dimecres, de gener 18, 2017

De la cultura valenciana

He sentit a la ràdio que el Condado de Dénia programa nits de música flamenca: espectacle i àpat; també m'assabente per la premsa que s'ha mort la Pilareta, cantant de música tradicional valenciana: d'aquests dos fets m'agradaria compartir la reflexió següent.

El flamenc ha esdevingut un fenomen artístic total i global; ha aconseguit connotar-se d'uns trets moderns, estètics i dignes. Fet i fet, ço que podria haver romàs en quelcom regional i folclòric, gràcies d'alguna manera a l'empenta del franquisme i als esforços dels interessats de magnificar-lo, ha arribat a assolir un estat de grandesa mundial. De flamenc, n'hi ha de popular, general i culte, tant en les festes de poble com en corrales o en escenaris de categoria a Espanya, al Japó o als Estats Units... o a Dénia. Gaudir d'un espectacle flamenc implica deixar-se endur per la força d'un ball, d'una música, d'una vestimenta que han pres el poder de la catarsi. Hom podria afirmar que és un tot prosaic però també elevat, segons la categoria dels artistes que hi participen.

Roda i volta, què té a veure aquest comentari amb la Pilareta? Doncs que trobe a faltar una dignificació pareguda de la tradició nostra valenciana. Podria entendre's que m'ha assaltat una pruïja nacionalista i pobletana; tanmateix, no és només açò, sinó que també considere que cal tenir en compte aquest punt de vista: per què la cultura nacional valenciana, la nostra (cant d'estil, danses, etc.), no ha assolit, no assoleix, una valor significativa com a mínim entre nosaltres els valencians? Com és què el Condado de Dénia, per exemple, no programa amb regularitat una nit de música valenciana? (és l'economia, bacora!)

Més encara i transcendint el fet flamenc. A Portugal, tant els locals com els visitants s'enjoien de negar-se l'esperit amb la força i tristesa del fado; a Grècia, es fa el mateix amb el rebètic. A Irlanda les nits de música celta (en anglés pràcticament, això sí) corprenen els assistents als pubs. Comptat i debatut, què ens passa valencians? (és la pàtria, bacora!)

¿És possible que les lletres nostres siguen massa festives i no hi ha drama? ¿És la vestimenta massa tradicional, barroca, carrinclona o obligant per a la nostra música? ¿No és prou sòbria, catàrtica, corprenedora o estètica com per a disposar d'una programació regular? Al remat, és clar que València no és Lisboa, però Dénia no és tampoc Sevilla.




dilluns, de gener 09, 2017

Del perdó

Ara diu el senyor Federico Trillo que cal perdonar. Ai, aquesta imposició cristiana que es treuen de la màniga qui més haurien d'aplicar-la...

És molt mesquí omplir-se la boca d'aquesta manera: perdó, perdó, perdó... No hi ha paraula més prostituïda que aquesta. Perdó... 

El perdó no és un objecte banal: el perdó cal guanyar-se'l i, certament, gent com ell han fet tot el possible per a menysprear-lo, ofendre'l, ultratjar-lo, sotmetre'l, anorrear-lo, apallissar-lo, fotre-se'n.

Perdó, diu. Pocavergonya.

dilluns, de desembre 26, 2016

D'un prodigi literari

Un dia mirava un programa de llibres i vaig tindre coneixement d'aquest autor, Santiago Posteguillo, que escriu novel·la històrica de la gruixuda. Vaig fer una recerca d'aquest professor de la Universitat de Castelló i vos puc dir que estic esbalaït. Tot seguit vos en transcric la bibliografia:

Trilogía sobre Escipión el Africano, ediciones B

  • Africanus: el hijo del cónsul, 2006, 728 pàgines

  • Las legiones malditas, 2008, 864 pàgines

  • La traición de Roma, 2009, 872 pàgines

Trilogía sobre Trajano, editorial Planeta

  • Los asesinos del emperador, 2011, 1240 pàgines
  • Circo Máximo, 2013, 1240 pàgines
  • La legión perdida, 2016, 1152 pàgines

Los secretos de los asesinos del emperador, 2014 (ebook)
Trajano y Decébalo en la Rumanía del siglo XXI, 2014 (ebook)

Altres (Planeta)
  • La noche en que Frankenstein leyó el Qujote: la vida secreta de los libros, 2014, 240 pàgines
  • La sangre de los libros, 2014, 224 pàgines

En total, deu haver publicat en 10 anys 6542 pàgines (i ací caldria afegir-hi la dels dos llibres electrònics, però no hi és especificat). També he de dir que és professor de la Universitat Jaume I de Castelló, amb la qua cosa té una bibliografia universitària extensa en llibres, capítols, ponències, etc.

És per això que la meua raó de l'esbalaïment és la capacitat que ha tingut l'autor d'haver escrit tant en literatura (6542 pàgines) i poder combinar-ho amb la bibliografia universitària i el treball acadèmic (fer classes, tutories, correcció de treballs i exàmens). Certament, n'estic molt sorprés de vore com en el meu cas de docència secundària el temps no em dóna. Al remat, vull que estiga clar: d'enveja insana, gens.








dijous, de desembre 22, 2016

D'un rampell de moralisme

Podríem dir que hi ha dues maneres de fer diners: activament (treballant) i passivament (essent rendista). De manera general dels primers formen part la població activa i dels segons els pensionistes. Ara, tothom sap que hi ha gent que no és jubilada i que viu de rendes i la que ho és ha de fer faenes per a complementar la pensió.

Aquesta introducció ve per una reflexió sobre els jóvens (adolescents i protoadults). Des de la societat capitalista que tenim, hom pretén que ells siguen treballadors ja de bo als 16 anys, ja només acaben els estudis encaminats al treball (siguen cicles formatius o estudis universitaris). Pocs, molts pocs poden fer diners passivament (viure de rendes) i, doncs, han de ser actius per a guanyar-se la vida.

Tanmateix, ço que em neguiteja és una imatge que s'evidencia en el panorama jove i resta constatat en l'àmbit musical, si més no en l'àmbit de la música en anglés: que els jóvens d'ara duguen una vida de jubilats (sense faena i amb distraccions) i a més a més se'n senten orgullosos, antisistema! Més encara, és decebedor que hagen assumit tant aquesta realitat, que els destorba haver d'aconseguir les coses amb l'esforç.

És clar que el jovent ha de divertir-se o amusar-se però no sé fins a quin punt és necessari banalitzar tant el tema sobretot musicalment. Tot seguit un exemple que vaig trobar ahir.

I don't wanna go to school
I just wanna break the rules
Boys and girls across the world
Putting on our dancing shoes
Going to the discotheque
Getting high and getting wrecked
I don't wanna go to school
I just wanna break the rules.



dilluns, de desembre 19, 2016

D'una publicitat que fa malíccia

Al tall de l'anunci de la fullosa de Tarradelles (deixe a banda la qualitat del producte). Per què tant de tòpic? Pare sobreprotector de la filla. Filla en edat adolescent que té una amor d'aquella romanticoide. El xicot que vol ser una ànima lliure i que la xicota accepta encantada (com una submissa més dels desitjos de llibertat d'ell). Mare que comprén la filla i és indulgent amb el pare.
La meua reflexió és: per què el xicot no és un tècnic de laboratori putejat? Més encara, per què la jove no és lesbiana i té la tasca de cuidar gent amb malalties rares? Comptat i debatut, que malalta es suposa que està la nostra societat si els amos de Terradelles suposen que rebutjarem una altra realitat que els publicistes suposen que no atraparà.

dilluns, de novembre 21, 2016

De com s'assetja

Ara que la societat està més que alertada pels casos diversos d'assetjament en els centres educatius amb conseqüències desgraciades per als escolars (molts d'ells menors), voldria fer la reflexió següent. ¿Pot un professor (en l'etapa que siga) patir assetjament (vull dir, no l'assetjament provocat per companys de faena o per la direcció, sinó per part dels alumnes a qui fa classe)?

La situació és la següent: el professor és al càrrec d'una classe de 1r de l'ESO o de Formació Professional Bàsica, tant és, i certs alumnes es dediquen a xarrar durant les explicacions. Aleshores, hom suposa que el professor ha de tenir la destresa prou perquè aquests alumnes tornen al respecte del silenci per a atendre, de manera que tot es recondueix i acaba bé: tothom al lloc i a l'orde que pertoca.

Ara bé: què passa quan aquest professor (siga determinat en les seues accions; siga d'aquells de qui hom olora la feblesa) es veu dia rere dia qüestionat en la seua tasca? És a dir, quan certs alumnes cada, cada dia parlen mentre el professor explica; destorben el fil de la lliçó; obvien la tasca que mana per reforçar la matèria; decideixen torpedinar la fermesa psicològica del professor cada, cada dia?

No es tracta ja de considerar si algú està capacitat o no per a executar la tasca docent i si no ho està, doncs, que no s'hi dedique. El fet cabdal és per què aquests certs alumnes tenen la possibilitat d'actuar com a assetjadors també contra el professoram? I de retruc, per què el professor abatut psicològicament tot seguit és qualificat de mal professor i que no hauria d'exercir la docència?

Des de la conselleria es diu als instituts que tot l'alumnam han de romadre en l'aula amb el professor i si hi ha algun alumne alterador, llavors, que el professor afectat manege la situació com sàpia i puga (que es aguante en l'aula, perquè això d'expulsar és una mesura a emprar de manera excepcional i que les aules de convivència no han de ser el recurs fàcil). Tanmateix, crec que el recurs fàcil per a la conselleria no és una mesura responsable: hi posaré un exemple.

Em referisc al cas dels professors de valencià que han de fer classe a Torrevella (entre d'altres) en una aula plena d'exemptors del valencià (llevat d'uns quants que han decidit estudiar aquesta nostra llengua). És sabut de tothom que aquests disruptors interrompen les explicacions i la convivència d'aula cridant, per exemple, que el valencià no serveix per a res. Amb la qual cosa destorben, alteren i perjudiquen tant el professor que ha de treballar com els alumnes que volen aprendre valencià. ¿Trobeu, doncs, que aquesta situació no és d'assetjament, el fet d'haver de tenir durant tot un curs aquests alumnes que gota a gota diàriament foraden el professor?

És menester dir que l'assetjament aquest no és maltractament físic (que podria arribar-hi, com passa amb els treballadors de la salut), però ben bé que ho és, de psicològic. Per què un professor ha de suportar estoicament aquesta mena de comportament cada, cada dia? Fet i fet, per què ha d'acabar assumint que són coses de l'ofici per a ell i per a la resta del claustre? Així, ho tenim tan assimilat que entre el gremi nostre de professors comentem que tal docent o tal altre se'l menjaran els alumnes quan s'adonaran del seu estat psicològic feble. 

Pense que el tocat no és saber guanyar-se uns alumnes, de saber-se fer respectar, sinó que justament aquest respecte és intocable i inatacable. El drama és que no és cap solució adient que el professor haja de tenir en classe cara a cara aquests alumnes (u, dos, tres, quatre), amb la idea que d'alguna manera o una altra se'ls haurà de guanyar. Davant aquestes accions reiterades caldria dur a terme una resposta més contundent i pensar, per exemple, en uns serveis socials més de bon principi.

Comptat i debatut, en aquesta plaga que és l'assetjament i la violència hi ha molt avançat en els casos contra les dones o en la faena en l'empresa privada (vull dir, sensibilització social, resultats jurídics); però crec que en el cas de la docència (fins i tot en l'exèrcit) en què hi ha un grau alt de convivència dels afectats, encara cal recórrer molt i fer visible i sensible que malgrat ser treballadors públics aquest tret no implica ser l'ase del colps.

dimecres, de novembre 09, 2016

D'un poemari inèdit

Tinc un poemari que en aquest any darrer va pegant bacs per diversos concursos: Calldetenes, Catarroja, Alcoi, Sagunt; al remat el resultat no ha estat positiu: uns altres poemaris han merescut el guardó econòmic i editorial.

Amb tot, crec que ja l'he presentat a prou concursos i com que no m'abelelix dur-lo a altres (que editen Bromera o 3i4, per exemple), hauré de mirar de fer una altra edició personal del poemari.

A estalviar, doncs.