dissabte, d’agost 27, 2016

D'un viatge d'estiu

U dels viatges que he fet en aquestes setmanes darreres ha tingut com a destinació Hamburg. Aquest lloc políticament és un estat dins d'Alemanya i té una superfície de 755,26 km² i una població d'1.753.380 habitants. Done aquestes dades perquè no he pogut evitar la comparació; la meua comarca, la Marina Alta, té les següents: 759,30 km² i 196.606 habitants.

En aquest viatge m'han assaltat sentiments encontrats. He sentit enveja, atés que aquest territori és una realitat política amb poder dins l'estat alemany, totalment al contrari de ço que ens passa als marinencs dins l'àmbit valencià i de retruc l'espanyol.
Disposa d'una xarxa de trens impressionant (i pròpia de la regió) que lliga a bastament bona part del territori, no només de la contornada, sinó de la resta dels estats i de països: és com si la Marina Alta tinguera una xarxa pròpia de trens que unira els pobles propis, altres regions i altres països. Més encara, amb  trens de companyies diferents!

Queda clar que les condicions de la Marina Alta són diferents: molta muntanya, pocs habitants; però açò no lleva que malgrat la idiosincràsia de cada territori, cal sobreposar-se a les dificultats per a crear un territori amb condicions. L'exemple hamburgués és el túnel submarí de 450 metres de llarg que uneix les dues ribes de la ciutat.

D'una altra banda, he trobat molta misèria humana i el sentiment ha estat de molta pena. Com que el nostre sojorn era en un alberg vora l'estació central de trens d'Hamburg capital, gent alcohòlica fea vida allí: cridava, reia, plorava, histrionejava, vagarejava,... L'escena era tristíssima i produïa molt mal de cor passar per allí i albirar tota l'escampada de pots i botelles buides i plenes.

Al remat he sentit alegria de passejar per una ciutat amb zones tan diferents, amb uns parcs molt bonics, verds, exuberants de vegetació i vida, com la llera valentina del Túria, però augmentat.

divendres, d’agost 12, 2016

D'un irreal olímpic

Tornen els Jocs Olímpics i em travessa la fitonada impossible d'una Moixeranga ben tocada mentre una medalla d'or reposa en el pit d'algú.

dimecres, de juliol 27, 2016

De com som i com ens tracten

Tristament, els valencians, en llur paper d'espanyols, som uns carallots i uns pelacanyes (redunde: molls i miseriosos) i hom pot fer de nosaltres ço que hom vulga siga quin siga el poder de què es tracte: tant el legislatiu i l'executiu del mateix país o de l'estat com el judicial, eixe que és independent dels altres dos. 

Aquesta queixa ve a tomb del fet que temps arrere el tribunal constitucional va ensorrar unes quantes lleis valencianes de caire foral propi, com la del règim de separació de béns dels noucasats, tot adduint que aquesta diferenciació anava en contra de la igualtat de tots els espanyols. La veritat, no sé de quina manera es poden considerar els altres espanyols agreujats per aquest fet. Ara bé, no deixa de fastiguejar-me que al tocat dels imposts, com el de successions per exemple, a Madrid siga d'un 0% i al nostre país no. Ací no hi ha greuge?

Tristament, som uns menjamerdes.

dilluns, de juny 27, 2016

De les eleccions

En lloc de respostes m'assalten moltíssimes preguntes al tocat de les eleccions al País Valencià.

Per què ha perdut tants vots A la valenciana?

És possible que haja tingut a vore amb la tasca que ha fet un any després? Concretament amb les mesures que han alçat més polseguera?

Per exemple: bous, exempció lingüística, escola concertada?

Com pot ser que amb tanta desgràcia pel tema dels casos de corrupció, de retalls en la llibertat d'expressió, els valencians, en una majoria destacada i en augment preferisquen açò a un fantasma que ve de Veneçuela?

Són els valencians denominats d'esquerres uns exquisits que, com certs animals de companyia, refusen un pinso nou i, doncs, prefereixen passar o abstenir-se?

Són els valencians denominats de dretes uns connivents amb la corrupció, els quals, davant el fantasma del comunisme, els és igual l'exquisidesa i s'abraonen al mateix pinso?

Per què hi ha una bossa de vots d'electors versàtils que van al toc dels amplificadors, suposadament, de manera imponderada? Són aquests justament els votants més reflexius o uns cagallons per sèquia?

Preguntes i més preguntes.

dilluns, de juny 13, 2016

De publicar i sobre publicar

He llegit amb molt d'interés el pensament que ha exposat el Xavier Aliaga al seu blog al tall d'un article d'un editor, l'Aniol Rafel, tot en referència al fet que si es publica molt o massa. Com a escriptor i autoeditat m'agraden les raons que es donen i puc estar d'acord en aquest fet que es publica molt, potser massa; però ço que em preocupa és com i qui pot fer la distinció d'un llibre que atresora la dita qualitat o no.

En primer lloc, el fet de dir que es publica molt o massa no hauria de ser adduït, perquè tallar per ací representaria coercir d'una banda el dret d'expressió i publicació, siga de qualitat o no, de l'escriptor de ço que voldrà; i de l'altra a l'editor, que es veuria forçat a no publicar tot allò que li vinguera de gust, si es vol gastar els diners.

Jo també posaré una comparació: per exemple, de formatge. N'hi han moltíssims, de totes qualitats, embolcalls i preus i la gent en compra allà on li ve de gust. Pot anar al supermercat, a les fires, a les botiguetes, arreu on voldrà. Doncs els llibres igual, i no crec que retallant el nombre de marques es puga millorar la qualitat del formatge.

Tot seguit es fa referència a donar més qualitat al llibre amb elements com l'edició o la il·lustració. Certament, això és un gran encert: està molt bé que llegir un llibre no siga només una experiència de dins, sinó també de fora. A més a més es dóna treball i presència a altres disciplines artísitques.

En aquest cas també posaré un altre exemple. Tiraré mà de la poesia; sé que em faré de mal voler, però què hi farem: és el meu cas, personalíssim i és la meua impressió. Sé que el Xavier és assidu a llegir poesia i tindrà els exemples de referència. Des del meu punt de vista, l'edició de poesia és la cosa més trista i moixa que hi ha a hores d'ara. Em faig el càrrec que les portades treballades són més cares i que els editorials petites poc hi poden fer; davant aquesta mancança es fa entendre que la sobrietat és un valor afegit.

Per exemple, les portades dels poemaris de l'editorial 3i4 deceben un poc, atesa la importància d'aquesta casa (Bromera encara, encara canvia les miniatures de les portades); un cas diferent és el d'Adia, petita, de pocs recursos, que també fa portades simplíssimes, però torne a dir, la reducció de costs (supose) va per ací. Ves per on, seguint algunes raons dels articles llegits, hom podria pecebre que aquesta editorial Adia sobrecarrega el mercat editorial poètic, amb tants poemaris i és de poca qualitat per aquesta pobresa de suport físic. 

Un altre aspecte fonamental és parlar dels jóvens, els quals poden veure bloquejat llur gust de la lectura per aquest allau segons l'Aniol. Per l'experiència meua, els jóvens llegiran si volen llegir i no ho faran si no volen. Si parlem de les lectures d'institut es llegiran ço que manaran els professors, siga bo o siga dolent, o tiraran mà de pàgines on hi han els resums per capítols i la classificaicó de personatges. Em fa la sensació que fer servir els jóvens no és una bona idea.

Posaré el cas de l'alimentació per a explicar açò del bloqueig del gust de la lectura. Menjar els àpats amb refrescs; consumir begudes energètiques; festejar un esdeveniment amb una pizza congelada... Els jóvens tenen el gust que els fa l'adolescència, el que els pares acondueixen o el que la televisió determinarà. Doncs amb els llibres igual.

Per a no fer-ho més llarg, el moll de l'ós no és l'abundància de llibres (ni d'editorials!) sinó la societat, que no hi ha manera d'enganxar-la. D'iniciatives, n'hi han: clubs de lectura, presentacions, vídeos llibrescs, però roda i volta el gruix de la gent, el gruix de la població sempre superarà en nombre les expectatives fetes.

Al remat, en el meu cas literari, em faig el càrrec que com a poeta sóc poc tingut en compte: potser no sóc prou bo ni tinc la qualitat que pertoca. El meu primer llibre va ser negligit per l'editorial que em publicava (acabat el premi i aconseguit l'objectiu, a pasta de paper); en el segon vaig ser mig enredrat per una publicació a mitges en una editorial petita, amb un preu caríssim (això sí amb una portada preciosa); pel que fa al tercer, vaig decidir publicar-me'l (amb una portada poc usual) i fins i tot regalant-ne (a llibreries i lectors) només he rebut de resposta tres agraïments mal comptats.

Tot i això, malgrat totes aquestes decepcions, no conclogueu que hi ha abundància d'autors o que les editorials publiquen molt o massa. Donem gràcies a l'alfabetització de la gent i fem-nos el càrrec que deuen haver-hi naus industrials plenes de llibres; tanmateix això ja és cosa d'haver promés a la gent que pot esdevenir escriptora (cursos d'escriptura de l'Ateneu barceloní, per exemple) o del càlcul de previsió de llibres.







dilluns, de maig 30, 2016

Jo sí, però tu no

Estic un poc desorientat amb un fet que sol aparéixer en la política i que té relació amb la independència de Catalunya, que en els plans de separació ha desplegat un seguit d'accions per a propiciar la implicació de països, governs, organismes, entitats, etc. mundials de manera que hi siguen avinents en aquest desig soberanista. En aquest camí hi han de cara els intents del govern (d'entre altres) per a evitar i afeblir aquesta influència possible vers l'altri. L'argument que fa servir aquest darrer per a barrar aquest joc d'atraccions és que la independència catalana és un afer intern, domèstic, regional i que cap país hauria d'immiscir-s'hi, tot respectant la sobirania, la constitució i la voluntat democràtica dels espanyols.

Roda i volta, el meu desconcert s'origina quan ara i adés van succeint-se esdeveniments que atemptarien justament aquesta raó de no intervenció; accions vàries que d'una manera o altra, des del meu punt de vista són equivalents a ço que fa Catalunya.

En primer lloc, les referències a Veneçuela dels contraris a la independència. El fet que els polítics opinen i pontifiquen o hi facen viatges per a comprovar l'estat de la democràcia em pareix una intromissió en la sobirania etc. d'un país. (del fet que estiguen malament o no, no en parle: em referisc simplement al fet del viatge i les declaracions).

També influir en les governs d'altres països, quan per exemple es duen a terme reunions amb tal president perquè facen declaracions a la contra amb més bon succés o sense (famosos són els casos de reunió amb el Cameron o la Merkel).

Al remat, aconseguir declaracions parlamentàries. Catalunya ha tret de Dinamarca que hom debata el tema de la independència; mentre que Espanya ha fet el mateix amb la Unió Europea a l'hora d'expulsar o no Catalunya de la Unió.

Fet i fet, molta hipocresia en aquest mercadeig d'interessos.


dilluns, de maig 23, 2016

D'un exercici de cinisme?

Els de PP del País Valencià i segons el Levante-EMV "consideren un greuge que el Tribunal Constitucional tombara la llei del Règim econòmic matrimonial i per això reclamen a les Corts que l'exigisca a l'Estat".

I dic jo: ¿no seria més honest (i no tan hipòcrita) que els del PP valencià hagueren denunciat els del PP estatal per haver posat aquell recurs que ens l'ha tombat i, de retruc, exigiren a aquests mateixos del PP estatal que reinstauraren la nostra llei?

Sempre tocant el paneret...