dimecres, de novembre 15, 2017

De mancances socials

Fuster diu, Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltes.

L'anunci de la loteria de nadal filmat per l'Alejandro Amenábar m'ha fet arribar a unes quantes idees i les explicitaré en un parell de texts. Aquest primer reflexiona sobre un fet que em té força neguitós pel que fa a visibilitats socials. En el dit anunci de la sort d'unes boletes hom representa una relació entre dos inconeguts que acaba en amorosa: xic i xica jóvens, guapos i blancs.

Considere que és descoratjador que aquest director, homosexual reconegut, haja decidit continuar una tradició social de parella heterosexual preciosista. No s'hi val que la xica siga extraterrestre, sinó que hauria trobat més interessant (i sentimentaloide, talment com són aquests anuncis), doncs que els personatges hagueren estat homosexuals o obligats a una cadira amb rodes o a una pròtesi de cama o ves a saber patidors de quina altra situació personal diferent del patró seriós heterosexual, juvenil i preciosista.

Aquest pensament meu no vol contestar la idea que el creador i la creació han d'anar necessàriament lligats, i, doncs, hom no hauria d'interpretar que jo volia que l'Alejandro fera un anunci amb dos protagonistes gais. Ço que jo vull explicitar és que l'anunci aquest ha estat una altra oportunitat perduda per a fer visibles caràcters que no són "admisibles" en la resta d'anuncis: comptat i debatut, com si qualsevol cosa poguera esdevenir possible en aquest món de màgia i somnis que es poden fer realitat. Ço que les loteries de l'estat ven.

Amb tot açò, el biaix meu que l'Alejandro vaja haver hagut de crear una història homosexual pel fet de no ser la norma habitual, sinó la diferent (la gai), m'ha fet pensar si, per exemple, pel fet de ser d'una tendència sexual, aquesta ha de condicionar la producció artística. Resta clar, doncs, que no ha estat així i, doncs, ha continuat la veta tradicionalista (malgrat l'extraterrestre).

Pel que fa a jo, com a persona no homosexual, la meua literatura suposadament ha de ser heterosexual; tanmateix, he de dir que sí que he tingut alguna mena de preocupació per allò que hom suposaria que no és la meua condiciò sexual. No és que haja volgut presentar un fet personal d'ambigüitats sexuals o andrògines, sinó que en la meua obra de moment hi ha un capítol poètic dedicat a una relació amorosa entre dues jòvens.

Per tant, des del meu punt de vista, la gent que té creativitat i de retruc l'oportunitat d'exercir-la en una situació regalada hauria, doncs, d'aprofitar-la. Com he indicat, no es tracta sempre de fer-ne bandera, però si de mostrar-la quan l'ocasió pot aportar més benefici global. Sé que uns quants poemes meus d'amor entre dues lesbianes no són la gran aportació a la literatura universal i a la normalització d'altres sexualitats, però un anunci que miraran moltíssima gent sí que ho farà. No està la societat preparada per a aital quadre?

dilluns, d’octubre 09, 2017

D'un desé aniversari per Frankfurt

Fa deu anys, aquest dia Quim Monzó va llegir el seu discurs a propòsit del convit de Catalunya a la Fira del llibre de Frankfurt. Dies després hi vaig anar jo, carregat de llibres del Dos poals de sabó i un cabàs de no res i de moltes il·lusions de veure les parades i deixar-hi llibres per si algú podria sentir-se'n interessat; trobar-hi gent del món de la poesia i establir-hi lligams. Realment molt naïf per a una persona amb 31 anys i tendríssim en açò de la literatura: certes, la ignorància i la candidesa són boniques però també estupidificadores. Més encara, hi vaig anar vestit amb una samarreta amb una inscripció que hi deia Looking for publisher, fet de lletres retallades a mà de tela de colzeres i apegades amb la planxa. D'allí me'n vaig anar amb motxilla i bosses, carregat de paperets i records: torne a dir, massa càndid.

Pel que fa als actes culturals a què no estava convidat a participar però de què vaig gaudir com a espectador, hi vaig trobar uns quants poetes, els quals es van endur una sorpresa de veure'm: però tu què fas ací?! Per a jo tot allò va ser passejar dins una bambolla: Frankfurt, mes d'octubre, dies de festa al País Valencià i dies de festa amb cultura catalana en un país important.

Deu anys després ho recorde amb simpatia; ho revisc amb la tendresa d'un esdeveniment que anava molt més enllà del meu enteniment innocent.

dimarts, d’octubre 03, 2017

D'Europa

Anys arrere es va concedir a la Unió Europea el premi nobel de la pau "per les sis dècades dedicades a l'avanç de la pau i la reconciliació, democràcia i drets humans a Europa". 

Al tocat de la violència que hi ha hagut amb el tema del referèndum en Catalunya i a causa de la declaració que ha fet la Comissió Europea  "que aquest és un afer intern d’Espanya que s’ha de tractar d’acord amb l’ordre constitucional espanyol", només em resta dir

VERGONYA, CAVALLERS, VERGONYA

De retruc, que la dita Comissió afirme que confia "en el lideratge del primer ministre Mariano Rajoy per a gestionar aquest procés difícil, amb respecte ple de la constitució espanyola i dels drets ciutadans fonamentals que s’hi consagren" no puc estar-me'n de dir

VERGONYA, CAVALLERS, VERGONYA

Al remat, de què han servit els vostres actes durant 60 anys si els heu acabant empastrant ara?

VERGONYA, CAVALLERS, VERGONYA

dissabte, de setembre 23, 2017

D'una opinió de la independència de Catalunya

Llamazares diu: en Espanya hi ha corrupció; en Catalunya també n'hi haurà malgrat la independència. Llavors, que continuen unides, total com que ja es coneixen de fa temps... Partint de la idea que onsevulla hi ha corrupció, no es pot apel·lar a la idea de mantenir-se units per això, atés que "ja ens coneixem". Si m'han de robar, que siguen els meus i no uns altres: fet i fet aquest seria l'argument per a separar-se.

D'una altra banda, açò ja depassa la política i tomba cap a la societat: que castellanoparlants vulguen la independència és un pas extraordinari; que immigrants que s'estimen el poble decidisquen ser independents ho és també. Al remat, no és només la corrupció: és la gent que compara i diu que ja no.

Pel que fa als valencians, el Tripartit serà millor i pitjor, però ço que la (bona part de la) societat valenciana no entén o no vol entendre o no vol descobrir o no vol comprovar o no vol adonar-se'n o no vol sentir és que els valencians estem pitjor. Ací hi ha la por del valencià i del catalanisme i amb aquestes misèries s'omplin les urnes i les butxaques d'altri. Em pense que som una societat de porucs, menfots, xarradors, aparençadors i panxacontents. Pensar en clau de país i de majors d'edat social és tabú. Mirem els nostres alumnes, ens diuen que els adoctrinem, mentre uns altres ho fan de manera sibil·lina. Mirem els adults, abduïts pel futbol, per l'alcohol, per la televisió i per les festes d'oripells.

Allà dalt n'estan farts i supose que qui els governarà més avant els treurà diners per la corrupció, però el gran mèrit serà que ells ja els hi demanaran comptes, però en el seu país, petit però país.

Per acabar els valencians podríem ser un país independent com ho és Estònia, Liechtenstein, Mònegue o Albània, però gestors dels nostres recursos. El dubte és: hi estem prou preparats? Volem aquesta responsabilitats? Som valents?

dimarts, de setembre 05, 2017

D'una trobada d'autors

M'assabente que l'Assemblea d'antics estudiants i la revista "Gargots" organitzen una trobada de filòlegs escriptors que debatran de quina manera la filologia ha influenciat el fet escriptural. La vesprada de debat està dividida en gèneres literaris (narrativa, teatre, poesia, assaig) i també en l'edició i crítica. Faig una ullada als participants que aniran a debatre la seua i en conec uns quants: escriptors des de la trentena fins a gairebé la setantena.

El tocat és que no sé fins a quin punt és encertat aplegar aquests ponents amb la idea de la influència de la filologia (gramàtica històrica, dialectologia, fonètica i fonologia, sintaxi generativista, etc.). Fet i fet, entendria que digueren la influència de la història de la literatura, però la filologia?

M'agradaria anar-hi, però no podrà ser. Tant de bo ho retransmeteren per la ràdio o per internet.

dilluns, d’agost 14, 2017

De projectes literaris

El fet no és només escriure versos; açò és molt fàcil de fer, malgrat l'esverament de l'amiga Christelle en sentir-me a dir un dia aquest atreviment. Perquè es tracta també de donar-los valor; una valor afegida que els aferme en el discurs de la tradició, tal com interprete del Foix. Tanmateix no serà prou que la valor vinga donada per la raó pròpia dels versos, sinó per aquella d'impròpia que hom haurà d'eixalbar per damunt.

Aquesta valor extrínseca és el repte a què haurà d'enfrontar-se la meua poesia; diré millor, són els objectes de percaça dins un bosc ple d'arbres que no deixen veure (créixer) l'arbre. No cal dir, al remat, que té de menester diners com qualsevol empresa que hom vulga mamprendre.

dijous, d’agost 10, 2017

De la llibertat d'expressió

La llibertat d'expressió és u dels drets cabdals com a ésser humà. De retruc, quant més dolenta siga la situació, més ha de ser reivindicat. Una altra cosa és per a què hom fa servir aquest dret, és a dir, èticament quin ús hi dóna. Açò ve al tall de la polèmica sortida per la llista de cançons promoguda per l'Institut basc de la dona. Si hi han cantants, compositors o productors musicals que creen cançons amb tocs, aires, postures, indicis o pressumpcions sexistes i masclistes, no ha d'haver-hi ningú per a prohibir-les; ara, fet això, no hauria ningú d'ofendre's si algú decideix triar (proposar) quines cançons escoltar d'acord amb les conviccions pròpies.