divendres, de febrer 14, 2014

La mort i el xiquet del veïnat

A Bèlgica s'ha votat favorablement (abans ja ho havia fet Holanda) una llei molt polèmica: que els menors d'edat puguen accedir a l'eutanàsia i, doncs, morir-se. Crec que aquesta llei és una de les més valentes que es poden treure: que els menors madurament puguen decidir si volen continuar amb vida o no en aquest món.


Jo tinc una Mort petita, meua i ben meua només.
Com jo la nodresc a ella, ella em nodreix igualment.

Poques coses hi han tan íntimes com la mort, i quan dic íntimes no vull dir que s'ha de fer d'amagat, sinó que em referisc a la decisió personal (remarque: pròpia i personal), en la qual no hauria ningú d'immiscir-se. La mort és personal i intransferible, i és una falta de respecte imposar qualque criteri que no siga el propi.

Jo tinc una Mort petita que trau els peus dels bolquers.
Només tinc la meua Mort i no necessite res.

En l'acte de la mort no hauria d'intervenir ningú, ni hauria d'imposar ningú cap mena de creença, superstició, dogma, vers la persona que decideix lliurement del seu cos, perquè els menors també són persones i alguns tenen més trellat que alguns adult.

Jo tinc una Mort petita, i és, d'allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida, amb mi va i amb mi se'n ve.

Trobe indecent que per unes creences religioses una persona no puga decidir què vol. Considere que en la societat hom hauria de garantir aquest dret (també en els menors d'edat) i cadascú, lliurement amb la seua consciència, decidir si es vol morir o no: però, almenys, que estiga aquest dret. Perquè la gent que prohibeix aquesta possibilitat demostra un grau enorme d'egoisme; són egoistes quan es claven en la vida personal de l'altri i imposen una manera de fer en el món, insolidària i invasiva.

És la meua ama, i és l'ama del corral i del carrer
de la llimera i la parra i la flor del taronger.
(Cançó de Bressol, Vicent Andrés Estellés).