dissabte, de març 26, 2011

De premis

M'he presentat a un premi de poesia; hi vaig enviar la segona part del Dos poals de sabó, el títol del qual no diré. El resultat és que no m'han tocat el plaer, el gust, l'honor ni la sort de ser premiat. Què hi farem. El Dos poals és una proposta tan arriscada que cal estar molt segur a l'hora de publicar un tal poemari: els caragols són els caragols i actualment hom no està per a aventures editorials. El mal és que està en fase de creació la tercera part del Dos poals (títol que no diré tampoc) i em fa llàstima pensar que potser no es publicarà, ni l'u ni l'altre.

Sincerament, jo podria penjar per la xarxa els poemaris; fer-los lliures i que la gent els llija. No caldria que escriguera aquest text, el qual pot semblar prou ploramiques per a la gent. Cert, però m'agradaria que consideràrem plegats aquestes reflexions.

Publicar en webs encara no té el pedigrí de publicar en llibre. Si no està en llibre, encara no es pres en consideració, ni pels lectors, ni per la crítica. Tristament, allò que no estiga enquadernat, no mereix l'atenció de la gent.

Tampoc és pres en consideració per l'administració. Publicar en paper es fa més de respectar a l'hora de puntuar en un concurs de mèrits, que no pas en tenir-ho penjat en una web.

A més a més, si hom ha de presentar-se cara al públic, per exemple en presentacions tradicionals, no atreu gaire públic dir que està el llibre penjat per internet; no és gaire estètic tampoc presentar-se al poeta amb un grapat de fulls d'impressora perquè te'ls signe.

Al remat, el tema econòmic. És encara ètic cobrar per l'esforç intel·lectual?

Com ja he dit, de moment, la meua proposta del Dos poals no mereix ésser premiat i de retruc publicat. ¿Paga la pena continuar amb els intents de la marca Dos poals? ¿Enviar per correu els exemplars? ¿Demanar que te'ls tornen? De moment, ho intentaré un parell de voltes més. Després, ja vorem.

dimarts, de març 15, 2011

Orígens, identitat

Fa uns dies vaig anar a la muntanya, a la meua Segària, a la cara bonica. Hi vaig anar amb el meu avi, 91 anys: ell hi puja dia sí, dia també. La muntanya tampoc és que tinga gaire cosa, però és la muntanya del meu poble: ofereix unes marxetes de tres quarts d'hora, dalt o baix, prou per a fer un poc d'exercici. També hi té plantes els noms de les quals no he sabut mai, i ell d'algunes no es recorda: vet ací el detall.

Jo no les he sabudes i ell no les recorda. Encara puc sentir-me afortunat de saber-ne les bàsiques (timó, romer, bruc, argelaga) perquè em fa la sensació que més de la meitat del meu poble ni tan sols sabria identificar-les, i això és trist. El meu avi ha oblidat uns quants noms i nosaltres ni ens els sabem.

dijous, de març 03, 2011

Sexenni

Aquest blog fa un sexenni; donada la faena que faig, he pensat que era un fet que calia destacar: un sexenni, mare... Davant aquesta fita que s'intueix important, he decidit escriure sobre coses banals que em van passar l'any que vaig endegar aquest canal.

Vivint a Mutxamel aquell any, em posava la ràdio a l'hora de gitar-me: en la solitud d'un sud del país que va perdent la llengua, sentir Catalunya Ràdio animava un poc la cosa. Hi escoltava cap a les onze un programa d'aquells que se'n diuen de converses filosòfiques i d'autoajuda (quina barreja!) i la sintonia que tenia encara m'agrada i em recorda aquell temps; a les dotze hi continuava el programa esportiu habitual en totes les emissores de ràdio, però només una estoneta, que el sendemà calia alçar-se matinet per anar a l'institut. Va coincidir també aquell any que Catalunya va disputar-se a Macau la copa del Mundial B d'hoquei patins. Vaig vore uns quants partits i vaig seguir amb expectació tant el mundial com el que passaria una volta que havia guanyat la copa, ço és, com acabaria el serial polític i esportiu de les federacions catalana i espanyola (perquè guanyar el Mundial B significava poder jugar el Mundial A, el bo). Al remat, com ha passat tantes voltes, tot va acabar en foc d'encenalls i moltes il·lusions espatlades.

Pel que feia a la televisió, m'agradava veure Silenci i 3r 3a, del Canal 33.

Solia comprar llavors de soja, que feia bullides amb creïlla i carlota: ho vaig fer només aquell curs, no ho he repetit més. Menjava també amanida de cuscús (açò sí que ho menge sovint).

Aquell any em vaig preparar unes oposicions, les úniques que m'he preparat amb il·lusió, a un ajuntament, i no les vaig guanyar, perquè encara em pense que estaven dirigides i, fet i fet, no havien de ser per a mi. Tanmateix, es veu que el karma va voler recompensar-me tantes hores d'estudi i de faena (torne a dir, no havia estudiat mai tant ni amb tantes ganes ni il·lusió) i em va fer aprovar les oposicions de secundària. Sembla que el greuge havia estat monstruós...

També em vaig presentar a Alzira, a Bromera, a una prova de corrector i traductor. Malauradament no vaig passar el primer tall.

Durant aquell curs anava a estudiar a la biblioteca de la Universitat d'Alacant: hi vaig passar moltes vesprades, però també uns quants vespres de divendres i de dissabte; era una sensació estranya tornar passades les 10 o gairebé a mitjanit al pis. Estar en contacte una altra volta amb aquell ambient universitari em feia reverdir els meus anys d'universitat: la despreocupació, la bambolla que em protegia del món adult de l'ensenyament, l'atmosfera de saviesa i d'aprenentatge que hom va perdent en entrar en la roda de la rutina de l'institut. Al capdavall, un estimul per estudiar més coses (fins i tot una becada a un sofà de la biblioteca!).

D'una altra banda, era l'any que eixia publicat el llibre del Dos poals de sabó, etc. l'any que vaig anar a Barcelona a descobrir què era la fira del llibre. Però també va començar a prendre cos el poemari que ara fa poc ha eixit a la venda, Els hòmens primer, si és home, etc.

Hi vaig fer molts viatges: Astúries, Girona, Barcelona, Londres.

Ha passat un sexenni i em fa la sensació que he oblidat moltes anècdotes banals, que hom ho vulga o no, donen contingut a qualsevol evocació del temps passat que es suposa que va ser millor.