diumenge, de maig 09, 2010

C****l

Hui s'ha celebrat a València la Mare de Déu dels Desemparats: ja fa anys que he vist imàtgens d'aquesta festa en què la gent s'esforça, s'esclafa, s'espenta, s'enrossina per a tocar, encara que siga mínima, alguna part de l'estatueta. Fins i tot he vist com pares deixen anar els fills menuts per damunt de tota aquella mar de persones, perquè aquest tinga l'honor d'aconseguir-hi algun contacte.

Mireu, em sembla que aquesta mena de comportament és igual de fanàtic com el que podem veure en demostracions de fe musulmanes i jueves. Ací no es pot fer cap tipus de distinció, no s'hi val dir, no, mira, nosaltres som crisitans, estem més civilitzats que els moros.

I una mimfla que plou.

Nota: Recordeu quan Michael Jackson va amostrar un fill seu mig ballant-lo per un balcó? La gent el va titllar de boig. Quina diferència hi hauria amb qui amolla el fill per tot aquell ramat de gent?

4 comentaris:

  1. A mi m'ha esborronat... veure tres banderes del GAV!!! Imàtgens esgarrifoses, ECS!! I per què no van a collir-los després de fer tant l'animal com fan. Allà els tenien mel, segur que no s'escapaven. Merd de democràcia...

    Això que passava hui en la plaça de la Maredéu, això era idolatria.

    ResponElimina
  2. Des d'un punt de vista polític, per això del GAV, molts demòcrates s'omplin la boca...

    Idolatria, ben cert.

    ResponElimina
  3. No he entés mai eixes mostres de "fervor popular desfermat". Em semblen una mostra d'idolatria primitiva. Un fanatisme com els que tu esmentes. Si això és "ser valencià", "nosaltres no som d'eixe món". Menys encara si els animalots del GAV campen tranquil·lament sense que ningú els hi diga res. Quin fàstic!!!
    Mai deixaria que un fill meu (o d'altri) anara corrents de mà en mà d'eixa manera tan esbojarrada. Ara, eixes xicotes que duen a mans... més d'un haurà tocat mareta...

    ResponElimina
  4. El problema no és que van corrents de mà en mà: és més greu perquè els amollen per damunt de tots els caps, i si la criatura en dansa és molt, massa menuda, ja em diràs què deu pensar! Un cosa traumàtica! I encamant hem de ser nosaltres cautelosos de no dir segons quines coses als nostres alumnes per a no traumatitzar-los... És que té collons la cosa.

    ResponElimina