dijous, d’agost 30, 2012

Fat

Falten pocs dies per acabar el mes d'agost i setembre reprén l'activitat cultural una altra volta abundosament, per exemple en els premis literaris. En aquest curs nou que començarà he fet una ullada a bases de premis diverses (a hores d'ara estic pendent que es resolga un concurs a què m'he presentat, i no tinc bones sensacions) i el tocat és que cada volta m'abelleix més poc presentar-me a algun concurs de poesia. N'hi han dos o tres que em fan gràcia, però em tiren arrere altres coses: fer les fotocòpies i canviar les portades per reutilitzar exemplars, posar-hi il·lusions per no res, el jurat decididor, les condicions de l'editorial, el desencís de demanar que retornen els exemplars...

Certament, no es perd res intentant-ho, que no sempre es pot guanyar, que tots són bons, que el guanyador és igual de bo que els finalistes, però havia de tocar a algú... Ço més trist és haver acceptat que no paga la pena. Que no paga la pena presentar la meua proposta literària...

6 comentaris:

Maria Josep Escrivà ha dit...

Aiiixxx!, disculpa'm l'abús de confiança, però trobe que no s'adiu, amb el teu caràcter de poeta intrèpid i kamikaze (encantadorament kamikaze, que conste), aquest posat de desencant. Vaja, que crec que no fa honor a les teues peculiaritats artístiques... Et desitge tota la sort del món, però, a pesar que la tingues o no, planteja't si no deu ser que potser els teus llibres necessiten traçar-se rutes distintes. No ho sé...; t'ho plantege.

dospoals ha dit...

Vaig a posar-me "dramàtic" i a fer un poc de conya de la imatge que et posaré: no saps allò del pallasso que plora? Certament, a voltes també em pren el desencant.

Crec que has encertat la paraula: kamikaze; crec que sóc això. La meua manera de poetitzar la realitat té això: s'arrisca, s'hi aboca i esclata. Fa mal a tort i a dret, però no obté els resultats que hom esperava, perquè sempre hi han altres vaixells més.

El consell que em dónes, ja fa un temps que l'aplique: autoeditar-me, i es possible que si passats un parell de premis a què m'he presentat i vull presentar-me no tinc bon èxit (diners, suport mediàtic del premi, alguna crítica en algun mitjà, etc.), aleshores, faré una replegueta del meu sou i em pagaré una altra edició de llibre.

De retruc, continuaré escrivint correus electrònics a biblioteques per vore si els abelleix una presentació o un recital; gravaré poemes i els penjaré al blog. Fet i fet, dins les meues possibilitats personals i sobretot laborals faré ço que podré.

Besets.

Anònim ha dit...

Redell, sí que sou rarets els poetes i edulcoradament crítiques unes altres...

Al remat, jo no crec que el desencant siga estrany a l'alter ego poètic de l'autor de l'entrada, per això s'hi vessa i s'hi fa. I trobe que no s'hi ha de confondre exquisidesa amb ser kamikaze, no hi té res a veure.

De la persona real sí que sorprén però tothom té de tot, siga poc o massa. Així que tens tot el dret del món a desencisar-te per la màfia que corre ací i allà.

Comptat i debatut, fer el que fan tots si no ets autèntic però tens fama... a la llarga mal borràs.

Així que, JV, persevera en el camí mamprés i que siga el temps i les persones les que diguen, hui o demà, si vas encertat o no. La glòria i el reconeixement arriba quan arriba...

dospoals ha dit...

Certament, el món de la poesia és un ventall de rareses, exquisides o no, estètiques o no...

La fama té a veure molt amb la dita molt popular de cria fama i gita't a dormir. No s'acompleix sempre, però hi han alguns casos de ben aconseguits.

Al remat, es tracta de fer valdre l'esperit personal de menejar-se i fer-se vore. Segons l'esma que tinguem farem més coes o no. Jo em veig un poc limitat per les circumstàncies que tinc, però tot i amb això faré els meus possibles.

Maria Josep Escrivà ha dit...

"Màfia", "fama" parlant de poesia, hahahahaha... Perdoneu, però sempre em fan riure aquestes paraules quan parlem d'aquests cercles microreduïts. Això voldríem, arribar a la repercussió, i al camp d'acció que arriben a "dominar" màfies i fames. Vinga va! Salut!

Ah! I els anònims són els reis dels edulcorants. Amb tots els respectes per qui vol llançar la pedra i amagar la mà. Més salut!

dospoals ha dit...

Igual que kamikaze, màfia pot ser una paraula massa grossa per a la petitesa, "insignificància", del món de què parlem (donat el ressò tan pobre de què gaudeix la poesia). Però com he dit també adés pel que fa al kamikaze, no va del tot errat aquest concepte de màfia; aleshores fent un símil polític que qualificava la dreta del País Valencià com a dreteta, hom podria dir-hi "mafieta".

Maria Josep, al remat tot es resol en capelletes: literàries (narrativa, poesia, dins d'aquesta Barcelona, València, i d'ací fins on vulgues dividir), falleres, operístiques, ramaderes!, etc. Tothom pertany a un cercle (com el google+) i a partir d'ací fa via: uns amb més bon èxit que uns altres.

Per acabar, la fama dependrà bé de l'esforç personal d'oferir un bon producte (en aquest cas, moure sentiments, fer reflexionar, etc.), però també depén de la manera de fer-se vendre i de les possibilitats que té algú per fer-se vendre. En el meu cas, jo ja m'he mirat i dins de les meues condicions, faré ço que podré. Que no es diga que no ens menegem!