diumenge, d’abril 20, 2008

Aleshores

En classe de premsa una xiqueta em va demanar si jo sempre parlava bé (ací cal entendre bé a la manera de parlar sense faltes ni interferències lingüístiques d’altres idiomes). Jo li vaig contestar que sí, que jo sempre parlava bé. Altrament, aquest fet es relaciona amb una conversa que vaig tenir sobre sociolingüística amb un grup d’amics que es preparaven les oposicions, en què hom havia de definir els conceptes col·loquial i general. Hom té la tendència a identificar com a col·loquial aquell valencià que és ple de castellanismes,, francesismes o italianismes, mentre que el general seria el que ja està del tot corregit (i no parlem ja del vulgar, que hauria de ser gairebé un valencià castellanitzat, etc.)

La meua resposta en aquest enraonament que teníem va ser que el valencià col·loquial no tenia cap perquè de ser una variant plena de castellanismes, etc. o d’altres paraules o expressions que la norma rebutja: és a dir, on proliferen els tinc que, els entonces, els pues i els buenos, etc. Per a mi, qualsevol variant del valencià no hauria d’incloure cap interferència lingüística, sinó més aïna hauria de contenir qualsevol element que siga inherent al valencià: amb la primera actitud fa la sensació que el valencià col·loquial és un camp propici per als castellanismes, etc. on tot s’hi val i hi ha carta blanca.

Potser se’m titllarà de purista, però trobe que perquè tinguem una llengua vigorosa i vigent hom hauria d’esforçar-se no ja de tenir un bon valencià general, sinó també un bon valencià col·loquial (fins i tot vulgar). Considere que és una tasca important llevar-nos prejuïns i crear un col·loquial digne per a fer-lo servir allà on és menester. Crec a més, a més, que és una manca d’esperit i una postura comodíssima amagar-se en l’excusa que hom hauria de parlar com li donara la gana, quan el que hi ha en el fons és una frustració i una renúncia a l’esforç (que tant recordem en el món docent). Perquè, fet i fet, aleshores és igual de col·loquial que li se’n va i nar, i no ens escaldarem si usem haver de, fusta, porc, titot o aixeta (més encara, ¡més esforç hi haurien de dedicar aquells qui han estudiat filologia!).

Al remat: per favor, no digueu buenas, collons! Digueu bon dia o hola!

5 comentaris:

Francesc ha dit...

Hola! De casualitat m'acabe de trobar amb aquest post teu. Ací et deixe un text de mestre Fuster relacionat amb això que tu dius. Salutacions.

"Parlar? ¿I qui parla «bé»? Vull dir:¿qui parla «bé una llengua»?... De tant en tant, algú, gramàtic o escriptor, proposa l’«ús» com una instància segura per a centrar el cànon i el mòdul de l’idioma escrit. És una proposició assenyada, sens dubte. Però ¿quin «ús»? L’«ús», de qui? Cadascú parla com li han ensenyat a parlar: la seva mare, el seu col•legi, la seva nurse, els seus amics. Aprenem a parlar de qualsevol manera, o d’una manera molt concreta –condicionats per la nostra circumstància personal. Hi ha molts «usos» dins de cada llengua. Infinits «usos»... Un punt, però, em sembla clar: els qui saben escriure –la fauna dels «intel•lectuals»–, realment, «només» saben escriure, i quan parlen, parlen imitant la seva pròpia escriptura. Les gramàtiques escolars i acadèmiques en són una decantació. ¿És això «parlar bé»? ¿És el d’ells un model d’idioma? ¿O no serà més aviat l’«ús» dels analfabets que hauria de meréixer-nos més consideració? En definitiva, si bé es mira, una llengua –fins ara– no és sinó una tradició familiar, una herència de signes i de sobreentesos, un repertori de tòpics ancestrals. Avui, llevat de la gent rústica i dis- persa, tothom parla com s’escriu. No ens hem pas d’enganyar: parlem com ens hem acostumat a parlar a través de l’escola, del cine, de la ràdio, de la lectura de diaris. No nosaltres, és clar, els catalans, que no tenim res d’això; però sí els altres. I parlar així, realment, és parlar com s’escriu: parlar com ordena una «gramàtica». Més o menys, l’escola, el cine, la ràdio, els diaris, s’ajusten a les gramàtiques. Confondre una llengua amb la seua gramàtica –amb unes «normes»– és, sens dubte, una trampa. Els idiomes únicament són «vius» en la mesura que són «dialectals», en la mesura que són «ús particular i directe». Però, en el ple del segle XX, i en països d’una certa coagulació tecnològica, els «dialectes» desapareixen. O esdeve- nen argots. Entre el dialecte i l’argot deu haver-hi una certa diferència, em sembla. L’escola, el cine, la ràdio, el diari i la televisió, eliminen els dialectes: els matisos, les variants, l’evolució. Fa dos o tres-cents anys, les Acadèmies, o els instruments que hi equivalien, van procurar establir un tipus, un arquetipus, de llengua. De moment, la seva «autoritat» va tenir una eficàcia bastant limitada. Els cenacles de «dictadors» solament arribaven a influir sobre la producció impresa, i com a màxim, en les formes de parlar de cer- cles petits, aristocràtics o paraaristocràtics. El poble continuava parlant com necessitava parlar, i els idio- mes es diversificaven tant com diversificada estava la societat: per comarques, per classes, per oficis. La gramàtica oficial, o oficialitzable, s’hi projectava com un fre, com un esquema, com una doctrina. En els nostres dies, això s’ha convertit en obvietat. Tant, que ni hi pensem. La gent de ciutat, sobretot, alfabe- titzada, parla l’idioma que sigui, vernacle o no, però tal com l’han codificat els erudits, els lletrats, els lec- tors. En aquest instant, la majoria de les llengües –les occidentals i cristianes, si més no– no es parlen «com es parlen»: es parlen «com s’escriuen»...

Joan Fuster. Diari 1952-1960 (dins Obres Completes, vol. 2, Barcelona; Ed. 62, 1991, p.316)."

dospoals ha dit...

Fuster diu cert quan tothom parla com l'han ensenyat a casa o al carrer, i que als nostres dies hom entén que els qui parlen bé són els que parlen de llibre.

Ara, cal tenir present que jo vull fer una defensa del llenguatge col·loquial, com a element fonamental per a dignificar un idioma i que es perpetue, és a dir, que continue de pares a fills. Perquè si no dignifiquem un idioma en totes les parts, aquest fet implica una fuita de parlants.

El gran problema que té el valencià és que no disposa d'un col·loquial de totes totes, ni d'un argot, ni d'un parlar vulgar tan potent de manera que no siga necessari per al parlant haver de recórrer al que transmeten als mitjans de comunicació castellans (o francesos, etc.). El parlant actual s'ha fet molt còmode i no innova, sinò que empra.

Casos n'hi han a cabassos: la gent ja no canta cançons populars en valencià, sinó que tira mà de la ràdio (malauradament només ens queden uns fòssils com "La manta al coll" i "Al barranc de l'assut" i poca cosa més); si mires novel·les ambientades en llocs de mala mort, hom fa servir la traducció dels mots castellans, etc. o aquests directament sense traduir.

Per tant, quan jo reivindique usar aixeta aleshores o haver de com a col·loquials no ho faig en la intenció de parlar com a llibre, sinó d'una banda recuperar aquest vocabulari que es va substituint (i per a això els filòlegs hauríem de ser com a mínim els qui els facen servir: el buenas és com una punyada a la boca!); d'una altra llevar d'una volta l'etiqueta negativa del concepte valencià col·loquial com a varietat castellanitzada. Jo vull un col·loquial ben digne, àgil i propi.

Teresa ha dit...

Doncs a mi em sembla que el primer que hem d'aconseguir és que la gent parle valencià, per molt castellanitzat que siga, perquè sinó sempre ens mancarà la base.

Si algún parla en valencià, encara que siga ple d'espardenyades, a partir d'aquí podrem començar a corregir-li, però si no en parla, la nostra tasca d'ensenyants no té cap sentit. Crec que em d'aconseguir que la gent s'atrevisca a parlar en valencià, tot creant-los situacions perquè això puga esdevenir una realitat, i després ja corregirem el que calga.

És una opinió personal, però crec que és una errada molt gran això de pretendre que la gent comence a parlar un valencià "correcte" (siga en el registre que siga), en lloc de preocupar-nos per fer que la gent simplement comence per parlar en valencià. Fixeu-vos sinó com s'aprenen les primeres llengües...

dospoals ha dit...

Teresa, en el cas que explique no vull fer referència a aquella gent que s'ha decidit a aprendre valencià. Tu i jo sabem massa bé com és això en el tema dels nouvinguts.

Em pensava que quedava prou clar que em referia a la gent valencianoparlant, la que l'ha tingut com a llengua materna i el parla com qui beu aigua. Repetisc, jo defense el col·loquial, vull un col·loquial digne (en el meu poemari, en els meus poemes vull reflectir aquest col·loquial), i em negue a tenir un col·loquial manllevat, que es bastisca a força d'agafar altres idiomes.

Si es fan acudits, si s'empra l'argot vull una llengua viva i que no depenga de cap altra llengua per a bastir-se un vocabulari: ¿recordes el cas d'aquell vocabulari anglés-valencià que circulava per internet i que tu havies penjat el teu blog? Doncs això, però sense haver de recórrer als antonces, a la madera i als buenas.

Francesc ha dit...

En això hi estem d'acord, company.