divendres, de novembre 29, 2013

De la prostitució de les grans paraules

Tinc la sensació que ens agrada molt omplir-nos molt la boca pel que fa a les expressions transcendentals: per exemple, el Congrés dels Diputats és la casa del poble, els poders de l'Estat emanen del poble espanyol, l'Església és la casa dels pobres i dels desvalguts, la Universitat és la garantia de la sapiència, etc.

Tanmateix arribe a la conclusió que alguns dipositaris de les essències pristines d'aquests llocs sants a voltes tenen la pell molt fina i fan el possible per espolsar-se el factor popular i blindar-se o anar en contra dels principis que promouen. Per exemple: quan al Congrés dels Diputats hom fan mans i mànigues per a fer callar la voluntat popular (afectats per les hipoteques, víctimes del metro de València, prohibir manifestar-se davant del Congrés, etc.); quan l'Església, en lloc d'excomunicar aquells polítics catòlics practicants pels seus actes contra la persona (guerra d'Irak, sentenciats pel tribunal per corrupció, etc.), els acullen en les misses i a més a més persegueixen els homosexuals, les dones que avorten o els divorciats; quan dins la Universitat hi han professors que tergiversen i fan gens de cas a la sapiència (filòlegs que diuen que català i valencià són llengües diferents; científics que són creacionistes; metges que es creuen que una dona pot quedar embarassada per un colom, etc.).

Com deia Franco Battiato: Quanta gallina estúpida que es baralla per no res...