divendres, de novembre 26, 2010

Aquesta setmana passada ha tingut lloc una trobada d'escriptors a Gandia, promoguda per l'IMAB (organisme dels arxius i biblioteques). Ha estat un aplec que esperava des de juny amb moltes ganes, perque quatre anys enllà ja se'n va fer un altre de semblant, del qual vaig eixir molt satisfet. L'esperava perquè és només en ocasions com aquestes que puc conviure amb escriptors (ací els poetes quanyaven per majoria), però també podia posar a prova el meu fet poètic. Perquè el fet important és que, estant on estic, poc de comboi literari tinc (llevat de les quedades amb els amics saforencs), i aplecs com aquests ajuden a comparar la meua poesia amb el que es cou per la ciutat, quines veus noves hi han i com es recita.

Al tall fet, voldria destacar aquest verb, recitar. M'he adonat fins a quin punt gairebé tots els poetes depenem del paper per a recitar. Recital que he fet, recital que hi he acudit, tots hem necessitat el paper. Però la primera nit de l'aplec, la del divendres em va fer sentir ningú quan un grapat de poetes jóvens recitaven versos propis i d'altri de memòria, llarguíssims i, a més a més, amb gràcia. En plena festa d'improvisació recitadora, quedava molt lleig llegir, i és en ocasions com aquestes en què ço que cal demostrar és aquest domini de la poesia. Jo vaig quedar molt tocat per aquella ventada poètica; m'hi vaig sentir impotent, perquè jo volia recitar els meus poemes (no ja d'altri, sinó meus, encara que siga) i vaig quedar decebut amb el meu principi del Barranc dels Algadins (a manera de broma) i un prinicipi d'un poema meu, (i perquè el tinc de so de trucada del mòbil!). Al remat, si jo ho tenia agre, un paper més galdós, el tenien els narradors! És en situacions com aquestes que desapareixen esborrats pels poetes.

La resta de la trobada anava al voltant de l'escriptor, a grans trets, per a què serveix un escriptor, i si és necessari que siga visible en la societat. Etc.

Al remat, la part més trista per a mi va ser el comiat. Bona part dels escriptors tornaven a casa, a continuar engrandint-se poèticament, anant d'ací a allà, i jo em vaig emportar un rosegó ben gran, tot pensat si m'estic dispersant.