divendres, de maig 18, 2018

De sarcasme

Proclama el Partit Popular el seu compromís amb el col·lectiu LGTBI per a avançar en els seus drets en tot el món i en la llibertat de cadascú de triar qui estimar.

El nivell d'hipocresia arriba a una fita obscena.

dissabte, de maig 12, 2018

De no eixir en la foto

S'avança maig i van acabant-se les referències literàries primaverals (fires, articles, monogràfics, etc.) fins que començarà la tardor.

Amb tot, m'ha vingut un regust de no saber quan es feia la foto.

Espavil, Josep Vicent!

dijous, d’abril 19, 2018

De la confiança

Fa molt de temps vaig escriure algun text per ací en què feia referència a la confiança. De la que més se'n parla és la que té a veure amb les relacions humanes del tipus amorós i d'amistat; tanmateix hi han d'altres, les quals són cabdals en l'enfortiment de la societat. Per exemple, com a éssers consumidors depenem de la paraula a qui comprem la carn, el peix, els iogurts, l'hortalissa, en definitiva qualsevol cosa que estiga en bones condicions per a la nostra salut. De retruc, si es tracta de productes no mengívols, pensem que qui ha creat el mòbil, ens ha construït la casa o ha fabricat les xeringues de les nostres injeccions hi ha posat tota la diligència possible.

Cal dir que en aquesta confiança que nosaltres aportem va també la confiança amb les administracions públiques, que són les que vetlen perquè tot allò que consumim respecta l'ordre que pertoca; és per això que confiar en els inspectors que vigilen, certament, és un acte de fe ben gros. Faig extensible el pensament als nostres polítics, jutges i forces de l'orde, de qui confiem que no hi haja defallença i siguen totalment confiables.

Tot plegat, aquest fet al confiança s'està qüestionant molt en aquests afers que omplin la nostra actualitat social: universitats, estament judicial i de les forces d'orde. Talment com dic en u dels poemes del poemari Estocolm: Cara de recuperar/la confiança.

dijous, de març 22, 2018

De l'heteropatriarcat

Tenia el cap captingut amb el tema de la sexualitat i el gènere i va sortir com un llamp l'heteropatriarcat. La controvèrsia que representa concebre la societat des d'aquests dos puntals (l'hetero i el patriarcat) fa que el teixit social s'hi manifeste en contra i vulga canviar aquest tòtem per un altre model més progressista i obert, en què el sexe i el poder sigen representats per unes altres formes. Ves per on em va passar pel cap el sexe, concretament, com han de ser les relacions sexuals entre les persones que reivindiquen l'ensorrament de l'heteropatriarcat: especifique més encara, no entre gais o lesbianes, sinó entre heteros.

M'explique amb una qüestió: com han de tenir sexe l'home i la dona que proclamen aquest nou paradigma? Perquè si de normal el rol heteropatriarcal és home estaca i dona és estacada i d'ací la metàfora de poder masculí vers el femení, llavors, ¿vol dir que en el capgirament de les convencions ara l'home haurà de ser estacat i la dona l'estacadora?

dilluns, de febrer 26, 2018

De la concepció del gènere sexual

Fa poc vaig passar a uns alumnes el reportatge del programa 30 minuts dedicat a la transexualitat en els menors d'edat. Després m'assabente per la premsa que a Euskadi un jove que estava en procés del canvi s'havia suïcidat perquè no havia suportat, d'entre altres, els retards que es donen en l'administració en l'hora de fer legals els canvis, com ara el carnet d'identitat. Tot plegat, tant de les declaracions dels participants com del suïcidat i l'administració m'assalta la idea de què és la identitat sexual. Vull dir, què és ser home i ser dona? Què és sentir-se home i dona?

Així en aquest reportatge de la TV3 hi havia el xiquet que havia nascut xiqueta però que conservava la vulva o el cas contrari. De tot plegat sumava la sensació (superficial, tot s'ha de dir) que realment ço que et feia ser home o dona eren l'observança dels tòpics més tòpics: ser dona era maquillar-se, vestir faldilla o tenir els cabells llargs i ser home era vestir pantaló, no maquillar-se i tenir els cabells curts. Repetisc, és una sensació superficial, basada en tòpics que reproduïen els protagonistes i que justament no tenien a veure amb els òrgans sexuals, amb la qual cosa tenim que el xiquet tenia vulva i la xiqueta penis. De retruc, hom no aconsellava l'operació de transformació d'òrgans atés que els beneficis d'operar-se'ls són pobres: d'aquesta manera, intactes com estaven, certament tindran més plaer sexual fent-los servir de forma original que reconstruïts (i, per descomptat, em pense que tindran una vida més plena per aquest fet de gaudir del sexe: una altra cosa serà que aconseguisquen una parella que accepte aquesta realitat identitat-òrgans sexuals.

El segon fet que em té pensarós és  per què des de l'administració s'ha de classificar legalment (en el carnet, o d'altres impressos) el gènere sexual de cadascú? Bé, una de les respostes ja la sé; supose que si hom classifica els ciutadans en home i dona, es pot controlar i evitar els matrimonis homosexuals. Aaixò no obstant, aquesta raó restaria obsoleta al País Valencià, atés que el matrimoni homosexual és permés; emperó encara hi han àmbits en què no ho és i el fet de demanar un document d'identitat ajuda a saber si és apropiat o no: per exemple, els matrimonis per la via religiosa. D'aquesta manera, si es marquen tal sexe i tal sexe, es pot prohibir el matrimoni que no siga heterosexual. Com que les confesions diverses religioses n'estan en contra, doncs la presentació prèvia d'un document administratiu pot assegurar-los legalment si tal i tal són home i dona sense haver de xafar-se els dits i demanar una prova d'identificació sexual. Al remat, hom pot adduir que és fàcil distingir entre home i dona i jo retrucaré: sí, que ho diguen als papes que havien de ser examinats manualment per a saber si tenien pardal o se'ls havia colat una figa.

Per acabar, allò que embolicava més la troca (i de pas que genera aquest malestar a causa del control administratiu) és el grup de persones que decideixen no tenir identitat sexual. Aquests tenen el gran drama, vist que estan lligats a elements diversos que no els deixen ser ni una cosa ni l'altra. Pel que fa a la manera de vestir, doncs, quina és la roba que han de dur, que per prejudicis socials, els classifica com a home i dona perquè puguen ser reconeguts com a sense gènere? Pel que fa a la llengua, al català, de quina manera poden defugir el dilema del bonic-bonica? (on és eixe neutre que tan bé funciona en l'anglés?) Certament, conéixer la realitat dels protagonistes neutres duu a concebre d'una banda que tot plegat el fet de la neutralitat d'identificació sexual (i no dels òrgans) és el menys problemàtic a l'hora de posar damunt la taula els tòpics que s'han donat al llarg de la història de la humanitat: ser com hom vol ser sense cap prejudici de masculinitat i de feminitat; d'una altra, que és el grup més perjudicat, primer en l'assumpte dels tòpics del rol masculí i femení i segon en aquest afer de l'obligació administrativa d'identificació sexual, perquè han de passar de l'adreçador d'aquesta distinció.


dimecres, de febrer 14, 2018

De presentació de llibres

Aquest mes de febrer es presenta mogut: tres presentacions de llibres. He de dir que aquest comboi alegra el cos, perquè, de fet, del penúltim llibre, Ei, que ja sé francés, no vaig voler-ne fer i ara que el darrer és publicat, Estocolm, tinc ganes de llegir-ne versos en públic.

Tanmateix, tinc per dins un neguit que em té el pensament torbat i pot ser acomparat de manera còmica (i trista). Hom pot dir que en açò de les presentacions també hi ha allò denominat denegació per silenci administratiu. M'ho mire amb humor, però als correus que he enviat a moltes biblioteques, lectorats o llibreries, no he rebut resposta a penes (declinant o acceptant): han practicat, doncs, aquest silenci que hom ha d'interpretar que no volen fer presentacions en llurs recintes. El tocat és: me n'he de sentir molest? Me n'he d'enutjar? Me n'he d'entristir? Què hi farem: em deixaré assaltar per qualsevol d'aquests estats segons el dia.

Un altre dia potser parlaré també de la indiferència.