dimecres, de febrer 22, 2012

Amb el cul a l'aire

Ara fa uns dies, alumnes de l'institut Lluís Vives de València, juntament amb una altra gent, han rebut l'escomesa de la policia de l'estat. Són gent jove que estaven acostumats a la tranquil·litat de la bombolla asseguradora de l'institut: tot d'una han comprovat que no tot era tan bonic. Han patit l'autoritat que semblava estar ja més que oblidada, de quan la dictadura de Franco reprimia les manifestacions que qüestionaven el seu poder. Passats més de trenta anys, qui anava a pensar que la innocència d'uns alumnes anava a xocar contra una policia que segueix órdens? Qui anava a esperar que una concentració de bon principi pacífica acabaria com aquelles persecucions franquistes? Qui anava a dir a aquells alumnes que anirien a experimentar allò que expliquem els professors de lletres de les repressions?

Doncs bé, nosaltres professors de mitjana edat acabem de ser espectadors d'un bot generacional: ens hem quedat enmig de la història. Nosaltres, que hem crescut i gaudit de la placidesa de la Transició, hem sumat un ratlla decadent més a allò que hom va etiquetar de Generació X: estàvem molt bé i ens recreàvem en la misèria del grunge sense actuar.

Els nostres alumnes s'han trobat de sobte una solsida i sense imaginar-s'ho s'han trobat bastonades que semblaven ja oblidades. Acaben d'adonar-se del futur que els espera (jubilacions als 70 anys, per exemple) i atzarosament, per a bé o per a malament, han descobert una experiència que ens havien amagat. A nosaltres, professors de mitjana edat i més avant, pareix que ens ha agafat amb l'aigua a la gola. Ens ha pres enxampats en hipoteques, en fills, en cotxes, enlluernats també per aquell encant de sirenes que ens prometia la felicitat sense destorbs. Els nostres alumnes no tenen res a perdre, perquè els pares ja hi estan enfangats, i tenen molt a guanyar. Nosaltres, tanmateix, no els podem oferir res de dràstic, de revulsiu i que estiga al nostre nivell de responsabilitat que puga al capdavall també redimir-nos.