Impotència (i ací no hi tenen a veure les roses)

Aquest text que escric va dedicat a Francesc i a Oreto, més clarament, perquè aquests dos amics de fa temps que van renunciar a tindre sintonitzat al televisor el Canal 9 (i de ben segur que també han fet fora uns quants canals més com vénen dades les accions contra la llengua i la política del país). Per tant, com que no tenen el canal a llur tele, doncs, ara s'assabentaran del fet.

D'un temps ençà que tampoc mire Canal 9, de moment no l'he llevat perquè sempre cal tenir present segons quines coses i em va bé moltes voltes per a explicar conceptes als alumnes. Anit vaig arribar a casa i vaig trobar que als diversos telenotícies hom parlava del plany del nostre president, el qual va amollar als del PSPV, que de ben segur que els agradaria arreplegar-lo una nit amb un cotxe i veure'l un de bon matí mort a les vores del camí, com ja Estellés poemava al Llibre de Meravelles, posseït com està el nostre president per la literatura actualment, per raó de la imputació en el cas Gürtel. Deixant de banda aquesta lamentació (que em sembla molt fort comparar-se amb els que van ser assassinats en la Guerra d'Espanya per part dels dos bàndols, que quede clar!), caldria fixar-se en el detall: va dir que el del PSPV l'arreplegaria amb el cotxe de nit, i que el veurien mort en la vora del camí; ha estat ben cautelós de no dir, m'arreplegareu, em pegareu el tret i em deixareu allí, perquè si haguera dit que em pegareu el tret hauria incorregut en un delicte ben greu. Roda i volta hom suposa que els del PSPV haurien de ser els del tret, perquè tothom sap com funciona això del cotxe i la vora del camí: fet i fet, sense dir, sense dir, ja ho ha volgut dir, i ell no ha estat, han estat els altres que ho han pensat.

Bé, tornem al tema perquè m'he desviat, amb tant de camí. Aleshores, com que vaig arribar tard a veure a Canal 9 si hom reproduïa l'escena del plany del nostre president, doncs vaig tirar mà d'una eina que em va bé: el teletext. En totes les cadenes a què tinc accés (La 1, Tele 5, Antena 3, Quatro) hi posaven la notícia, si no en la primera, en la segona notícia. Desgraciadament, en mirar el de Canal 9, de les dues pàgines que tenia de notícies del País (més de 12 notícies), en cap de les dos s'hi feia referència.

Molt trista aquesta actitud dels editors del teletext de Canal 9. Xiquets, ara entendreu el significat de no mossegar la mà que et dóna el menjar. Gentola.

(Malauradament, m'hauria agradat poder mostrar-vos la imatge dels diversos teletexts, però no sé fer aquestes coses)

Voluptuositat i concupisciència atlètica

Aquest mes d'agost s'ha disputat el mundial d'atletisme. M'agrada molt veure les competicions de natació i d'atletisme que es fan pràcticament cada any (europeus, mundials, Jocs Olímpics). Em torbe mirant les banderetes per a endevinar-hi els països estranys que no solen eixir en la resta d'esports mundials (als mundials de futbol o de bàsquet no hi veurem gent d'Aruba, de les Illes Vèrgens Americanes, del Bhutan, etc.); també tinc gust de veure les marques que aconsegueixen; si les superen; si fan rècords de tal país o l'altre.

Recorde que fa molts anys, el final dels 80, van aparéixer uns atletes que vestien unes peces aerodinàmiques de roba. Eren velocistes que anaven embotits en una granota que els cobria tot el cos (cap i tot) que els servia per a reduir el fregament de l'aire, de manera que esgarrapaven centèsimes als rècords de velocitat. Era marcià veure-ho, més sent xiquet com era. Tanmateix, des de fa un bon grapat d'anys ençà, que ja no s'hi fan servir, si no és amb modificacions, no tant cridaneres. Són peces molt cenyides, però deixen el cap, els braços i les cames descobertes. D'altres però, s'han deixat d'òrguens i corren amb la samarreta solta (això sí, ultralleugera).

Tot açò ve perquè en el mundial de Berlín d'enguany, m'ha sobtat veure que una de les velocistes duia aquesta mena de vestit; tanmateix no era el mateix. Aquest no anava cenyit al cos, sinó que més aïna anava molt solt. Clarament es veia que aerodinàmic no era. La resposta al dubte es va resoldre de seguida: l'atleta és de Bahrain, i es veu que per gust o per disgust no havia de mostrar la seua carn voluptuosa i incitadora del pecat.

Per cert, dues coses: dita atleta va quedar, amb la marca que va fer (23'23), semifinalista (segona ronda), molt per damunt de les atletes espanyoles, que enguany no hi han participat (la millor marca d'enguany és 23'68; i pel que fa al rècord d'Espanya, pertany a Sandra Myers, dels EUA i nacionalitzada espanyola, 22'38!). Imagineu-vos si haguera vestit una peça de roba més indicada per a l'aconseguiment de bones marques. L'altra cosa, representant Bahrain hi havien dues atletes més, d'origen africà, nacionalitzades (amb diners, torrons) i ves per on, aquestes no anaven gens tapades.

Mesquins

Nobelpriset i litteratur år 2009 tilldelas den tyska författaren Herta Müller, som med poesins förtätning och prosans saklighet tecknar hemlöshetens landskap.

Es pot dir una collonada més gran? Haurem de suportar més encara aquesta mena de cinisme i hipocresia? Que ens ho refreguen per la cara?

Mireu, senyors jurats de l'acadèmia sueca: de persones som med poesins förtätning och prosans saklighet tecknar hemlöshetens landskap, n'hem tingut a cabassos, i més encara, com la Herta Müller, ens n'han xorrat. Però ben bé que se'ns rifeu.

Cromos

Finalment ja he acabat l'àlbum; aquest cap de setmana llarg que hem tingut al país he completat la visita als territoris que formen els Països Catalans, Fraga, i vés per on, aquest no era dels més difícils. Sóc nascut al País Valencià; vaig anar a Lleida l'any 1986 i en eixe mateix viatge a Andorra (aprofitant l'avinentesa). L'any 2002 va tocar Prada, l'any 2004 vaig anar a l'Alguer, i el 2005 va ser el Carxe. Al remat, el 2007 vaig visitar Eivissa, i com ja he dit, aquest 2009 ha caigut la Franja, Fraga.

... i això és tot.

Tocaous

He lllegit ací que la "Confederación Española de Organizaciones de Mayores" ha expulsat la secció catalana perquè aquesta darrera va voler que el president de l'española demanara disculpes per haver malparlat de la política lingüística de la Generalitat de Catalunya, perquè, segons aquell president, Catalunya es gasta moltíssims, multimíssims diners en la llengua, els quals podrien ser dedicats a l'atenció de la gent gran, per allò de la llei de dependència.

El dit president de la Confederación té raó en aquest fet: la Generalitat de Catalunya fa un esforç immens de dur avant una llengua apallissada (i que l'estat menysprea), la Valenciana (ha, ha, ha) també i supose que també el Consell Insular, i segons quines administracions de la Franja de Ponent, el Rosselló, Andorra i l'Alguer. Podria resultar obscé que, davant aquesta necessitat de fons per a gent que necessita suport (poca broma amb açò, que quede clar), aquesta dinerada vaja a la defensa de la llengua. Ara bé, jo diria al president aquest (i a vore si algú està d'acord amb mi, fins i tot algú de la mateixa Confederación que entenga català o que li ho traduïsquen): ¿per què en lloc de tocar els ous amb el tema de la llengua (perquè molta d'aquesta gent gran catalana va patir per culpa del franquisme la repressió de la llengua) no es dedica a emprenyar, per exemple, el ministeri de defensa per la morterada de milions que s'hi gasten? Qui diu el ministeri de defensa, diu l'organisme que s'encarrega de fer els acords amb el Vaticà per a la manutenció de l'església catòlica; o die els equips de futbol que es gasten cafissades d'euros contractant jugadors; etc.

Consideracions de viatge

-Em fa mal d'ull veure com alguna gent, després de dutxar-se, va descalça no ja per les habitacions, sinó per tot el recinte de l'alberg (sala de televisió, cuina -amb la ronya que hi ha!).

-A Finlàndia hi ha un bon grapat de gent que té problemes amb l'alcohol. No vull dir que a València no hi hagen alcohòlics: si bé és cert que els qui van a Andorra aprofiten el viatge per a comprar-ne, els límits són més restrictius que no pas allí i és molt fort veure com carreguen litres i litres de cervesa i vodka.

-També no és gaire normal fer-se una pinta de cervesa (o més) a les 10 del matí. Al nostre país la gent beu vi o cervesa a eixes hores, però ho fa esmorzant, o bé menjant alguna cosa. A Hèlsinki o a Tallin se les feien sense menjar.

-Quan hom va un hotel i el menjar que té és de bufet fa dos coses: la primera, abusar per les nits amb el menjar i carregar bona cosa (si és dinar, també, i encamant no hi ha qui s'alce per a continuar la visita); la segona, desdejunar-se com toca (vorejant també l'abús), perquè mengen de tot: cereals, llet, suc, formatge, pernil, café o infusió, etc. És cert, la gent fa el desdejuni que els nutricionistes recomanen quan van de viatge i l'hotel els ofereix bufet.

-Les cuines dels albergs són una opció barata als restaurants. A més a més, fan festa ja que acomboien la gent a l'hora de comprar al supermercati de fer el menú del que menjaran a l'alberg.

-Que al nord d'Europa saben anglés no és cert del tot. Només saben anglés aquells qui duen a terme faenes de cara al públic i que efectivament atendran gent forastera. Per exemple, no és gaire gran el nombre de bibliotecaris que sàpien parlar-lo o entendre'l; als supermercats (caixers, carnissers, etc.) no saben tampoc gaire anglés, etc.

-M'he sentit lingüísticament estrany a Tallin i a Hèlsinki: acostumat a entendre cartells a Anglaterra, Alemanya, Bèlgica, Suïssa, Portugal, encontrar-me ara les llengües bàltiques aquestes ha fet que no sabera què era el que comprava o quins ingredients tenien els productes precuinats típics que anàvem a menjar. Ni quan he estat a Estocolm m'hi havia sentit!

-Hi ha certa gent que no té gaire consideració pel que fa al malbaratament de l'aigua: mentre s'afaiten, mentre escuren els plats, mentre es renten les dents, es deixen l'aixeta oberta i l'aigua no para de rajar.

Hèlsinki

De fa temps que he volgut anar a Finlàndia. Era una espineta que no hi havia manera de treure i al remat ho he fet (encara me’n queden un parell, però confie que es treuran a poc a poc). Però redell, les voltes que hi hem pegat: Alacant-Bèrgam-Tàmpere-Bremen-Alacant. Des de València estant, no hi ha més remei que fer-hi aquestes coses: tot per a estalviar un poc de diners i fer compatibles horaris d’aeroports.

D’estiu m’agrada fer viatges a llocs on faça frescoreta i idò la que he tingut: pluja, aire, núvol i estones de sol amable. Ja passe prou calor ací al país com per a passar-ne més allà on aniré (ai, Florència, la calor que he passat, i sense arbres ni banquets pel carrer). De l’avió estant ja em vaig alegrar de veure la verdor i els llacs, un món diferent del sud del país nostre, tan marró i sec. Com també van ser diferents i boniques aquelles horabaixes tan llargues, que sent encara les 23 hores hom contemplava un crepuscle blavós i rogenc en un banc al moll de l'illa de Suomelinna (ai mare, quan vaja a Islàndia); però també els matins eren diferents, que a les 5 ja era de dia.

Hèlsinki és una ciutat bonica; m’han agradat molt el contrast que he trobat d’edificis del començament del XX amb els moderns i actuals. Hi ha molta arquitectura d’art déco que inclou motius de la mitologia escandinava, però alhora l’acer i el vidre es fan ben visibles. Cal dir que aquestes ciutats del nord (com passa amb Estocolm o Copenhaguen) no tenen una arquitectura romànica o gòtica com podem tenir al país, de manera que és una manera diferent de desconnectar del paisatge que trobe quan vaig pels nostres pobles. Són més aïna com ciutats noves i que comencen des del xv en avant. Tampoc hi han tantes esglésies monumentals, comparat amb Barcelona o València, i com Tallin, amb un parell de dies en tens prou per haver vist la ciutat (una altra cosa són els museus, etc. que ja demanarien més temps).

El nostre allotjament eren dos albergs. El primer era a l’illa de Suomenlinna, patrimoni de la humanitat i base militar (encara hi ha l’acadèmia amb militars). L’illa és preciosa i constantment hi ha trànsit de persones que hi van a fer una excursió (està ple de búnquers de la guerra mundial): carreguen de menjar i beguda i dinen, berenen o sopen allí, o van als restaurants i cafés d'allí també(un parell de ben amagats i tot) i hi vetllen (perquè el darrer vaixell salpa a les 2 de la matinada!). El segon alberg era a l’estadi olímpic. Ves per on, he dormit dins un estadi esportiu (tanmateix no teníem accés a la pista).

La darrera part del viatge (l’estada a Tampere, on era l’aeroport, dos nits) ens vam quedar en dos hotels i com a clients, ens oferien l’oportunitat de gaudir de la sauna. Només havia estat una volta en una sauna, a Caldea, fa uns anys, però aquesta era diferent. No hi havia gent; podíem tirar nosaltres l’aigua a les pedres calentes; fet i fet, hi estàvem més íntims. M’ha agradat això de la sauna.

Al remat, Hèlsinki (Finlàndia) és cara. Aquelles persones com jo, acostumades a anar amb els amics i fer-se un parell de cerveses, amb papes i olives, poden eixir-ne calents, perquè la cervesa s’embruta cap als 4 o 5 euros en un baret (a les nits, als locals de festa, se’n puja cap als 7 o 8), de manera que hom haurà de contindre’s un poc. Per cert, un paquet de papes, que ací val un euro, als supermercats d’allà passa dels 2. Fins i tot el salmó és més car que ací, qui ho diria! Per a acabar, a Finlàndia no podreu trobar monedes de dos cèntims i d'u. Les han fetes fora del bescanvi de diners; això no vol dir que en comprar en un supermercat una compra et resulte 7'23€. Han solucionat el problema arredonint-ho a 0 o a 5 en tancar el tiquet. Així, si t'ha costat al súper 0'21 o 0'22 et costarà 0'20; si t'ha costat 0'23 o 0'24, ara el preu serà 0'25. Per cert, per a aquells col·leccionistes de monedes d'euro europees, sempre podreu comprar les monedes d'un cèntim i dos en les paradetes dels mercat de records o botigues de numismàtica: ¿estaríeu disposats a pagar 30 euros per dos monedes que fan només tres cèntims? (en altres llocs era més barat, però ací he volgut mostrar el més espectacular)