dilluns, de maig 30, 2016

Jo sí, però tu no

Estic un poc desorientat amb un fet que sol aparéixer en la política i que té relació amb la independència de Catalunya, que en els plans de separació ha desplegat un seguit d'accions per a propiciar la implicació de països, governs, organismes, entitats, etc. mundials de manera que hi siguen avinents en aquest desig soberanista. En aquest camí hi han de cara els intents del govern (d'entre altres) per a evitar i afeblir aquesta influència possible vers l'altri. L'argument que fa servir aquest darrer per a barrar aquest joc d'atraccions és que la independència catalana és un afer intern, domèstic, regional i que cap país hauria d'immiscir-s'hi, tot respectant la sobirania, la constitució i la voluntat democràtica dels espanyols.

Roda i volta, el meu desconcert s'origina quan ara i adés van succeint-se esdeveniments que atemptarien justament aquesta raó de no intervenció; accions vàries que d'una manera o altra, des del meu punt de vista són equivalents a ço que fa Catalunya.

En primer lloc, les referències a Veneçuela dels contraris a la independència. El fet que els polítics opinen i pontifiquen o hi facen viatges per a comprovar l'estat de la democràcia em pareix una intromissió en la sobirania etc. d'un país. (del fet que estiguen malament o no, no en parle: em referisc simplement al fet del viatge i les declaracions).

També influir en les governs d'altres països, quan per exemple es duen a terme reunions amb tal president perquè facen declaracions a la contra amb més bon succés o sense (famosos són els casos de reunió amb el Cameron o la Merkel).

Al remat, aconseguir declaracions parlamentàries. Catalunya ha tret de Dinamarca que hom debata el tema de la independència; mentre que Espanya ha fet el mateix amb la Unió Europea a l'hora d'expulsar o no Catalunya de la Unió.

Fet i fet, molta hipocresia en aquest mercadeig d'interessos.