Dies arrere ha eixit en premsa el renyó que ha fet la Unió Europea a la França perquè aquesta darrera no està disposada a eliminar el calbot, el baticul, l'espolsó, la galtada, de les pràctiques educatives dels pares.
No cal dir que més d'u, davant un xiquet rebotat, ha pensat o dit, quina galtada té eixe xiquet i s'ha reprimit de fer-ho. No seré jo qui defensarà aquesta mena d'agressió física, però no crec que un baticul, d'aquells que fan més soroll que mal, represente més mal que una galtada amb la mà oberta.
Ara, ço que sí que retreuré és l'altra violència, la psicològica, perquè igual de violència és la física que la mental: si les dones (i de retruc els hòmens, donat el cas) pateixen l'agressió física i la psicològica, els infants també poden patir aquestes dues menes de violència. Amb açò vull dir que si bé ja no es pot pegar a la canalla per una malifeta (com sí que fan els nostres germans animals irracionals, amb mossos, arrapades, coces, etc.) per què es permet el maltractament psicològic infantil? El tocat és: per què s'amenaça els xiquets dient-los que vindrà el mamu, l'home del sac, el gitano i se'ls endurà? o que aniran a l'infern si no es porten bé? ¿No és crueltat açò, d'acord amb el seu nivell de maduresa intel·lectual?
No peguem als xiquets, però tampoc els agredim psicològicament.
