dimarts, de setembre 13, 2005

Ateisme i religió

No tinc fe religiosa (cristiana, jueva, islàmica, etc), però entenc que hom necessite creure. Estic d’acord amb algunes actituds que les religions promouen, però no em cap al cap que encara ara hom continue dipositant la vitalitat pròpia en quelcom superior omnipotent. Trobe que tants mil·lennis han d’haver servit per alguna cosa més que agafar-se a fenòmens metafísics. Em neguiteja que una massa obcecada es mate a bacs per tocar una verge de fusta, o que s’obstine a adorar un roc negre tapat amb llençols, o que visca en l’antihigiene més absoluta per unes benediccions.

Hom pot seguir els preceptes de Gandhi i la no violència, els de Jesús i l’amor per les persones, o si vol els de Bob Geldoff i la lluita contra la pobresa; tanmateix, que hom no justifique una figura (dis-li déu, dis-li vishna, dis-li esperit del bosc) que està per damunt de nosaltres, i que disposa d’un estol de persones que el representen a la terra. Si algú mor de càncer als trenta anys, no hauria d’haver-hi ningú que console els afectats dient que Déu ho ha volgut així i ara el té al seu costat: ras i curt, aquell organisme no era suficientment fort. Què passa si ha estat resultat d’una negligència mèdica? ¿Déu volia que algú fera la faena bruta per ell? Si és per un accident de trànsit, ¿Déu va voler que no es posara el cinturó, o va cercar algun desaprensiu bufat que conduïra per l’autopista en sentit contrari?

Ser bons, tenir caritat, estimar el proïsme, contenir l’esperit, respectar la natura, entre d’altres, no són propietat de cap religió, sinó sentiments que també es troben en els animals i en les plantes. Hom no necessita cap religió que les justifique des d’una perspectiva teològica i de salvació ultraterrenal. No hi cal dogmàticament que una dona haguera parit verge, o que vinga algú per salvar tot un poble (encara, fills meus, espereu?).

Aviat començarem el curs i és probable que novament el professor de valencià haja de fer l’alternativa a la religió. M’indigna moltíssim veure com els professors de religió (de moment la catòlica, perquè és la que hi ha, però aviat s’hi afegiran l’islam, el judaisme, etc. quan hi haja per fi llibertat religiosa a les escoles) poden lliurement alliçonar els alumnes en la fe, mentre que en el cas de l’ateu, hom el considera proselitista amb el sentit més pejoratiu de la paraula (que si ataca la sensibilitat de les persones, que si es riu de la fe de les persones, que si és un saberut, etc.). S’ha de ser conseqüents: volem una societat justa i compromesa, però no podem fonamentar-ho des d’una perspectiva religiosa; el paper de l’escola és dotar els ciutadans futurs de les eines mentals i lògiques, no basades en concepcions ideològiques ancorades en la foscor del temps (amb tot el que hi significava: pors, angoixes, poder, etc.).

7 comentaris:

nimue ha dit...

a mi els ateus em fan una mica de pena... però vaja, cadascú...

tot està escrit des d'abans de nàixer, fins i tot que una persona decidisca ser atea.

dospoals ha dit...

Nimué, dona, banyat una miqueta...

rAnita nOe ha dit...

jo soc creient. no soc catolica, si cristiana i la meua religio no es pareix massa al catolicisme.
pero no es aixo el que volia dirte. potser pot justificar el que vaig a dirte dient que m'han educat asi..
pero en moltes ocasions pense que si no fora per Deu (el de tots, el pare de Jesus, la trinitat i tot allo) la vida seria sense sentit..

a mes a mes.. podem tots els que creiem en algu superior.. no a soles els cristians, estar equivocats.. pero.. i si no ho estem?

te parle per aquelles persones que viuen la seua religio, siga cualsevol siga esta, i que no nomes son catolics, evangelistes, adventistes, mormons.. de nom. totes aquelles persones que tenen uns principis i viuen conforme a aquestos principis saben que pot ser no els anira be sempre.. pero sempre que es presente l'ocasio ajudaran a algu.. no se si me he explicat.. no dic que el rest de les persones siguen dolentes.. pero els que creuen alguna cosa al menys no aniran amb mala llet pel mon.. jiji

be.. que m'he banyat!!

petonets

nimue ha dit...

que vols que et diga... que les manifestacions religioses em semblen més poètiques que moltes de les poesies que es tanquen als llibres? que els mites, rituals i festes de guardar els trobe bells en el sentit més estètic del terme? que jo a classe a més de llengua faig religió encara que com que la meua opció no té una divinitat definida no es nota...?
que gràcies a la religió podem gaudir de les més altes formes d'art: literatura, pintura, música, arquitectura...? que la sort que tenim és que hi ha moltes opcions i que cadascú pot triar la que li resulte més interessant? (total, el final serà el mateix cregues el que cregues...)
També hi ha por, ignorància, mala llet, etiquetes, marques de naixement i obscuritat... sí... però aquestos es quedaran ben aviat sense clientela i aleshores ja veurem...

saludets!

Giorgio Grappa ha dit...

Coincidisc amb Nimue amb apreciar el valor artístic i poètic que generen sovint les religions. Dels valors morals no cal parlar-ne, tu mateix n'has fet la llista.
La part negra, en canvi (l'ús de les religions per a la manipulació política; la creació d'actituds fanàtiques, i totes les aberracions que, llegint-les bé, les mateixes religions, en nom de les quals s'exerceixen, rebutgen) no és exclusiva de les religions: el futbol, sense anar més lluny, també provoca actituds aberrants i violentes, i també se'n fa ús amb finalitats polítiques. De fet, qualsevol cosa que puga ser compartida per tres persones acaba sent usada (i abusada) pels politicastres de torn. En certa manera i en algunes ocasions, també l'art, la poesia... o la música pop (pensa en els usos que va donar el règim de Franco al floclore).

Supose que per això, i perquè també he trobat textos religiosos, com diu Nimue, d'un valor estètic immens, me'ls mire amb una barreja de simpatia i d'inquietud. Ara bé, la qüestió de la classe de religió la tinc molt clara: en els centres pagats amb diners públics d'un estat laic, educació laica: qui vulga ensenyament religiós, és lliure d'anar a l'església, a la mesquita, a la sinagoga, o d'ajocar-se davant de la tele, que també adoctrina.

Apa, que tingues sort i que no t'encasqueten l'alternativa :-) .

Monte ha dit...

La cosa més impressionant que he llegit sobre religió és obra d'un escèptic de cap a peus, David Hume. Si no ho heu llegit, els "Diàlegs sobre la religió natural" són una mostra d'examen sincer, basat en el fet final que la religió se qüestiona més fonamentalment (o potser es prova) pel fet insolent del mal (sobretot el mal que no té explicació). El diàleg acaba, com les bones novel·les, suspès, en mig de l'acció, sense recomanar alternatives. Però en aquest món de "multiculturalisme" i desorientació, l'experiment de Hume d'investigar per a què collons volíem la religió, me continua pareixent... molt sensat.
(Jo el passe a les classes)
Abraçades,
Monte
(Ací damunt meu es desplega talent, però xe, quantes hores has de passar buscant-lo!)

vititza ha dit...

Doncs jo penso que un objecte tal com un déu ni existeix ni pot existir. És simplement un absurd en ell mateix. La navalla d'Ockam recomana prescindir d'idees supèrflues, i és el que faig. Hi ha a qui cal creure en objectes sobrenaturals, i no és el meu cas, però el que sí que em fa pena (com deia la nimue) és que tot estigui predeterminat i per tant no quedi lloc per la llibertat de decidir. Em sembla monstruós el pensament fatalista que hauria de menar, sent coherent, a no fer res de res doncs tot està escrit.