dijous, d’agost 27, 2015

De l'alcohol

Les begudes alcohòliques no han format part bàsica de ma vida. Cerveses comptades i només en ocasions especials, com ara quan isc a sopar i ja prou. Així, en el temps que vivia sol al pis només em feia la cervesa el cap de setmana perquè pensava que beure entre setmana era trist: era com una mena de celebració del descans de l'institut. Ara, després d'un temps en què vaig superar aquesta prejuí i ja volia fer-me la cervesa entre setmana, torne a beure només el cap de setmana, i a voltes ni això.

El tocat és que m'adone, a partir de les sèries i de les pel·lícules, que l'alcohol és un element lligat a la gent. Si vos hi fixeu, la gent es fa una copa senyora, senyora de vi negre mentre cuina o es fan un bon whiskot en arribar a casa de la faena: només amb això algú ja faria sonar la flauta del trànsit. També moltes escenes ocorren en bars, al voltant de les taules dels quals hom pot veure botelles de cerveses buides. A més a més, hi han vídeos musicals en abundància on el xampany, el vodka o el tequila corren a manta. Al remat, és força habitual trobar pel·lícules que prenen l'embriaguesa com a excusa per a arguments destrellatats.

Ara fa uns dies he llegit que u dels protagonistes de la sèrie Friends ha reconegut la seua addicció a l'alcohol i m'ha fet pensar que la gent no sap beure. Com ell, n'hi han a cabassos, d'aquests actors que hi celebren les glòries i afonen les misèries. Estem molt aculturitzats en el fet que tots els personatges han de beure aquesta droga legal (i faig servir aquest mot) perquè actua com a tal. No és ja la dosi que els metges (i no tots, per cert) recomanen per a completar la salut de les persones, sinó que el consum és exagerat.

Em provoca tristesa veure per la televisió les buferes tan conegudes de Magaluf, les dels Sant Fermins o les de les festes universitàries. No m'agrada, però no puc ser moralista; tot i això, és una llàstima enfrontar-me a una realitat que em mostra adolescents, jóvens, adults, madurs i vells que fan apologia d'un bon pet (en els primers) o d'una gatera lleugera en els darrers, com em defensava un company, ja en la seixantena, que em venia el benestar d'una bona taula, unes quantes botelles de vi al llarg de la nit i tertúlia.

Comptat i debatut, un retrat un poc trist pel que fa a la meua percepció i un poc paradoxal: que només beuré en ocasions comptades, amb la qual cosa li donaré la importància que no es mereix.






2 comentaris:

  1. I la gent que sempre té la paraula "cassalla" a la boca, i que sense cassalla no hi ha festa i —més trist encara— sense cassalla som menys valencians..., i menys literats. Cadascú que faça el que vulga, evidentment, sempre que es responsabilitze dels seus actes sense emprenyar la resta. Però hi ha una cosa que em sorprèn encara més: jo sóc de les que m'agrada gaudir d'un bon vi en companyia, per exemple; també m'agrada fer-me una cervesa ben fresca com a recompensa després d'un bon esforç físic (compartida, la cervesa, millor encara). Però mai de la vida se m'acudiria fer-ne ostentació. Com és que la gent proclama als quatre vents què beu i què no beu? Què ens importa, a la resta? Sobretot si odiem les vulgaritats subsegüents a les ingestes desbocades de cassalla?

    ResponElimina
  2. Les begudes alcohòliques van lligades a la humanitat des que demostra que és hàbil, i amb més intensitat o més poca se'n fa ostentació. Des de les rutes enològiques a les cates cerveseres, passant pel turisme del whiski, del conyac o de la vodka, tot té publicitat i em jugue un pésol, que en cap d'aquests exemples hom es limita a un ingesta mínima. Com he dit, per a jo l'alcohol no serà una part essencial en ma vida i la lligaré, com has dit tu, a les ocasions especials, però ho faré en mesura mínima.

    Altrament, no havia caigut en l'exemple de la cassalla. L'acceptació d'aquest alcohol no ve per cultura televisiva, sinó que hom la mama al poble. Molta gent que es considera eufòricament "de poble" (i no de capital) la reivindica. També d'aquesta es fa ostentació, riallera i amb color festiva i no hi ha sarau, menjar de germanor o excusa festera que no l'exalte. De retruc, com has dit bé, necessàriament va lligada a la valencianitat.

    Malauradament, al meu pensament, aquesta beguda també porta darrere, en el País Valencià negre i antic, la tristor de les dones que eren maltractades pels homes bufats d'aquest alcohol barat i fàcil quan tornaven a casa de treballar.

    ResponElimina