dimecres, de setembre 21, 2016

D'un sentiment literari

Escriure un llibre és confortant i acabar-lo apaivaga; tanmateix, allò que deixa inquietud és què ha de passar després, si serà publicat o no.

Realment és un goig veure les lletres pròpies ocupar pàgines que possiblement seran llegides. La persona s'alegra en la correguda de llibre, de poble en poble, parlant-ne, recitant-ne les paraules a la calor de la gent que escolta i participa en la presentació.

Ara que ve la tardor el gruix dels premis literaris es concedeixen i els autors gaudeixen de poder mostrar als lectors llurs propostes i recrear-se en la veu que volen transmetre.

Llibres que faran recorregut; idees que esdevindran pensaments nous en altres sensibilitats; encants per a lectors que es deixaran atreure gustosos; madeixes a descabdellar.

És bonica aquesta sensació i agraïda en la compartició.


dilluns, de setembre 12, 2016

D'una manera de capir el món

Quan era menut m'encantaven els llibres de socials o d'història pels mapes que hi duien: concretament els d'història que feien referència als imperis i a les possessions colonials. Mirava els mapes de la corona d'Aragó i considerava els territoris que eren nostres en aquella època medieval. Després venien els mapes de la corona de Castella (identificada com a Espanya) que abraçaven els territoris americans, asiàtics i pensava amb més orgull encara en tota aquella abundor nostra. La decepció apareixia quan s'esdevenia el fet independitzador de totes aquells terres i pensava que ja no hi havia hegemonia territorial. Amb tot encara restava fascinat pels mapes de la colonització africana per part d'Europa, per com aquest continent va establir el seguit de corredors territorials per a dominar i saquejar sense problemes.

Evoque aquell temps a voltes quan sóc a classe amb els alumnes i m'adone de quina manera des de la infància s'ha explicat aquests fets històrics des del punt de vista del vencedor, de l'europeu que s'adelita de pintar amb colorines els aires de grandesa. Fet i fet, em vénen rampells de vergonya d'haver pensat d'aquesta manera tan imperialista, encara que em perdone amb l'excusa que era xiquet i que poc podia copsar aquest passatge vergonyant. Tot i això no pare de pensar si a hores d'ara els nostres infants tenen aquests deliris de grandesa que tenia jo (aquells que tinguen interés per la història, és clar).


dijous, de setembre 01, 2016

D'un circ

En un parc de la ciutat d'Hamburg he vist un circ. Ha estat aquest mes d'agost i romandria obert tot eixe mes en dues sessions matinals. Era un pavelló força menut, baixet, podríem dir que era un circ de joguet. L'aparença resultava un poc trotera, però no resultava bruta o decadent. La música es sentia de fora i pareixia que era ple, atés que tenia una de les lones obertes. No cal dir que sonaven músiques infantils habituals: l'abella maia, d'entre altres.

Trobar aquest circ m'ha fet pensar en els que he pogut veure al país i quina imatge en tinc: desballestats, trists, brutosos, pobres. Compte que parle del circ rodamons, que s'anuncia amb cartells aferrats als fanals i que tenen per reclam qualsevulla personatge infantil de moda.

Aquell dia no em va venir una mala sensació sinó que vaig pensar que ausades prou tenen per a heure-se-les amb una societat que va per altres camins d'entreteniment. Perquè al remat, els xiquets no són conscients de les condicions en què es troben les instal·lacions del circ, com sí que ho som els adults i aquest fet fa que ens tirem arrere a l'hora d'entrar-hi. Els xiquets no són capaços de distingir eixos personatges amb disfresses estrafetes, els adults sí i aquests xiquets simplement es deixen endur pels estímuls que els donen els artistes del circ, dels quals els adults no es refien.

Al capdavall, bona part dels adults defugen els circ perquè és infantil i aquest és el tocat: el circ ho ha de ser, perquè els destinataris són els infants. El gran mal és que els adults hem d'acompanyar els menuts i ens trobem una situació que pot fer-nos vergonya o poca gràcia. Al tall d'açò, les pel·lícules per a xiquets ja duen la part adulta perquè també s'hi divertisquen; tanmateix en el circ, malauradament queda un poc difícil: els pallassos, alguns números de màgia, els personatges famosos no són del gust per als adults, en tot cas les acrobàcies.

El circ val diners, no només el del Soleil, sinó l'altre que pareix desastrat. Implica un grup de persones que s'entrenen, assagen o munten, els quals han de guanyar-se un sou. Tot aquest treball no es veu perquè els adults no som conscients de què hi ha darrere. El mateix passa amb el teatre, l'òpera o d'altres: són menesters mesos de producció per a treure'n el fruit: les entrades ens resulten cares però justament és aquest el preu del seu esforç. Perquè, comptat i debatut, és més barat el treball d'entreteniment que proveeix la televisió (ací no valoraré si és bo o dolent) o el cinema: molt més estètic, molt més impersonal, molt més per als dos, infants i adults.

Per tant, qualsevol entreteniment, diguem-ne artesà, val diners i la societat en general encara té la inèrcia d'una altra manera d'esbargiment que puga adir-se a les butxaques i al sentit del ridícul. Per a aquests resta la màxima de renovar-se o morir i u dels reptes és com atreure els adults perquè hi deixen els fills.

dissabte, d’agost 27, 2016

D'un viatge d'estiu

U dels viatges que he fet en aquestes setmanes darreres ha tingut com a destinació Hamburg. Aquest lloc políticament és un estat dins d'Alemanya i té una superfície de 755,26 km² i una població d'1.753.380 habitants. Done aquestes dades perquè no he pogut evitar la comparació; la meua comarca, la Marina Alta, té les següents: 759,30 km² i 196.606 habitants.

En aquest viatge m'han assaltat sentiments encontrats. He sentit enveja, atés que aquest territori és una realitat política amb poder dins l'estat alemany, totalment al contrari de ço que ens passa als marinencs dins l'àmbit valencià i de retruc l'espanyol.
Disposa d'una xarxa de trens impressionant (i pròpia de la regió) que lliga a bastament bona part del territori, no només de la contornada, sinó de la resta dels estats i de països: és com si la Marina Alta tinguera una xarxa pròpia de trens que unira els pobles propis, altres regions i altres països. Més encara, amb  trens de companyies diferents!

Queda clar que les condicions de la Marina Alta són diferents: molta muntanya, pocs habitants; però açò no lleva que malgrat la idiosincràsia de cada territori, cal sobreposar-se a les dificultats per a crear un territori amb condicions. L'exemple hamburgués és el túnel submarí de 450 metres de llarg que uneix les dues ribes de la ciutat.

D'una altra banda, he trobat molta misèria humana i el sentiment ha estat de molta pena. Com que el nostre sojorn era en un alberg vora l'estació central de trens d'Hamburg capital, gent alcohòlica fea vida allí: cridava, reia, plorava, histrionejava, vagarejava,... L'escena era tristíssima i produïa molt mal de cor passar per allí i albirar tota l'escampada de pots i botelles buides i plenes.

Al remat he sentit alegria de passejar per una ciutat amb zones tan diferents, amb uns parcs molt bonics, verds, exuberants de vegetació i vida, com la llera valentina del Túria, però augmentat.

divendres, d’agost 12, 2016

D'un irreal olímpic

Tornen els Jocs Olímpics i em travessa la fitonada impossible d'una Moixeranga ben tocada mentre una medalla d'or reposa en el pit d'algú.

dimecres, de juliol 27, 2016

De com som i com ens tracten

Tristament, els valencians, en llur paper d'espanyols, som uns carallots i uns pelacanyes (redunde: molls i miseriosos) i hom pot fer de nosaltres ço que hom vulga siga quin siga el poder de què es tracte: tant el legislatiu i l'executiu del mateix país o de l'estat com el judicial, eixe que és independent dels altres dos. 

Aquesta queixa ve a tomb del fet que temps arrere el tribunal constitucional va ensorrar unes quantes lleis valencianes de caire foral propi, com la del règim de separació de béns dels noucasats, tot adduint que aquesta diferenciació anava en contra de la igualtat de tots els espanyols. La veritat, no sé de quina manera es poden considerar els altres espanyols agreujats per aquest fet. Ara bé, no deixa de fastiguejar-me que al tocat dels imposts, com el de successions per exemple, a Madrid siga d'un 0% i al nostre país no. Ací no hi ha greuge?

Tristament, som uns menjamerdes.

dilluns, de juny 27, 2016

De les eleccions

En lloc de respostes m'assalten moltíssimes preguntes al tocat de les eleccions al País Valencià.

Per què ha perdut tants vots A la valenciana?

És possible que haja tingut a vore amb la tasca que ha fet un any després? Concretament amb les mesures que han alçat més polseguera?

Per exemple: bous, exempció lingüística, escola concertada?

Com pot ser que amb tanta desgràcia pel tema dels casos de corrupció, de retalls en la llibertat d'expressió, els valencians, en una majoria destacada i en augment preferisquen açò a un fantasma que ve de Veneçuela?

Són els valencians denominats d'esquerres uns exquisits que, com certs animals de companyia, refusen un pinso nou i, doncs, prefereixen passar o abstenir-se?

Són els valencians denominats de dretes uns connivents amb la corrupció, els quals, davant el fantasma del comunisme, els és igual l'exquisidesa i s'abraonen al mateix pinso?

Per què hi ha una bossa de vots d'electors versàtils que van al toc dels amplificadors, suposadament, de manera imponderada? Són aquests justament els votants més reflexius o uns cagallons per sèquia?

Preguntes i més preguntes.