diumenge, de juliol 06, 2008

El cul ben gran

Aquesta setmana passada m’han amollat dos xarrades (m’han fet dos comentaris) que m’han aixecat l’ànim; no és que estiguera trist ni que haguera emés senyals de necessitar-los, sinó que estant en plenes vacances i en tranquil•litat després d’acabar les classes, això m’ha vingut de nou i m’han animat quan realment no ho necessitava. La primera xarrada és d’aquelles que se’n diu d’un gra massa, per com és d’exagerada, i que cal prendre’s amb les distàncies obligades, però què voleu que hi faça, unflen l’ego de mala manera. Així, estant en el tren amb un amiga de ciències valenciana que ha treballat de professora a Catalunya, aquesta va demanar a un company i amic de la carrera i a mi que li diguérem quin era el millor escriptor de literatura. Jo li vaig dir que depenia de moltes coses, que hi havia tal autor i tal altre, i el meu amic de la carrera li amolla que el millor escriptor era jo. Fet i fet, curant-me de qualsevol ironia, no cal dir que això alegra més d’u, oi?

La segona xarrada tampoc me l’esperava i aquesta té un altre valor, perquè no té la forma desproporció, sinó que és d’aquelles que se’n diu de la cosa més bonica del món. Xarrant amb un amic de ciències (però que és dels pocs que conec que llegeixen literatura i més encara en català) em va dir que havia pensat una frase concebuda per a mi, i m’amolla que la llengua és un pati i les paraules són els meus joguets. Hom dirà el que voldrà, però si aquest pensament se l’ha trobat ell (i no l’ha copiat d’altri), crec que és una de les troballes més lúcides que hom podria fer, cosa que és un orgull evident que hom l’haja pensada per a mi (i damunt que me la regale).

Gràcies a u i a l’altre.

7 comentaris:

Giorgio Grappa ha dit...

Això és millor que qualsevol Prozac :-D .

dospoals ha dit...

Ja pots ben dir-ho (malgrat que no he pres mai prozac)

nimue ha dit...

els compliments s'han de saber rebre, agrair-los i gaudir-los, clar que sí! em sembla genial allò del pati i els joguets!

rAnita nOe ha dit...

jo també m'hauria alegrat amb compliments com aquestos!
alguna cosa hauras fet per a mereixerlos..
petonets

dospoals ha dit...

Ranita, supose que escriure com escric i tenir amics que llegeixen.

Nimue, açò em recorda al text de la fusteriana de la gratitud que vaig penjar en començar aquest blog.

Anònim ha dit...

Escolta maco, tu no deus pas tenir àvia, oi?

dospoals ha dit...

No, no me'n queda cap.