dimarts, de setembre 05, 2017

D'una trobada d'autors

M'assabente que l'Assemblea d'antics estudiants i la revista "Gargots" organitzen una trobada de filòlegs escriptors que debatran de quina manera la filologia ha influenciat el fet escriptural. La vesprada de debat està dividida en gèneres literaris (narrativa, teatre, poesia, assaig) i també en l'edició i crítica. Faig una ullada als participants que aniran a debatre la seua i en conec uns quants: escriptors des de la trentena fins a gairebé la setantena.

El tocat és que no sé fins a quin punt és encertat aplegar aquests ponents amb la idea de la influència de la filologia (gramàtica històrica, dialectologia, fonètica i fonologia, sintaxi generativista, etc.). Fet i fet, entendria que digueren la influència de la història de la literatura, però la filologia?

M'agradaria anar-hi, però no podrà ser. Tant de bo ho retransmeteren per la ràdio o per internet.

dilluns, d’agost 14, 2017

De projectes literaris

El fet no és només escriure versos; açò és molt fàcil de fer, malgrat l'esverament de l'amiga Christelle en sentir-me a dir un dia aquest atreviment. Perquè es tracta també de donar-los valor; una valor afegida que els aferme en el discurs de la tradició, tal com interprete del Foix. Tanmateix no serà prou que la valor vinga donada per la raó pròpia dels versos, sinó per aquella d'impròpia que hom haurà d'eixalbar per damunt.

Aquesta valor extrínseca és el repte a què haurà d'enfrontar-se la meua poesia; diré millor, són els objectes de percaça dins un bosc ple d'arbres que no deixen veure (créixer) l'arbre. No cal dir, al remat, que té de menester diners com qualsevol empresa que hom vulga mamprendre.

dijous, d’agost 10, 2017

De la llibertat d'expressió

La llibertat d'expressió és u dels drets cabdals com a ésser humà. De retruc, quant més dolenta siga la situació, més ha de ser reivindicat. Una altra cosa és per a què hom fa servir aquest dret, és a dir, èticament quin ús hi dóna. Açò ve al tall de la polèmica sortida per la llista de cançons promoguda per l'Institut basc de la dona. Si hi han cantants, compositors o productors musicals que creen cançons amb tocs, aires, postures, indicis o pressumpcions sexistes i masclistes, no ha d'haver-hi ningú per a prohibir-les; ara, fet això, no hauria ningú d'ofendre's si algú decideix triar (proposar) quines cançons escoltar d'acord amb les conviccions pròpies.

dijous, d’agost 03, 2017

D'un pensament fregit

No és gaire transcendent dir que l'agost és un mes de pausa en molts aspectes i el poètic (literari) n'és u. Tot s'apara; tot resta a l'espera; no es poden realitzar iniciatives d'aquest tipus atés que, malgrat que tota cuca viu, viu en una altra dimensió (necessitats) més prosaica. No cal dir que hi han faves comptades (Benifairó, per exemple), però el fet cert és que tothom hiverna (sic) en aquest agost. 

Doncs que passe l'agost i a vore què pot portar la pretardor.

dimarts, de juliol 11, 2017

De gairebé un estupre

A mesura que passen els anys abunden els casos amb què reflexione sobre com la inèrcia de les coses passades ha anat construint una tradició (costums, cultura, etc.) i allò que en èpoques anteriors gaudia d'una sanció positiva, als nostres dies (temps de qüestionaments, de solsides, de desconcerts psicològics i antropològics) ha rebut l'estigma negatiu de fet retrògrad. Són temes que tenen a veure amb la consciència i el respecte social vers l'altri (hi ha qui li diu també ço políticament correcte o socialment pertinent). Al tall d'exemples, quan abans hom cantava festívolament "maricó qui no bote", quan hom anomenava subnormals a qui tenien la síndrome de Down o quan es dien floretes a les dones. Certament les persones (no ja els hòmens) poden trobar-se en situació d'impertinència social perquè tot al nostre voltant pot ser susceptible de rebre una actitud impròpia i, doncs, cal estar vigilants de no ofendre ningú.

D'aquesta introducció feta, voldria fer esment d'un cas d'aquests de la inèrcia que ha gaudit de l'anuència social, representada fins i tot literàriament per grans plomes valencianes: una que escriu en valencià i l'altra en castellà; m'imagine que deuen hi haure'n uns quantes més però em referiré a dues de conegudes: Gracies per la propina del Ferran Torrent i Tranvía a la Malvarrosa del Manuel Vicent. En aquestes dues obres hi ha un passatge en què un personatge ha de passar (patir, tolerar, admetre, travessar) la prova de l'homenesa i tindre la primera relació sexual als 14, 15, 16 anys (menors d'edat, en definitiva) en un prostíbul.

El tocat és que em vénen al cap aquests dos exemples i em provoquen sentiments encontrats: ara i fa vint anys, quan els vaig torbar publicats; roda i volta, ara que som més conscients de segons quins costums i la inèrcia irreflexiva dels nostres dies. D'una banda mostra un sexe d'època franquista, de repressió, d'haver de fer-se home aviat i d'apropiar-se algú un paper atàvic d'introductor de l'adolescent en el món adult. Tot açò consentit i acceptat per la societat masculina del moment. De l'altra banda, vist des dels nostres dies, aquesta inducció sexual representa una violació d'un menor: poca trufa, corrupció de menors.

En conclusió, els autors que fan literatura d'aquesta situació en aquesta època del franquisme tendeixen a descriure-la de manera jocosa (a voltes humiliant, quan la prostituta agafa els diners i no decideix no tenir sexe amb l'ignorant!) però per a fer gràcia al lector, amb certa condescendència i simpatia. Em faig el càrrec que haurem d'entendre-la així, però no em veig la mateixa situació amb la pedofília de l'època grega o posant una jove en un prostíbul d'hòmens.


dilluns, de juny 19, 2017

De la producció i publicació literària

Diu en Quim Torra al setmanari el Temps: De Josep Pla a Joan Fuster, passant per Pedrolo o Porcel, la diabòlica mania d’escriure s’ha imposat. L'autor fa esment d'un concepte que encara no coneixia i ara ja sé: antibartlebisme, el fet d'escriure moltíssim, compulsivament, al tocat d'un personatge dit Bartlebys.

Aquesta troballa m'ha fet pensar en ço que hi ha d'antibartlebisme (de qualitat o no) en la nostra poesia; però no de poetes que en assolir els 70 o 80 anys tenen publicades 20 o 30 obres (com és el cas d'Estellés), sinó d'autors que en arribant a la trentena en tenen més de 10: si ho projectem podríem pensar que en arribar als 70 hauran escrit (publicat, de fet) 50 obres. Exemples d'aquest torrent literari hi ha els enormes poètics, el Jaume C. Pons Alorda o el Pau Vadell.

De retruc m'ha fet pensar també en l'antibartlebisme (de qualitat o no) que pot ocórrer la narrativa valenciana en català i concretament en la literatura dita infantil i juvenil. No només en el cas d'autors concrets (el Francesc Gisbert o la Gemma Pasqual), sinó també en el cas general de la literatura aquesta. Vull dir, que després de pegar una mirada a les dades que ha aplegat el Ramon Guillem en els anys 2016, 2015 i 2014, per exemple, tinc la sensació que en la literatura d'infants i jóvens nadem en l'abundància (de qualitat o no).

Al remat, qui és qui per a qüestionar l'antibartlebisme? i combatre'l amb eficàcia?

dilluns, de juny 12, 2017

D'una cabòria neguitosa

L'altre dia enraonava amb una amiga poeta i vam tocar temes varis. Ara em ve al cap u d'aquests temes recurrents, el dels premis literaris, els quals de moment no crec que guanyaré. 

El tocat és que recorde amb molta tristesa i recremor el cas d'algú que renegava de la poesia que havia escrit fins ara malgrat haver estat premiada amb premis destacats. Això, certament, fa molt de mal, no només a aquells concurrents que no han pogut gaudir de guardó, sinó justament als jurats, que han premiat els seus poemes.

Al remat, desitjos, frustracions i decepcions.