dimarts, de febrer 21, 2017

De l'ofici exclusiu d'escriure

El desig que tenen els escriptors, bona part dels escriptors (i ací m'inclouré jo), és poder viure de l'escriptura, és a dir, que el nostre ofici fóra el d'escriptor sense haver de necessitar una altra faena més segura i no haver de dependre d'aquesta altra per a guanyar-nos els doblers. Certament, seria açò una faena digna i feliç. Tanmateix cal tindre present un esment: també hi ha entre alguns escriptors (i ací podria incloure'm jo) el pensament de dedicar-se únicament i exclusivament a escriure, sense el destorb i el desfici que implica anar a presentacions avorrides, viatges, etc. que, fet i fet, són un temps perdut i preciós que desdediquem a l'escriptura: la idea és escriure i punt.

Doncs bé, després de pensar-ho durant molt de temps, arribe a la conclusió que aquesta manera d'actuar no és la d'una persona que vol guanyar-se la vida com a escriptor, sinó que és un còmode, en el sentit tirant a negatiu de la paraula. El tocat és que podria resultar un poc tocapilotes i potser no vaig tan errat si hom considerara massa burgés (en el sentit negatiu de la paraula) eixe escriptor que voldria tancar-se només a escriure i deixar-ho tot en mans d'altri: talment eixe empresari que delega tota la faena en el treballador i ell viu de ser això, amo.

Si algú vol ser escriptor de veres, fer de la seua vida l'escriptura, que aquest ofici li done els diners que l'han de mantenir ha de fer-se la idea que s'ha convertit en empresari, en amo i que això significa deures, tal com qualsevol petit empresari que mamprén un negoci. Si algú d'aquests vol triomfar (guanyar-se la vida) no té més remei que menejar-se i treballar (i no només fer faena): a més a més d'escriure caldrà fer-se visible a la societat, pagar-se una publicitat, mostrar-se en les xarxes, tocar portes, llogar un gestor o assessor, guanyar-se els clients (lectors) en definitiva.

Arrere romanen els temps estètics de l'escriptor que es dedicava a l'obra i de cap manera res de prosaic l'havia de destorbar del quefer d'escriure. Ara és menester eixir al món i guanyar-se els lectors, tal com fan els empresaris, els emprenedors, que volen sobreviure de llur negoci. En el meu cas, tinc clar que no viure mai de ço que escric i, doncs, potser seré un escriptor de temps lliure. És per això que valoraré molt positivament eixa persona que s'hi vulga dedicar que hi esmerce les energies i les ganes i demostre que s'ha guanyat el bon succés. Això sí, només com empresari exemplar, que tothom sap que hi han trepes que fins i tot en l'escriptura s'aprofiten de la situació i munten la xarxa pròpia de nepotismes i mantràfules.

dimarts, de febrer 14, 2017

De l'heteropatriarcat

Aquest dies s'està movent força el tema del corredor mediterrani i tot just ahir va hi haure una cimera a Tarragona on els empresaris de la regió aquesta hi han anat a plànyer-se que estan abandonats. De tot plegat s'ha fet una foto per a la posteritat i el nombre d'empresàries que hi apareixen és ben minso: comptat i debatut, els grans empresaris valencians són majoria aclaparadora d'hòmens, la qual cosa m'ha fet recordar el concepte heteropatriarcat; és evident, doncs, que les dones encara no tenen un lloc destacat i determinant en aquesta esfera de poder.

Pensant, pensant, em ve al cap una imatge del grup musical Txarango, de renom gros entre la jovenalla nostra, al tocat de la presentació del disc darrer. En aquesta foto hi han nou xicots: eixerits, trempats, xirois i sarauers que desprenen alegria, vitalitat i ganes de viure. Cap xicota.

He de dir que m'ha sorprés que aquesta imatge que he vist del grup musical m'haja sortit a la memòria arran de la foto dels empresaris. El tocat del cas és que m'ha dut a fer la recerca de la Viquipèdia següent:

Obrint pas: 10 hòmens, 0 dones
La Gossa Sorda: 11 hòmens, 0 dones
La Pegatina: 7 hòmens, 0 dones
Aspencat: 10 hòmens, 0 dones
Sva-ters: 13/15hòmens, 0 dones
The Skafeïnats: 8 hòmens, 0 dones
Oques Grasses: 7 hòmens, 0 dones
La Raíz: 11 hòmens, 0 dones
Bongo Botraco: 14 hòmens, 1 dona (any 2008)
Lilit i Dionís: 10 hòmens, 1 dona

Davant açò un neguit m'ha recorregut el cos que m'ha deixat enquet. És possible que els nostres grups musicals, els contestataris, de compromís social i reivindicatius del país i les esferes més altes del poder tinguen una cosa en comú? És possible que els unisca l'heteropatriarcat (l'u empresarial, l'altre musical)?

diumenge, de gener 22, 2017

Dels Jocs florals de Barcelona

Hui he llegit que han tret les bases dels Jocs florals de Barcelona. De la convocatòria d'enguany destacaré un parell de neguits. El primer, el premi: 9000€. Certament és una quantitat vertiginosa i molt, però que molt sobreapujada. No sé com es calcula en diners aquesta obra de pensament, però crec que són massa diners (i ho dic sense haver pogut llegir les condicions de contracte). Ja sé que l'alta poesia no es paga amb diners; tanmateix, no m'agradaria assabentar-me que el preu per llibre a l'autor és de 0'75 o 1 euro (com passa amb els grossos que es donen al País Valencià: l'Octubre de poesia per exemple).

La segona, doncs que cal enviar sis exemplars del llibre. A hores d'ara de la pel·lícula i tenint en compte qui són els mantenidors, ¿no podria fer-se de manera telemàtica, tal com fan, per exemple, a Alcoi, en el premi Joan Valls? De retruc, esmente el jurat perquè aquest és força jove i avesat al món de les tecnologies noves, amb la qual cosa no tindrien cap problema de llegir en una pantalla (supose, vaja).

En fi, l'enhorabona, de bestreta, a qui guanyarà i salut pel premi.

dimecres, de gener 18, 2017

De la cultura valenciana

He sentit a la ràdio que el Condado de Dénia programa nits de música flamenca: espectacle i àpat; també m'assabente per la premsa que s'ha mort la Pilareta, cantant de música tradicional valenciana: d'aquests dos fets m'agradaria compartir la reflexió següent.

El flamenc ha esdevingut un fenomen artístic total i global; ha aconseguit connotar-se d'uns trets moderns, estètics i dignes. Fet i fet, ço que podria haver romàs en quelcom regional i folclòric, gràcies d'alguna manera a l'empenta del franquisme i als esforços dels interessats de magnificar-lo, ha arribat a assolir un estat de grandesa mundial. De flamenc, n'hi ha de popular, general i culte, tant en les festes de poble com en corrales o en escenaris de categoria a Espanya, al Japó o als Estats Units... o a Dénia. Gaudir d'un espectacle flamenc implica deixar-se endur per la força d'un ball, d'una música, d'una vestimenta que han pres el poder de la catarsi. Hom podria afirmar que és un tot prosaic però també elevat, segons la categoria dels artistes que hi participen.

Roda i volta, què té a veure aquest comentari amb la Pilareta? Doncs que trobe a faltar una dignificació pareguda de la tradició nostra valenciana. Podria entendre's que m'ha assaltat una pruïja nacionalista i pobletana; tanmateix, no és només açò, sinó que també considere que cal tenir en compte aquest punt de vista: per què la cultura nacional valenciana, la nostra (cant d'estil, danses, etc.), no ha assolit, no assoleix, una valor significativa com a mínim entre nosaltres els valencians? Com és que el Condado de Dénia, per exemple, no programa amb regularitat una nit de música valenciana? (és l'economia, bacora!)

Més encara i transcendint el fet flamenc. A Portugal, tant els locals com els visitants s'enjoien de negar-se l'esperit amb la força i tristesa del fado; a Grècia, es fa el mateix amb el rebètic. A Irlanda les nits de música celta (en anglés pràcticament, això sí) corprenen els assistents als pubs. Comptat i debatut, què ens passa valencians? (és la pàtria, bacora!)

¿És possible que les lletres nostres siguen massa festives i no hi ha drama? ¿És la vestimenta massa tradicional, barroca, carrinclona o obligant per a la nostra música? ¿No és prou sòbria, catàrtica, corprenedora o estètica com per a disposar d'una programació regular? Al remat, és clar que València no és Lisboa, però Dénia no és tampoc Sevilla.




dilluns, de gener 09, 2017

Del perdó

Ara diu el senyor Federico Trillo que cal perdonar. Ai, aquesta imposició cristiana que es treuen de la màniga qui més haurien d'aplicar-la...

És molt mesquí omplir-se la boca d'aquesta manera: perdó, perdó, perdó... No hi ha paraula més prostituïda que aquesta. Perdó... 

El perdó no és un objecte banal: el perdó cal guanyar-se'l i, certament, gent com ell han fet tot el possible per a menysprear-lo, ofendre'l, ultratjar-lo, sotmetre'l, anorrear-lo, apallissar-lo, fotre-se'n.

Perdó, diu. Pocavergonya.

dilluns, de desembre 26, 2016

D'un prodigi literari

Un dia mirava un programa de llibres i vaig tindre coneixement d'aquest autor, Santiago Posteguillo, que escriu novel·la històrica de la gruixuda. Vaig fer una recerca d'aquest professor de la Universitat de Castelló i vos puc dir que estic esbalaït. Tot seguit vos en transcric la bibliografia:

Trilogía sobre Escipión el Africano, ediciones B

  • Africanus: el hijo del cónsul, 2006, 728 pàgines

  • Las legiones malditas, 2008, 864 pàgines

  • La traición de Roma, 2009, 872 pàgines

Trilogía sobre Trajano, editorial Planeta

  • Los asesinos del emperador, 2011, 1240 pàgines
  • Circo Máximo, 2013, 1240 pàgines
  • La legión perdida, 2016, 1152 pàgines

Los secretos de los asesinos del emperador, 2014 (ebook)
Trajano y Decébalo en la Rumanía del siglo XXI, 2014 (ebook)

Altres (Planeta)
  • La noche en que Frankenstein leyó el Qujote: la vida secreta de los libros, 2014, 240 pàgines
  • La sangre de los libros, 2014, 224 pàgines

En total, deu haver publicat en 10 anys 6542 pàgines (i ací caldria afegir-hi la dels dos llibres electrònics, però no hi és especificat). També he de dir que és professor de la Universitat Jaume I de Castelló, amb la qua cosa té una bibliografia universitària extensa en llibres, capítols, ponències, etc.

És per això que la meua raó de l'esbalaïment és la capacitat que ha tingut l'autor d'haver escrit tant en literatura (6542 pàgines) i poder combinar-ho amb la bibliografia universitària i el treball acadèmic (fer classes, tutories, correcció de treballs i exàmens). Certament, n'estic molt sorprés de vore com en el meu cas de docència secundària el temps no em dóna. Al remat, vull que estiga clar: d'enveja insana, gens.








dijous, de desembre 22, 2016

D'un rampell de moralisme

Podríem dir que hi ha dues maneres de fer diners: activament (treballant) i passivament (essent rendista). De manera general dels primers formen part la població activa i dels segons els pensionistes. Ara, tothom sap que hi ha gent que no és jubilada i que viu de rendes i la que ho és ha de fer faenes per a complementar la pensió.

Aquesta introducció ve per una reflexió sobre els jóvens (adolescents i protoadults). Des de la societat capitalista que tenim, hom pretén que ells siguen treballadors ja de bo als 16 anys, ja només acaben els estudis encaminats al treball (siguen cicles formatius o estudis universitaris). Pocs, molts pocs poden fer diners passivament (viure de rendes) i, doncs, han de ser actius per a guanyar-se la vida.

Tanmateix, ço que em neguiteja és una imatge que s'evidencia en el panorama jove i resta constatat en l'àmbit musical, si més no en l'àmbit de la música en anglés: que els jóvens d'ara duguen una vida de jubilats (sense faena i amb distraccions) i a més a més se'n senten orgullosos, antisistema! Més encara, és decebedor que hagen assumit tant aquesta realitat, que els destorba haver d'aconseguir les coses amb l'esforç.

És clar que el jovent ha de divertir-se o amusar-se però no sé fins a quin punt és necessari banalitzar tant el tema sobretot musicalment. Tot seguit un exemple que vaig trobar ahir.

I don't wanna go to school
I just wanna break the rules
Boys and girls across the world
Putting on our dancing shoes
Going to the discotheque
Getting high and getting wrecked
I don't wanna go to school
I just wanna break the rules.