dilluns, de novembre 21, 2016

De com s'assetja

Ara que la societat està més que alertada pels casos diversos d'assetjament en els centres educatius amb conseqüències desgraciades per als escolars (molts d'ells menors), voldria fer la reflexió següent. ¿Pot un professor (en l'etapa que siga) patir assetjament (vull dir, no l'assetjament provocat per companys de faena o per la direcció, sinó per part dels alumnes a qui fa classe)?

La situació és la següent: el professor és al càrrec d'una classe de 1r de l'ESO o de Formació Professional Bàsica, tant és, i certs alumnes es dediquen a xarrar durant les explicacions. Aleshores, hom suposa que el professor ha de tenir la destresa prou perquè aquests alumnes tornen al respecte del silenci per a atendre, de manera que tot es recondueix i acaba bé: tothom al lloc i a l'orde que pertoca.

Ara bé: què passa quan aquest professor (siga determinat en les seues accions; siga d'aquells de qui hom olora la feblesa) es veu dia rere dia qüestionat en la seua tasca? És a dir, quan certs alumnes cada, cada dia parlen mentre el professor explica; destorben el fil de la lliçó; obvien la tasca que mana per reforçar la matèria; decideixen torpedinar la fermesa psicològica del professor cada, cada dia?

No es tracta ja de considerar si algú està capacitat o no per a executar la tasca docent i si no ho està, doncs, que no s'hi dedique. El fet cabdal és per què aquests certs alumnes tenen la possibilitat d'actuar com a assetjadors també contra el professoram? I de retruc, per què el professor abatut psicològicament tot seguit és qualificat de mal professor i que no hauria d'exercir la docència?

Des de la conselleria es diu als instituts que tot l'alumnam han de romadre en l'aula amb el professor i si hi ha algun alumne alterador, llavors, que el professor afectat manege la situació com sàpia i puga (que es aguante en l'aula, perquè això d'expulsar és una mesura a emprar de manera excepcional i que les aules de convivència no han de ser el recurs fàcil). Tanmateix, crec que el recurs fàcil per a la conselleria no és una mesura responsable: hi posaré un exemple.

Em referisc al cas dels professors de valencià que han de fer classe a Torrevella (entre d'altres) en una aula plena d'exemptors del valencià (llevat d'uns quants que han decidit estudiar aquesta nostra llengua). És sabut de tothom que aquests disruptors interrompen les explicacions i la convivència d'aula cridant, per exemple, que el valencià no serveix per a res. Amb la qual cosa destorben, alteren i perjudiquen tant el professor que ha de treballar com els alumnes que volen aprendre valencià. ¿Trobeu, doncs, que aquesta situació no és d'assetjament, el fet d'haver de tenir durant tot un curs aquests alumnes que gota a gota diàriament foraden el professor?

És menester dir que l'assetjament aquest no és maltractament físic (que podria arribar-hi, com passa amb els treballadors de la salut), però ben bé que ho és, de psicològic. Per què un professor ha de suportar estoicament aquesta mena de comportament cada, cada dia? Fet i fet, per què ha d'acabar assumint que són coses de l'ofici per a ell i per a la resta del claustre? Així, ho tenim tan assimilat que entre el gremi nostre de professors comentem que tal docent o tal altre se'l menjaran els alumnes quan s'adonaran del seu estat psicològic feble. 

Pense que el tocat no és saber guanyar-se uns alumnes, de saber-se fer respectar, sinó que justament aquest respecte és intocable i inatacable. El drama és que no és cap solució adient que el professor haja de tenir en classe cara a cara aquests alumnes (u, dos, tres, quatre), amb la idea que d'alguna manera o una altra se'ls haurà de guanyar. Davant aquestes accions reiterades caldria dur a terme una resposta més contundent i pensar, per exemple, en uns serveis socials més de bon principi.

Comptat i debatut, en aquesta plaga que és l'assetjament i la violència hi ha molt avançat en els casos contra les dones o en la faena en l'empresa privada (vull dir, sensibilització social, resultats jurídics); però crec que en el cas de la docència (fins i tot en l'exèrcit) en què hi ha un grau alt de convivència dels afectats, encara cal recórrer molt i fer visible i sensible que malgrat ser treballadors públics aquest tret no implica ser l'ase del colps.