dos poals de sabó

La bena de la balança

2012-01-26T08:46:00.001+01:00

M'han dit que la justícia és per al poble, i jo hi afegiria que és també per als pobres. Ara ha quedat demostrat: Camps, u més del poble, i a la vista de les proves igual de pobre que molts valencians que viuen amb poquets diners a la llibreta, rep el premi de la justícia del poble, que es posa al costat dels miserables, pobres i desvalguts. L'enhorabona.

La llengua i la fe

2012-01-23T09:24:00.002+01:00

Senyora,

em sap malament no seguir el canal i les formes administratives de les quals vós sou unadefensora ferma, per remetre-vos aquesta carta per manifestar el nostrerebuig envers la decisió vostra d'acomiadar el tècnic lingüísticdel departament de promoció delvalencià. Pensem que despatxar el dit cap de departament perno haver guardat el sigil que pertoca pel que fa a afers que es sabenper raó del càrrec o funciópot ser una acció obligada per al bon funcionament del'administració pública (i municipal)que tant estimeu. Malgrat això, la situació que el tècnic vadenunciar, ço és, que la senyalització de la campanya del DéniaShopping totalment en castellà, representava també un atemptat encontra d'allò que l'administració pública (i autonòmica)legisla, i com bé sabeu, és l'incompliment de la lleid'Ús i Ensenyament del Valencià.Tanmateix, en aquest cas encara que vós considereu que el tècniccom a inferior ha actuat en contra del superior, cal dir que vós,com a superior, d'una banda pensem que heu exercit un càstig queconsiderem injust (perquè poc secret hi ha quan està a la vista detothom) i d'una altra no hem vist encara quines mesures s'hanexecutat contra qui ha fet la campanya del Dénia Shopping encastellà. Fet i fet, ens sorprén aquesta diferència de criterisentre l'eficiència dels dos inferiors i entre la eficàcia en lesmesures preses en contra.

Nofarem més llarga aquesta text però abans d'acabar voldríemfer-vos saber que desitgem que els dies que anireu a missa iescoltareu amb devoció el retor parlar de la justícia de Déu, dela integritat de la Mare de Déu, de la bondat de Jesús, a més amés de la caritat, de la veritat, de la humilitat i del perdócristians, vós ho sentireu amb el cor inflamat de devoció, com abona cristiana que sou. Confiem que, quan rebreu la comunió, la carnde Jesús vos emplene de totes les virtuts que ell va predicar iil·lumine els vostres actes.

Atentament

Sarcasme

2012-01-18T11:06:00.000+01:00

La burocràcia és com un pilot de neu en un allau però de virtuts meravelloses. Implacable en la caiguda, però que sorprenentment és capaç d'evitar les lleis de la física.

Arran del cas del tècnic lingüístic de Dénia, és impressionant i terrible comprovar com l'administració pública és implacable amb els errors d'alguns dels treballadors malgrat tenir raó el subordinat, mentres que de l'altra banda és tan fluixa amb els superiors més ineptes.

L'enhorabona PP de Dénia per la vostra valenciania. Visca la vostra boca plena de les amoroses i belles paraules de la dolça llengua valenciana. Honrosa és la vostra caritat cristiana.

Mosso

2012-01-13T18:30:00.002+01:00

I ara resulta que el català és l'excusa amb què els mossos volen castigar el govern català... Així es fa, creant amics, l'enhorabona, lluminàries sindicalistes...

Cap d'any diferent

2012-01-01T00:00:00.000+01:00

La setmana última de l'any he estat en un lloc especial. Desitjava de totes, totes que els dies darrers tingueren una llepada de singularitat i volia fer un viatge. De bestreta, tenia al cap un lloc urbà i poc habitual i vaig pensar d'anar a Luxemburg; tanmateix, per raons de diners ho vaig haver de deixar córrer. Amb el temps damunt per acabar de decidir un altre lloc va sortir Farrera al pensament: i quin gran encert. Al remat, no he eixit del país i he estat a un lloc rural; però he de dir que ha estat una gran experiència.

Al Centre d'Art i Natura de Farrera he fet molta faena de traducció, m'he sentit com si estiguera a ma casa: m'alçava matinet, em feia les infusions, dinava al balcó cara a la vall, m'esbargia escodrinyant els racons de l'edifici, estava en contacte amb els amics i he conversat amb la gent del centre mentre sopàvem. L'amfitrió, en Lluís Llobet, en aquesta anècdota que conte, ha estat molt agradable: fins i tot m'ha fet sentir algú important.

L'estufa que ens escalfa a tots

2011-12-22T09:00:00.000+01:00

Crec que aquest text és d'aquells pocs que he escrit del nadal i ja posats voldria relacionar-lo amb el sentit laic de l'escola pública. De temps en temps bota la llebre dels crucifixos penjats a les escoles i durant uns dies brama la fera de si cal mantenir-los en l'escola o no. Tot de veus suposadament laïcistes es queixen que en un lloc sagradament laic no s'hauria d'allotjar elements tan descaradament religiosos.

Bé, aprofite l'avinentesa i amb aquesta llebre del nadal que tot just acaba de botar, amb tot l'ànim de tocar els ous, m'agradaria que també s'alçaren aquestes veus indignades i reclamaren la supressió de qualsevol referència nadalenca dels instituts. Si hom considera una heretgia laica resar el parenostre als instituts, que també s'enfanguen protestant per les nadales que es canten classe per classe.

Espere que sigueu imaginatius i creïbles en les defenses del manteniment d'aquesta tradició tan bonica del nadal...

Qui vol una ovella negra?

2011-12-17T12:28:00.005+01:00

De fa uns quants anys que em presente a concursos de poesia, però no hi han mans que me'n toque cap. Bé, continue cercant, a vore si cau... (però no vos ho penseu, tampoc és que hi haja molta cosa on triar!).

Qui m'ha pegat?

2011-12-02T11:25:00.000+01:00

Estic molt desbaratat amb el tema aquest de la crisi: realment, no sé a qui tirar la culpa d'un merder que m'ha endrapat de ple. Ens retallen el sou perquè cal estrényer-se la corretja, però contínuament veig gent que guanya caramulls d'euros. Encamant, les patums de l'economia volen clavar mà a les condicions laborals perquè pensen que l'administració pública no és tan eficient com una privada, però vés per on qui s'emporta els grans contractes de l'administració pública són empreses privades que disparen amb pólvora de rei, comissió per ací, comissió per allà: és a dir, la publica és un colador, però aprofitem-nos-en bona cosa. També tenim uns polítics que estan més que esguitats per casos de corrupció i són una altra volta elegits pels electors per tal d'ocupar tota mena d'escó: ja a les corts, ja als bancs, ja a les grans empreses.

Em sent estúpid.

Un recital dels grossos

2011-11-26T13:19:00.001+01:00

Anit va ser una nit molt especial. Vaig ser convidat juntament amb l'Alexandra Pérez per l'IMAB per dur a terme un recital de poesia dins dels actes de lliurament dels premis de Gandia, els guanyadors dels quals van ser el Xavier Aliaga en novel·la i la Laia Noguera en poesia. El lloc era d'aquells importants, la sala de corones del palau ducal dels Borja, i l'ambient molt colpidor, molt gent de les lletres, d'altres lletraferits, i d'altres que tenien el gust d'assistir a un acte important. Els recitadors no vam triar els poemes, sinó que ho van fer les poetesses Christelle Enguix (encarregada de l'IMAB) i Maria Josep Escrivà (jurat del premi de poesia), que van seleccionar poemes de l'historial de guanyadors del dit premi. D'aquests, concretament,  es va presentar un muntatge audiovisual a càrrec de Santi Gomar i Gemma Fullana; fins i tot una de les guanyadores, Àngels Gregori, va recitar un poema seu en mig dels nostres. Al remat, per a completar la paraula van decidir que ens havia d'acompanyar la música del guitarriste Miquel Pérez.

He de dir que no estava nerviós, malgrat la solemnitat de l'esdeveniment; tanmateix, sí que tenia un sentiment de responsabilitat de fer-ho bé. Havien confiat en mi per a un recital ben important i el cert és que hi havien poemes que no me'ls sabia treure de la boca. Estic molt posat a recitar poemes greus i en aquest cas n'hi havien un parell que es manifestaven més alegres o tendres. Vaig eixir-ne satisfet, i les poetesses que ens havien pres en consideració ens van felicitar: he de suposar, doncs, que ens n'havíem sortit.

Després va vindre la desunflamenta: relaxació i recuperació de forces amb un vi d'honor. Xarrar amb la gent d'allí i gaudir del moment en què em vaig sentir encara un poc més part dels premis de Gandia, donat que vaig ser finalista del premi de poesia l'any 1998.

Excuses de mal pagador

2011-11-24T08:17:00.001+01:00

Acabe de llegir ací que l'ajuntament d'Ibi no escriu el web en valencià perquè no tenen, d'una banda, un departament de Normalització Lingüística ni, d'una altra, un pressupost per contractar-ne la traducció. No sé ja com agafar aquesta argumentació. ¿Realment és necessari un departament de normalització perquè l'administració escriga en valencià? ¿És a que l'ajuntament d'Ibi, d'entre tots els treballadors que deu tindre, no hi ha ningú que tinga els coneixements de valencià per fer-ho? Més encara, ¿és que l'empresa que ha creat el web a l'ajuntament d'Ibi no té ningú capacitat per traduir (ves per on, sempre les coses es fan primer en castellà) al valencià el web? ¿És possible que amb tants anys d'ensenyament en valencià a l'escola, encara aquesta empresa no tinga un treballador que sàpia valencià? Això si l'empresa és valenciana, perquè si és de fora...

De veres que no sé com es poden donar aquestes excuses tan barates, més encara, de bades...

Pessimisme

2011-11-16T17:46:00.000+01:00

Aquesta setmana es faran unes votacions al govern de l'estat. L'ambient general és de malestar per ço que ha gestionat el govern del PSOE. La meua tristesa ve de pensar que més de la meitat dels votants considere que el PP treballarà més bé i, doncs, el votarà.

Bon viatge i barca nova a qualsevol iniciativa que implique la meua llengua que és el català...

Retallant, retallant

2011-11-12T20:09:00.001+01:00

No esteu orgullosos, funcionaris del País Valencià, de contribuir a pagar els 15 milions d'euros que ha cobrat merescudament Santiago Calatrava pel seu projecte de les torres?

2011-11-08T13:02:00.001+01:00

Aquest mes de novembre es presenta agradós des d'un punt de vista literari. He acabat una traducció poètica, en reprenc una altra que havia mig deixat i en dos setmanes participaré en dos recitals de poesia. Aquesta tardor estic més poètic que mai... I m'agrada.

Donant idees, donant idees...

2011-10-24T18:21:00.003+02:00

Un grup d'amics estan a la cua de facturació de la maleta i enraonen de la manera següent:

-Has comprovat molt pesa la maleta?

-13 kilos. No podré carregar gaire quan tornarem.

-Estos de Ryanair, quina manera de putejar la gent.

-Doncs, sí. Són molt pesats amb això del pes. Hi tenen una obsessió... I mira que són injusts. Jo pese 65 kilos i si omplic la maleta fins als 15, en total en pese 80. Mentre que eixe que està ara a la barra, que segur que en pesa més de 120, més la maleta, en deu fer 135.

-Cert és, Això són més de 50 kilos de diferència...

-No voldràs que es pague pel pes del cos... Podeu pujar fins un pes total de 100 kilos, qui se'n passe, recàrrec... Això és discriminatori!

-Home, no, però podrien deixar que la meua maleta poguera pesar 20 o 30 kilos... i encara els en sobrarien 30 més: com una mena d'incentiu...

-Ara que ho dius...

-Vist així...

Dispersió

2011-10-10T19:59:00.002+02:00

Des de fa un any ençà que estic embolicat en un munt de projectes: preparar uns quants recitals de poesia, traduir uns poemaris, escriure un parell de llibres de poemes i un parell de diccionaris, enraonar temes lingüístics per al blog de llengua, acabar un article de llengua per a una jornada de filologia, anar a danses i a l'escola d'idiomes i fer la faena de grec i de francés; a més a més, de les classes de l'institut.

També parar per casa i estar amb qui m'estime.

Em sent perdut, són moltes coses, que no crec que en siguen massa, (perquè per a la cultura no n'hi ha mai massa), però tinc la sensació que estic molt a soles...

2011-10-03T19:17:00.003+02:00

Hi han dies en què em demane si hi han psicòlegs de poetes...

De l'ensenyament i de les condicions

2011-09-29T11:43:00.000+02:00

De fa un temps podria dir que sent ansietat pel que fa a l'institut. No es tracta pas que estiga malament i que necessite tractament, no és això. Em referisc que darrerament rep molts comentaris pel que fa a l'ensenyament: de positius i de negatius, per la qual cosa tinc sentiments de frustració, de ser un bon professor i al contrari, de sobreviure amb allò que podem però amb la sensació que podríem fer-hi més, però no podem perquè no tenim els mitjans, i si els tenim les condicions no són bones o jo no sé aprofitar-me'n. Fet i fet, doncs, molta angoixa vital.

El temps ha canviat, la modernor ens estreny i cal que els professors prenguem l'envit i fem definitivament un ensenyament de qualitat. Però les sensacions són molt negatives. Em disgusta la idea que les patums de l'ensenyament, els filòsofs i teòrics, amb les seues idees em facen sentir malament perquè no aconseguisc que tot vaja bé, que una part dels alumnes es perden en el camí de l'educació, que no demostren la potència que tenen. 

Compte que no és un retret envers els pensadors, sinó és la ràbia de comprovar que ens fan veure les mancances del nostre sistema però jo he de veure quines aules tenim; de manejar 25 o 30 alumnes per classe; trobar-me incapaç d'ajudar-los psicològicament quan al capdvall als nostres centres caldria que hi hagueren una bona colla d'assistents; de tractar d'estimular els alumnes del Batxillerat a conéixer fets interssants de la història actual, de llegir manta llibres, però ells encara estan en les beceroles de tot.

Com a professor amb inquietuds em faig malalt de saber que el nostre sistema educatiu públic necessita una solsida importantíssima, però em sent impotent perquè els nostres governants no ho fan. Al teler tenim moltes males peces i només que ens exigeixen que ho apanyem nosaltres. 

Tinc molta angoixa, confie que no passe més enllà d'allò que és intel·lectual.

Discurs de benvinguda

2011-09-15T08:23:00.000+02:00

Alumnes, benvinguts a un nou curs. Supose que tots deveu saber què vol dir la paraula paràsit, ço és, aquell que s'aprofita d'un altre per a subsistir i el perjudica. Doncs bé, hom podria dir que vosaltres, alumnes d'institut d'ensenyament públic, sou uns paràsits per a aquells qui ens governen. Vosaltres assistiu a unes classes que costen diners al nostre govern: aquest ha de pagar els professors, nosaltres, que vos han de fer classe; així com també ha de pagar uns administratius perquè gestionen tota la paperassa burocràtica. També ha de pagar els rebuts de llum, aigua, etc. dels centres; ha de construir instituts per al vostre ensenyament i ha de promoure beques per a aquelles famílies més pobres, més paràsites, doncs.

És per això que vosaltres sou un problema per al país. Teniu 16 anys, i en lloc de treballar i guanyar un sou amb què pagar imposts, vos dediqueu a estar ací, a consumir uns recursos que els governants nostres podrien  destinar a altres llocs. Sou uns paràsits perquè vos hi estareu fins els 18 anys, i fins i tot, molt més encara, fins els 25 o 30 anys, per tots aquells qui voldran estudiar una carrera universitària en un centre públic.

Vosaltres, alumnes de batxillerat, per a no ser maldits pels nostres governats, per a no ser considerats paràsits, ço que hauríeu de fer és anar a un batxillerat privat. Perquè, fet i fet, hauríeu de pagar per a la vostra educació. Hauríeu de pagar pel vostre ensenyament, ja que d'aquesta manera es desenvolupa l'activitat econòmica, i així el país disposa de recursos econòmics per a les coses realment necessàries.

Alumnes, és trist que vos ho diga d'aquesta manera, però no sou res més que paràsits.

La disputa de l'ase

2011-09-01T08:41:00.000+02:00

Després d’haver acabat l’ase de contar l’exempla l’home va dir que el seu país era millor perquè l’oratge sempre era agradable; sempre feia sol i plovia poc, cosa que oferia bon estar tot l’any. Però l’ase, va respondre que encara que al seu país nevara i ploguera constantment no era impediment per ser millor, ja que sempre era verd, ple d’arbres i herba i fonts.

I va acceptar l’home l’argument de l’ase, mes li va dir que el seu país tenia molts artites i obres que li donaven esplendor; també tenia escriptors i disposava d’una literatura mil·lenària amb grans noms. L’ase, però, li va dir que si bé el seu país no tenia grans obres ni escriptors amb una gran literatura, sí que tenia un premi Nobel, el premi més extraordinari de tots. L’home va dir certes allò que havia respost l’ase, i li va dir que els seus compatriotes es trobaven entre els millors esportites i que havien aconseguit grans premis i campionats. Tanmateix l’ase li va respondre que sí bé el país de l’ase no tenia grans esportites ni premis, des de la modèstia de la petitesa li va dir que ells almenys tenien federacions internacionals i que participaven com a país propi en qualsevol competició.

I dit açò, l’ase, que volia tallar la impertinència de l’home, va dir que era cert que el país de l’home havia demostrat grans coses i gestes, però al remat el fet important era que ells eren un país independent, amb els seus òrgans de decisió propis i que no necessitaven ningú que els deixara fer i desfer. I ara l’home va haver de callar, perquè era l’argument de què tenia por que l’ase se'n fera servir per demostrar que el seu país era millor que el d’ell.

Consirós per la derrota, se’n va anar i trist per l’evidència va abandonar el lloc.

100 anys del naixement d'Enric Valor

2011-08-22T12:47:00.004+02:00

El primer any de la carrera uns quants companys van anara a visitar l'Enric Valor a sa casa. Aquests amics me n'han mostrat les fotos i he comprovat que estan molt pagats d'aquesta gesta. Pot ser un poc infantil aquesta mena de sentiment, però en el fons és molt entranyable, i cadscú cerca l'heroi propi, igual que els aficcionats al futbol quan es fan les fotos amb els jugadors preferits.

Aquells qui el vau visitar, l'enhorabona.

Quan parlar des de la trona és gratuït

2011-08-19T12:41:00.004+02:00

No me'n puc estar de la hipocresia que demostren cada volta més els capitosts de l'Esglèsia vaticana, i ço que em pega més tort és com s'omplen la boca de grans paraules, quan al remat ço que sura és la més indigna de la hipocresia. Ara els mitjans de comunicació es fan ressò de les declaracions de tot personatge religiós, que si bé poden tenir en el fons, però que molt en el fons al gun valor social (amistat, solidaritat, amor), no deixa de ser al capdavall fum d'estopa.

Hom pot llegir, per exemple, que cal actuar contra la dictadura del laïcisme: això són dos collons per a fer-la ben grossa! Però com es pot tenir al barra de dir que el laïcisme imposa la dictadura? Però és que no s'han vist la biga del 15 que tenen?

Com es pot ser tan cínic de fer dites declaracions? Per què és pot parlar tant de bades? Com no els cau la cara de vergonya per atemptar contra els manaments propis que s'han imposat segles ençà? Com es pot fer servir tan esbiaixadament la paraula dictadura? Com un país que no es regeix per regles de sufragi lliure i universal pot dir açò? Com un país que veta les dones a accedir a càrrecs de regiment estatal i religiós pot parlar de dictadura d'altri? Com un país que té per lema ajudar el proïsme bandeja qualsevol mesura (encara que no siga eficaç al 100%) que pot ajudar-lo en la seua vida? Com un país que té per norma la tolerància pot acarnissar-se contra els homosexuals o els divorciats?

Com es pot ser tan refill de puta? Quina llàstima que, al remat, en morir, pels seus mals actes no aniran a l'infern, ni al de Dante ni al de Benet XVI, perquè res d'això existeix; però ausades el malviure que hauran donat a la gent que ha decidit fer de la seua vida un oasi entre tanta superstició!

Amnistia

2011-08-13T11:39:00.002+02:00

I ara serà que l'SGAE perdonarà a l'església espanyola les taxes per a reproduir música?

De veres que açò és una font contínua de sorpreses: aquests de l'SGAE no peguen patada bona, en l'intent de llavar-se la cara...

Futurisme

2011-08-01T16:07:00.002+02:00

Les avantguardes tenen l'encant d'allò amb què hom simpatitza en la distància, però que en ser a tocar, potser hom no li fa cas del tot. Bé, és això, o es que no totes les avantguardes gaudeixen del mateix reconeixement. Perquè hom diu que sí, que les avantguardes van ser un aire fresc a la literatura, però després, si algú els presenta algun text actual d'aquesta veta, d'il·lusió tal volta no els en fa...

Perquè jo m'imagine, supose, que tots aquells estudiosos de la literatura avantguardista, per exemple del futurisme, que es caracteritza segons la Viquipèdia pel lirisme de la civiltzació industrial i tecnològica i l'eradicació de la tirania dels sentiments; l'exaltació per exemple de la bellesa de la màquina i es propugna  l'associació lliure de paraules; doncs, a aquests estudiosos supose que els deu agradar aquesta mena de literatura. De retruc, als que estudien el futurisme català, almenys els deu fer gràcia aquesta mena de represa futurista moderna.

"Tesla", Orxata Sound Sistema.

2011-07-21T12:24:00.003+02:00

El president del nostre país ha dimitit i tot seguit han aparegut la retafila de declaracions. M'agradaria comentra-les:

Mariano Rajoy: Ha estat un exemple de generositat. Primer va dir que Camps no s'hauria deixat subornar mai. Ara, amb aquesta dimissió, que duu implicita la culpa (recordem que encara no ha estat jutjat ni sentenciat a favor ni en contra), rep com a floreta de Rajoy que continua sent bona persona (mireu si és innocent que decideix abandonar per no perjudicar el partit ni els ciutadans). Al remat, com que Camps eixirà no culpable (ja voreu com els formalismes legals i l'anul·lació de proves realment definitives l'absoldran) quedarà com el màrtir de tots els màrtirs.

Toni Gisbert: És el resultat de no acceptar l'evolució de la societat valenciana. Ep, que el PP, malgrat la davallada de vots, ha tret un diputat més. Per tant, encara que Compromís ha triomfat (hi ha hagut una evolució, és cert), el PP encara gaudeix de la simpatia de pràcticament el 50% dels electors valencians. No cal envalentir-se tant.

Esteban Pons: Li hauríem donat suport per qualsevol decisió que haguera pres, inclosa la de declarar-se culpable, pagar la multa, i evitar d'aquesta manera el banc dels acusats. Si Camps es declarava culpable, tindríem un president del país mentider, subornable i de qui desconfiar en honradesa. A més a més, Pons s'ha dedicat a treure els colors a qualsevol polític o altres personalitast destacades per motius que també serien susceptibles de fretura d'honradesa. Els més catòlics són qui caldria que donaren més exemples.

Miquel Gil: Camps no vivia pas en la realitat del País Valencià. Al País Valencià hi han moltes realitats, i, de moment, Camps era entés per la realitat de pràcticament la meitat dels electors valencians (els quals sabien que estava esguitat). La realitat de Miquel Gil (que podria ser la meua) és entesa pel 10% dels electors del País Valencià. Fins a 50%, resta-li.

De moment, ja va bé.

Explicar Els hòmens primer.

2011-07-10T12:13:00.001+02:00

Al tall del darrer text, ara fa unes setmanes vam fer un xarrat del meu llibre de poesia dels Hòmens primer... Enraonava amb uns companys d'institut que havien comprat el llibre i em demanaven explicacions (és a dir, la solució de la resposta) d'uns quants poemes. No cal dir que tinc el prejuí de no explicar res, que siga el lector qui interprete, però em van donar un argument que, dalt o baix, jo també faig servir però per a un altre cas. El fet és que em van dir que justament ara que hi ha l'autor amb vida i que està amb els lectors, doncs, és un bon moment per explicar segons quines coses, i guiar-los en la lectura.

En sentir això pense que és just que diga unes quantes coses (solucions del problema), perquè és cert. Amb els poetes que ja han mort poca cosa pot fer-se, però amb aquells que són vius, doncs, no té per què ser tabú explicar poemes (no sense abans un parell o tres de lectures i unes quantes pistes perquè ho intenten, és clar!).

Publicitat

2011-07-04T19:01:00.001+02:00

A partir de hui dia 4 apareixeran periòdicament al blog del versostriats una sèrie de poemes musicats. He agafat L'Hotel París de l'Estellés; l'he reordenat d'una altra manera perquè hi he vist una història i hi he posat una música.

Aquest text, més que fer publicitat de la lectura dels poemes pretén incidir en les músiques. Continue la línia de posar músiques estranyes, de gent desconeguda, amb tocs electrònics. Com a poeta poc corrent, m'agrada provar i pense que ço que he fet ara és una mostra de la meua inquietud d'experimentar. Els recitals de poesia de fa temps que em resulten avorrits, potser jo resulte avorrit, tanmateix m'he fet el gust d'intentar coses noves, que agradaran o no.

Una mare dels ous

2011-06-30T08:24:00.000+02:00

A la facultat, bé a les assignatures de literatura, bé fora de les classes, enraonàvem sobre si era adient explicar ço que significaven els poemes, contes o d'altres texts literaris. Debat maniqueu: no, perquè les interpretacions són moltes i no té ningú la veritat absoluta; sí, perquè els lectors a voltes no arriben a copsar allò que vol dir l'autor...

Després de dos anys de fer segon de batxillerat, i augmentat enguany en fer lectura obligatòria El perquè de tot plegat de Monzó, em plantege si explicar-los què volen dir els contes d'aquest llibre, quines trampes, quines picades d'ullet, quines... Pensem-ho bé: aquests llibres tan rics i tan complexos demanen d'alguna manera una explicació per a aquests alumnes (i no sé fins a quin punt en la mateixa facultat de filologia: no tots érem igual de madurs intel·lectualment per a entendre aquesta mena de literatura de fons. Ara que ho pense, jo sí que trobe a faltar per a mi unes quantes explicacions). Els alumnes de segon no són superherois que entendran tot allò que els donarem, i arran d'açò em plantege esbutzar-los segons quins contes, més que res perquè tinguen algunes claus per poder esbutzar encamant ells, si voldran, llibres semblants: Calders, Rodoreda, Pàmies, etc.

La cançó de l'enfadós

2011-06-23T08:51:00.003+02:00

Ara que ha acabat el curs es reprén la idea de si convindria que els xiquets i professors continuaren fent classe el mes de juliol. Ja es sap: els professors tenen massa vacances i, els xiquets, no sabem on estacar-los.

El problema de la superfície està en on posem la xicalla en aquests dos mesos d'inactivitat; però el problema que veig jo, en la part pregona, és ¿a qui afecta realment que els alumnes estiguen solts i sense la vigilància paterna?

Mireu, si fem una ullada barroera a l'esquema social clàssic, els més rics, aquests, no tenen problemes: o envien els fills a estudiar anglés arreu, (amb la qual cosa ja tenen el fill vigilat un mes i de més a més, més preparat) o el deixen amb la dida que tenen a casa. Per tant, per als rics no hi ha cap problema. Però pel que fa als pobres (bé, dis-li pobres, dis-li classe social mitjana baixa), són aquests qui més desitjos tenen que estiguen dins les classes, perquè els pobres no es poden permetre pagar els cursos d'anglés d'un mes, o qualsevol altra activitat.

A hores d'ara vivim en una societat on les distàncies econòmiques es veuen molt clares: els rics no tenen cap problema perquè amb diners (que en tenen) torrons; però els pobres, ho són més encara i aquests s'agafen al clau que s'hi presenta. Tenim una part de la societat que no està en casa de 7h a 21h pràcticament, i és evident que no veuen els fills fins que no és de nit. Que els fills es queden un mes més en l'institut els alleuja de no tenir-los en casa o solts pel carrer tot el dia. Queda clar que el recurs dels avis és un bon ajut, però no tots poden fer ús d'aquest escarràs. Ben bé que voldrien que s'hi quedaren fins i tot el mes d'agost (si com a treballadors superexplotats no poden gaudir de vacances) i més encara: fins i tot cada vesprada dels 9 mesos que dura el curs. És per això que en aquesta societat de pelacanyes que tenim, de pelacanyes que s'ha creat per raó dels interessos del mercat, de pelacanyes perquè no valorem una distrubució nova dels horaris, qui paga els plats trencats és l'escola pública, i els pares dels fills que van a aquesta escola pública s'hi veuen presoners, i en aquests intents de salvar-se'n, la fugida cap avant (aplaudir que el mes de juliol hi hagen classes) es presenta avinent.

Des del meu punt de vista, el mes de juliol hauria de ser treballat per a tots aquells qui han estudiat els cicles formatius relacionats amb els serveis socioculturals, si voleu, més preferentment els tècnics superiors en animació sociocultural, perquè és el moment ideal ja que és quan els xiquets ja no van a classes ni oficials ni partuclars. Des del meu punt de vista, el nostre govern s'hauria de gastar els diners públics contractant aquests tècnics que s'han tret el títol i pagar a la xicalla un mes d'activitats de formació. Els mesos de juliol i agost haurien de ser per a ells: els xiquets que correguen l'andola, que facen activitats per a l'estiu i que vegen món; els tècnics, que puguen treballar per als estudis que han fet.

Per cert, com deia el bufó aquell: serà per diners? Si no saben d'on treure'ls, ací van unes quantes idees: Fórmula 1, projectes faraònics, l'església, etc.

Es fa saber...

2011-06-10T13:26:00.000+02:00

Alumnes, acabe de parlar amb la Mare de Déu, com a representant dels advocats divins, perquè s'abstinguen tant ella com tots els altres d'aparéixer-se durant aquest examen d'ara.

Hem enraonat una miqueta i ha entés que efectivament seria injust que se vos aparegueren per il·luminar-vos en les respostes. Estan d'acord que falsejaria el resultat de l'examen, alhora que entorpiria la vostra capacitat d'esforç en l'estudi.

Per tant, a partir d'ara, és tot cosa vostra.

Imbècils

2011-06-01T11:46:00.002+02:00

El Consell Valencià de Cultura (òrgan assessor de la Generalitat Valenciana) avisa del risc d'involució del valencià.

-Ui, quina por, quina por...!

(Açò és el que deu pensar manta polítics del PP al govern)

I ara resulta que la Ciutat de les Arts i de les Ciències de la Generalitat Valenciana s'anuncia a Catalunya Ràdio en castellà.

A caram...

Crítica al segon poemari

2011-05-28T12:06:00.000+02:00

Ací vos deixe la segona crítica que han fet del meu llibre (no està malament, del primer me'n van fer una), l'autor de la qual és Josep Lluís Roig, poeta i crític saforenc.

"En poesia, com en la vida, existeixen moltes solucions possibles. Algunes s’ajusten més a la línia canònica i d’altres busquen pels marges, conscients que la veritat ni és única ni unívoca.

Perquè la poesia de Josep Vicent recerca voluntàriament eixamplar els marges canònics. Amb referències reivindicades com les de Joan Brossa o Quim Monzó, i on el món referencial s’alimenta del món real. Així, amb la transgressió de les convencions i la ironia com a armes, no és estrany que de resultat final isquen aquests versos plens de tot això: joc (perquè el joc també hi és present, i molt), voluntat de sorprendre, mala i bona llet... Però l’ingredient principal possiblement siga la voluntat de mostrar la realitat des d’un angle diferent a l’habitual per a obligar-nos a replantejar-nos-la. I la poesia també és això.

D’aquesta forma, malgrat que potser suavitza els extrems formals del seu primer llibre, segueixen destacant els títols llargs, les formes cuidades però molt referencials, amb referències creuades on un poema respon parcialment a d’altres poemes... En definitiva, que manté sempre la voluntat de provocar el lector.

Tanmateix, no és aquest un llibre de lectura difícil i pessimista. Ben al contrari, malgrat els jocs paratextuals i textuals pròpiament dits, malgrat que mostra una visió relativament negativa de la realitat, també permet una lectura directa, divertida i de vegades sarcàstica, com el poema

dedicat a l’embús habitual de la N-332 a Oliva. Un poema que defineix el món actual perfectament.

Així que després de Dos poals de sabó i un cabàs de no res, quan, fet i fet, uns altres peguen el mos; no hi ha cap altre camí que descreure (sí, així és el seu primer títol), ve aquest Els hòmens primer, si és home, i després les dones, i al contrari, publicat a l’Editorial Setzevents (http://setzevents.cat/); una editorial d’autoedició amb esperit crític (no publicar-ho tot, només allò que els agrade)."

Paradoxa

2011-05-20T09:25:00.001+02:00

Temps arrere hom va publicar aquest text que parlava dels col·lectius que s'han vist afectats per la política del govern d'ara. Com més va més col·lectius apareixen en la premsa, els quals es queixen que el govern no els ajuda, no els dóna els diners que necessiten, etc. Certament una llista de greuges i una cançó de l'enfadós.

Tanmateix, sembla que uns quants integrants d'aquests col·lectius acaben votant el partit que els puteja, amb la qual cosa ja és per fer-s'ho mirar: putejat i damunt, pagant el beure. Algú podria dir-hi: encara et passa poc!

O és això, o és que si hom suma els vots de tota la gent que està descontenta i enfadada amb el govern no arriben ni a trenta (ço és, a la xifra que siga prou per a desbancar els vots dels qui governen ara).

No entenc aquest país.

La magnitud de la tragèdia

2011-05-18T12:57:00.000+02:00

Un partit de tota la vida posa al seu programa electoral de tota la vida la proposta electoral de revifar el valencià: més línies, més llibres, més... Tanmateix com més va més desafecció hi ha envers el valencià, de la Marina cap avall, justament on més habitants hi han.

(ací reproduiria un fragment del lament d'Èdip, per exemple, però em fa gossera: amb aquesta referència ja podreu imaginar-vos el parlament, la tragèdia, la tensió, la pena, etc.)

La magnitud de la perversió

2011-05-13T09:45:00.000+02:00

Suposem que hi han 20 votants. D'una banda, d'aquests 20, 13 tenen problemes legals, és a dir, han fet certes trampes, s'han embolicat en tripijocs, estan en mig d'algunes malifetes, roda i volta, que tenen la mosca al nas pel que fa la justícia. De l'altra banda, els altres 7 ben bé no tenen res que amagar i com aquell qui diu, estan perjudicats socialment.

Ara es convoquen unes eleccions i ve un partit amb molta empenta. Aquest promet que farà net: investigarà i s'esforçarà perquè es castigue tota aquesta malvestat.

Sincerament, i amb al mà al cor. Vosaltres penseu que els 13 d'adés votaran aquest partit que promet fer net?

Miserables els altres 7...

Parlem d'ètica?

2011-05-05T13:33:00.001+02:00

Aquest mes es presenta enfadós pel tocat de les eleccions. Ara serà hora de vanagloriar-se i treure els draps bruts i de manipular la gent.

Dies arrere he sentit la notícia que un polític fa servir el cotxe d'una empresa per a ús personal. La gent normal i corrent del carrer, és a dir, la gran massa té el cotxe propi a nom d'ell, fins i tot, dos o tres cotxes (per a la parella i per als fills). El més corrent, doncs, és això. També fóra possible posar el cotxe al nom d'un avi, o si voleu, a algun parent perquè així es pot desgravar per a la seua empresa: més encara, el propietari, sent empresari, es posa el nom del cotxe a la seua empresa. Però siga una cosa o l'altra, parlem de família, lligams que impliquen una gran confiança, perquè ja sabeu com està el tema de les assegurances i dels bancs, i el més important de tot: parelm del cotxe propi, l'eina de cada dia.

El que jo em demane és per què un polític ha de fer servir com a vehicle personal el cotxe d'una empresa, i no tindre un cotxe a nom d'ell, de la parella, de l'avi o de l'empresa pròpia per a desgravar. ¿Per què una empresa ha de fer el favor de deixar un cotxe a un polític? ¿No té el dit polític diners per a comprar-se un cotxe propi, o si el compra, vés a saber, posar-lo en nom d'una empresa que no és seua? Mireu, certament, no sé fins a quin punt es pot ser primmirat i dir que això està bé o malament. Simplement, per aquells qui tenen la mentalitat de poble, de qui treballa i no maquina coses per a escurar diners a la declaració de la renda, vull fer aquest pensament i després que cadascú faça el que li convinga, si jutjar bé o malament això.

Bé, i qui diu cotxe, pot dir la casa on viu.

De volta poètica

2011-04-28T12:34:00.005+02:00

Aquest curs he tingut uns quants dies de festa que aprofite per fer una escapadeta; cotxe amunt faig turisme lingüístic, i si és avinent la cosa i pot ser poètic, doncs millor. Aprofitant que he tret el poemari, he volgut fer alguna actuació poètica o recital en aquests viatges i aquest curs he endegat dos campanyes de presentació. La primera va ser a Andorra; vaig enviar amb un mes de bestreta el meu currículum a les biblioteques andorranes, amb el tema que, ja que hi anava de viatge, doncs hom podria aprofitar per tenir un recital fet amb veu valenciana. El fet, però, és que només em va contestar una de les biblioteques: ho sentim, ja tenim l'agenda plena... Em vaig desil·lusionar un poc: cinc dies per Andorra em pensava que donarien per a algun buit, però què hi farem.

Però també aquesta setmana de pasqua de més que tenim al país he volgut fer un viatge per Catalunya amb la mateixa intenció. Així doncs, amb un mes de bestreta, vaig enviar més de vint correus a les diverses biblioteques que hi han pels voltants del Penedés, del Segrià, de l'Osona, però res, també m'ha contestat només una biblioteca, la de Vilafranca: ho sentim, ja tenim l'agenda plena...

És un poc trist, fins a cert punt desil·lusiona, que hom s'oferisca a fer algun recital des del sud venint, fent-ho de bades, perquè, fet i fet, el viatge ja havia estat pensat fer, i les biblioteques no responguen (i encara que siga per a rebutjar!): de vora 30 correus, només n'han respost 2.

Però bé, què hi farem.

Les acaballes de...

2011-04-25T13:03:00.001+02:00

He estat a Xàtiva. Per a les persones amb inquietuds, o amb consciència nacional valenciana (lleig de dir, però dissortadament, hom entén el que es pretén dir), i en el meu cas concret, el fet de passejar pel castell em fa sentir un poc trist. Voler i no poder.

Als meus alumnes, bé siguen de l'ESO, bé del Batxillerat, quan toquem el tema medieval i la rellevància de la corona d'Arago, els faig un discurs més que sentit. Els faig saber que el nostre gran país de països pertanyia a la primera divisió política. Políticament i perquè se'n facen una idea en aquests cabets encara per a desenvolupar, érem com una mena d'Estats Units d'Amèrica que actuava entre iguals amb els altres països europeus. Vull fer-los entendre que el Regne de València era una potència econòmica i cultural, com uns Londres, París, Berlín o Nova York d'ara. Roda i volta, que prenguen consciència que pertanyen a un país que ha estat algú en el món occidental.

No com ara: mediocritat i més mediocritat

Recòrrer el castell de Xàtiva té aquest problema.

Perdre un llençol a cada bugada

2011-04-18T10:33:00.003+02:00

(Aquest text no fa referència a la manifestació de València del dissabte)

Ahir vaig arreplegar els exemplars d'un poemari que vaig presentar a un concurs, concretament al d'Alcoi. La xica que me'ls va tornar es va haver de disculpar perquè dels cinc que vaig dur, només en tenia 4. Què passa amb el poemari que em falta? S'ha perdut? Se l'ha quedat algú del jurat? Si s'ha perdut, quin penques. Si se l'ha quedat, home, és un orgull, perquè deu voler dir que li ha agradat (si no, l'hauria tornat). De retruc, si se l'ha quedat, hauria pogut deixar una noteta... Supose... Més que res com un detall...

Si algú d'ells llig o s'assabenta d'aquest text, estaria bé que m'ho fera saber.

Gràcies...

Paradoxes

2011-04-08T08:31:00.002+02:00

I jo em demane: Si segons es llig en premsa, el Consell del nostre país no té la potestat de sancionar ACPV pel tema del senyal de TV3, com és que encara es mantenen les multes? No seria això prevaricació?

De veres, no ho entenc.

De premis

2011-03-26T17:19:00.002+01:00

M'he presentat a un premi de poesia; hi vaig enviar la segona part del Dos poals de sabó, el títol del qual no diré. El resultat és que no m'han tocat el plaer, el gust, l'honor ni la sort de ser premiat. Què hi farem. El Dos poals és una proposta tan arriscada que cal estar molt segur a l'hora de publicar un tal poemari: els caragols són els caragols i actualment hom no està per a aventures editorials. El mal és que està en fase de creació la tercera part del Dos poals (títol que no diré tampoc) i em fa llàstima pensar que potser no es publicarà, ni l'u ni l'altre.

Sincerament, jo podria penjar per la xarxa els poemaris; fer-los lliures i que la gent els llija. No caldria que escriguera aquest text, el qual pot semblar prou ploramiques per a la gent. Cert, però m'agradaria que consideràrem plegats aquestes reflexions.

Publicar en webs encara no té el pedigrí de publicar en llibre. Si no està en llibre, encara no es pres en consideració, ni pels lectors, ni per la crítica. Tristament, allò que no estiga enquadernat, no mereix l'atenció de la gent.

Tampoc és pres en consideració per l'administració. Publicar en paper es fa més de respectar a l'hora de puntuar en un concurs de mèrits, que no pas en tenir-ho penjat en una web.

A més a més, si hom ha de presentar-se cara al públic, per exemple en presentacions tradicionals, no atreu gaire públic dir que està el llibre penjat per internet; no és gaire estètic tampoc presentar-se al poeta amb un grapat de fulls d'impressora perquè te'ls signe.

Al remat, el tema econòmic. És encara ètic cobrar per l'esforç intel·lectual?

Com ja he dit, de moment, la meua proposta del Dos poals no mereix ésser premiat i de retruc publicat. ¿Paga la pena continuar amb els intents de la marca Dos poals? ¿Enviar per correu els exemplars? ¿Demanar que te'ls tornen? De moment, ho intentaré un parell de voltes més. Després, ja vorem.

Orígens, identitat

2011-03-15T11:51:00.000+01:00

Fa uns dies vaig anar a la muntanya, a la meua Segària, a la cara bonica. Hi vaig anar amb el meu avi, 91 anys: ell hi puja dia sí, dia també. La muntanya tampoc és que tinga gaire cosa, però és la muntanya del meu poble: ofereix unes marxetes de tres quarts d'hora, dalt o baix, prou per a fer un poc d'exercici.  També hi té plantes els noms de les quals no he sabut mai, i ell d'algunes no es recorda: vet ací el detall.

Jo no les he sabudes i ell no les recorda. Encara puc sentir-me afortunat de saber-ne les bàsiques (timó, romer, bruc, argelaga) perquè em fa la sensació que més de la meitat del meu poble ni tan sols sabria identificar-les, i això és trist. El meu avi ha oblidat uns quants noms i nosaltres ni ens els sabem.

Sexenni

2011-03-03T09:04:00.002+01:00

Aquest blog fa un sexenni; donada la faena que faig, he pensat que era un fet que calia destacar: un sexenni, mare... Davant aquesta fita que s'intueix important, he decidit escriure sobre coses banals que em van passar l'any que vaig endegar aquest canal.

Vivint a Mutxamel aquell any, em posava la ràdio a l'hora de gitar-me: en la solitud d'un sud del país que va perdent la llengua, sentir Catalunya Ràdio animava un poc la cosa. Hi escoltava cap a les onze un programa d'aquells que se'n diuen de converses filosòfiques i d'autoajuda (quina barreja!) i la sintonia que tenia encara m'agrada i em recorda aquell temps; a les dotze hi continuava el programa esportiu habitual en totes les emissores de ràdio, però només una estoneta, que el sendemà calia alçar-se matinet per anar a l'institut. Va coincidir també aquell any que Catalunya va disputar-se a Macau la copa del Mundial B d'hoquei patins. Vaig vore uns quants partits i vaig seguir amb expectació tant el mundial com el que passaria una volta que havia guanyat la copa, ço és, com acabaria el serial polític i esportiu de les federacions catalana i espanyola (perquè guanyar el Mundial B significava poder jugar el Mundial A, el bo). Al remat, com ha passat tantes voltes, tot va acabar en foc d'encenalls i moltes il·lusions espatlades.

Pel que feia a la televisió, m'agradava veure Silenci i 3r 3a, del Canal 33.

Solia comprar llavors de soja, que feia bullides amb creïlla i carlota: ho vaig fer només aquell curs, no ho he repetit més. Menjava també amanida de cuscús (açò sí que ho menge sovint).

Aquell any em vaig preparar unes oposicions, les úniques que m'he preparat amb il·lusió, a un ajuntament, i no les vaig guanyar, perquè encara em pense que estaven dirigides i, fet i fet, no havien de ser per a mi. Tanmateix, es veu que el karma va voler recompensar-me tantes hores d'estudi i de faena (torne a dir, no havia estudiat mai tant ni amb tantes ganes ni il·lusió) i em va fer aprovar les oposicions de secundària. Sembla que el greuge havia estat monstruós...

També em vaig presentar a Alzira, a Bromera, a una prova de corrector i traductor. Malauradament no vaig passar el primer tall.

Durant aquell curs anava a estudiar a la biblioteca de la Universitat d'Alacant: hi vaig passar moltes vesprades, però també uns quants vespres de divendres i de dissabte; era una sensació estranya tornar passades les 10 o gairebé a mitjanit al pis. Estar en contacte una altra volta amb aquell ambient universitari em feia reverdir els meus anys d'universitat: la despreocupació, la bambolla que em protegia del món adult de l'ensenyament, l'atmosfera de saviesa i d'aprenentatge que hom va perdent en entrar en la roda de la rutina de l'institut. Al capdavall, un estimul per estudiar més coses (fins i tot una becada a un sofà de la biblioteca!).

D'una altra banda, era l'any que eixia publicat el llibre del Dos poals de sabó, etc. l'any que vaig anar a Barcelona a descobrir què era la fira del llibre. Però també va començar a prendre cos el poemari que ara fa poc ha eixit a la venda, Els hòmens primer, si és home, etc.

Hi vaig fer molts viatges: Astúries, Girona, Barcelona, Londres.

Ha passat un sexenni i em fa la sensació que he oblidat moltes anècdotes banals, que hom ho vulga o no, donen contingut a qualsevol evocació del temps passat que es suposa que va ser millor.

Els canvis nous en l'educació

2011-02-23T10:12:00.006+01:00

Anem a pams. A vore si ho he entés bé. A partir d'ara:

La línia del PIP (programa d'incorporació progressiva) tindrà el valencià com a única assignatura en valencià.

La línia del PEV (programa d'ensenyament en valencià) tindrà com a llengua d'expressió el valencià (sempre que els departaments tinguen professors capacitats per a això, i si no es podrà fer en castellà), però si l'alumne vol, podrà contestar totes les assignatures que no siguen valencià (supose que aquesta no) en castellà.

I jo em dic: i per què tanta caguera amb el valencià? No teniu la sensació que com a valencianoparlants som escòria?

Ira, odi, enveja, supèrbia

2011-02-18T07:55:00.004+01:00

L'enhorabona militants del PP.

L'enhorabona simpatitzants del PP.

L'enhorabona votants del PP.

Vosaltres sí que sou democràtics.

Com a bon catòlics que sou, Déu vos recompensarà per la vostra

honestedat, humilitat, caritat, generositat.

Sou els cadellets de Franco.

Polònia

2011-02-17T09:51:00.000+01:00

Quan l'any 95 el PP va guanyar les eleccions al país i va decidir incloure el castellà en els programes d'aquells d'entreteniment per a fer-los bilingües (el cas més destacat va ser un programa de nit que feia el Palomero, que no recorde exactament, potser Graffiti; encara que de castellà ja feia temps que n'hi havia en la programació), recorde que la brama era que amb el PP s'acabava tot i que quina vergonya incloure el castellà en programes en valencià: i així fins ara, que tots (els de la ceba) hem avorrit Canal 9.

Tammateix el que em molesta és que una part d'aquesta gent que tant s'ha queixat de Canal 9 per incloure el castellà als programens en valencià (per exemple, els Autoindefinits o L'alqueria blanca) no protesta, més aïna aplaudeix, ho confessa en els perfils del Facebook o diu tranquil·lament que li agraden Polònia i Cràkòvia de la TV3. Deixant de banda la qualitat que poden tindre els programes, ço que no és just és que amb l'excusa que són personatges castellans, els actors hi parlen. Tampoc veig adequat justificar-ho amb l'excusa que no es creïble que tal i tal altre parlen en català.

Al remat, considere que és una falta de coherència apaludir el producte de la TV3 malgrat que més de la meitat siga en castellà, i pedregar el canal valencià que fa el mateix. Si  parafrasssege Fuster: doncs ve de la TV3, a vore què diu.

Per cert, ni veig Polònia ni L'alqueria blanca (i ja sé que L'alqueria fa molt per a normalitzar el valencià al país i tot açò i allò: però jo simplement he analitzat uns fets.)

El mocador rosa, ha!

2011-02-13T08:24:00.003+01:00

Per cert, aquelles persones que s'emocionen i es corprenen en veure l'anunci aquell de la professora que arriba a l'institut després d'un càncer i tot l'alumnam s'hi llança per abraçar-la, que s'ho pensen un poc si estan a favor del tabac o si fumen.

Mira que ens agrada ser estètics en segons quines coses i pensar: que gran aquesta professora que ha sobreviscut a un càncer (per exemple, de pulmó que he provocat amb el meu fum i el dels altres: ves, com si fóra la meua filla).

Posats a pensar

2011-02-10T08:16:00.001+01:00

Des de la demagògia estant? hom podria fer el comentari següent pel que fa a la indignació del sector barístic envers la llei del tabac. Que afortunats que són els propietaris de bars i els fumadors que reneguen d'aquesta llei per què els coerceixen la llibertat personal i de disposició lliure del cos, ja que tant l'estat com els metges no han apostat fer ni aplicar una norma que diga que aquells qui fumen i tenen un càncer de pulmó no seran candidats a rebre'n un de nou; ni, de retruc, beneficiar-se dels medicaments i tractaments consegüents de la dita operació de trasplantament.

Que afortunats...

Adequació

2011-02-07T11:45:00.002+01:00

Passades les huit del matí, i parlant de la poesia d'Ausiàs March als alumnes de 3r, he fet referència als versos que fan servir La gossa sorda en una de els seues cançons més conegudes, Bullirà la mar com cassola al forn. Els he dit que aquests versos queden poc fins per a una persona que vol un amor fi i espirituali que pretén expressar turment, amor, passió, etc. De sobte, com una rampallada m'ha vingut al cap una frase feta i com que no sabia si era adient o convenient per a ells els he dit, que ves per on hi ha una expressió molt valenciana per a demostrar l'estima a una persona, però que era molt lletja, i com que no teniu l'edat encara per a sentir-la, doncs no vos la dic.

Si l'haguera dita, la classe s'hauria matat a bacs, però és clar, he de guardar les formes i vigilar que els alumnes no es malven...

Sobrets de sucre

2011-01-27T13:42:00.001+01:00

Hi ha el costum d'aprofitar els sobrets del sucre per a posar-hi cites de gent que ha tingut alguna pensada genial. També hi ha gent a qui agrada molt llegir-les i reflexionar-hi.

En la premsa acabe de trobar un anunci del Punset, supose que d'un programa nou, o d'un llibre (la propaganda està plantejada per deixar el lector a l'aguait, i no es sabrà fins passats uns dies), que diu el següent: Em meravella la valentia de la ciència per tombar mites. Després de llegir açò m'han vingut dos pensaments; primer, aquell que fa refèrència als sobrets de sucre: m'imagine que la gent en llegir açò dirà que quina gran veritat del Punset (i jo hi estic d'acord); la segona idea que m'ha vingut al cap està relacionada amb aquesta gent que s'emociona per aquesta mena de saviesa, però no és capaç d'aprofundir en allò que realment vol dir el text. És a dir, hi han lectors que davant aquesta mena de texts es queden en la superfície i no són capaços de fer una lectura profunda d'allò que hom diu: sembla que en ser curta, potser no hi ha més enllà.

Realment, de la gent que llegirà aquesta cita i li agradarà ¿entendrà que la ciència tomba els mites i quan diu mites diu també aquells que vinguen donats, per exemple, de la religiositat, siga quina siga (i fonamentalment, la cristiana)? Realment aquestes persones que assenteixen ço que Punset (gurú nou de la societat: Tere, no t'enfades, ho dic de manera positiva) ¿no es miraran l'interior i diran què fem casant-nos per l'esglèsia? Què fem anant a missa? Què fem portant els xiquets a batejar? Què fem anant a processors? etc.

Què en farem del brou...

2011-01-15T09:46:00.000+01:00

L'actor famós de cine va respondre a la trucada, sí, sí, vos ajudaré. Gratis, evidentment, per aquesta bona causa i la que siga. El càncer és un mal contra el qual cal donar suport. Compteu amb mi per a la campanya publicitària.

Quan va acabar la conversa, satisfet de la bona acció, beatíficament es va encendre un cigarret...

(de tan demagògic que és aquest text em fa vergonya publicar-lo)

Qui va trencar la cadena?

2011-01-05T10:00:00.001+01:00

De cara a les eleccions que seran passats uns mesos:

El professoram està putejat per la conselleria d'Educació.
El treballadors dels jutjats estan putejats per la conselleria de Justícia.
Les famílies amb persones que depenen de la llei de dependència putejades per la conselleria de Benestar Social.
L'associació de víctimes del metro de València putejada pel president del Consell.
Els agricultors putejats per les conselleries d'Agricultura i de Territori.
Les bandes de música putejades per la conselleria d'Educació.
Etc.

¿Penseu que les coses es solucionen amb la Fórmula 1, la copa de l'Amèrica i altres palles?

¿Penseu que som així de miserables?

Johannes Vermeer

2011-01-01T00:00:00.002+01:00

Estimadíssim amic,

voldria que llegires amb atenció aquesta carta, perquè del fet que seguisques les instruccions que hi indica dependrà que aconseguisques la felicitat o no. Altres persones que no hi han fet cas han patit desgràcies, mentre que d'altres que sí que ho han fet han vist recompensat l'esforç. No trenques aquesta cadena, cerca 16 persones i envia'ls-la abans de 17 dies. Si ho fas abans de deu, es multiplicarà per 10 el benefici que si ho fas amb amb els 17 justs. Si hi creus no se't contagiarà la pesta, ni el tifus, ni la pallola, ni la pigota. Tampoc una plaga de puces infestarà ta casa, ni les rates et mossegaran els peus o les orelles mentre dorms. Espere que valores aquesta cadena i que la continues.

Salutacions i molta sort.

Mirar cap arrere

2010-12-16T09:05:00.000+01:00

Quan era a punt d'acabar la carrera la meua idea (dis-li també il·lusió) era fer el doctorat; però per raons de diners (dis-li haver acabat el cicle de la beca, haver de trobar faena mentre feia el CAP, estudiar idiomes i haver de pagar el lloguer del pis a València), doncs ho vaig haver de deixar córrer. També és cert que una lectora habitual d'aquest blog me'n va dissuadir (és genuïna aquesta paraula?) de fer-ho perquè hi va quedar decebuda. Aleshores, amb aquest paquet a les mans, doncs no l'he fet.

Ha passat ja un bon grapat d'anys i ahir em va prendre aquell aire del record del doctorat. Vaig pensar si estaria bé fer-lo ara, i cap a on tiraria el meu estudi de tesi. La conclusió és que potser no faria cap tesi sobre literatura actual, ni potser medieval, fet i fet, ni literària; supose que en faria una que tinguera a veure amb la llengua. Possiblement faria una tesi que relacionara la sintaxi diacrònica i dialectal (de moment no hi inclouria la diafàsica, que pertany també a la variant lingüística segons l'usuari) amb la normativa i en comparació d'altres llengües. Dalt o baix el que estic fent amb el blog dels dubtes.

Ara, de moment m'hi retenen dos coses: d'una banda, aquesta tesi es presenta llarga, de molta faena i de poca llibertat d'horaris i implicaria cercar els professors adequats de les universitats valencianes; d'una altra, encara mantinc el pacte que vaig fer amb la dita lectora citada més amunt (d'on amunt és un element de la cohesió referent a la dixi, en aquest cas discursiva) que implicava fer la tesi junts (ço és, compartir l'experiència dels estudis, -bé, ella els reprendria- que no el tema de la tesi, perquè supose que ella tiraria per una altra banda).

Tocar els ous

2010-12-10T09:06:00.003+01:00

No hi ha cosa que em pegue més tort que un religiós parlant hipòcritament. Ara el levante treu aquesta notícia, de què extrec aquests dos fragments.

L’Església, en ratificar constantment la dignitat de la persona humana utilitza (...), com a mètode propi el respecte a la llibertat. Per això prevé contra el perill del fanatisme o fonamentalisme dels que en nom d’una ideologia amb pretensions de científica o religiosa, creuen que poden imposar als altres hòmens la seua concepció de la veritat i del bé. No és eixa l’índole de la veritat cristiana. D’ací que és necessari rebutjar l’acusació que l’Església, quan proposa una doctrina sobre la veritat de l’home i la moral, siga un perill per a la democràcia i una fillola o inclús promotora del fonamentalisme.  
Per a contestar a açò, llegiu aquest text.

També diu açò:

a la lluita retòrica, es va llançar el purpurat d’Utiel en un  discurs dur posterior en què va condemnar "la nit fosca de l’ateisme col·lectiu del nostre temps" i la "forta fallida d’humanitat" d’una societat que té "unes aspiracions o ideals prevalents com a benestar, diners, sexe, evasió, el gaudi narcisista, el viure 'bé' i 'gojar', el consum i  gaudir del cos i de la vida en llibertat omnímoda, i la permisivitat." 

 Idò, ¿ara resulta que jo sóc tot això? Seyor Cañizares, pareu de tocar els ous a la gent que ha fet de l'ateisme la seua forma de vida. En lloc de demonitzar-me, feu-vos-ho mirar, que en això de gaudir el cos, ben bé que ho saben els sacerdots pederastes que tan bé afilleu; que en això del benestar i diners, ben bé alguna cosa n'ha de dir el banc Vaticà i el Vaticà mateix; que en això de viure bé, ben bé ho deuen saber bona part dels jerarques religiosos: grassos, llepafils i que no s'embruten la roba.

Senyor Cañizares, ves a saber si a voltes és millor una orgia de sexe que la repressió que amaga les vostres paraules.

Greuges comparatius

2010-12-02T11:33:00.000+01:00

Que a aquells de Catalunya a qui agraden els bous en plaça s'hagen de desplaçar fora del seu país per a veure'ls, doncs els dic mala sort. És el mateix que ens passa als valencians que volem veure pel·lícules d'estrena en la nostra llengua: que hem de fer més de 400 quilòmetres al nord per a fer-ho.

Em fot jo, et fots tu.

2010-11-26T08:41:00.003+01:00

Aquesta setmana passada ha tingut lloc una trobada d'escriptors a Gandia, promoguda per l'IMAB (organisme dels arxius i biblioteques). Ha estat un aplec que esperava des de juny amb moltes ganes, perque quatre anys enllà ja se'n va fer un altre de semblant, del qual vaig eixir molt satisfet. L'esperava perquè és només en ocasions com aquestes que puc conviure amb escriptors (ací els poetes quanyaven per majoria), però també podia posar a prova el meu fet poètic. Perquè el fet important és que, estant on estic, poc de comboi literari tinc (llevat de les quedades amb els amics saforencs), i aplecs com aquests ajuden a comparar la meua poesia amb el que es cou per la ciutat, quines veus noves hi han i com es recita.

Al tall fet, voldria destacar aquest verb, recitar. M'he adonat fins a quin punt gairebé tots els poetes depenem del paper per a recitar. Recital que he fet, recital que hi he acudit, tots hem necessitat el paper. Però la primera nit de l'aplec, la del divendres em va fer sentir ningú quan un grapat de poetes jóvens recitaven versos propis i d'altri de memòria, llarguíssims i, a més a més, amb gràcia. En plena festa d'improvisació recitadora, quedava molt lleig llegir, i és en ocasions com aquestes en què ço que cal demostrar és aquest domini de la poesia. Jo vaig quedar molt tocat per aquella ventada poètica; m'hi vaig sentir impotent, perquè jo volia recitar els meus poemes (no ja d'altri, sinó meus, encara que siga) i vaig quedar decebut amb el meu principi del Barranc dels Algadins (a manera de broma)  i un prinicipi d'un poema meu, (i perquè el tinc de so de trucada del mòbil!). Al remat, si jo ho tenia agre, un paper més galdós, el tenien els narradors! És en situacions com aquestes que desapareixen esborrats pels poetes.

La resta de la trobada anava al voltant de l'escriptor, a grans trets, per a què serveix un escriptor, i si és necessari que siga visible en la societat. Etc.

Al remat, la part més trista per a mi va ser el comiat. Bona part dels escriptors tornaven a casa, a continuar engrandint-se poèticament, anant d'ací a allà, i jo em vaig emportar un rosegó ben gran, tot pensat si m'estic dispersant.

En capelleta

2010-11-16T20:18:00.001+01:00

Als nostres dies, que un poeta veja l'obra seua publicada és més fàcil. Ara bé, malgrat aquesta facilitat, hi ha al voltant un grapat de fets que acaben de complicar-ne la recepció, ço és, anar més enllà de tenir el llibre editat.

El poeta encara depén d'un premi per tal de publicar. No només li assegura un bon pessic de diners, sinó també el permet despreocupar-se del desfici de fer la publicitat del llibre. Això sí, el premi ha de ser gros, gros, perquè aquests ja duen una divisa de fama, mig camí fet de popularitat. Si un poeta guanya un premi dels poc importants, se li presenta un panorama decebedor: pocs exemplars, poca publicitat, poc prestigi, etc.

Actualment, un poeta pot prescindir d'un premi literari per publicar, perquè amb les noves formes de publicació s'han abaratit els costs, però pot resultar fal·laç. El concepte barat és del tot subjectiu d'acord amb la butxaca del poeta que s'hi llança. Per tant, és barat, sí, però què entén hom per barat? Poden tots pagar-se una publicació?

De retruc, aquesta llibertat del poeta per publicar amaga també una trampa. Com fer arribar els llibres? Perquè, fet i fet, hom suposa que deu voler vendre els llibres, més que res per recuperar els diners despesos (i si pot fer un poc de caixa després, millor, per allò de dir que pot viure de la poesia). Així doncs, el problema de pagar-se una publicació apareix en la distribució dels llibres, cosa que implica que el poeta ha d'anar per les llibreries per oferir el producte; no cal dir que, com a fonamentals hi han Barcelona, València, Palma, però què en fem dels no tan destacats? És per això que els guanys que pot tenir amb les vendes s'esgoten quan s'ha de desplaçar a les poblacions a oferir el llibre. D'una altra banda, el poeta corre el perill de vendre el producte als cercles més reduïts: localment i també comarcalment, perquè l'àmbit d'acció de l'escriptor pot estar limitat a unes comarques limítrofes.

Aquest fet de vendre en cercles tan propers significa que la projecció és mínima: molts en seran amics, familiars i desconeguts de poc abast de repercussió i en nombre petit. És per això que el ressò serà poc pel fet que aquest compradors i lectors a grans trets tenen una incidència social baixa (no gaire mitjana), i potser no arribarà als cercles poètics importants. Evidentment, això es solucionaria fent enviar poemaris als crítics habituals de premsa i de revistes; però donada la sobreabundància de publicacions, serà menester encantar el crític perquè es fixe en el poemari de qui s'ha atrevit a publicar-se (en moltes ocasions, editorials força desconegudes, i doncs, amb moltes probabilitats de no ser presos en compte). Al capdavall, tot dependrà de l'extensió de la capelleta literària a què pertanya.

Al remat, que un poeta invertisca en la publicació del llibre seu anirà acompanyat de manera pejorativa de la imatge d'un escriptor interessat, que truca a les portes de biblioteques, clubs de lectura, regidories de cultura o aules d'institut, i barat a un local, el poeta xarra i xarra amb la confiança de fer algunes vendes (condicionades també pel preu de venda del llibre!, cosa que pot provocar-li remordiments).

Com ja s'ha dit adés, publicar és fàcil i les noves tecnologies hi ajuden: els poetes poden escampar els poemaris creant-se un blog, enviant els llibres en format PDF a una llista ben llarga de correus electrònics, que té el perill de ser rebutjat pels servidors per spam presumpte), però açò serà sacrificant guanyar-se els cèntims (i de retruc, la reflexió que haurà de fer-se el poeta: gratis però conegut, o desconegut, però cobrant?). Aquesta mena de publicació té totes les de perdre, perquè el llibre físic encara és objecte fetitxe. Els lectors encara aprecien el tacte i l'olor del paper, necessiten passar les pàgines, el ritual mil·lenari. Tampoc consideren que un arxiu PDF no és un llibre, perquè no pot ser desat en una prestatgeria, i fer-lo fora mitjançant la impressora lleva el glamur a la cosa. Fins i tot, hom pensaria que la crítica no prendria cap mena de consideració com a obra farcida de grans poemes, el dit arxiu PDF o un blog d'internet, és a dir, no les consideraria dignes.

Per acabar, doncs, les noves tecnologies ofereixen la possibilitat real que els poetes puguen veure l'obra publicada, però caldrà superar un bon grapat de barreres. La poesia del segle XXI ja no és la del segle XVIII o XIX, per exemple, i serà menester que canvie la mentalitat de tots els actors de l'obra: autors, lectors i crítica, els que més.

2010-11-06T17:28:00.000+01:00

De fa temps que em rodola pel cap un neguit i com que no trobe un enfocament satisfactori per a reflectir-lo en un text, faré una enquesta.

Passats un any o dos, el Dospoals hauria de:

a) Tancar tots els blogs i dedicar-se a llegir més llibres.

b) Abandonar el vessant lingüístic en profunditat, perquè li lleva temps a pensar per a escriure.

c) Parar d'estudiar idiomes i llegir més llibres, traduïts en aquest cas.

d) Renunciar a l'institut i ocupar-se de la literatura.

Regal o ensurt...

2010-10-31T10:00:00.002+01:00

Aquesta nit s'escaparà una animeta perquè no tornarà del lloc d'on ha eixit. S'espererà, i es manifestarà a Barcelona la setmana que ve! Compte amb l'animeta, amagueu els xiquets...

De visita per Andorra, Andorra

2010-10-23T12:11:00.000+02:00

U dels nostres països veïns és un cabàs de sorpreses. Llegint per la Viquipèdia la història del Pas de la Casa, em trobe que a Andorra també hi ha secessionisme! Alça, tu! Serà possible?! Ai, Ramon, com està el món. Més encara, si llegiu la versió en portugués, a més d'u li pot caure l'ànima als peus des d'un punt de vista sociolingüístic!

He estat a Andorra quatre voltes, totes en la capital, l'estada de les quals eren d'un dia. Ara, aprofitant un bon grapat de dies de festa de què disposat, he volgut fer justícia al nostre país veí i he decidit visitar la resta de pobles (amb visita comercial a la capital inclosa, no cal dir).

És un gust comprovar que els treballadors d'organismes públics et parlen en català, amb accent francés, castellà o portugués, que els costa fins i tot, però t'hi parlen. Quina diferència amb València. També és un goig trobar les cartes dels restaurants en català, no com al meu poble, valencianoparlant totalment, i encara els propietaris es neguen a oferir les cartes en la nostra llengua.

Tanmateix, als supemercats trobem tot de productes etiquetats en francés i en castellà (uns quants en català, d'aquells qui fabriquen productes artesans). És una llàstima que aquest país no tinga una llei com hi ha a Espanya que obliga a etiquetar els productes en castellà. També és estrany que els andorrans, amb la llengua oficial catalana, hagen de veure les pel·lícules en castellà. Més encara, pel que fa a la música, hom segueix la classificació següent: internacional, nacional i català (per exemple, al centre comercial River). ¿Com es menja que la música nacional andorrana siga d'autors com David Bustamante?

Més coses estranyes: he mirat per les botigues d'esport per veure si trobava alguna samarreta de futbol de la selecció nacional, n'he vistes d'altres seleccions, però de la d'Andorra,  no. Em vaig acostar a la federació andorrana de futbol i allí em van informar que no en tenen, que de moment no han decidit fer-se publicitat. Això sí, pots comprar-te l'espanyola, la francesa, la brasilera, la del Barça, la del Porto, etc.

Si heu de passar uns dies a Andorra, és recomanable llogar-se un hotel o un apartament fora de la capital o de qualsevol nucli urbà, tot Andorra és pràcticament zona blava i l'aparcament resulta car (bé, llevat de la primera hora a Sant Julià, que és de bades). Si ho feu als afores, els establiments hostalers disposen d'aparcament gratuït, i si s'ha de visitar la capital o els altres pobles, la millor opció és l'autobús. Ara bé, si la vostra idea és carregar, ací sí que és convenient deixar el cotxe als diversos aparcaments.

Parlant de compres. L'alcohol és barat, paga la pena si sou bevedors de marques rares i bones. Si ço que vos interessa és el formatge, mantegues, etc. no paga la pena si no és que dugueu una nevera. Pel que fa al xocolat, és un enganyabovos: les marques que tenim al país són les mateixes que hi han a les botigues d'andorranes, fins i tot el Valor té el mateix preu. Més encara per als xocolats de graduació alta, l'únic que és diferent i que paga el preu és un xocolat suís, Alperose, 300g 2'20€ 74%. Però també podeu trobar un xocolat belga, molt famós allí per l'embolcall, que costa 6€ els 500g 70%

Un amic em deia que Andorra no té tant per a veure, més encara tenint tants dies. Li done la raó: ací s'ha de vindre a esquiar i a fer senderisme. A mi, ja m'ha anat bé, perquè he aprofitat per veure uns quants pobles, unes quantes esglésies i un parell de cementiris.

Una de les impotències més monstruoses de la vida

2010-10-19T08:33:00.003+02:00

El PSOE (ATENCIÓ, CAVALLERS, EL PSOE) ha decidit tombar sense ni tan sols arribar al parlament la ILP Televisions sense fronteres, amb la qual podríem veure els canals en català ací al país, de manera legal. L'argument per a la negació ha estat que això valdria diners. Per a què serveixen 600.000 signatures si no se'n fa un debat, i després, si voleu, tombar-ho?

Mireu, em sent realment menyspreat i de veres no sé ni com desfogar-me per aquesta mala passada. Ni dient

FILLS DE LA GRANDÍSSIMA PUTA, CABRONS, MALPARITS

podré calmar la mala llet i el desencant per aquesta merda de polítics que hi ha (la paraula neguit es queda massa xicoteta). Realment, no tinc cap gust de viure ni en aquest país, ni en aquest estat. Com es pot viure amb alegria en un territori que nega d'aquesta manera poder viure en la llengua pròpia? En un país on constantment se'ns tira per terra la llengua? En un país en què viure en valencià de manera natural és una quimera impossible?

Senyors del PSC, l'enhorabona per formar part d'un partit que s'estima tant la vostra llengua. Senyors ERC, ja vorem com eixiu d'aquest merder. Senyors de CiU, quina grandesa.

Senyors del PSPV, per què la gent vos ha de votar, còpia miserable, quan hom té l'original?

Alegra'm el dia

2010-10-10T11:58:00.003+02:00

Ahir vaig anar a la manifestació de València i vaig trobar aquesta situació dramàtica dins de la comicitat. Em gire i veig que un xic esquifit i alt insulta una dona de la manifestació (que duia la bandereta dels 25 anys de les Escoles i tot açò i allò) i pel que vaig capir l'insult incloïa la paraula catalana: catalana de merda, puta catalana, és a dir, qualsevol insult que ataque la nacionalitat de la xica (una altra cosa era que la xica fóra en realitat catalana). Fins ací normal. Doncs ara ve el drama i la comèdia. Acompanyant el xic estava la xicota, més baixeta. D'una revolada, s'assolta de la mà i li diu en castellà: escolta, que jo sóc catalana! L'altot es va quedar de pasta de moniato: ja havia begut oli; l'havia ben ficada. La resta de la història la vaig observar mentre s'allunyaven caminant: ell que intentava reprendre el contacte corporal i ella que l'enfugia. Evidentment jo me'n vaig somriure una bona estona, mentre aquell xicot ves a saber com va eixir d'aquell bancal on s'havia clavat.

Vària de viatges

2010-09-30T10:51:00.003+02:00

Moltes coses he trobat en aquests viatges d'estiu. En primer lloc, al Pirineu s'ha d'anar preparat: a l'hivern per a esquiar i a la resta de l'any per a fer senderisme. Si no portes en l'equipatge adient et pots avorrir més que una mona si ja has vist abans els pobles més destacats.

El català a la franja no està com per a tirar-hi coets. Pels pobles que hi he anat no hi havia a penes cartells, rètols, etc. en català. El genocidi lingüístic va per bon camí.

A Hamburg hi ha gent que es fa les cerveses com si foren gots d'aigua quan tens molta set. He vist beure's un litre de cervesa en a penes mitja hora, sense picar res de menjar. De fet, jo n'he begut en un dia un litre i mig (un litre al vespre) i el cert és que, d'embriaguesa, no n'he notada gaire.

A Oslo, els caixers dels supermecats es veu que no toquen les monedes. Quan has de pagar amb xapetes, les has de ficar en una maquineta que ja et donara la torna; fins i tot, si pagues amb bitllet el caixer, les monedes de canvi te les dóna la mateixa màquina. També cal avisar que, igual que Estocolm i Copenhague, et cobren uns diners per l'envàs, que hom tornarà quan portes els envasos a l'establiment i els claves en una màquina de dipòsit.

També he trobat dones musulmanes en diversos graus de tapamenta corporal. Ens queixem de com estan a l'Afganistan i a casa nostra europea continuen igual de reprimides.

Oslo

2010-09-22T09:57:00.001+02:00

Per a rematar els viatges d'estiu, he continuat amb Oslo, una altra de els capitals escandinaves que han caigut al sarró. Aquesta ciutat s'assembla a Hèlsinki i també a Estocolm: ciutat portuària, amb edificis destacats dels darrers segles i amb una dispersió municipal àmplia, és a dir, que té molt de terme i hi podem trobar nuclis de població per ací i per allà.

El fet més destacat és que és molt car, caríssim. No és una destinació per a famílies amb xiquets i de renda mitjana baixa, perquè la despesa que comporta aquesta mena de famílies és gran i allí es multiplicaria per dos o tres: dos dels imposts d'IVA són del 25% i del 14%, quan ací són 18% i 7% o 4%. Un exemple: un pot de Coca-Cola d'un supermercat val 13 corones (1'7€) o un kebab i refresc 75 corones (10€).

D'una altra banda, la ciutat és bonica; té una xarxa de transport molt diversa i un grapat de museus ben interessants, en la línia dels museus de Londres: històric, pintura, història natural, arquitectura, etc. Com a detall curiós cal dir que la ciutat té els dos quadres del “Crit” de Munch: els dos, els va pintar ell i estan en dos museus diferents. Per cert, parlant de Munch, des del meu punt de vista, un poc sobrevalorat.

Pel que fa a l'hotel, Anker, estava prou prop del centre i era molt agradable i nou. El desdejuni buffet espectacular amb una varietat molt gran de menjar.

Al remant, i igual que he fet amb Munic, voldria destacar els parcs que hi han. Són impressionants i esdevenen un contrast amb la pobresa de verdor (estanys i arbres) que tenim al país (llevat de les mostres honroses dels Vivers i el llit del Túria valencians).

Pells fines

2010-09-15T17:52:00.001+02:00

De les festes de poble no m'agrada el fet que siguen patronals i no majors. M'explique. Als pobles d'aquest país les festes són patronals i van adreçades a un patró religiós. Ser fester va lligat indissolublement a participar en qualsevol acte religiós que estiga en el programa de festes: processons, novenes, misses, etc. És per aquesta raó que no seré fester a les festes del meu poble: com que no m'agrada, doncs, allí no em necessiten, què hi farem.

Lligat a açò, voldria comentar dos fets. El primer: al llarg dels anys de docent, he vist que molts alumnes no agafen l'assignatura de religió (em pareix bé) i quan els hi demane la raó, em fan escarafalls i diuen que això no va amb ells i tot açò i allò. Ara, quan jo els dic si es faran festers, idò i tant que es faran festers, i aniran a les misses i passejaran el ciri mudats i amb cara seriosa. Quan es tracta de festa, ja pot ser col o bleda, que ells, per la festa, s'ho empassaran tot.

La segona: té relació amb el que acabe de dir i amb això que ha passat a Ròtova, a la Safor. Un fester, dels jóvens, a l'hora de combregar s'ha tret l'hòstia de la boca i la tirada en terra; el retor s'ha enfadat, ha pegat una hòstia a un altre que passava per allí, aquell li la tornada i ja tenim el ball de Torrent fet. De seguida han eixit les veus que clamen que això és una falta de respecte, que això és faltar a les creences personals. Doncs bé, jo podria dir que tenen raó, que això no estava bé.

Però, mireu, estic més que cremat, i a tindre la pell fina també sé jugar jo. Doncs me n'alegre, que algú haja comés un tipus de sacrilegi. Que es foten aquells qui s'arrapen a l'argument que és un sacrilegi. ¿Fa mal que els trepitgen allò que més volen, allò que consideren més important en la seua persona? Que s'aguanten, que s'ensenyen, perquè a mi, de fa anys que la mateixa església catòlica es torca el cul amb el valencià, que és una cosa que m'estime d'allò més (en terme metafòric, sagrat). Si els catòlics (i més encara els valencians) es foten que no hi hagen misses en valencià, si protesten només hi han intents de fer-ne una, o si boicoten qualsevol intent de normalitzar la nostra llengua en aquest camp, doncs que n'aprenguen.

Jo no hi creuré, però que no em toquen la llengua.

Munic

2010-09-11T09:34:00.001+02:00

En la represa dels viatges estiuencs, he fet un sojorn a Munic. No està gaire malament i és una bona ciutat com per a fer una escapadeta d'aquelles que hom podria fer a Londres. De les coses que cal destacar és la monstruositat que deu significar l'Oktoberfest. No he vist mai en directe la celebració d'aquesta festa, però després de veure l'espai on es munten les paradetes, allò deu ser espaterrant: per la quantitat de gent, per la quantitat de cervesa que s'hi beu, per la infraestructura que maneja. De veres, monstruós, i em plantejaria anar-hi el dia de festa grossa; potser seria menys ofegant anar a una de les tantes cerveseries que hi ha al centre històric de la ciutat. Per cert, cervesa bona, barata, si la comparem amb la d'ací.

Pel que fa a la resta del tema, la ciutat no m'ha resultat espectacular pel que fa a les construccions (esglésies, edificis massissos, fonts), però té un parell de parcs que conviden a descansar després de caminades llargues. L'hotel Schweiz és agradable, ben fornit i nou. El desdejuni buffet complet i es pot menjar fora al balcó, cosa que vaig fer, seguint el costum alemany d'aprofitar el bon oratge a l'aire.

Qui mesura què i com

2010-09-06T04:24:00.001+02:00

El president aquell de la diputació no es va estar de dir que calia rematar-los tots per dir aleshores. És a dir, que em mataren, perquè jo també sóc d'aquells professors que diuen aleshores; ras i curt, una amenaça que si fóra dita per un etarra ja haurien sonat totes les alarmes. El superior pot acarnissar-se amb l'inferior. El jutge no l'ha penat de cap manera, la justícia li dóna la raó: via lliure per a continuar amenaçant-nos.

Un director d'escola penja un retrat del conseller d'educació cap per avall. Una ofensa terrible que mereix vint dies de suspensió i pèrdua de la direcció. El superior sap bé com esclafar l'inferior.

Ara la justícia ha rebatut la sanció del conseller. Vista com està la justícia amb aquells qui manen; vist com els jutges donen ales a aquells qui ens governen, sembla doncs un mirall en mig del desert.

Podem estar contents, però no ens permeten ser feliços.

VAE

2010-09-04T00:00:00.001+02:00

A ell, li agradava l'allioli.

A mi, també (però de nit, si és divendres o dissabte, no és recomanable).

La Ribagorça

2010-09-01T11:24:00.004+02:00

Com ja he dit en un altre moment, ja he completat els cromos principals del territori de la llengua, i ara em resta anar completant l'àlbum del turisme lingüístic. Així doncs, en aquesta ocasió tocava una part que està lligada a la llengua i és la Ribagorça de la Franja, on no només es parla català, sinó també aragonés i benasqués. Quan feia classe de dialectologia se'ns deia que hi ha una zona de transició que ni és català, ni castellà, ni aragonés: el benasqués. Aleshores vaig decidir que també havia d'anar-hi per parar-hi l'orella.

L'hotel on he fet el sojorn està a Castanesa, a tocar de la fita amb Catalunya, un llogaret de pocs habitants i es diu Ca de Graus: bo, barat i amb el bàsic. Els propietaris parlen en català i en saber que hi anava per sentir la gent de la zona com parla, em van donar algunes indicacions d'altres pobles. El problema que té l'hotel és que no hi ha cobertura i no tenen telèfon fix al bar.

La primera etapa era anar a Benasc i em vaig endur una decepció (cal dir que només hi vaig ser un matí i tampoc anava en pla pirata abordant la gent). Resulta que després de no sentir ningú parlar en benasqués (es sentien més els turistes castellans, de vacances per la zona), i després que la xica de l'oficina d'informació i turisme em demanara que no li parlara en català, vaig ensopegar amb una botiga el propietari de la qual era un matrimoni gironí que feia 20 anys que vivien al poble. Em vaig posar a xerrar amb ells i em van dir que en els vint anys que feia que hi vivien encara la gent d'allí els parlava en castellà i no en benasqués, tot i que ells ho demanaven. De retruc, el matrimoni es va sorprendre que un valencià havia parat allà per sentir parlar benasqués, i per això em van posar en contacte amb la persona que fa les classes de llengua, amb qui vaig tindre un enraonat gairebé una hora, ella en benasqués i jo en català al seu poble de les Paüls. El que vaig treure clar del que em va dir la Carmen és que el benasqués és una llengua diferent del català i de l'aragonés. També que els xiquets que aprenen benasqués tenen uns pares que no els parlen generalment en aquesta llengua (cosa que implica que no hi ha una postura de defensa de la llengua tan forta). A més a més, que la llei de llengües de l'Aragó no donarà més glòria a aquesta llengua (i per descomptat, ni a l'aragonés ni al català). Al remat, la Carmen, que té una oficina de turisme rural, Tural, em va donar un poc de material que fan servir (quadernets amb històries i receptes que cal acolorir), subvencionat per la comarca.

Pel que fa a la resta del viatge, va anar prou bé, encara que un poc avorrit si no es va amb l'equipatge adequat (esquí a l'hivern, senderisme la resta de l'any). Cotxe amunt i cotxe avall, vaig visitar Benavarri, Tolba, Taüll, Tremp, la Pont de Suert i d'altres poblets mínims de banda i banda. Per últim, vaig dinar a un restaurant que em va recomanar el matrimoni de Benasc, Casa Javier a Piedrafita (que és també un hotel rural), i que era dut per la neboda. Em van atendre en català i el tracte va ser molt bo; el preu del menú un poc espitjat, però molt bo: com a postres rares, vaig menjar un gelat de bolet.

Donar pel cul

2010-08-17T17:44:00.001+02:00

Dissortadament, el govern del meu país té l'enteniment segrestat encara en el temps del franquisme, i per extensió, en l'edat mitjana més fosca; i de retruc, no entenc per què l'estat al qual pertany el meu país i els jutges que els observen no hi actuen d'ofici, amb la pell tan fina que tenen aquests últims en això de salvar les essències constitucionals i els drets de les persones. No cal dir que fer publicitat d'unes declaracions és contraproduent, però al remat, l'únic que ens queda per no acabar rebentant de ràbia i indignació és simplement això, parlar-ne i fer-los-hi d'amplificador.

Doncs bé, resulta que fa poc, els capitosts de l'església redunden amb el fet que l'homosexualitat és una disfunció i que la masturbació és un vici. Per raó d'aquesta clarividència, el nostre govern ha decidit compar-los el manual on vénen aquestes idees perquè s'impartisca en les escoles públiques/laiques. Em resulta intolerable que es permeta dir aquesta mena de declaracions sense cap mena de conseqüència i amb tota la impunibilitat del món (amb vist-i-plau del govern), quan a la inversa, quan algú se li ocorre cagar-se en Déu, o quan algú es tira un rot en el pas d'una marededéu, de seguida s'escarota el galliner i es sent ofés per aquesta grolleria i falta de respecte.

D'aquesta manera esbiaixada d'actuar l'església catòlica, algú (posant-se al nivell d'ells) podria pensar que potser serien els cardenals, bisbes, i resta de gentola institucional religiosa, els disfuncionals, els quals tenen problemes mentals per raó d'al·lucinacions, de veuetes que els parlen al cervell, d'amenaces per abús de poder contra persones febles, etc.

Com es pot dir que la masturbació és un vici que pot conduir a l'addicció? Com es pot recriminar que és un defecte? Defecte de què? Per què algú que té ganes de tocar-se-la no pot? Més greu encara, per què s'ha d'adoctrinar d'aquesta manera els alumnes dels instituts?

Amb motius com aquests no entenc encara com la massa de la societat no els demostra el rebuig envers aquesta estupidesa de fe.

Pelegrinatges

2010-08-02T17:39:00.000+02:00

No trobe que fer el camí de Sant Jaume siga una cosa massa important. Atenció, he dit massa i no molt. Evidentment és un repte fer tants i tants quilòmetres caminant; és un esdeveniment esportiu dur i que demana fortalesa mental. És per això que puc dir que és molt important. Ara bé, des del meu punt de vista la gent l'ha sobrevalorat. Hom podrà donar arguments del tipus espiritual: trobar-se amb u mateix, conéixer valors humans nous, descobrir sentits nous a la vida, etc. Correcte. Necessitem de tant en tant sentir-nos vius i diferents, i aquest pot ser una bona via. Però trobe que és massa dir que fer aquest camí és la panacea. Això és eixir fora via. Hi han altres camins possibles per a fer que ajuden a descobrir-se, fer amistats, compartir experiències, però el que passa és que el Camí de Sant Jaume ha tingut molts bons padrins que han venut ben bé la moto (i amb diners, torró).

Nota: de la dimensió religiosa no en parle. Només diré que aquells qui ho fan per la comunió amb Déu i amb el Sant, doncs bé.

Que cresca el muntó

2010-07-26T17:34:00.005+02:00

Home! Ara resulta que qui ens ha de salvar de tots els mals és sant Jaume i que el rei Joan Carles I (i la casa reial per extensió), valedor màxim de les essències de fe, n'és l'interlocutor més vàlid: hom l'acusa de ser un puter, una infanta s'acaba de divorciar, etc.

Fa falta tanta caguera per a celebrar el dia de sant Jaume? És lícit que l'esfera religiosa entre tan descaradament en el regiment de la cosa pública? Amb quin trellat es pot fer, ni per molt que siga una llicència poètica, que un sant haja de ser l'àrbitre en el partit de la nostra vida?

Ho haveu vist? La mare que els va parir!

2010-07-23T11:51:00.001+02:00

Ara fa unes setmanes que s'ha alçat el secret del sumari del cas Gürtel. Aquest cas ha esquitxat bona cosa de merda damunt dels polítics del partit que governa el país.

¿Són culpables aquests polítics dels càrrecs que hom els imputa? La resposta és que això ho decidirà un jutge. ¿Hi haurà justícia? Això no ho sé, però el que sí que haurà funcionat serà el mecanisme judicial.

Des del meu punt de vista, en aquest afer hi han dos bàndols: d'una banda aquells no militants, ni simpatitzants del partit dels imputats, que creuen (tenen fe) que són culpables, que s'han embutxacat caramulls de diners en efectiu o en regals; d'una altra, aquells militants, simpatitzans i votants del dit partit, que diuen que no són culpables, que no s'han fet amb eixos diners i que tot és una trama per a desprestigiar un partit.

Mireu, el tuacte és tan espectacular que ha traspassat els límits de qualsevol pecat ínfim. Al remat, allò que farà que siguen innocents o culpables segurament es decidirà amb tecnicismes legals. Si són innocents, eixiran molt reforçats i seran perdonats per la societat. Si són culpables, les penes seran tan mínimes que al remat esdevindrà una victòria pírrica per als qui els acusen.

Caixes valencianes

2010-06-30T13:38:00.002+02:00

Després de tota la caguera que s'ha mogut al voltant de la fusió de les caixes valencianes, dels interessos polítics que s'hi han ajuntat, de les visions econòmiques del país que tenen els nostres governants i els sectors econòmics; ara, resulta que unes quantes associacions econòmiques i industrials del nostre país no veuen amb bons ulls que les caixes més importants (Bancaixa i CAM) s'hagen fos amb altres caixes estatals i que aquestes últimes tinguen el poder de decisió (i quan dic decisió vull dir, la de fer córrer els diners).

Però què volen ara aquests empresaris? Després d'haver-los llepat el cul, d'haver-los subvencionat les campanyes electorals, d'haver posat les confiances en beneficis futurs, ara es queixeun Ara es fan els valents? Que se'n vagen a pastar fang.

Ruta Quetzal

2010-06-19T22:03:00.000+02:00

Quan era menut mirava molt la televisió, sobretot els estius. D'aquells anys i programes que veia vull destacar la Ruta Quetzal, que encara dura, més de vint anys després, ara amb un patrocini important d'un banc més que predominant. Éssent menut veia com aquells adolescents s'ho passaven de categoria i vivien una de les experiències més emocionants que hui encara molta gent no tan jove voldria viure. Des de la meua banda, he de dir que em fan molta enveja, no ja per viure aquesta experiència amb gent de molts països i passar uns dies fent activitats lúdiques, sinó pel que representa aquesta Ruta Quetzal.

Aquesta mena de programa posa en convicència jóvens dels diversos països de l'àmbit castellà: gent del Perú, de Nicaragua, dels Estats Units!. Aquells que hi participen, malgrat la història de massacre castellana, amb goig passen uns dels dies més emocionants de les vides amb l'aixopluc comú: el castellà. Com va llegir nefastament aquell, el castellà és llengua de trobament.

Sabeu per què tinc enveja? Perquè ací no tenim una ruta semblant per a les terres de la nostra llengua. Ací no podem dir Ruta dels Països Catalans sense que hi hagen les suspicàcies i la fel d'aquells qui sense complexos defensen la gran Hispanoamèrica. Tampoc hi han empreses potents que donen suport econòmic a aquesta mena de projecte, ni tampoc un Estat que es digne a finançar amb diners de tots allò que per a l'Estat una part d'Espanya també és Espanya.

Puta misèria nostra.

Eurovisió

2010-06-10T17:24:00.001+02:00

M'agradava veure el certamen d'Eurovisió des de menut. Això de les banderetes i de les votacions era una cosa que m'encantava. Amb els anys, entrant en l'adolescència va quedar un poc al marge i ja en la majoria d'edat hi vaig fer el rebuig, més que res perquè no es podien sentir cançons en altres llengües que no foren castellà (per tant, no català, asturià, etc.), ni francés (per tant, no occità, basc, etc. -llevat de l'excepció bretona del 1996), ni anglés (per tant, no gaèl·lic, gal·lés, etc.), etc.

Amb l'arribada de nous països al mapa europeu, els quals han afegit les televisions pròpies a la UER, proporcionen al certamen noves llengües que sentir, i a mi, que m'agrada sentir llengües diferents (i no les habituals castellà, francés i anglés), doncs ha fet que de tant en tant pare l'orella a vore què canten.

Tanmateix, des de fa uns anys, aquesta Europa de les llengües i de la cultura s'ensorra: fet i fet, només cal fer una repassada per a comprovar que practicament, totes les cadenes presenten al concurs cançons cantades en anglés (enguany, Islàndia ha sorprés amb una cançó en francés: Islàndia en francés!), amb la qual cosa perd l'encant, i de retruc, el meu interés. Encara sort que la televisió grega enguany ha enviat una cançó en grec; almenys m'ha servit per a practicar un poc.

Decepció

2010-05-29T11:41:00.001+02:00

De fa un temps que s’han aplegat al meu voltant unes quantes referències a la manera de fer de la CCRTV, la TV3 per extensió, que em fan pensar quin ha de ser el nostre emmirallament envers aquest canal. Ras i curt, (i ja ho he comentat en un altre moment), deixant de banda el fet de la llengua, realment què té d’especial el telenotícies de la TV3? Vist de manera freda i pensant-ho bé, molts dels qui ens hem fet nostra la TV3 és per què hi hem vist un projecte lingüístic comú, però també de retruc polític: el mapa de l’oratge, per exemple, n’és una bona mostra.

Però ara ens fallen moltes bandes: després de sentir-nos orfes per què estem desemparats de Canal 9, sincerament, la TV3 tampoc és que alegre el personal. El telenotícies d’aquest canal ja no és un referent lingüístic (fa pena i mal d’orella sentir de quina manera maltracten la llengua) i tampoc polític, perquè al remat ha acabat sent un objecte sense personalitat: ha abandonat (si és que el tenia) l’esperit nacional per una altre de més estatal. Ens és ben igual què pot passar a la Cajasur, volem saber què passa a Perpinyà. El somni federal s’esvaeix dins la mediocritat política.

La CCRTV fa bons programes, però quina llàstima dels informatius.

Percentatges

2010-05-19T19:37:00.001+02:00

Un diari de què em reserve dir el nom ha publicat que el 30% dels funcionaris valencians no tenen capacitació de valencià, per la qual cosa, el polític de torn, es congratula que el 70% que resta està capacitat per a atendre els ciutadans en valencià.

Espigolem, per favor. D'aquest 70% que faça el favor d'indicar quin percentatge és de funcionaris docents, els quals no juguen en aquest joc d'atendre els ciutadans en valencià, perquè poca atenció fan si no és en l'àmbit estrictament escolar; nogensmenys, d'aquest gruix caldria destriar els qui són valencianoparlants, que ho fan sempre en valencià (si no és que els pares els demanen a bonament o a malament que els parlen en castellà) i els qui són castellanoparlants que malgrat tenir la capacitació del valencià (i la tenen com la tenen...), de cap de les maneres parlen en valencià malgrat que els pares que atenen ho són. Per tant, ací el percentatge ja baixa.

Aleshores, si llevem aquests funcionaris, potser ens podríem acostar a un  50%: a caram, un 50% que no són competents en la nostra llengua...

C****l

2010-05-09T18:58:00.002+02:00

Hui s'ha celebrat a València la Mare de Déu dels Desemparats: ja fa anys que he vist imàtgens d'aquesta festa en què la gent s'esforça, s'esclafa, s'espenta, s'enrossina per a tocar, encara que siga mínima, alguna part de l'estatueta. Fins i tot he vist com pares deixen anar els fills menuts per damunt de tota aquella mar de persones, perquè aquest tinga l'honor d'aconseguir-hi algun contacte.

Mireu, em sembla que aquesta mena de comportament és igual de fanàtic com el que podem veure en demostracions de fe musulmanes i jueves. Ací no es pot fer cap tipus de distinció, no s'hi val dir, no, mira, nosaltres som crisitans, estem més civilitzats que els moros.

I una mimfla que plou.

Nota: Recordeu quan Michael Jackson va amostrar un fill seu mig ballant-lo per un balcó? La gent el va titllar de boig. Quina diferència hi hauria amb qui amolla el fill per tot aquell ramat de gent?

hgkljffkhfljn

2010-04-30T09:20:00.003+02:00

No sé com poden tenir els ous tan grans com per a dir això:

Que si el Servei de Planificació Educativa aprovava una línia en valencià en el col·legi parroquial concertat Sant Cristòfor Martir de Picassent, l'equilibri en l'ús i l'ensenyament normal de les dos llengües oficials de la Comunitat Valenciana es veuria perjudicat en aquesta població.

De veres que el cinisme en aquest país ha arribat a dimensions mostruoses, i després diran que el genocidi lingüístic és una collonada. Fills de puta!

2010-04-19T14:32:00.003+02:00

He estat uns dies de viatge amb uns alumnes de 1r d'ESO: han estat tota una aventura i una experiència. De retruc, he de dir que endur-se alumnes de viatge implica molta més faena del que sembla, i no sé fins a quin punt em correspon com a docent.

Deixant de banda el fet del trajecte en autobús (que es posen el cinturó, que no s'alcen, que no mengen, que no roseguen xiclets, que estiguen quiets perquè no es maregen, etc.), he hagut de fer front a situacions vàries. Pel que fa al menjar: que paren taula i que la desparen; que netegen les taules i que no embruten el pis; que es servisquen el menjar sense fer marranades, que se'l mengen, que buiden el plat. Ací jo he hagut de fer de pare tot dient-los que mengen de tot, que es mengen la verdura, la sopa, la carn, o en definitiva que es desdejunaren o soparen!

Pel que fa a la higiene, havia de controlar que es dutxaren, que es llavaren les mans, que es canviaren la roba, que no embrutaren les habitacions. En el tema del descans he hagut de bregar també: fins i tot he hagut de dormir amb ells perquè si no, estarien tota la nit de xarreta, parlant amb el mòbil, fent-lo servir de fil musical per a tota l'habitació. Si es posa malalt el xiquet, no ja dur-lo a cal metge, sinó també cal cercar el centre de salut corresponent (públic, privat), comprar els medicaments, vetllar-lo si necessita allitar-se, etc.

Al remat, no sé si diria que ho he passat bé, però el fet d'endur-se alumnes menuts de viatge implica moltes coses que no sé fins a quin punt em sent capacitat de fer.

Caramelets

2010-04-06T11:01:00.000+02:00

(Una amiga ha estat als Estats Units i m'ha fet arribar una foto curiosa amb una pintada. Per problemes amb el blogger, no puc penjar-la; tanmateix, vos la transcric i la traduïsc)

DEIXEU QUE ELS XIQUETS S'ACOSTEN A MI
(I SI NO VÉNEN HI ANIREM NOSALTRES)

Aire

2010-03-24T12:24:00.001+01:00

Era un local modern, d'aquells amb música electrònica suau, amb una il·luminació tova i de sofans, pufs i divans per a ajocar-se i sentir-se a gust. La xicota estava realment bona: alta, prima, ben formada de pit i cul; escampava sensualitat a l'entorn i atrapava per raó d'aquest magnetisme. S'hi va acostar; es va asseure al seu costat en un divan; es va encendre un cigarret i amb un posat teatral (bé, no, cinematogràfic) com aquells que demostren una confiança extraordinària, una seguretat implacable, li va esbufar el fum a la cara, elegant. Aquella aproximació es va acabar amb una mirada i un somriure als llavis d'aquells que diuen, ei, què passa? Estic per tu. Sé que tu estàs per mi. Fes-ho ara que pots: aprofita-te'n.

Ell va somriure molt còmplice; es veia que havia captat el missatge i sabia que oportunitats com aquella se'n donaven ben poques. Lentament es va alçar, es va baixar els pantalons i a la cara d'ella es va tirar un pet d'aquells que va ressonar per damunt del chill-out d'ambient. Va ser un soroll llarg, escandalós, que en sentir-lo hom podria pensar que s'havia quedat a gust i potser s'havia cagat i tot, de la intensitat que duia; un pet que deixa els cabells verds i fa por d'imaginar. Satisfet, va donar les gràcies a la xicota per l'oportunitat tan magnífica que li havia oferit.

Nota: efectivament, el xicot es va cagar els calçotets, però va ser un dany col·lateral que suportaria amb gust.

El nom del porc

2010-03-18T21:36:00.000+01:00

Trenta anys després de la vinguda de la democràcia i d'una reforma de l'estatut d'autonomia valencià, la gent del carrer i els alumnes de la terra han naturalitzat sense cap problema el mot Comunitat Valenciana. Els arguments que empren els detractors d'aquesta forma, els quals diuen Comunitat, comunitat de què, de veïns? han esdevingut encenalls per a ser cremats. La massa general no troba de cap manera estrident dir Comunitat Valenciana, a força de repetir-se tant i tant als mitjans de comunicació.

Tanmateix, el text aquest no pretén polemitzar sobre quin nom ha de tindre aquesta terreta, sinó més aïna mostrar un fet que servidor ha  notat en certs mitjans de comunicació de tarannà esquerroset. De bestreta, un parell d'aquests mitjans podrien ser perfectament la cadena de televisió Cuatro, el diari el País o una altra cadena nova, la Sexta. Aquests mitjans tenen la divisa de ser seriosos, rigorosos, un poc bel·ligerants contra el partit dretà per excel·lència, cosa que es pot veure en la manera de fer els editorials o de tractar les notícies. Per tant, hom espera d'aquests mitjans una postura més lligada al que representaria l'esquerra i tot això i allò.

Lliguem caps: el terme País Valencià està lligat totalment al bàndol d'esquerres; dir País Valencià era contestar el règim dictatorial i manifestar el que representaria aquesta terra, un país. Actualment qui representa les postures més acostades a la vella escola (malgrat no ho vulguen) és el partit dretà per excel·lència. Aquest partit no fa gaires bones lligues amb aquesta mena de mitjans de comunicació esquerrosets, els quals sabent quin és el seu mercat, no els fa res deixar els polítics d'aquell partit en evidència.

La meua queixa és ¿per què aquests mitjans que s'omplin tant la boca de rigorositat i de bel·ligerància contra la dreta, no diuen que aquesta terra es diu País Valenciano i no Comunidad Valenciana. ¿Tenen por de perdre espectadors, subscriptors, lectors? ¿Els guanya el respecte de la legalitat estatuària valenciana vigent, i per això són respectuosos amb l'Estatut, quan, fet i fet, no els dol dir Levante cap ací, Levante cap allà? És a dir, ¿ben bé que no diuen País Valenciano, però Levante sí?

Vés per on quins cagadets de por.

Mare, bua!

2010-03-09T22:58:00.003+01:00

Deixant de banda que m'agraden o no els bous i atés específicament des d'un punt de vista del trellat, ara resulta que al president del Consell Valencià de Cultura, el senyor Grisolia, agraden els bous a la plaça, però en el cas dels bous al carrer, en lloc de ser embolat, li agradaria que els posaren llums, perquè les bales de foc els fan mal.

Que els fa mal tindre unes bales enceses a les banyes? Aleshores, que els claven un reixò, tot seguit unes banderilles i al remat una espasa (quan no una misericòrdia) què és?

Redell, quin nivell de país!

Aniversari

2010-03-01T21:20:00.001+01:00

Aquest blog fa anys, concretament cinc; ja en són molts per a un món que canvia ràpidament, i també per a u mateix, que ha d'escriure i mantenir-se en l'afer (en el meu cas no he estat gaire prolífic; no he volgut escriure a tiri-bandiri ni per a cansar-me ni cansar els lectors). Aquells qui m'heu seguit al llarg d'aquest temps deveu haver comprovat que no he fet mai cap referència als anys que anava fent el blog; tanmateix, aquesta volta ha tocat fer-ho: no ja per la redonor de la xifra, sinó més aïna per la raó per què vaig mamprendre açò. Si bé deixava anar pensaments i filosofades meues, la idea primera que pretenia era escriure sobre el que em passava al voltant del llibre que tot just m'acabaven de publicar: el Dos poals tan famós.

Doncs bé, cinc anys després, un altre llibre meu entra a les botigues. Per tant, torne al món de les lletres: el llibre es diu Els hòmens primer si és home, i després les dones, i al contrari; està publicat per Setzevents Edicions i es pot comprar a les botigues i per internet. Espere que vos agrade.

Ma que som malpensats

2010-02-23T15:49:00.001+01:00

Després d'haver vist la llista de béns declarats pel nostre president, em fa la sensació que tenim un mileurista o un treballador corrent en lloc d'un funcionari: un funcionari! Qui ho diria, amb tant que xarra la gent que els funcionaris guanyen un fotimer de diners, i ves per on, com dirien al meu poble, el president està més pelat que una rata.

Voldria continuar fent hipòtesis; per exemple, una persona que es fa els vestits de mida i que diu que se'ls paga ell (i no deuen ser gaire barats) ¿com és que es permet aquests luxes i no té pràcticament diners en el compte? Més encara, guanyant com guanya més de 80.000 euros l'any, ¿com pot ser que tinga, com aquell que diu, “misèria i companyia” a la llibreta? ¿Vol dir això que el nostre president no estalvia? ¿Que s'ho gasta pràcticament tot en menjar, beure, rebuts d'aigua, etc.?

També. ¿un cotxe de 15 anys no para ja vellet? ¿No parlen tant de renovar el parc automobilístic i el nostre president encara té aquesta vellor? Ja sé que hom pot dir que un Saab és bona marca, i que tenint com té un cotxe oficial a la disposició, no és menester desfer-se'n, però ¿no seria més lògic i barat donar-lo de baixa, si al final quan acabarà de ser president, potser continuarà tenint cotxe oficial, o més encara, quan deixarà de ser president el cotxe en tindrà gairebé 20?

Pel que fa a la casa, sí que té poc de valor cadastral la casa aquesta... Si la posara en venda el comprador seria afortunat d'haver fet una bona barata!

Però bé, deixe-ho córrer, no cal ser tan xafarder i jutjar per jutjar...

L'ensenyament secundari NO obligatori

2010-02-18T05:42:00.000+01:00

Després d'haver fet per segon any el primer de batxillerat i a partir de les experiències que em conten altres amics professors, ¿no diríeu que en lloc de fer un 1r de batxillerat, hom està fent un 5é de l'ESO?

Aquesta és la sensació que tinc. Hem allargat la guarderia un any més i el nivell que demanem en aquesta etapa educativa (recordem-ho: no obligatòria) queda anul·lat pel nivell real que tenen els alumnes en acabar 4t. Tots sabem que molts suficients de 4t d'ESO haurien de ser un suspens però hom confia que aquests alumnes tan fluixos no passaran al batxillerat. Però ai las! Ho fan envalentits que poden passar sense cap problema i d'ací les notes tan baixes o suspeses (i també comportaments maleducats d'aula, importantíssim això també, eh). Quin gran problema és la massificació dels batxillerats, la negativa de concedir més grups de batxillerat per a repartir-los en grups poc nombrosos per a fer bé el nivell, i tot això i allò.

Però bé, què hi farem, mentre els pares no es queixen...

Trobe que sí...

2010-02-08T12:18:00.003+01:00

(Transcripció i traducció d'una conversa d'uns vaticans que enraonen en una terrasseta d'un bar de Roma)

(...)

-És vergonyós això que s'ha aprovat a Espanya: que els homosexuals es puguen casar! Matrimoni! Matrimoni! Trontollen les bases de la moral humana. És endenyós que eixa colla de sodomites, fills de Satanàs, ara puguen casar-se! Casar-se! I que vagen vantant-se pels carrers, omplint-se la boca de matrimoni!

-Sí que és vergonyós. No es comprén com la gent pot estar-hi d'acord. És antinatural! Però és que no ho veuen?

-Més encara: que damunt puguen adoptar xiquets!

-Déu del cel! Però on està el trellat? Aquesta gentola que ho vol tot laic està carregat-se la humanitat. Com es pot permetre que dos gais eduquen xiquets; que convisquen en una casa els dos i l'infant!

-Amb eixa luxúria exacerbada, pecaminosos que són. De ben segur que constantment es miraran els xiquets amb concupiscència, com es miren entre ells. M'esborrone només de pensar-ho.

-Aquell govern d'esquerres és immoral; són pitjors que quan eren republicans!

-Encara sort que hi han països que han prohibit atorgar adopcions a homosexuals!

-De veres, no em trec del cap eixa gentola cegada pel sexe, per (...)

(...)

-...veritat això?

-Sí, digués: és cert que te'n vas uns mesos?

-Sí, me'n vaig de barata sacerdotal. Hem fet un bescanvi amb una diòcesi irlandesa que me n'han parlat molt bé.

No poder més

2010-01-29T08:40:00.002+01:00

Mireu, un company del món dels blogs s'ha queixat amargament perquè ha tingut paraules amb uns companys d'institut, tot perquè u d'aquests li ha retret que a Catalunya volen fer que per llei, per exemple, la meitat de les pel·lícules estiguen en català. Des del meu punt de vista els que s'omplin la boca del bilingüsime haurien de callar: meitat i meitat, ni per a tu ni per a jo.

En aquests dies m'he trobat que a Catalunya hom pren mesures vàries per a normalitzar el català: a més a més de la dita llei del cinema, trobem lleis perquè la senyalítica viària de competència estatal dels topònims dins de Catalunya estiga en català; perquè els consumidors puguen ser atesos oralment i per escrit en català; perquè els diputats puguen parlar en català al Congrés i al Senat, etc.

Doncs bé, atesos aquests fets em puja la mala sang i estic molt més que recremat. Em sent totalment impotent de veure com al país veí hom es creu realment la recuperació de la llengua (com a mínim hi traballen per a fer legislació) mentre que ací, molts polítics d'aquest país es dediquen a emmerdar, a crear polèmica i tot en conjunt deixar de fer i el que està fet desfer-ho.

Hi han dies que m'agradaria pegar un crit a la cara d'ells (un crit d'aquells que a voltes faig per dir que callen els alumnes i m'atenguen d'una puta volta), i dir que són uns grans fills de puta. Que són uns cabrons. Que són uns mediocres de merda. Que els hauria de caure la cara de vergonya de la seua imbecilitat i cinisme. Que ja està bé de tocar-nos els ous i de pegar-nos pel cul. Que vulguen o no també som persones, i que tenim el mateix dret de sentir-nos com som. Que no s'ompliguen tant la boca amb la democràcia, perquè al remat són uns hipòcrites. Fills de la gran puta.

Cadascú s'aplica l'escolàstica que vol

2010-01-25T16:40:00.001+01:00

-Mossén, fumeu?

-Sí, d’alguna cosa ens hem de morir, oi?

-Però això és cancerigen, esteu matant el vostre cos, ergo seria com un atemptat  contra la sacralitat del cos humà. Un suïcida i vos estaríeu en un mateix pla.

-Sí, però ell comet un fet instantani a la curta, mentre que jo el faig perdurable a la llarga, ergo no estem al mateix cas.

Canyonero

2010-01-12T19:30:00.003+01:00

(transcripció i traducció d'una reunió de lingüístiques del castellà)

-Senyors, he convocat aquest gabinet de crisi perquè el cas és gravíssim. Si no hi fem res, ens guanyaran la mà en aquesta partida, i això no es pot consentir!

-De què es tracta?

-Sí. Quina és la preocupació?

-Doncs bé. Com bé sabeu, estem fent tots els esforços possibles perquè la nostra llengua guanye força als Estats Units. Hi hem esmerçat milions perquè aquells americans tinguen la necessitat d'aprendre castellà, fins i tot, que gent castellanoparlant, hispans, atenga llocs de poder per a prestigiar-la més encara. Molt més encara, ens hem esforçat perquè els símbols del castellà esdevinguen universals i de referència, com per exemple la nostra ñ, tan benvolguda i exclusiva.

-Sí, això ja ho sabem. Però quin és el drama?

-Doncs que si hem fet tanta cosa no podem consentir que ens passen la mà per la cara: em referisc al cas del català.

-Idò, com el català?

-Sí. Als Estats Units, per a representar en l'anglés el so palatal nasal, hom fa servir el dígraf ny i no la nostra ñ. És vergonyós, de cara al món, que una llengüeta com aquesta s'haja introduït en l'anglés. Hauria de ser la nostra llengua la que deixe la marca per a la dita palatal. Hauria de ser la nostra ñ la que estiga en aquell idioma! Vés si no el francés, tan important que és i no ha pogut encrostar-se amb les seues gn. I nosaltres, que dominem gairebé tot Amèrica! Què ens passa!? Com és possible que no ens hi hem endinsat! Som la riota del món! És indignant veure escrit Grand Canyon. Fins i tot als Simpsons apareix escrit Canyonero i no Cañonero! Intolerable! Milions d'espectadors veuen i reveuen aquesta ny i no la nostra ñ. Hi haurem de fer alguna cosa, cavallers!

La cançó de l'enfadós

2010-01-01T00:00:00.001+01:00

Hom deu recordar la caguera tan gran que va ser l'arribada de l'any 2000. Que si s'acaba el món... Que si els aparells electrònics es desbarataran... Que si entrarem en el nou mil·lenni o encara no... D'això ja han passat deu anys. 10 anys! Del 2000 al 2010, no vos hi agafa vertigen?

Bé, per a desdramatitzar la cosa, diré que, de manera prosaica, recorde que la vespra de l'any 2000 em va agafar a casa un dissabte de migdia, amb la tele encesa amb l'Euronews que parlava del que havien fet tot just a Austràlia, Nova Zelanda, al Japó, i escurant els plats, a punt de fer els macarrons de cada dissabte per a dinar.

Retòriques?

2009-12-23T18:16:00.000+01:00

Per què la UOC, en la publicitat que paga en diaris castellans, com el País, no esmenta en l'oferta de titulacions la carrera de Filologia Catalana?

Per què el Diccionari pràctic d'ús del valencià, de l'editorial Bromera, en la làmina que correspon al vocabulari de l'aula (plec que va de caràtula a caravana), en el mapa que hi ha penjat a la paret es representa un País Valencià dividit en províncies, i no comarcalment?

Estultícia

2009-12-18T11:00:00.002+01:00

Vaga en un centre. En una hora de l'horari, com que no hi han prou professors per a manegar el tema de les guàrdies, hom decideix treure'ls al pati fins que sonarà el timbre i es passarà a l'hora següent. Allí fora no hi ha ningú per a vigilar-los: uns professors d'educació física que no han fet vaga estan també fora; ells es limiten a fer la seua classe i no tenen cap obligació de fer la vigilància d'aquells alumnes. Simplement els avisen que no s'acosten a la tanca: l'advertiment està fet, queda clar. Una alumna bota la dita tanca, cau i es trenca el dit menovell.

Atesos els fets, hom resol el següent: castigar la Conselleria d'Educació a pagar una indemnització de 9000€ perquè com que no hi havien uns serveis mínims que tingueren cura dels alumnes (en ser un servei públic essencial) no hi ha cap dubte que el dit servei públic va funcionar de manera anormal, perquè hom no va disposar les mesures adequades per a garantir un servei educatiu continuat en un dia de vaga.

El que jo em demane és: Per què la família denuncia la Conselleria en lloc d'agafar la filla, pegar-li un bonegó i castigar-la? Ha estat iniciativa d'ells o hi ha hagut algú que ho ha instigat?

Per què el jutge que ha dictat la sentència castiga la Conselleria i no interpreta que de cap de les maneres un alumne pot botar les tanques de cap institut i pegar a fugir, ja que el seu deure és romandre en el centre i aprendre, de manera que encara li passa poc per aquella malifeta, i ja t'apanyaràs?

Posar l'altra galta

2009-12-15T16:40:00.003+01:00

Com a bon cristià que és,

divorciat en primera (i a punt en segones núpcies)
atemptador pressumpte dels pecats capitals de

Luxúria
Supèrbia
Avarícia
Cobdícia

perdonarà Berlusconi el bandarra que li va llençar la catedral?

Deformació professional

2009-12-09T18:07:00.003+01:00

(Transcripció fragmentada i traducció al català d'una sessió d'avaluació en un seminari valencià)

-Comencem? Vinga, va, que encara ens en queden unes quantes! Què opineu de Rodrigo Ballester? Jo el veig molt fluixet. És molt faener, porta les traduccions de Grec al dia, però no estan ben fetes: és molt fluixet, no hi arriba.

-És veritat, en Teologia li costa també entendre els conceptes, i com dius tu, procedimentalment tampoc va molt bé.

-Penseu que convindria que li férem adaptacions curriculars?

-En Llatí ja li l'he feta i va més bé en aquest nivell més baix. Potser arribarà a la base de la classe, però no sé si aconseguirà molt més.

-En teologia li he preparat unes fitxes i li he demanat uns treballs, també de mínims. Jo crec que sí que s'ho traurà. Confie, eh?

-Doncs en Iconografia també està verd. Voleu dir que no és un ACIS?

-No, home, no, qui és ACIS és Alfredo Camps. Com el dugueu? El controleu bé?

-Sí, jo trobe que no hi ha cap problema. Li he fet les adaptacions i funciona molt bé.

-... I què em dieu de José Balaguer? Brillant, oi?

-Beníssim, excel·lent, quina joia d'alumne. Fa la faena, en demana més, participa en classe i planteja dubtes.

-Sí, sí! Fins i tot, alguna volta fa unes preguntes... m'he vist que no sabia què contestar-li!

(...)

-Sí que tenim problemes amb Ferran Herreros. Tot el dia toca els ous amb el valencià. Que si no hi ha línia en valencià... que si no pot fer les traduccions en valencià... que si els fulls informatius estan només en castellà i en llatí... No sé què es pensa! Com si haguérem de tindre en compte això!

-És veritat, ja al començament del curs ja es va queixar que l'imprés de matrícula només estava en castellà i que en donar els horaris, igual.

-Sempre està amb la cosa dels seus drets, i el cas és que encara el tindrem uns quants anys...

Decepció

2009-11-23T18:54:00.003+01:00

Aquests dies no estic com per a tirar-hi traques.

(aquest comentari és del tot superflu donada la línia editorial d'aquest blog, però aquesta volta m'han vingut ganes de manifestar aquesta pruïja espiritual)

Hom perdona però no oblida

2009-11-21T16:16:00.002+01:00

(saber i esperar quan tornar-la)

-Ei, te n'agafe u.

-Sí, agafa'n. Pren, agafa'n tu també...

-Però què fas? Tu estàs bé del cap? Què fas oferint tabac al meu fill!

-Home, em pensava que no et molestaria...

-Que no em molestaria? Però tu eres subnormal? Tu no hi toques? Que el meu fill té dotze anys!

-Ah, però, això és un problema? Ben bé que no et va representar cap dificultat oferir-me fumar quan érem xiquets, com ell, ves. No et recordes que em vas dir que era de maricons no fumar. Que era un cagat i que els hòmens de veres fumaven? Mira, xi, ton pare a la teua edat fumava més que cent i deia que això de fumar era de mascles, i que a les xicones agradaven els xics que fumaven. Mare, si saberes els paquets de tabac que vam furtar al teu avi per a fumar-nos-els d'amagat! i ací estem, vint anys pegant-li. Sense por, xi, agafa'n u i fuma-te'l de gust, que ton pare ho entén perfectament. Oi? Si això és saníssim!

Impotència (i ací no hi tenen a veure les roses)

2009-11-13T08:45:00.005+01:00

Aquest text que escric va dedicat a Francesc i a Oreto, més clarament, perquè aquests dos amics de fa temps que van renunciar a tindre sintonitzat al televisor el Canal 9 (i de ben segur que també han fet fora uns quants canals més com vénen dades les accions contra la llengua i la política del país). Per tant, com que no tenen el canal a llur tele, doncs, ara s'assabentaran del fet.

D'un temps ençà que tampoc mire Canal 9, de moment no l'he llevat perquè sempre cal tenir present segons quines coses i em va bé moltes voltes per a explicar conceptes als alumnes. Anit vaig arribar a casa i vaig trobar que als diversos telenotícies hom parlava del plany del nostre president, el qual va amollar als del PSPV, que de ben segur que els agradaria arreplegar-lo una nit amb un cotxe i veure'l un de bon matí mort a les vores del camí, com ja Estellés poemava al Llibre de Meravelles, posseït com està el nostre president per la literatura actualment, per raó de la imputació en el cas Gürtel. Deixant de banda aquesta lamentació (que em sembla molt fort comparar-se amb els que van ser assassinats en la Guerra d'Espanya per part dels dos bàndols, que quede clar!), caldria fixar-se en el detall: va dir que el del PSPV l'arreplegaria amb el cotxe de nit, i que el veurien mort en la vora del camí; ha estat ben cautelós de no dir, m'arreplegareu, em pegareu el tret i em deixareu allí, perquè si haguera dit que em pegareu el tret hauria incorregut en un delicte ben greu. Roda i volta hom suposa que els del PSPV haurien de ser els del tret, perquè tothom sap com funciona això del cotxe i la vora del camí: fet i fet, sense dir, sense dir, ja ho ha volgut dir, i ell no ha estat, han estat els altres que ho han pensat.

Bé, tornem al tema perquè m'he desviat, amb tant de camí. Aleshores, com que vaig arribar tard a veure a Canal 9 si hom reproduïa l'escena del plany del nostre president, doncs vaig tirar mà d'una eina que em va bé: el teletext. En totes les cadenes a què tinc accés (La 1, Tele 5, Antena 3, Quatro) hi posaven la notícia, si no en la primera, en la segona notícia. Desgraciadament, en mirar el de Canal 9, de les dues pàgines que tenia de notícies del País (més de 12 notícies), en cap de les dos s'hi feia referència.

Molt trista aquesta actitud dels editors del teletext de Canal 9. Xiquets, ara entendreu el significat de no mossegar la mà que et dóna el menjar. Gentola.

(Malauradament, m'hauria agradat poder mostrar-vos la imatge dels diversos teletexts, però no sé fer aquestes coses)