dilluns, de gener 09, 2017

Del perdó

Ara diu el senyor Federico Trillo que cal perdonar. Ai, aquesta imposició cristiana que es treuen de la màniga qui més haurien d'aplicar-la...

És molt mesquí omplir-se la boca d'aquesta manera: perdó, perdó, perdó... No hi ha paraula més prostituïda que aquesta. Perdó... 

El perdó no és un objecte banal: el perdó cal guanyar-se'l i, certament, gent com ell han fet tot el possible per a menysprear-lo, ofendre'l, ultratjar-lo, sotmetre'l, anorrear-lo, apallissar-lo, fotre-se'n.

Perdó, diu. Pocavergonya.

2 comentaris:

Maria Josep Escrivà ha dit...

Reconec que fa ois el tema. A mi, l'àmbit dels perdons cristinas i dels pecats i del déu omnipotent que ha de judicar el comportament dels humans a la terra, em sembla pura ciència-ficció, i per tant no cal parlar-ne. Però ahir vaig sentir també que aquest energumen acusava l'oposició de fer política amb el cas de l'accident de l'avió, del qual ell era, en aquell moment, el màxim polític responsable. Això, com a ciutadana, sí que ho trobe ofensiu, immoral, trampós. Fa molt de temps que ha deixat d'interessar-me la política que es perpetra des de Madrid, però açò és una qüestió que supera totes les demarcacions. Això és un cas d'aberració universal. Aquest senyor hauria d'acabar cremant-se en les flames del seu propi infern, ja que ell hi creu, com a catòlic apostòlic que és.

dospoals ha dit...

Trobe molt encertat el verb perpetrar, amb tota la força negativa que conté, però malgrat això, per raó del menfotisme valencià i pors atàviques i irracionals, encara fa que sobrevisca qui ens fa ofrenar mentre s'ompli les butxaques. Comptat i debatut, l'ase dels colps nosaltres d'uns amos perversos i mesquins. Temor puta de pensar per u mateix com una projecció contemporània social d'aquella Contrareforma castradora.

Ço que fa més mal és que no és cap consol el seu infern perquè som un fet biològic: jo vull que ho pague ara. Ai, las, però, la por, la por, la contrareforma...

Al tall d'açò, m'imagine que deu hi haure gent que deu pensar que tenim ço que hem votat i és impotència contestar: jo no he votat açò; jo no sóc un panxacontent agraït; jo em meresc qualque cosa millor. Indignació i ràbia, certament.