura. S'escurcen les hores seguides per a escriure portant avant la casa, tenint cura dels fills i el temps de companyia amb la muller. Amb tot, faig l'esforç per a escriure i llegir, i trobe a faltar sessions de 4 o 6 hores dedicades només a aquest afer literari: és per això que hom fa quan pot i sense seguida.

Quant a aquesta escriptura, d'un temps ençà veig que la producció poètica que tinc abasta l'extensió de plaqueta. No arribe a un volum corrent de poesia (com diuen les bases de premis literaris), sinó que són peces petites, breus. De les que he fet fins ara (unes 3), més les que tinc projectades (unes 3 o 4 més) totes seran autoeditades en forma de plaqueta; llevat d'una, que sí que és un volum corrent, però ves a saber quan l'acabaré.

D'una cosa més dels 20 anys

Passats dos dies del dia oficial (primer per ser festa lcal, segon per l'alerta de pluges), hui dimecres comença el curs. Aquesta data del calendari cíclic no té res d'especial, si no és perquè li la vull donar: en aquest cas, ara fa vint anys que vaig aprovar les oposicions i a partir d'aquell moment d'obria un món nou professional i fins i tot vital. Perquè no només tindria una faena per a tota la vida, sinó que també, significava que amb més de trenta anys per davant, ma vida aniria lligada a l'horari escolar.

Vint anys passats, encara és així, amb la vista a mitjan termini d'estar encara 10 anys més d'horari escolar. més vell, més cansat, més desconcertat de com venen els temps (potser també amb alegria de ço que s'ha viscut).

Com he dit en aquest any especial, moltes pedrades aquest grapat de vint o trenta anys passats.

D'un premi per a jo

M'han donat un premi: bé, oficialment m'han donat un premi (me l'havien ingressat setmanes abans, però ara ha estat l'acte de presentació pública). És el premi Carles Hac Mor de poesia subversiva que concedeix l'Ajuntament de Juneda i que publica l'editorial Fonoll.

He de dir, vull dir de fet, que n'estic molt content; que m'ha fet feliç i que ha servit per a apujar l'autoestima quant al tocat de l'orgull literari. Certament, el fet de considera-me foraviler, d'escriure poesia que no entra dins dels canals majoritaris de la poesia valenciana i malgrat intentar escriure d'acord amb aquells i no aconseguir res, que em donen aquest premi a Catalunya resol un parell de qüestions en dansa: reconéixer la poesia deslírica que faig i guanyar un premi fora del meu país.

Endemés, una poeta del jurat dels premis em va dir que llegir la meua plaqueta la va fer sentir com si estiguera llegint el mateix Carles, la qual cosa em va donar a entendre que verament el llibre sí que era subversiu. Més quan hi he presentat obra durant tres anys i no aconseguia res més que ser finalista juntament amb uns quants poetes més i, doncs, no saber què volia dir subversiu: enguany poesia subversiva soc jo.

L'obra que he escrit i que m'han publicat m'agrada molt: no és poesia tradicional, sinó un assaig literari en prosa literària i poesia inserida. Sense adonar-me'n vaig escriure un fragment breu, una part petita de ço que podria ser una obra grossa a l'estil del Recital privat de poesia per a una família anglesa possiblement inexistent, del poeta Pau i au; la qual cosa em fa pensar, podria allargar aquesta plaqueta? donar-li més contingut i fer-ne un llibre? Ves a saber, però ara per ara, no.

D'una cabòria turisticolingüística

No només ha estat aquest viatge a San Marein, sinó de fa temps que pense en allò que diuen uns viatges responsables i ètics. M'explique: de fa anys que hi ha el problema dels turistes del primer món que suposadament en lloc de viure l'experiència en un altre país com una cosa enriquidora la viuen com un fet d'aquells d'usar i tirar, superficial i que té poca consideració vers els indígenes.

El turisme de creuers, el de bufar-se, etc són turismes arrasadors del concepte humanístic del viatge: són aquesta classe de turisme que deixa de banda els aspectes culturals; no conviu amb la gent del lloc ni interactua si no és per als àpats dels restaurants, fa compres en les botigues multinacionals; o tenen un impacte mediambiental gros. Si bé tenen les parades habituals dels llocs de més renom (per exemple les catedrals, ponts, museus precisos), hi ha poca cosa més. 

Hom podria dir que potser és massa voler fer amistat amb la gent d'allí, si el viatge és tan curt i allò demana molta dedicació. Que són dies de lleure i hom va amb el temps just. Certament, però una cosa no lleva l'altra.

El tocat d'aquest text és vindicar també que dins d'aquest problema del turisme ètic, crec que hom deixa de banda una altra variable en aquesta llista de greuges: les llengües. En el meu cas, fa anys que vull anar a un país i que no hi vaig pel tema lingüístic: Irlanda. Aquest país és molt famós pels païsatges, la gastronomia, i d'altres més, però ho és també perquè és un lloc ideal per a aprendre anglés. Moltes acadèmies d'anglés envien els alumnes a fer estades d'estiu a aprendre-hi i és un lloc ja amb tradició.

El meu dubte és: per què hi he d'anar, no ja com a estudiant, sinó com a turista tot tenint en compte la desgràcia que pateix el gaèlic? Com puc anar-hi a gaudir de totes les meravelles fent servir l'anglés? No puc evitar projectar-ho als turistes que venen ací, als nostres Països Catalans, a aprendre castellà o a gaudir de les nostres meravelles i ens parlen en castellà sense saber (o sabent) del mal que patim per la llengua. Més encara, em remou més quan són els catalanoparlants convençuts del problema de la nostra llengua que hi van, no ja de vacances, sinó a aprendre anglés! 

He de dir que jo he estat en Gal·les i en Escòcia en la meua dècada dels 30 i d'això em sent malament, tal com quan en la dels vint vaig anar al País Basc i a la Vall d'Aran. He fet turisme i he hagut de fer sevir la llengua que ofega les altres i ara que han passat els anys i en soc més conscient i hi reflexione amb totes les variables que puguen ajustar-se, quan he de triar un lloc per a passar uns dies tinc en compte el fet de la llengua.

Aquest viatge de San Marein n'ha estat u: he fet servir l'anglés per a comunicar-m'hi i a voltes he parlat en valencià per a objectes concrets, tot amb la idea d'evitar tant quant he pogut l'italià (una llengua que tampoc parle, però de què sé un bon tall de paraules). A més a més he comprat llibres en romanyol (que no sé si acabaré llegint, però la idea és llegir-los, tal com vaig fer en el viatge a Escòcia o fins i tot traduir-los, com quan vaig traduir el poemari feroés).