divendres, de desembre 21, 2012

Desitjos

Per favor, no em desitgeu un bon nadal. Si em voleu bé de veres, desitgeu-me un bon any.

(perquè un nadal són pocs dies, i en el temps que ens acorre millor serà que tinguem un bon any)

divendres, de desembre 14, 2012

Comentari de text

Del Vilaweb trec aquestes declaracions del Conseller Ciscar, del tocat de ser recíprocs amb la TV3 i n'extrec els raonaments següents:

1) En el moment que el govern català estigui disposat a respectar les senyes d'identitat del poble valencià, la llengua, la nostra cultura, les nostres tradicions, els símbols que els valencians ens hem donat com a propis en el nostre estatut d'autonomia, podem arribar a un conveni de reciprocitat i ho desblocarem absolutament tot.

EstatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutEstatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutEstatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutEstatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutEstatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutEstatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutEstatutestatutestatutestatutestatut

No sé quina obsessió amb l'estatut si al remat hom fa ço que li rota de les lleis...


2)L'advocacia de la Generalitat estudia minuciosament la sentència per establir quines 'implicacions i efectes' té.

Ah, però, encara no ho teniu clar? És que encara hi han més coses que gratar? No dèieu que cal acatar les sentències dels jutges?

dijous, de desembre 13, 2012

Bescollada ben pegada

Molt bé. Sembla que per fi podrem gaudir de la TV3 una altra volta. Me n'alegre molt, me'n congratule.

La llàstima serà la programació que faran: per molt subversiu que siga Polònia és igual de castellanitzant que qualsevol altre programa bilingüe de Canal 9; per molt catalans siguen els Telenotícies, no deixaran de ser una versió catalana de notícies espanyoles.

Benvinguda TV3, ara caldrà fer la selecció de programes: doncs parla català, vegem què diu...

dimecres, de desembre 05, 2012

Concepte d'amistat

Protestar contra les decisions del govern és molt fàcil i no implica cap desgast emocional personal, a més a més que resulta inútil. Vull dir: com a ciutadans que estem en un altre nivell, ben separat de la classe política que governa no ens resulta angoixant criticar negativament, revoltar-nos, contra certes mesures que ataquen la societat, ço és, no els coneixem, no són amics nostres, no els veiem en les relacions diàries, per tant no ens dol malparlar-ne. Pe exemple, el ministre Wert continua amb l'escomesa de carregar-se el català dels àmbits que havia aconseguit després de la dictadura de Franco. La nostra reacció és ignorar-lo, no convidar-lo a cap acte, etc.

Però el problema s'agreuja quan entrem en l'espai més proper, és a dir, quan convivim amb amics, coneguts que tractem sovint. Els actes de les persones acostades afecten igual de greu que els de les persones que no tractem, és per això que són més feridores. El tocat és que no sé com afrontar el moll d'aquest text: es pot mantenir l'amistat o alguna mena de relació amb gent que ha votat el PP? Vull dir ¿es pot conservar una amistat amb algú que vota el PP, quan aquest PP té com a obsessió destruir qualsevol llengua que no siga el castellà? ¿Pot algú conservar l'amistat amb altri que ha votat el PP, quan aquest PP ha menystingut la gent que té familiars dependents? ¿Pot algú conservar l'amistat amb altri que ha votat el PP, quan aquest ha destinat els diners per salvar els bancs i no per salvar els més desafavorits?

Fet i fet, es poden mirar a la cara sense que hi hagen remordiments i retrets?


dimarts, de novembre 20, 2012

Reacció o quasi lletra de batalla...

Els del Corte Inglés han engegat al País Valencià una campanya de retolació de les prestatgeries dels llibres en la nostra llengua. Per a fer-los saber la meua indignació, els he escrit aquesta carta. Si algú vol fer-la servir per a queixar-se també, que en faça ús.


Senyor, 

no faré llarga aquesta carta. Trobe un insult la vostra decisió de considerar el valencià com un "idioma autonómico" o "otras lenguas" en la retolació que feu de les prestatgeries de llibres dels centres Corte Inglés valencians. És per això que vull manifestar-vos l'ofensa que m'ocasioneu amb la vostra actitud. Puc dir-vos que no tinc la vostra targeta, però a partir d'açò, ni ganes tinc d'aconseguir-la, ni de comprar als vostres establiments, ni llibres, ni música ni res per aquest menyspreu a una llengua tan digna com és el valencià, barra català. Per cert, supose que en els Corte Inglés de Barcelona no heu tingut el valor de posar ni "idioma autonòmic" ni "altres llengües". Amb açò queda demostrat el vostre nivell de cinisme.

Atentament, 

divendres, de novembre 16, 2012

Cara de compromís

Ahir al vespre em vaig quedar amb cara de bleda. Havíem entrat a una llibreria i en començar a tafanejar pels llibres vaig ensopegar amb un llibre per què tenia un cert interés. El tocat és que els mesos de juny i de juliol he estat treballant en la traducció d'un llibre grec d'assaig. Hi he dedicat moltes hores i molta il·lusió, tot pensant que potser interessaria a alguna editorial catalana i que me l'agafarien: així doncs, hores de diccionaris, hores de recerca d'informació per a notes, hores, al cap i a la fi. En acabar la traducció dita, em vaig dedicar a enviar-la a editorials que treballen l'assaig, amb el resultat ben descoratjador: ens agrada però no tenim diners, ens agrada, però ja tenim la planificació tancada, i d'altres que ni responen. Vist el mal èxit amb la versió catalana, mamprenc la traducció al castellà. Una volta feta el setembre, cerque editorials castellanes, amb un resultat més trist encara: de tres o quatres enviaments, cap es digna a respondre.

Fins ahir, en entrar a la llibreria aquella. Mare, i quin mal rasquit en veure que ja havien publicat la traducció al castellà, d'octubre del 2012. Vos puc dir que em vaig quedar de pasta de moniato. Tanmateix, encara sort que l'editorial que ha publicat la versió al castellà no és una a què vaig enviar la proposta de traducció. De retruc, cal pensar que ja devia ser un projecte en dansa per a aquella editorial, i si els haguera enviat la meua proposta aquest setembre de ben segur que m'haurien dit, no gràcies, però ja ens la fa un altre traductor.

Sabeu què em posaria realment trist? Que isquera la versió en català i no fóra la meua...

dimecres, de novembre 07, 2012

Conhort

L'enhorabona als homosexuals per aquest pas nou cap a la normalitat; uns altres però, el fan envers la subanormalitat...

divendres, de novembre 02, 2012

Monòleg interior

-(És que... Ma que és coenta madona Laura. Quin pensament de cortines per a les finestres... Ca, ca,ca...)

-Senyora, compte que trenqueu el gest...

-Disculpeu, mossén Da Vinci. (A tu, a tu sí que et trencava una cosa, lladre, més que lladre, que em tens lo cor robat! Ai, Lleonard que bo que esteu, teniu la verga com un... com un...com un trofeu, quines dos anques com a...)

-Senyora, el gest! El gest!

-Perdó, perdó! (És que no puc eixir de casa jo... Ca, ca,ca... què dic? Si estic a ma casa! Ai, que fava estic, senyor!).

dimarts, d’octubre 16, 2012

Més cromos

Aquest cap de setmana llarg d'octubre he estat a Menorca, el darrer cromo balear que em restava per col·leccionar. Hi havia d'anar també a fer una presentació del poemari dels Hòmens, però al remat, per culpa dels dies festius, doncs no ha pogut ser. Un poc decebut, però què hi farem, una altra més al sarró.

A l'illa, bona companyia, bon menjar, bones vistes, pobles bonics i una cala preciosa (Macarelleta) on prendre el bany, encara, el mes d'octubre, malgrat l'oratge un poc punyeter...

dijous, de setembre 27, 2012

De premis literaris

Un dia un amic poeta em va demanar per què no em presentava a un concurs determinat. Li vaig respondre que malgrat que el permi no estava gens malament, no m'apanyaven les condicions de les bases; també vaig dir que sí que fa il·lusió guanyar-lo, però que més enllà del premi, jo mirava alguna cosa més, per exemple, les condicions que vindrien després.

Aquest premi té prestigi, implica reconeixement i un bon grapat d'exemplars venuts (si tenim present com està el tema de les vendes en poesia i en català), però hi ha una cosa que no em fa el pes. De bestreta, el dit guardó sembla un premi ben pagat, 3000 euros (tanmateix, n'he comptat uns quants moltíssim més ben pagats: 8000, 9000, 10000 euros), però una de les condicions fa que el premi siga irrisori: aquests diners corresponen als 4000 exemplars editats de la primera edició. Si fem comptes, l'autor guanya per cada llibre 0'75 euros: vist en calent, 3000 euros són molts diners; vista la lletra menuda, 75 cèntims fan pena, quan el poemari en val 12. Més encara, és possible que de ben segur no es faran 4000 llibres i que al remat, si se'n venen 500 còpies, quedaria virtualment un benefici de 6 euros per llibre; però, això és enganyar-se, perquè si es vol fer diners, seria menester fer una segona impressió, i a vore com acabes els 3500 poemaris emmagatzemats.

Comptat i debatut, cal dir però, que qui es presenta concretament als premis de poesia (el meu cas per exemple) no viu justament de la poesia; té una altra faena que li cobreix les necessitats, i els diners del premi esdevenen un suplement agradable que tapa algun clot o calma algun desig. És per això que tant es valdria aquesta condició contractual desficiosa... o que una inundació en el magatzem haja malbaratat els llibres.

Al remat, i considerant no només el fet econòmic, em demane si compensa el poeta guardonat que té un poc d'exigència en l'obra pròpia guanyar el premi. Cadascú és lliure de pensar ço que voldrà, però de moment em reserve el dret de no presentar-m'hi, malgrat que represente una gran fita i siga de volada... Guanyar-lo, és clar, ja és una altra cosa.

dilluns, de setembre 24, 2012

Por

D'uns dies ençà m'ha entrat un neguit molt lleig pel tema aquest de l'envit dels catalans al Govern i a l'Estat espanyols. A la constitució queda indissoluble la unitat d'Espanya i per a garantir-la hom hi esmerça l'exèrcit. És per això que dic el mal de cos perquè ja han aparegut diverses veus de militars en contra, algunes demanant la intervenció.

Jo em demane: com pensen fer-ho? Amb un guerra, mobilitzant soldats? No m'entra al cap veure imatges com les de Bòsnia a Espanya. Més encara dins una Unió Europea.

Sempre la por, sempre els militars, sempre l'odi...

divendres, de setembre 21, 2012

jghdjkghsgjkhg!!!!!!

Al diari diu que el president del nostre país, en Carlos Fabra, considera que el País Valencià està més que legitimat que Catalunya per a demanar.

Doncs, demana, collons! Fes alguna cosa, caguendénia!

dijous, de setembre 20, 2012

Paralímpics

En relació a aquest text dels jocs olímpics i els valencias, ara toca fer referència als paralímpics valencians. Si no m'he informat malament, 4 medalles han aconseguit quatre esportistes discapacitats valencians (6 en total si hom vol ampliar-ho als federats al País Valencià). L'enhorabona.

No es tracta de llevar mèrit als olímpics, però.

dissabte, de setembre 15, 2012

Esquena coberta

Parlar és de bades i actuar amb l'esquena coberta és molt senzill. La política María Dolores de Cospedal vol que els polítics no cobren: mesura populista, però demagògica i del tot injusta. Tothom qui fa una faena ha de cobrar-la: ja serà polític, ja serà llumer, ja serà becari. Com dic, parlar és de bades, i a ella no li costa gens afirmar açò quan darrere té dos sous, més els extres que es treuen de comissions, etc. Si a açò afiges els diners que guanya el marit, doncs, deixen una renda familiar molt tranquil·la. Qualsevol persona que tinga un bon matalaf, podrà viure de la política, efectivament...

No es tracta de llevar el sou a ningú de la política si hom pretén retallar despeses: simplement cal executar altres mesures. Per exemple, reduir el nombre d'assessors, retallar en dietes...

dimarts, de setembre 11, 2012

Llengües espanyoles... No gràcies!

Hui s'ha votat al Congrés dels Diputats la tramitació o no de la Llei de Televisió sense Fronteres, una llei que ha nascut de ço que diuen Iniciativa Legislativa Popular, amb què els diputats triats pel poble, accepten o no trametre una iniciativa que naix efectivament del poble i no dels partits polítics. El PP hi ha votat en contra, però reconeix (supose que positivament) el valor de les iniciatives i tot això i allò: moltes gràcies per participar o bon xic i faener, però demà no tornes.

El PSOE, amb majoria relativa al Congrés la legislatura darrera, la va vetar, però com que la polseguera va ser forta, es va fer arrere i en va permetre l'acceptació a les Corts. Malauradament, la votació ha estat quan ja no estaven al poder i el fet que hagen votat a favor no deixa de ser ara mare, ara que m'he cagat o a bona hora apareixen les tenalles.

Els d'UPyD han dit que no representa una prohibició el seu vot negatiu a la llei, sinó el fet que l'Estat ha de pagar les emissions d'una autonomia a una altra. Comptat i debatut, Espanya ja és prou plural tal com està: fet i fet, és com el gos que ni menja ni deixa menjar.

La resta, CiU, EU, Compromís, etc. una colla de pelacanyes que han de veure com els forts els fan la puta i la Ramoneta. Qui deia que amb Franco en el tema de les llengües estàvem pitjor?

dijous, d’agost 30, 2012

Fat

Falten pocs dies per acabar el mes d'agost i setembre reprén l'activitat cultural una altra volta abundosament, per exemple en els premis literaris. En aquest curs nou que començarà he fet una ullada a bases de premis diverses (a hores d'ara estic pendent que es resolga un concurs a què m'he presentat, i no tinc bones sensacions) i el tocat és que cada volta m'abelleix més poc presentar-me a algun concurs de poesia. N'hi han dos o tres que em fan gràcia, però em tiren arrere altres coses: fer les fotocòpies i canviar les portades per reutilitzar exemplars, posar-hi il·lusions per no res, el jurat decididor, les condicions de l'editorial, el desencís de demanar que retornen els exemplars...

Certament, no es perd res intentant-ho, que no sempre es pot guanyar, que tots són bons, que el guanyador és igual de bo que els finalistes, però havia de tocar a algú... Ço més trist és haver acceptat que no paga la pena. Que no paga la pena presentar la meua proposta literària...

dilluns, d’agost 13, 2012

Londres 2012


Segons el padró de l'1 de gener del 2011 de l'Institut Nacional d'Estadística d'Espanya, al País Valencià som 5.117.190 d'habitants, i vivim en 23.255 km quadrats. Dit açò, llevat dels valencians que formaven part d'esports d'equip, els altres no han guanyat cap medalla.

Ara que tothom es sent orgullós de ser del seu país perquè ha guanyat nosetantes medalles, ¿podem els valencians sentir-nos orgullosos de ser valencians? O simplement enfilarem pel camí dret i ens conformarem amb les medalles d'Espanya? Per a mi, és un poc trist que cap valencià de manera individual haja guanyat cap medalla olímpica: per què passa això?

He fet un repàs als semblants al valencià, i comparant-ho amb els habitants, no es pot dir res perquè països amb més pocs habitants n'han aconseguit unes quantes de manera individual: Croàcia (6 medalles), Lituània (5 medalles), Noruega (3 medalles), Suècia (6 medalles), Finlàndia (2 medalles) o Eslovènia (3 medalles). Queda clar que som un país petit, però els altres també ho són i ves per on han rascat alguna cosa.

L'esport ha estat sempre un indicador de nacionalisme, fet i fet els més destacats en aquesta mena d'inversió són els Estats Units, Rússia o la Xina. Hi han dedicat esforços de tota mena: econòmics, polítics, socials... i els resultats s'hi veuen: són qui més medalles guanyen i més ressò internacional prenen.

Al remat, no es pot emmirallar-se l'espanyol amb les medalles que ha tret, perquè si s'acompara a altres països semblants, ix perdent en la comparació: Hongria, Kazakhstan, Holanda, Ucraïna, Nova Zelanda, l'Iran, Jamaica, Txèquia. De retruc, els països amb qui hauria d'acomparar-se realment l'han passat per davant de manera aclaparadora: França, Itàlia, Austràlia o Corea del sud.

dijous, de juliol 19, 2012

Ço que la majoria vol...

A la Marina Alta estan enfadats en alguns pobles pel tema de la supressió del servei de guàrdies nocturnes de l'atenció mèdica primària, que ara quedarà centralitzada a Dénia: és a dir, si algú té una urgència haurà d'arar directament a l'hospital de Marina Salut i no pas al poble mateix. Tot seguit presentaré unes dades:

RESULTATS ELECTORALS A LA GENERALITAT VALENCIANA (que és qui té les competències en salut, és a dir, no depén del govern central. És el nostre país qui fa i desfà en aquest tema)

                                                                  2011              2007

BENIARBEIG      45'52%  (1r partit)39'25%  (1r)
BENIDOLEIG      39'72%  (1r)       37'72%  (1r)
GATA            46'39%  (1r)       51'69%  (1r)
ONDARA          51'57%  (1r)       50'61%  (1r)
PEDREGUER       39'89%  (1r)       43'76%  (1r)
ELS POBLETS     47'12%  (1r)       48'19%  (1r)
EL VERGER       57'59%  (1r)       54'48%  (1r)

Font: web de la Generalitat Valenciana

A l'escola els professors ens esforcem perquè els alumnes tinguen capacitat de raonar i interpretar la realitat a partir de qualsevol text. El nostre esforç ha estat inútil...

divendres, de juliol 13, 2012

Andrea Fabra

...i potser algú pensarà i no dirà aquestes paraules:

foteu-vos, miserables, que no teniu on caure morts, perquè ens aprofitem de vosaltres i encara continueu vontant-nos.

Foteu-vos, miserables, que mai de la vida arribareu a tenir la vida que tenim nosaltres.

Foteu-vos, miserables, que necessiteu recursos per cuidar els vostres pares malalts i ens els cremem nosaltres.

Foteu-vos, miserables, que se vos cremen les muntanyes i no ens dóna la gana gastar-nos els diners per solucionar-ho.

Foteu-vos, miserables, que teniu esperança i fe, mentre nosaltres ens passem la fe i la misericòrdia pel nas.

Foteu-vos, miserables, perquè vos tenim menjant de la nostra mà les molleriques que ens sobren a nosaltres.

Foteu-vos, miserables, perquè els vostres fills sempre seran miserables com vosaltres o desitjaran ser com nosaltres.

Foteu-vos.

divendres, de juny 29, 2012

Darrer dia de curs

Un final de curs sempre té un to de tristesa: molts professors peguen a fugir i el comboi que s'ha produït al llarg del curs desapareix. Tanmateix, sabem que no és tan trist del tot: passat l'estiu ens retrobem. La resta no importa: horaris, alumnes, etc.

Enguany el darrer claustre ha estat trist, però ha estat una tristesa de contingut, de fons: les notícies dels canvis en l'ensenyament i les condicions amb què treballarem el curs següent m'han tocat un poc i m'ha semblat que en bona part dels companys l'estat era semblant: he notat una tristesa diferent.

El text de hui no és lluït: no estem per a tanta alegria.

divendres, de juny 22, 2012

Incultura

Que tot un ministre de cultura, i dic, tot un ministre de cultura, declare que tinga la impressió que la llengua romànica que no és ni castellà ni aragonés que es parla a l'Aragó siga també català, però només una impressió, demostra quin és el nivell de cultura que tenen alguns dirigents de l'estat. De retruc, no ja de cultura sinó de mesquinesa perquè ben bé que saben que és la mateixa llengua: si no, no la maltractarien tant.

Fet i fet, atacar qualsevol llengua d'Espanya que no siga el castellà fent servir arguments d'allò més tronats és molt barat i no implica un desgast personal. Vull dir, cap ministre o persona de càrrec important s'estacarà en temes més controvertits, com per exemple mèdic: em fa la impressió que el càncer és una malaltia, però em fa la impressió... (recordeu si no, el cas aquell de la síndrome de l'oli de colza, l'origen del qual es va dir que era un cuquet, que si queia en terra es matava del bac: fer aquestes declaracions ara avergonyiria el més terròs dels polítics).

Però bé, parlar és debades i fer demagògia també. Congratulem-nos pel ministre de cultura que tenim.

dissabte, de juny 09, 2012

Projectes literaris

Ja fa temps que no trec cap trellat en aquest món dels premis literaris (en aquest curs que s'acaba he optat a quatre premis). Em presente a concursos amb unes obres molt rares, que d'una ullada poden semblar buides, estrafolàries. Però el fet cert és que són molt més profundes del que pareix. Ho entenc: premiar Els hòmens primer, si és home... o la segona part del Dospoals és molt arriscat, i fins i tot implica per a una editorial poques vendes. És per això que vaig decidir mig autopublicar Els hòmens primer... uns anys arrere i ara em plantege autoeditar aquesta segona part del Dospoals.

Tanmateix, mentre açò va fermentant, aquests darrers dies acabe de trobar un altre estímul per a la literatura. Ara toca la traducció i n'estic molt content. Acabe de trobar un premi de traducció i de veres que hi tinc molta il·lusió, hi estic molt engrescat. Guanyar, no guanyaré, però acabe de trobar una altra via per alegrar-me en aquesta selva tan salvatge de la creació literària. Tinc per davant més d'un any per traduir, i després caldrà esperar si hi ha bona sort...

dilluns, de juny 04, 2012

La humanitat de la bestiesa

En un temps d'argilagues, bastonades i profitosos, les bèsties de càrregues també necessiten que les estimen...

dimecres, de maig 16, 2012

Bèsties de càrrega

En aquests últims dies, per raó de les notícies dels mitjans de comunicació, m'ha entrat un esperit de decepció  pels esdeveniments socials, polítics i econòmics del país. No sé fins a quin punt pot desembocar en alguna mena d'ansietat, però el fet cert és que hi han vegades que entren ganes de plorar de veres.

Ara mateix està en dansa l'embolic de Bankia; jo en sóc client des dels 18 anys, mitja vida. Mitja vida sentint que deien que volien estar al meu servei, que volien que estiguera satisfet dels serveis que proposaven: fins i tot em van concedir una beca petita quan me'n vaig anar d'Erasmus. Al remat, tot aquest benvoler per descobrir que la meua confiança en ells, en la tasca social (moltes voltes pel valencià), tenien com a terrat la cobdícia i el nepotisme: i no es pot negar que moriran matant. Perquè qui fins fa poquet ha manat, Rodrigo Rato se n'anirà cobrant més d'un milió d'euros per la gestió ben feta: no es pot ser més cínic.

Bancaixa no era un banc, era una caixa i els polítics han volgut que fóra el seu banc mentre ells pressumptament es posen els diners en paraïsos fiscals: no es pot ser més hipòcrita.

No es pot ser més càndid.

divendres, de maig 04, 2012

Crits

Enraonàvem amb una amiga del sobrepreu de l'habitatge. Es feia creus que per una casa o pis de primera o diverses mans totalment normal es pagaren els preus que es paguen. Jo li vaig dir, dona, tot depén de l'afegit que vulgues posar-hi: si té platja a primera línia, si havia viscut allí algú important abans, si l'havia planejada algun arquitecte important, etc.

Hui mateix m'acabe d'assbentar d'aquesta notícia: El crit de Munch (u dels dos que hi han) s'acaba de vendre per poc més de 91 milions d'euros. Sincerament, seria massa fort dir que el quadre està sobrevalorat. Cal reconéixer que és el fill del temps que va viure, que demanava una sensibilitat artística diferent, que en el fons algun sentiment commou en l'espectador, que ha estat una bona anècdota per pintar, ço és, una troballa. Tècnicament, no sabria dir com és, però fixant-m'hi un poc puc dir que molt treballat no està (si ho comparem, per exemple, amb un quadre de Wiliam Turner).

El crit aquest val els 91.000.000 d'euros que ha costat? Cadascú fa ço que vol amb els diners, que per això són d'ell (evidentment, jo em gaste els diners com vull, no serem hipòcrites); simplement diré que aquesta quantitat dóna per a moltes coses i no sé fins a quin punt és obscé pagar tant per aquest quadre.

Que hi conste: ho entenc i ho respecte (ho compartisc?). Ara, no vos feu els ofesos si vos demanen 3 milions d'euros per un pis de 50 metres quadrats.

dilluns, d’abril 23, 2012

Girar-se la cosa?

El petit empresari que va votar el partit de la dreta es va sentir content del resultat i va pensar que ara s'apanyarien tots els problemes. Els seus maldecaps laborals amb els treballadors llogats aviat es resoldrien satisfactòriament amb la nova reforma i no hauria de esmerçar-hi gaire diners en el cas que haguera de despatxar algú.

Però ara el petit empresari no té clients que vagen a comprar-li perquè els compradors no guanyen ara tants diners. A més a més, els seus pares jubilats és possible que hagen de pagar una part de les medecines que els seran menester. També els dos fills que té i que han d'estudiar a la universitat hauran de pagar més per les taxes de la matrícula, perquè les beques que solien percebre s'han reduït i no els n'ha tocat cap (no cal dir que viuen de lloguer en un pis de la capital, i ara es possible que es plantegen anar i tornar cada dia). De retruc, la gasolina ha pujat de preu i ara les comandes s'han encarit, cosa que farà repercutir en els preus del seu negoci.

El petit empresari que ha votat el partit de al dreta es va sentir feliç en aquella nit electoral: setmanes després pregarà (perquè és molt religiós de boqueta) perquè es quede com està.

dijous, d’abril 19, 2012

De fe i confiança

Una part (considerable) de jubilats del país ha votat la dreta; una dreta que ara ha decidit que ells es paguen les medecines; una dreta que ha retallat els ajuts a l'Imserso; una dreta que els apuja un 1% miserable les pensions.

El misantrop, amb ressentiment per com han donat tan servilment el poder a aquella gent, pensa per a ell, encara vos passa poc. Ara vos confiteu ço que heu votat; a la propera, torneu-hi, vosaltres i els vostres fills que han fet com vosaltres.

Però el misantrop flaqueja i pensa en les altres persones que sense haver-ho demanat els ha tocat aquest rebre per l'estultícia d'una bona part de la gent. Vos acompanya en el sentiment...

dimarts, d’abril 17, 2012

Les comparacions són odioses

El professor es sent un desgraciat perquè el ministre o el conseller li han proposat les noves regles de treballar. Ha fet comparacions i el resultat el condueix a la misèria. EL professor és funcionari de carrera mentre que el minsitre no ho és, però aquest decideix sobre el futur del docent. El professor cobra un jornal que el ministre determina, amb què el primer no pot decidir si apujar-lo o abaixar-lo, mentre que el ministre sí que pot fer-ho amb el seu. El professor té congelat i reduït els complements, mentre que el ministre no. S'adona que els diputats tenen un complement de residència a Madrid, mentre que el professor de carrera o l'interí no tenen aquest complement i s'han de pagar de la butxaca el lloguer de pis o la gasolina. El professor no té l'obligació de viure per sempre de docent i si vol pot anar-se'n: això sí, si vol tornar no podrà fer-ho a la seua plaça, i caldrà concursar per a la nova assignació. D'una altra banda el ministre, quan deixarà la política, anirà al consell d'administració de qualsevol empresa important d'Espanya.

El professor es sent miserable de comprovar que socialment és un empestat, mentre que el ministre o conseller s'ha construït un pati que el separa de la mediocritat de la societat que ha creat.

divendres, de març 30, 2012

Cinisme

En aquest article del Levante, Josep Lluís Bausset esmenta un article de Lluís Bertomeu en què diu que el PPCV aposta pel valencià. Evidentment si no fóra perquè és molt trist ço que passa amb el valencià, hom es faria un fart de riure per la ocurrència tan graciosa.

Senyor Bertomeu, si realment el PPCV fa alguna cosa pel valencià, per que no es canvia al valencià la denominació formal de la Conselleria d'Educació, de Formació i d'Ocupació. Perquè, fet i fet, el nom de la pàgina web és cefe.gva.es. No hauria de dir-se cefo.gva.es?

dimecres, de març 28, 2012

Açò acabarà malament...

Dia de vaga per protestar contra les reformes vàries que els governs del PSOE i del PP han establert per apanyar la crisi. Sembla que, la crisi, l'han creada aquells qui manegen el tema de l'economia global, pero qui en paga els plats trencats som els treballadors que ens hem trobat la panderada sense ni adonar-nos-en. Per exemple, els funcionaris de l'ensenyament.

Els poders econòmics s'han ajuntat amb el nou govern per fixar com s'ha de solucionar el tuacte i una de les accions és retallar els privilegis dels funcionaris. Tot això amb el vist-i-plau demagògic d'una part de la població, que considera que els professors fem massa poc per cobrar tant. Doncs bé, la cosa és que durant quatre anys a nosaltres ens llevaran un bon fotimer de diners, i ens haurem d'aguantar, com a sector públic que som: tot pel poble i per al poble!

Ara bé, que quede clar que ni de bon tros nosaltres, els funcionaris docents, són l'enemic a batre, sinó els polítics que el poble ha votat i ha convertit en dirigents seus. A més a més, aquests polítics (ara ministres), amb l'aplaudiment dels poders econòmics, consideren que els funcionaris públics no haurien de tenir la faena per vida, pel fet d'aprovar una oposició. 

Aleshores, doncs, considereu, qui té més privilegis... A banda del sou base, els diputats del congrés (d'entre aquests els del PSOE i del PP) disposen de:

*Indemnització per cobrir les despeses de lloguer i menjar
*Transport per desplaçar-se
*Dietes
*Ordinadors i telèfon
*Pensió de jubilació màxima amb un mínim de 7 anys treballats

...I nosaltres som els dolents.


dimecres, de març 21, 2012

Tothom, cony!

Aquest text és un altre més que augmenta el pilot del texts que enraonen del tema del llenguatge sexista. Certament, no crec que dolga gaire als parlants masculins ni siga massa fort per als lingüistes dir Les persones naixem lliures en lloc de dir Els hòmens naixem lliures. Ara bé, una altra cosa és que per raó d'aquest fet de trobar l'equilibri hagem tirar pedrades contra la nostra llengua.

El català té el mot tothom per a referir-se a la gent en general i el castellà no. El castellà diu todos i todas, i el català té tothom. Em negue a dir tots i totes; em sembla absurd per a la nostra llengua i si algú hi vol veure el totadon o dir que l'hom de tothom és home, li diré que tinga present que si volem reivindicar el llenguatge neutre, si volem filar tan prim, si hom té la pell tan fina que es sent ofés de sentir tothom, que es mire també aquesta pell fina meua que explicaré ara.

M'ofén que algú em diga adéu i no a reveure o fins després. No m'agrada gens que em diguen ens n'anirem de viatge si Déu vol. És desagradable que em diguen que escriga com Déu mana. Trobe absurd que em diguen Jesús cada volta que esternude i em pensen maleducat si no els dic gràcies.

Per tant, estic d'acord amb el fet de llevar masculinismes si es pot fer més neutre el llenguatge, però no caigueu en la pedanteria ni vos ofusqueu per si algú no vol ser neutre en el llenguatge. Tothom té una borruga al front que no veu.

dimarts, de març 20, 2012

Has sentit clec?

La gent dels premis nobel de la pau sembla que no peguen puntada fina d'uns anys ençà. Després del premi atorgat a Barak Obama, ara hi ha l'Elle Johnson Sirleaf, presidenta de Libèria i guanyadora del premi darrer, que diu que tenim uns valors tradicionals en la nostra societat que hauríem de conservar. Tot això en referència a l'enduriment de les penes de les lleis antihomosexuals.

No corren bons temps per als sodomites...
 ...i no per ser dona vol dir que s'és una persona millor.

dijous, de març 08, 2012

Estoïcisme?

El president d'Espanya em demana que em sacrifique i que comprenga els ajustaments econòmics que ha mamprés el govern de l'estat. D'una altra banda, el president del meu país em demana també que m'avinga amb les mesures retalladores que ha pres en la funció pública docent, que cal ser solidari en aquests moments tan durs...

Però és que jo no he provocat res del que ha passat! Com se'm pot demanar sacrifici per una cosa que no he fet?

Per què han de pagar la factura els treballadors del sector públic quan ha estat el sector privat qui ha provocat tot el merder tot engalipant els nostres superiors eventuals?

dimecres, de febrer 29, 2012

Equivalències

Dins la literatura catalana hom té com a referent literari el llibre Lo somni, de Bernat Metge. Membre de la Cancelleria Reial, es va enriquir a costa del seu càrrec i va ser acusat de conspirar en la mort del rei Joan el Caçador. Després d'haver passat per la presó va escriure el dit llibre en què afirmava en acabar un somni que havia tingut que havia estat perdonat pel rei Joan mentre s'esperava al purgatori. Del llibre hom cita sempre amb simpatia i complicitat el següent Siats de natura d'anguila com un avís de com cal ser en un món tan salvatge.

Mireu, em sembla bé que expliquem aquest llibre als nostres alumnes, però jo em demane si algun dia farem estudiar un llibre escrit per un tal Camps en què diga que ha tingut un somni i que ha estat perdonat pel poble...

Ja ho sé, no és el mateix, que on vaig a posar, però com diuen mutatis mutandis...

dimecres, de febrer 22, 2012

Amb el cul a l'aire

Ara fa uns dies, alumnes de l'institut Lluís Vives de València, juntament amb una altra gent, han rebut l'escomesa de la policia de l'estat. Són gent jove que estaven acostumats a la tranquil·litat de la bombolla asseguradora de l'institut: tot d'una han comprovat que no tot era tan bonic. Han patit l'autoritat que semblava estar ja més que oblidada, de quan la dictadura de Franco reprimia les manifestacions que qüestionaven el seu poder. Passats més de trenta anys, qui anava a pensar que la innocència d'uns alumnes anava a xocar contra una policia que segueix órdens? Qui anava a esperar que una concentració de bon principi pacífica acabaria com aquelles persecucions franquistes? Qui anava a dir a aquells alumnes que anirien a experimentar allò que expliquem els professors de lletres de les repressions?

Doncs bé, nosaltres professors de mitjana edat acabem de ser espectadors d'un bot generacional: ens hem quedat enmig de la història. Nosaltres, que hem crescut i gaudit de la placidesa de la Transició, hem sumat un ratlla decadent més a allò que hom va etiquetar de Generació X: estàvem molt bé i ens recreàvem en la misèria del grunge sense actuar.

Els nostres alumnes s'han trobat de sobte una solsida i sense imaginar-s'ho s'han trobat bastonades que semblaven ja oblidades. Acaben d'adonar-se del futur que els espera (jubilacions als 70 anys, per exemple) i atzarosament, per a bé o per a malament, han descobert una experiència que ens havien amagat. A nosaltres, professors de mitjana edat i més avant, pareix que ens ha agafat amb l'aigua a la gola. Ens ha pres enxampats en hipoteques, en fills, en cotxes, enlluernats també per aquell encant de sirenes que ens prometia la felicitat sense destorbs. Els nostres alumnes no tenen res a perdre, perquè els pares ja hi estan enfangats, i tenen molt a guanyar. Nosaltres, tanmateix, no els podem oferir res de dràstic, de revulsiu i que estiga al nostre nivell de responsabilitat que puga al capdavall també redimir-nos.

dilluns, de febrer 20, 2012

Quan?

A València els jóvens, siguen estudiants o no, estan rebent hòsties per reivindicar el dret de l'ensenyament públic. La pregunta és senzilla, però la resposta s'espera, per insidiosa: 

Quan farem vaga general els professors?

dimecres, de febrer 15, 2012

Coll amunt

La setmana que ve torna a convocar-se una manifestació a València. Sóc pessimista i em fa la sensació que no hi acudirà tanta gent com a la de gener.

Altrament, hui hem xarrat els companys del departament i m'he assabentat d'unes quantes idees pel que fa a les mesures que cal prendre per tal d'aprovar els alumnes i reduir el fracàs escolar. De moment no dic res, no siga que em passe com el meu amic Josep i em denuncien per no respectar el secret professional, però m'he entristit molt, i fet i fet ja no tinc confiança (dir-li fe seria molt poc laic...) en aquesta societat. És injust fer la metonímia en aquest cas (la part pel tot), però atenent els senyals la nostra massa de la societat s'amaga davall terra. És dur descobrir que els nostres superiors tenen molta por de l'informe PISA i sembla que cal passar-lo sí o sí.

Agre.

dijous, de febrer 02, 2012

Gota d'aigua

Hui m'ha agafat u d'aquells dies tòfols en què m'agradaria no estar a l'institut i dedicar-me a la literatura, siga la forma que siga.

No puc ser bohemi: fa falta treballar.

dijous, de gener 26, 2012

La bena de la balança

M'han dit que la justícia és per al poble, i jo hi afegiria que és també per als pobres. Ara ha quedat demostrat: Camps, u més del poble, i a la vista de les proves igual de pobre que molts valencians que viuen amb poquets diners a la llibreta, rep el premi de la justícia del poble, que es posa al costat dels miserables, pobres i desvalguts. L'enhorabona.

dilluns, de gener 23, 2012

La llengua i la fe


Senyora,

em sap malament no seguir el canal i les formes administratives de les quals vós sou una defensora ferma, per remetre-vos aquesta carta per manifestar el nostre rebuig envers la decisió vostra d'acomiadar el tècnic lingüístic del departament de promoció del valencià. Pensem que despatxar el dit cap de departament per no haver guardat el sigil que pertoca pel que fa a afers que es saben per raó del càrrec o funció pot ser una acció obligada per al bon funcionament de l'administració pública (i municipal) que tant estimeu. Malgrat això, la situació que el tècnic va denunciar, ço és, que la senyalització de la campanya del Dénia Shopping totalment en castellà, representava també un atemptat en contra d'allò que l'administració pública (i autonòmica) legisla, i com bé sabeu, és l'incompliment de la llei d'Ús i Ensenyament del Valencià. Tanmateix, en aquest cas encara que vós considereu que el tècnic com a inferior ha actuat en contra del superior, cal dir que vós, com a superior, d'una banda pensem que heu exercit un càstig que considerem injust (perquè poc secret hi ha quan està a la vista de tothom) i d'una altra no hem vist encara quines mesures s'han executat contra qui ha fet la campanya del Dénia Shopping en castellà. Fet i fet, ens sorprén aquesta diferència de criteris entre l'eficiència dels dos inferiors i entre la eficàcia en les mesures preses en contra.

No farem més llarga aquesta text però abans d'acabar voldríem fer-vos saber que desitgem que els dies que anireu a missa i escoltareu amb devoció el retor parlar de la justícia de Déu, de la integritat de la Mare de Déu, de la bondat de Jesús, a més a més de la caritat, de la veritat, de la humilitat i del perdó cristians, vós ho sentireu amb el cor inflamat de devoció, com a bona cristiana que sou. Confiem que, quan rebreu la comunió, la carn de Jesús vos emplene de totes les virtuts que ell va predicar i il·lumine els vostres actes.

Atentament

dimecres, de gener 18, 2012

Sarcasme

La burocràcia és com un pilot de neu en un allau però de virtuts meravelloses. Implacable en la caiguda, però que sorprenentment és capaç d'evitar les lleis de la física.

Arran del cas del tècnic lingüístic de Dénia, és impressionant i terrible comprovar com l'administració pública és implacable amb els errors d'alguns dels treballadors malgrat tenir raó el subordinat, mentres que de l'altra banda és tan fluixa amb els superiors més ineptes.

L'enhorabona PP de Dénia per la vostra valenciania. Visca la vostra boca plena de les amoroses i belles paraules de la dolça llengua valenciana. Honrosa és la vostra caritat cristiana.

divendres, de gener 13, 2012

Mosso

I ara resulta que el català és l'excusa amb què els mossos volen castigar el govern català... Així es fa, creant amics, l'enhorabona, lluminàries sindicalistes...

diumenge, de gener 01, 2012

Cap d'any diferent

La setmana última de l'any he estat en un lloc especial. Desitjava de totes, totes que els dies darrers tingueren una llepada de singularitat i volia fer un viatge. De bestreta, tenia al cap un lloc urbà i poc habitual i vaig pensar d'anar a Luxemburg; tanmateix, per raons de diners ho vaig haver de deixar córrer. Amb el temps damunt per acabar de decidir un altre lloc va sortir Farrera al pensament: i quin gran encert. Al remat, no he eixit del país i he estat a un lloc rural; però he de dir que ha estat una gran experiència.

Al Centre d'Art i Natura de Farrera he fet molta faena de traducció, m'he sentit com si estiguera a ma casa: m'alçava matinet, em feia les infusions, dinava al balcó cara a la vall, m'esbargia escodrinyant els racons de l'edifici, estava en contacte amb els amics i he conversat amb la gent del centre mentre sopàvem. L'amfitrió,  en Lluís Llobet, en aquesta anècdota que conte, ha estat molt agradable: fins i tot m'ha fet sentir algú important.