dimarts, de febrer 14, 2017

De l'heteropatriarcat

Aquest dies s'està movent força el tema del corredor mediterrani i tot just ahir va hi haure una cimera a Tarragona on els empresaris de la regió aquesta hi han anat a plànyer-se que estan abandonats. De tot plegat s'ha fet una foto per a la posteritat i el nombre d'empresàries que hi apareixen és ben minso: comptat i debatut, els grans empresaris valencians són majoria aclaparadora d'hòmens, la qual cosa m'ha fet recordar el concepte heteropatriarcat; és evident, doncs, que les dones encara no tenen un lloc destacat i determinant en aquesta esfera de poder.

Pensant, pensant, em ve al cap una imatge del grup musical Txarango, de renom gros entre la jovenalla nostra, al tocat de la presentació del disc darrer. En aquesta foto hi han nou xicots: eixerits, trempats, xirois i sarauers que desprenen alegria, vitalitat i ganes de viure. Cap xicota.

He de dir que m'ha sorprés que aquesta imatge que he vist del grup musical m'haja sortit a la memòria arran de la foto dels empresaris. El tocat del cas és que m'ha dut a fer la recerca de la Viquipèdia següent:

Obrint pas: 10 hòmens, 0 dones
La Gossa Sorda: 11 hòmens, 0 dones
La Pegatina: 7 hòmens, 0 dones
Aspencat: 10 hòmens, 0 dones
Sva-ters: 13/15hòmens, 0 dones
The Skafeïnats: 8 hòmens, 0 dones
Oques Grasses: 7 hòmens, 0 dones
La Raíz: 11 hòmens, 0 dones
Bongo Botraco: 14 hòmens, 1 dona (any 2008)
Lilit i Dionís: 10 hòmens, 1 dona

Davant açò un neguit m'ha recorregut el cos que m'ha deixat enquet. És possible que els nostres grups musicals, els contestataris, de compromís social i reivindicatius del país i les esferes més altes del poder tinguen una cosa en comú? És possible que els unisca l'heteropatriarcat (l'u empresarial, l'altre musical)?

2 comentaris:

Maria Josep Escrivà ha dit...

Sí que posa una mica els pèls de punta, veure aquestes fotos reiterades on predomina, quasi en exclusiva, el gènere masculí. Són minoria, les dones que ocupen càrrecs directius en les empreses, però n'hi ha, i tant que n'hi ha!, encara que, no se sap molt bé per què, són (quasi)invisibles. Deu ser que no porten corbata, i per això hi passen desapercebudes.
I pel que fa a la presència de les dones en el camp de la música, m'he recordat d'aquest article interessant que es va publicar fa uns mesos a la revista Saó. Per si et ve de gust fer-hi una ullada:
http://www.saoedicions.com/dones-musica-valenciana/

dospoals ha dit...

Moltes gràcies per la resposta i per l'article. De bestreta cite aquest fragment: "La normalitat seria que hi haguera no només cantants, sinó també guitarristes, baixistes, teclistes… a dojo. I que fóra un grup de dones el que acompanya instrumentalment les i els cantants". Aquest és el tocat del meu text, i tant l'empresariam com el musicam (amb l'afegit de contestataris, de compromís social i reivindicatius del país: vaja els nostres!), de moment encara pareixen bessons.

Per a acabar, ajuntar aquestes dues fotos (l'una que mostra l'àmbit econòmic, l'ocult, l'intrigant, el connivent amb el poder conservador; l'altra que representa l'àmbit popular, el festívol, el social i el compromés amb el món de l'esquerra) i mirar-les fredament, racionalment, em fa pensar en el grup de mascles que es troben còmodes sense dones per a dir-se segons quines brofegades i fer llençolades.

Potser file massa prim, però atés que vivim en un món d'impulsos, d'imàtgens, d'aparences, no sé per què m'hauria d'escandalitzar "només" de la primera foto (l'econòmica) i no de la segona (la musical), simplement perquè els primers són suposadament els dimonis emplomats.