divendres, de novembre 21, 2014

Els premis de Gandia

Hui es fan públics els guanyadors dels premis literaris de Gandia, als quals em sent un poc lligat atés que en vaig quedar finalista ja fa un bon grapat d'anys, l'any 1999 i també perquè el 2011 vaig participar en una actuació d'aquelles que es sol fer per a donar pes a l'acte: un recital de poesia que repassava els guanyadors diversos del premi Ausiàs March.

Aquest text és una reflexió (totalment personal, meua i ja voldria que fóra un poc transferible, per a veure si algú hi està d'acord) de com ha anat minvant la categoria de l'esdeveniment d'ençà que el Partit Popular governa la ciutat. Aquell 2011 la televisió que va retransmetre els premis va ser Tele 7, la nova televisió pública. El 2013 la cerimònia del lliurament va passar del palau ducal al teatre Serrano, espai diferent (no tant restringit d'assistència de públic com el palau, això sí), però que pudia pel darrer conflicte amb el grup Pluja Teatre. Enguany, aquesta cerimònia passa a la casa de la Marquesa, més menut i no sé si amb el mateix encant.

Açò són impressions meues, i enguany no podré anar-hi, però note que ha anat perdent preu la cosa.

Per cert, l'enhorabona als premiats i publicats.

dimecres, de novembre 12, 2014

Al tall d'un aniversari

Aquest curs que ha començat significa el vinté aniversari dels meus estudis en la facultat de filologia; han passats, doncs, vint anys des que començara la formació que ara em permet guanyar-me la vida com a professor. No hi haurà cap festa (com no va hi haure'n tampoc en els deu anys), sinó que passarà l'any com un altre més. Tanmateix sí que m'ha fet reflexionar d'un fet, aquell que sol anar lligat a la relació mestre i alumne: que l'u supere l'altre com a èxit absolut de la instrucció.

Aquesta cavil·lació té dos nivells, el primer dels quals em posa com a alumne dels meus mestres. Hi pense: ¿realment hi ha hagut una superació meua respecte dels meus mestres? ¿Puc sentir la satisfacció, igual com aquell deixeble d'arts marcials, d'haver assolit els coneixements del meu preceptor i, doncs, he de continuar el camí a la recerca del mestre següent? La sensació que tinc és que des de la primària, passant per la secundària i la universitat (i no el doctorat) s'ha complert un tràmit d'expedient, en què la transacció i adquisició de coneixements regulaven el lligam; comptat i debatut, jo no he superat en coneixements els meus professors, simplement he justificat els seus coneixements a unes expectatives reglades: no hi ha l'aura mítica.

El segon nivell és aquell que em posa com a professor d'uns alumnes que m'han d'avançar. Reste pensiu i m'imagine que pel que fa a la meua assignatura, no crec que els alumnes que he tingut al llarg de la meua carrera m'hagen superat en coneixements, amb la qual cosa resta el cos (l'esperit) meu intranquil. Tinc present, però, que potser més avant, si fan estudis superiors, potser m'excediran; tanmateix el tocat és que en els anys de convivència jo restaré sempre per dalt, i la superació no serà per esgotament meu.

Al capdavall, la conclusió a què arribe és que el mestratge de què parle no té un currículum paregut al de les arts marcials, per exemple, en què s'esdevindrà la superació agònica mestre i alumne, sinó més aïna presenta una planificació més burocràtica i aburgesada, en què la gent passa i s'oblida com les fulles dels arbres que cauen de cada any.