dimecres, de març 24, 2010

Aire

Era un local modern, d'aquells amb música electrònica suau, amb una il·luminació tova i de sofans, pufs i divans per a ajocar-se i sentir-se a gust. La xicota estava realment bona: alta, prima, ben formada de pit i cul; escampava sensualitat a l'entorn i atrapava per raó d'aquest magnetisme. S'hi va acostar; es va asseure al seu costat en un divan; es va encendre un cigarret i amb un posat teatral (bé, no, cinematogràfic) com aquells que demostren una confiança extraordinària, una seguretat implacable, li va esbufar el fum a la cara, elegant. Aquella aproximació es va acabar amb una mirada i un somriure als llavis d'aquells que diuen, ei, què passa? Estic per tu. Sé que tu estàs per mi. Fes-ho ara que pots: aprofita-te'n.

Ell va somriure molt còmplice; es veia que havia captat el missatge i sabia que oportunitats com aquella se'n donaven ben poques. Lentament es va alçar, es va baixar els pantalons i a la cara d'ella es va tirar un pet d'aquells que va ressonar per damunt del chill-out d'ambient. Va ser un soroll llarg, escandalós, que en sentir-lo hom podria pensar que s'havia quedat a gust i potser s'havia cagat i tot, de la intensitat que duia; un pet que deixa els cabells verds i fa por d'imaginar. Satisfet, va donar les gràcies a la xicota per l'oportunitat tan magnífica que li havia oferit.

Nota: efectivament, el xicot es va cagar els calçotets, però va ser un dany col·lateral que suportaria amb gust.

4 comentaris:

Teresa ha dit...

hahahaha, molt "estètic" :-)

dospoals ha dit...

Vitat que sí?

nimue ha dit...

doncs molt bé que em sembla. Massa poc li passa per fumar! homeeeee!

dospoals ha dit...

És que ja no es pot ser eròtic...