dilluns, de novembre 21, 2016

De com s'assetja

Ara que la societat està més que alertada pels casos diversos d'assetjament en els centres educatius amb conseqüències desgraciades per als escolars (molts d'ells menors), voldria fer la reflexió següent. ¿Pot un professor (en l'etapa que siga) patir assetjament (vull dir, no l'assetjament provocat per companys de faena o per la direcció, sinó per part dels alumnes a qui fa classe)?

La situació és la següent: el professor és al càrrec d'una classe de 1r de l'ESO o de Formació Professional Bàsica, tant és, i certs alumnes es dediquen a xarrar durant les explicacions. Aleshores, hom suposa que el professor ha de tenir la destresa prou perquè aquests alumnes tornen al respecte del silenci per a atendre, de manera que tot es recondueix i acaba bé: tothom al lloc i a l'orde que pertoca.

Ara bé: què passa quan aquest professor (siga determinat en les seues accions; siga d'aquells de qui hom olora la feblesa) es veu dia rere dia qüestionat en la seua tasca? És a dir, quan certs alumnes cada, cada dia parlen mentre el professor explica; destorben el fil de la lliçó; obvien la tasca que mana per reforçar la matèria; decideixen torpedinar la fermesa psicològica del professor cada, cada dia?

No es tracta ja de considerar si algú està capacitat o no per a executar la tasca docent i si no ho està, doncs, que no s'hi dedique. El fet cabdal és per què aquests certs alumnes tenen la possibilitat d'actuar com a assetjadors també contra el professoram? I de retruc, per què el professor abatut psicològicament tot seguit és qualificat de mal professor i que no hauria d'exercir la docència?

Des de la conselleria es diu als instituts que tot l'alumnam han de romadre en l'aula amb el professor i si hi ha algun alumne alterador, llavors, que el professor afectat manege la situació com sàpia i puga (que es aguante en l'aula, perquè això d'expulsar és una mesura a emprar de manera excepcional i que les aules de convivència no han de ser el recurs fàcil). Tanmateix, crec que el recurs fàcil per a la conselleria no és una mesura responsable: hi posaré un exemple.

Em referisc al cas dels professors de valencià que han de fer classe a Torrevella (entre d'altres) en una aula plena d'exemptors del valencià (llevat d'uns quants que han decidit estudiar aquesta nostra llengua). És sabut de tothom que aquests disruptors interrompen les explicacions i la convivència d'aula cridant, per exemple, que el valencià no serveix per a res. Amb la qual cosa destorben, alteren i perjudiquen tant el professor que ha de treballar com els alumnes que volen aprendre valencià. ¿Trobeu, doncs, que aquesta situació no és d'assetjament, el fet d'haver de tenir durant tot un curs aquests alumnes que gota a gota diàriament foraden el professor?

És menester dir que l'assetjament aquest no és maltractament físic (que podria arribar-hi, com passa amb els treballadors de la salut), però ben bé que ho és, de psicològic. Per què un professor ha de suportar estoicament aquesta mena de comportament cada, cada dia? Fet i fet, per què ha d'acabar assumint que són coses de l'ofici per a ell i per a la resta del claustre? Així, ho tenim tan assimilat que entre el gremi nostre de professors comentem que tal docent o tal altre se'l menjaran els alumnes quan s'adonaran del seu estat psicològic feble. 

Pense que el tocat no és saber guanyar-se uns alumnes, de saber-se fer respectar, sinó que justament aquest respecte és intocable i inatacable. El drama és que no és cap solució adient que el professor haja de tenir en classe cara a cara aquests alumnes (u, dos, tres, quatre), amb la idea que d'alguna manera o una altra se'ls haurà de guanyar. Davant aquestes accions reiterades caldria dur a terme una resposta més contundent i pensar, per exemple, en uns serveis socials més de bon principi.

Comptat i debatut, en aquesta plaga que és l'assetjament i la violència hi ha molt avançat en els casos contra les dones o en la faena en l'empresa privada (vull dir, sensibilització social, resultats jurídics); però crec que en el cas de la docència (fins i tot en l'exèrcit) en què hi ha un grau alt de convivència dels afectats, encara cal recórrer molt i fer visible i sensible que malgrat ser treballadors públics aquest tret no implica ser l'ase del colps.

dimecres, de novembre 09, 2016

D'un poemari inèdit

Tinc un poemari que en aquest any darrer va pegant bacs per diversos concursos: Calldetenes, Catarroja, Alcoi, Sagunt; al remat el resultat no ha estat positiu: uns altres poemaris han merescut el guardó econòmic i editorial.

Amb tot, crec que ja l'he presentat a prou concursos i com que no m'abelelix dur-lo a altres (que editen Bromera o 3i4, per exemple), hauré de mirar de fer una altra edició personal del poemari.

A estalviar, doncs.

dimarts, d’octubre 11, 2016

D'un comentari de premsa

Llig al diari un titular de la senyora Francisca Serrano que diu que treballant dues hores al dia quanya el mateix que quan era funcionària. Pel subtítol diu que és operadora de borsa i escriptora. De bestreta diré que aquest text no és un atac a ella, sinó un pensament, una reflexió a rajaplom.

Si en lloc de treballar dues hores, en treballa huit, que és la jornada, el seu jornal deu ser altíssim; més encara, si ho multipliquem per cinc dies de la setmana, doncs, deu fer por; per a rematar-ho: molt deu guanyar al mes i a l'any?

Fet i fet, el somni de moltes persones. En llegir-ho m'ha assaltat una enveja enorme: treballar dues hores només i després, amb els diners guanyats, dedicar-me a la literatura. Buf, quina tremolor!

Però bé, continuarem amb la nostra tasca de professor i aprofitaré les vesprades que puc tindre lliure si no he d'estudiar, fer cursets o corregir per a dedicar-me al món de les lletres.


dijous, d’octubre 06, 2016

D'un llibre de Fuster

Demà hom farà la presentació d'una antologia poètica de l'escriptor Joan Fuster i hi he participat posant la meua veu en una bona colla dels poemes, juntament amb la Maria Josep Escrivà. Ha estat un projecte bonic, perquè aquesta veu meua ha anat acompanyada de música: hom podria dir que he debutat com a intèrpret músical. L'experiència ha estat gratificant atés que he pogut comprovar d'una manera més professional i encara que molt per damunt la faena d'unir lletra i música. He de dir que havia fet assajos d'aquest tipus a casa, amb l'Audacity i un micròfon senzill, però aquest primer contacte amb un estudi de gravació (troter també, però solvent) ha demostrat ser preciós i edificant.

Espere que aquest llibre tinga un bon succés.

dimecres, de setembre 21, 2016

D'un sentiment literari

Escriure un llibre és confortant i acabar-lo apaivaga; tanmateix, allò que deixa inquietud és què ha de passar després, si serà publicat o no.

Realment és un goig veure les lletres pròpies ocupar pàgines que possiblement seran llegides. La persona s'alegra en la correguda de llibre, de poble en poble, parlant-ne, recitant-ne les paraules a la calor de la gent que escolta i participa en la presentació.

Ara que ve la tardor el gruix dels premis literaris es concedeixen i els autors gaudeixen de poder mostrar als lectors llurs propostes i recrear-se en la veu que volen transmetre.

Llibres que faran recorregut; idees que esdevindran pensaments nous en altres sensibilitats; encants per a lectors que es deixaran atreure gustosos; madeixes a descabdellar.

És bonica aquesta sensació i agraïda en la compartició.


dilluns, de setembre 12, 2016

D'una manera de capir el món

Quan era menut m'encantaven els llibres de socials o d'història pels mapes que hi duien: concretament els d'història que feien referència als imperis i a les possessions colonials. Mirava els mapes de la corona d'Aragó i considerava els territoris que eren nostres en aquella època medieval. Després venien els mapes de la corona de Castella (identificada com a Espanya) que abraçaven els territoris americans, asiàtics i pensava amb més orgull encara en tota aquella abundor nostra. La decepció apareixia quan s'esdevenia el fet independitzador de totes aquells terres i pensava que ja no hi havia hegemonia territorial. Amb tot encara restava fascinat pels mapes de la colonització africana per part d'Europa, per com aquest continent va establir el seguit de corredors territorials per a dominar i saquejar sense problemes.

Evoque aquell temps a voltes quan sóc a classe amb els alumnes i m'adone de quina manera des de la infància s'ha explicat aquests fets històrics des del punt de vista del vencedor, de l'europeu que s'adelita de pintar amb colorines els aires de grandesa. Fet i fet, em vénen rampells de vergonya d'haver pensat d'aquesta manera tan imperialista, encara que em perdone amb l'excusa que era xiquet i que poc podia copsar aquest passatge vergonyant. Tot i això no pare de pensar si a hores d'ara els nostres infants tenen aquests deliris de grandesa que tenia jo (aquells que tinguen interés per la història, és clar).


dijous, de setembre 01, 2016

D'un circ

En un parc de la ciutat d'Hamburg he vist un circ. Ha estat aquest mes d'agost i romandria obert tot eixe mes en dues sessions matinals. Era un pavelló força menut, baixet, podríem dir que era un circ de joguet. L'aparença resultava un poc trotera, però no resultava bruta o decadent. La música es sentia de fora i pareixia que era ple, atés que tenia una de les lones obertes. No cal dir que sonaven músiques infantils habituals: l'abella maia, d'entre altres.

Trobar aquest circ m'ha fet pensar en els que he pogut veure al país i quina imatge en tinc: desballestats, trists, brutosos, pobres. Compte que parle del circ rodamons, que s'anuncia amb cartells aferrats als fanals i que tenen per reclam qualsevulla personatge infantil de moda.

Aquell dia no em va venir una mala sensació sinó que vaig pensar que ausades prou tenen per a heure-se-les amb una societat que va per altres camins d'entreteniment. Perquè al remat, els xiquets no són conscients de les condicions en què es troben les instal·lacions del circ, com sí que ho som els adults i aquest fet fa que ens tirem arrere a l'hora d'entrar-hi. Els xiquets no són capaços de distingir eixos personatges amb disfresses estrafetes, els adults sí i aquests xiquets simplement es deixen endur pels estímuls que els donen els artistes del circ, dels quals els adults no es refien.

Al capdavall, bona part dels adults defugen els circ perquè és infantil i aquest és el tocat: el circ ho ha de ser, perquè els destinataris són els infants. El gran mal és que els adults hem d'acompanyar els menuts i ens trobem una situació que pot fer-nos vergonya o poca gràcia. Al tall d'açò, les pel·lícules per a xiquets ja duen la part adulta perquè també s'hi divertisquen; tanmateix en el circ, malauradament queda un poc difícil: els pallassos, alguns números de màgia, els personatges famosos no són del gust per als adults, en tot cas les acrobàcies.

El circ val diners, no només el del Soleil, sinó l'altre que pareix desastrat. Implica un grup de persones que s'entrenen, assagen o munten, els quals han de guanyar-se un sou. Tot aquest treball no es veu perquè els adults no som conscients de què hi ha darrere. El mateix passa amb el teatre, l'òpera o d'altres: són menesters mesos de producció per a treure'n el fruit: les entrades ens resulten cares però justament és aquest el preu del seu esforç. Perquè, comptat i debatut, és més barat el treball d'entreteniment que proveeix la televisió (ací no valoraré si és bo o dolent) o el cinema: molt més estètic, molt més impersonal, molt més per als dos, infants i adults.

Per tant, qualsevol entreteniment, diguem-ne artesà, val diners i la societat en general encara té la inèrcia d'una altra manera d'esbargiment que puga adir-se a les butxaques i al sentit del ridícul. Per a aquests resta la màxima de renovar-se o morir i u dels reptes és com atreure els adults perquè hi deixen els fills.