dilluns, de juny 19, 2017

De la producció i publicació literària

Diu en Quim Torra al setmanari el Temps: De Josep Pla a Joan Fuster, passant per Pedrolo o Porcel, la diabòlica mania d’escriure s’ha imposat. L'autor fa esment d'un concepte que encara no coneixia i ara ja sé: antibartlebisme, el fet d'escriure moltíssim, compulsivament, al tocat d'un personatge dit Bartlebys.

Aquesta troballa m'ha fet pensar en ço que hi ha d'antibartlebisme (de qualitat o no) en la nostra poesia; però no de poetes que en assolir els 70 o 80 anys tenen publicades 20 o 30 obres (com és el cas d'Estellés), sinó d'autors que en arribant a la trentena en tenen més de 10: si ho projectem podríem pensar que en arribar als 70 hauran escrit (publicat, de fet) 50 obres. Exemples d'aquest torrent literari hi ha els enormes poètics, el Jaume C. Pons Alorda o el Pau Vadell.

De retruc m'ha fet pensar també en l'antibartlebisme (de qualitat o no) que pot ocórrer la narrativa valenciana en català i concretament en la literatura dita infantil i juvenil. No només en el cas d'autors concrets (el Francesc Gisbert o la Gemma Pasqual), sinó també en el cas general de la literatura aquesta. Vull dir, que després de pegar una mirada a les dades que ha aplegat el Ramon Guillem en els anys 2016, 2015 i 2014, per exemple, tinc la sensació que en la literatura d'infants i jóvens nadem en l'abundància (de qualitat o no).

Al remat, qui és qui per a qüestionar l'antibartlebisme? i combatre'l amb eficàcia?

dilluns, de juny 12, 2017

D'una cabòria neguitosa

L'altre dia enraonava amb una amiga poeta i vam tocar temes varis. Ara em ve al cap u d'aquests temes recurrents, el dels premis literaris, els quals de moment no crec que guanyaré. 

El tocat és que recorde amb molta tristesa i recremor el cas d'algú que renegava de la poesia que havia escrit fins ara malgrat haver estat premiada amb premis destacats. Això, certament, fa molt de mal, no només a aquells concurrents que no han pogut gaudir de guardó, sinó justament als jurats, que han premiat els seus poemes.

Al remat, desitjos, frustracions i decepcions.

divendres, de juny 09, 2017

D'unes dades

He llegit al Vilaweb la polèmica que ha engegat el polític Xavier Garcia Albiol del PP de Catalunya al tocat de les pensions en una Catalunya independent. Hi ha hagut una contestació per part de l'expolític de la CUP David Fernàndez en què ha posat els sous en comparació de tant l'Albiol, regidor a Badalona com de la batllessa d'allí, Maria Dolors Bataller, de Guanyem Badalona. El resultat és, certament, corprenedor.

Així, ella cobra un sou, el de batlle, mentre que ell en cobra tres, de regidor, de diputat de Catalunya de senador d'Espanya. Sense entrar de bestreta en la xifra, em pense que un polític hauria de tenir un càrrec només; no entenc aquesta acaparació de sillons. Entrant en els sous, cada mes ella cobra, segons el Fernàndez, 2270€; ell, 12844€. Ho considere obscé, no per la nòmina assignada a cada càrrec, sinó pel fet que una persona cobre aquestes tres nòmines.

Una dada demagògica: amb una pensió mensual de 500€, per exemple, algú guanyaria a l'any 6000€, la meitat d'un mes de l'Albiol.