dimarts, de març 21, 2017

De gèneres i discriminacions

Malgrat que hagen discorregut uns quants dies de la celebració de la dona treballadora, no vull deixar passar córrer un capteniment que tinc al tocat de la discriminació de les dones (o globalment de gènere) en àmbits que haurien de ser igualitaris. De retruc, voldria fer una reflexió al voltant de ço que és masculí i femení en u d'aquests àmbits, concretament en la interpretació actoral.

En el cas primer hi posaré dos exemples que hom pot trobar en dues cultures separadíssimes però socialment lligades. En el cas nostrat hi ha el misteri d'Elx i en el forà el teatre kabuki japonés. En tots dos els actors són hòmens siguen els papers masculins i femenins. No sé fins a quin punt, a hores d'ara, en l'època en què som, hom pot encara refusar que les dones puguen aparéixer per raons de tradició i història. Qui pretenga mantenir aquesta discriminació hauria de defensar també que les dones no puguen pilotar avions, operar pacients o defensar persones en un juí. El purisme ací d'unes essències teatrals és absurd si hom té en compte per què justament aquesta exclusió femenina. A la fi, considere també irrespectuós perpetuar aquesta actitud i no denunciar-ho, boicotar-ho o no manifestar-se'n.

Altrament, el segon punt de què vull parlar fa referència a dos fets teatrals semblants: a Alcoi, les xiquetes voldrien ser santjordiets, però no les deixen perquè els àngels (malgrat no tenir sexe) són mascles i, doncs, és il·lògic que elles puguen representar-lo. Ara, la mare de Déu en el misteri d'Elx ben bé que és una dona (indiscutible el gènere femení) i és representada per un xiquet. Al tall d'açò i de retruc, voldria fer un esment de l'actriu Blanca Portillo que va representar fa temps el paper de l'inquisidor Torquemada (no sense polèmica). Amb la qual cosa jo em demane quant de cabdal és el gènere en una representació de teatre, quan en essència, allò que mana és la capacitat de transmetre. ¿Pot resultar, doncs, accessori quin gènere actua si, comptat i debatut, la tècnica vocal, el maquillatge i el vestuari poden solucionar-ho?

Al remat, crec que en els anys en què som i els avenços aconseguits, no hauria de resultar estrany ni caldria enfurismar-se quan les dones (i els hòmens en suport d'elles) reivindicaren ser actrius de kabuki i del misteri d'Elx. Enrocar-s'hi davant aquesta evidència és continuar fent el joc al masclisme atàvic. Pel que fa al segon, ¿no podria ser pres en consideració aquest punt de vista?