El president del nostre país ha dimitit i tot seguit han aparegut la retafila de declaracions. M'agradaria comentra-les:

Mariano Rajoy: Ha estat un exemple de generositat. Primer va dir que Camps no s'hauria deixat subornar mai. Ara, amb aquesta dimissió, que duu implicita la culpa (recordem que encara no ha estat jutjat ni sentenciat a favor ni en contra), rep com a floreta de Rajoy que continua sent bona persona (mireu si és innocent que decideix abandonar per no perjudicar el partit ni els ciutadans). Al remat, com que Camps eixirà no culpable (ja voreu com els formalismes legals i l'anul·lació de proves realment definitives l'absoldran) quedarà com el màrtir de tots els màrtirs.

Toni Gisbert: És el resultat de no acceptar l'evolució de la societat valenciana. Ep, que el PP, malgrat la davallada de vots, ha tret un diputat més. Per tant, encara que Compromís ha triomfat (hi ha hagut una evolució, és cert), el PP encara gaudeix de la simpatia de pràcticament el 50% dels electors valencians. No cal envalentir-se tant.

Esteban Pons: Li hauríem donat suport per qualsevol decisió que haguera pres, inclosa la de declarar-se culpable, pagar la multa, i evitar d'aquesta manera el banc dels acusats. Si Camps es declarava culpable, tindríem un president del país mentider, subornable i de qui desconfiar en honradesa. A més a més, Pons s'ha dedicat a treure els colors a qualsevol polític o altres personalitast destacades per motius que també serien susceptibles de fretura d'honradesa. Els més catòlics són qui caldria que donaren més exemples.

Miquel Gil: Camps no vivia pas en la realitat del País Valencià. Al País Valencià hi han moltes realitats, i, de moment, Camps era entés per la realitat de pràcticament la meitat dels electors valencians (els quals sabien que estava esguitat). La realitat de Miquel Gil (que podria ser la meua) és entesa pel 10% dels electors del País Valencià. Fins a 50%, resta-li.

De moment, ja va bé.