dilluns, de juny 19, 2017

De la producció i publicació literària

Diu en Quim Torra al setmanari el Temps: De Josep Pla a Joan Fuster, passant per Pedrolo o Porcel, la diabòlica mania d’escriure s’ha imposat. L'autor fa esment d'un concepte que encara no coneixia i ara ja sé: antibartlebisme, el fet d'escriure moltíssim, compulsivament, al tocat d'un personatge dit Bartlebys.

Aquesta troballa m'ha fet pensar en ço que hi ha d'antibartlebisme (de qualitat o no) en la nostra poesia; però no de poetes que en assolir els 70 o 80 anys tenen publicades 20 o 30 obres (com és el cas d'Estellés), sinó d'autors que en arribant a la trentena en tenen més de 10: si ho projectem podríem pensar que en arribar als 70 hauran escrit (publicat, de fet) 50 obres. Exemples d'aquest torrent literari hi ha els enormes poètics, el Jaume C. Pons Alorda o el Pau Vadell.

De retruc m'ha fet pensar també en l'antibartlebisme (de qualitat o no) que pot ocórrer la narrativa valenciana en català i concretament en la literatura dita infantil i juvenil. No només en el cas d'autors concrets (el Francesc Gisbert o la Gemma Pasqual), sinó també en el cas general de la literatura aquesta. Vull dir, que després de pegar una mirada a les dades que ha aplegat el Ramon Guillem en els anys 2016, 2015 i 2014, per exemple, tinc la sensació que en la literatura d'infants i jóvens nadem en l'abundància (de qualitat o no).

Al remat, qui és qui per a qüestionar l'antibartlebisme? i combatre'l amb eficàcia?

2 comentaris:

Maria Josep Escrivà ha dit...

Ho comentem ara i adés: la quantitat, per ella mateixa, no hauria de significar cap problema. Una altra cosa és la capacitat d'assimilació d'aquesta nostra pobríssima societat lectora. I una altra cosa, i crec que aquesta sí que és la important, és el grau d'exigència i d'autoexigència entre autors i lectors. Seria magnífic, que l'abundància d'obres publicades tinguera una relació directament proporcional a la qualitat dels llibres. Però no, rotundament no. Modestament i ingènuament, pense que un autor/autora que ha sigut capaç d'escriure i de publicar més de mitja dotzena de llibres hauria de ser capaç de demostrar el grau creixent de maduresa, d'obra en obra. Tinc ganes de reflexionar llargament i tranquil·lament sobre tot això.

dospoals ha dit...

Estic amb tu amb la idea que esmentes de la societat lectora. Tenim fretura de lectors "generals" (novel·la) i "especialitzats" (poesia, teatre, assaig) en valencià.

Pel que fa al grau de creixent de maduresa, també d'acord: fins i tot podria posar-m'hi d'exemple: tot ço que escric demostra eixe grau de maduresa creixent? Ara, som en una societat que somnia a viure de les rendes (puga o no, això sí) i de fans irreductibles d'un ídol, amb la qual cosa l'autor que té un públic deu voler continuar en l'escenari, amb cants de cignes. Sense esperit crític (o sense guiatge) poc s'aconseguirà i no sé si convindria que hi haguera una crítica que ho establira, però mentre hi hagen editorials (pirates o no, amb premi institucional o no) o persones cabotes que vulguen pagar-se l'edició, doncs, cadascú és lliure de gastar-se els diners.

Al remat, aquest text meu servia per a fer-me ressò d'un concepte que no sabia, i a més a més, amb noms i cognoms, cosa poc habitual en aquesta mena de reflexions.

Expecte la teua reflexió feta amb llargor i tranquil·litat.