divendres, de maig 05, 2017

Del llenguatge violent

A la fi he publicat el quart llibre de la meua poesia. Voldria esmentar que no forme part de cap capelleta i açò té com a conseqüència l'aïllament; açò no vol dir que jo siga un bandejat, simplement que no tinc l'abric d'un grup. Algú que volguera referir-se a la solitud i especificitat meues en aquest món de la poesia potser tindria la idea de considerar-me un franctirador (com hom pot llegir d'autors com David Castillo referint-se a Lluís Alpera, Joan Josep Isern a Celdoni Fonoll o Guillem Viladot a ell mateix). Bé, doncs, sincerament i amb el cor a la mà no m'agradaria que ho fera.

Roda i volta, en moments en què m'he repensat en aquest cosmos poètic a què pertanc per raó d'aquests llibres i d'altres poemes esparsos he pogut sentir l'empenta de dir-me (considerar-me) d'aital manera, però crec que aquest mot és de molt mal gust i impropi. Indecent. Em faig el càrrec que és una paraula impactant, forta, carregada, però èticament (si la poesia ha ser ètica en algun dels seus aspectes) crec que caldria ser foragitada de la part dels glossadors, crítics, ressenyadors (com vulgueu).

Al remat, quan he comentat amb algun amic aquest particularitat meua de la raresa, he proposat aquesta paraula: foraviler. Així doncs, si algú sentirà la temptació de dir-me franctirador en el cas que arribe l'ocasió d'escriure una ressenya de jo i vulga resaltar aquest tret, demane que atenga aquest text.

2 comentaris:

Maria Josep Escrivà ha dit...

Ja que ho dius, sí que és lleig, sí, això de "franctirador", i més si parlem d'un àmbit poètic. No ho és menys —en un altre sentit— el terme "capelleta". Disculpa, i no t'ho agafes malament, però em fa l'efecte que tant l'un com l'altre pertanyen ja a una altra "era" literària. Crec, eh? Potser ara podem diferenciar-hi tendències, estils, colles on predomina una estètica semblant o una manera d'entendre la poesia amb maneres i realitzacions comunes. Siga com siga, saps què et dic?: escriu com vulgues, fes el que et vinga de gust, ajunta't amb qui més goig o benestar et reporte i no cal que t'automargines tu mateix. Fer colla és més divertit i crec que més enriquidor. I, sobretot, molta sort amb el teu nou llibre, i molts saraus que puguem compartir. Salut!

dospoals ha dit...

Gràcies pel comentari. En aquest text pretenia denunciar l'ús del mot franctirador i m'agrada que tu també hi estigues d'acord: de fa temps que estic intentant de llevar-me referències violentes en situacions espúries i és bonic que algú acostat ho entenga. De retruc, també en aquest text volia fer una proposta d'una alternativa als ressenyadors, etc. que tenen o tinguen la temptació de fer servir aquesta paraula per a la gent que no s'adiu a una etiqueta o a un grup; en aquest cas, llance la pedra foravilera i tant de bo algú l'empome.

Al tocat que esmentes de la capelleta, foraviler és una paraula que m'aplique per raó que em considere una raresa en açò de la poesia o perquè algú m'ha considerat de manera jocosa i aprofitant els lligams de l'amistat (una cosa que has fet tu també ara quan m'has "renyat" per l'ús de capelleta) que sóc un exquisit: paraula que m'agrada després d'haver-la mirada al DCVB. Ves per on, en aquest text no tenia la intenció de recrear-me en la misèria d'una sol·litud poètica i tot açò i allò. Simplement he pres aquesta situació personal poètica meua per a blasmar un mot que de tant en tant és emprat per ressenyistes, etc. Què hi farem, d'aquesta veta sempre hom en treu fil!

Al remat, dius que capelleta pertany a una altra "era" literària. Et dic que el dia que ens aplegarem per a recitar els poemes del meu llibre nou (i puguem fer un enraonament i no una trobada d'arrapa i fuig), et posaré dos exemples de ço que em semblen capellisme. De retruc potser també t'esmentaré per què puc tenir un poc de desil·lusió, (però és possible que no siga en eixa mateixa xarrada, sinó en una altra que vindria després).

Salutacions!