diumenge, de gener 22, 2017

Dels Jocs florals de Barcelona

Hui he llegit que han tret les bases dels Jocs florals de Barcelona. De la convocatòria d'enguany destacaré un parell de neguits. El primer, el premi: 9000€. Certament és una quantitat vertiginosa i molt, però que molt sobreapujada. No sé com es calcula en diners aquesta obra de pensament, però crec que són massa diners (i ho dic sense haver pogut llegir les condicions de contracte). Ja sé que l'alta poesia no es paga amb diners; tanmateix, no m'agradaria assabentar-me que el preu per llibre a l'autor és de 0'75 o 1 euro (com passa amb els grossos que es donen al País Valencià: l'Octubre de poesia per exemple).

La segona, doncs que cal enviar sis exemplars del llibre. A hores d'ara de la pel·lícula i tenint en compte qui són els mantenidors, ¿no podria fer-se de manera telemàtica, tal com fan, per exemple, a Alcoi, en el premi Joan Valls? De retruc, esmente el jurat perquè aquest és força jove i avesat al món de les tecnologies noves, amb la qual cosa no tindrien cap problema de llegir en una pantalla (supose, vaja).

En fi, l'enhorabona, de bestreta, a qui guanyarà i salut pel premi.

dimecres, de gener 18, 2017

De la cultura valenciana

He sentit a la ràdio que el Condado de Dénia programa nits de música flamenca: espectacle i àpat; també m'assabente per la premsa que s'ha mort la Pilareta, cantant de música tradicional valenciana: d'aquests dos fets m'agradaria compartir la reflexió següent.

El flamenc ha esdevingut un fenomen artístic total i global; ha aconseguit connotar-se d'uns trets moderns, estètics i dignes. Fet i fet, ço que podria haver romàs en quelcom regional i folclòric, gràcies d'alguna manera a l'empenta del franquisme i als esforços dels interessats de magnificar-lo, ha arribat a assolir un estat de grandesa mundial. De flamenc, n'hi ha de popular, general i culte, tant en les festes de poble com en corrales o en escenaris de categoria a Espanya, al Japó o als Estats Units... o a Dénia. Gaudir d'un espectacle flamenc implica deixar-se endur per la força d'un ball, d'una música, d'una vestimenta que han pres el poder de la catarsi. Hom podria afirmar que és un tot prosaic però també elevat, segons la categoria dels artistes que hi participen.

Roda i volta, què té a veure aquest comentari amb la Pilareta? Doncs que trobe a faltar una dignificació pareguda de la tradició nostra valenciana. Podria entendre's que m'ha assaltat una pruïja nacionalista i pobletana; tanmateix, no és només açò, sinó que també considere que cal tenir en compte aquest punt de vista: per què la cultura nacional valenciana, la nostra (cant d'estil, danses, etc.), no ha assolit, no assoleix, una valor significativa com a mínim entre nosaltres els valencians? Com és que el Condado de Dénia, per exemple, no programa amb regularitat una nit de música valenciana? (és l'economia, bacora!)

Més encara i transcendint el fet flamenc. A Portugal, tant els locals com els visitants s'enjoien de negar-se l'esperit amb la força i tristesa del fado; a Grècia, es fa el mateix amb el rebètic. A Irlanda les nits de música celta (en anglés pràcticament, això sí) corprenen els assistents als pubs. Comptat i debatut, què ens passa valencians? (és la pàtria, bacora!)

¿És possible que les lletres nostres siguen massa festives i no hi ha drama? ¿És la vestimenta massa tradicional, barroca, carrinclona o obligant per a la nostra música? ¿No és prou sòbria, catàrtica, corprenedora o estètica com per a disposar d'una programació regular? Al remat, és clar que València no és Lisboa, però Dénia no és tampoc Sevilla.




dilluns, de gener 09, 2017

Del perdó

Ara diu el senyor Federico Trillo que cal perdonar. Ai, aquesta imposició cristiana que es treuen de la màniga qui més haurien d'aplicar-la...

És molt mesquí omplir-se la boca d'aquesta manera: perdó, perdó, perdó... No hi ha paraula més prostituïda que aquesta. Perdó... 

El perdó no és un objecte banal: el perdó cal guanyar-se'l i, certament, gent com ell han fet tot el possible per a menysprear-lo, ofendre'l, ultratjar-lo, sotmetre'l, anorrear-lo, apallissar-lo, fotre-se'n.

Perdó, diu. Pocavergonya.