dimecres, de setembre 30, 2009

Consideracions de viatge

-Em fa mal d'ull veure com alguna gent, després de dutxar-se, va descalça no ja per les habitacions, sinó per tot el recinte de l'alberg (sala de televisió, cuina -amb la ronya que hi ha!).

-A Finlàndia hi ha un bon grapat de gent que té problemes amb l'alcohol. No vull dir que a València no hi hagen alcohòlics: si bé és cert que els qui van a Andorra aprofiten el viatge per a comprar-ne, els límits són més restrictius que no pas allí i és molt fort veure com carreguen litres i litres de cervesa i vodka.

-També no és gaire normal fer-se una pinta de cervesa (o més) a les 10 del matí. Al nostre país la gent beu vi o cervesa a eixes hores, però ho fa esmorzant, o bé menjant alguna cosa. A Hèlsinki o a Tallin se les feien sense menjar.

-Quan hom va un hotel i el menjar que té és de bufet fa dos coses: la primera, abusar per les nits amb el menjar i carregar bona cosa (si és dinar, també, i encamant no hi ha qui s'alce per a continuar la visita); la segona, desdejunar-se com toca (vorejant també l'abús), perquè mengen de tot: cereals, llet, suc, formatge, pernil, café o infusió, etc. És cert, la gent fa el desdejuni que els nutricionistes recomanen quan van de viatge i l'hotel els ofereix bufet.

-Les cuines dels albergs són una opció barata als restaurants. A més a més, fan festa ja que acomboien la gent a l'hora de comprar al supermercati de fer el menú del que menjaran a l'alberg.

-Que al nord d'Europa saben anglés no és cert del tot. Només saben anglés aquells qui duen a terme faenes de cara al públic i que efectivament atendran gent forastera. Per exemple, no és gaire gran el nombre de bibliotecaris que sàpien parlar-lo o entendre'l; als supermercats (caixers, carnissers, etc.) no saben tampoc gaire anglés, etc.

-M'he sentit lingüísticament estrany a Tallin i a Hèlsinki: acostumat a entendre cartells a Anglaterra, Alemanya, Bèlgica, Suïssa, Portugal, encontrar-me ara les llengües bàltiques aquestes ha fet que no sabera què era el que comprava o quins ingredients tenien els productes precuinats típics que anàvem a menjar. Ni quan he estat a Estocolm m'hi havia sentit!

-Hi ha certa gent que no té gaire consideració pel que fa al malbaratament de l'aigua: mentre s'afaiten, mentre escuren els plats, mentre es renten les dents, es deixen l'aixeta oberta i l'aigua no para de rajar.

dilluns, de setembre 21, 2009

Hèlsinki

De fa temps que he volgut anar a Finlàndia. Era una espineta que no hi havia manera de treure i al remat ho he fet (encara me’n queden un parell, però confie que es treuran a poc a poc). Però redell, les voltes que hi hem pegat: Alacant-Bèrgam-Tàmpere-Bremen-Alacant. Des de València estant, no hi ha més remei que fer-hi aquestes coses: tot per a estalviar un poc de diners i fer compatibles horaris d’aeroports.

D’estiu m’agrada fer viatges a llocs on faça frescoreta i idò la que he tingut: pluja, aire, núvol i estones de sol amable. Ja passe prou calor ací al país com per a passar-ne més allà on aniré (ai, Florència, la calor que he passat, i sense arbres ni banquets pel carrer). De l’avió estant ja em vaig alegrar de veure la verdor i els llacs, un món diferent del sud del país nostre, tan marró i sec. Com també van ser diferents i boniques aquelles horabaixes tan llargues, que sent encara les 23 hores hom contemplava un crepuscle blavós i rogenc en un banc al moll de l'illa de Suomelinna (ai mare, quan vaja a Islàndia); però també els matins eren diferents, que a les 5 ja era de dia.

Hèlsinki és una ciutat bonica; m’han agradat molt el contrast que he trobat d’edificis del començament del XX amb els moderns i actuals. Hi ha molta arquitectura d’art déco que inclou motius de la mitologia escandinava, però alhora l’acer i el vidre es fan ben visibles. Cal dir que aquestes ciutats del nord (com passa amb Estocolm o Copenhaguen) no tenen una arquitectura romànica o gòtica com podem tenir al país, de manera que és una manera diferent de desconnectar del paisatge que trobe quan vaig pels nostres pobles. Són més aïna com ciutats noves i que comencen des del xv en avant. Tampoc hi han tantes esglésies monumentals, comparat amb Barcelona o València, i com Tallin, amb un parell de dies en tens prou per haver vist la ciutat (una altra cosa són els museus, etc. que ja demanarien més temps).

El nostre allotjament eren dos albergs. El primer era a l’illa de Suomenlinna, patrimoni de la humanitat i base militar (encara hi ha l’acadèmia amb militars). L’illa és preciosa i constantment hi ha trànsit de persones que hi van a fer una excursió (està ple de búnquers de la guerra mundial): carreguen de menjar i beguda i dinen, berenen o sopen allí, o van als restaurants i cafés d'allí també(un parell de ben amagats i tot) i hi vetllen (perquè el darrer vaixell salpa a les 2 de la matinada!). El segon alberg era a l’estadi olímpic. Ves per on, he dormit dins un estadi esportiu (tanmateix no teníem accés a la pista).

La darrera part del viatge (l’estada a Tampere, on era l’aeroport, dos nits) ens vam quedar en dos hotels i com a clients, ens oferien l’oportunitat de gaudir de la sauna. Només havia estat una volta en una sauna, a Caldea, fa uns anys, però aquesta era diferent. No hi havia gent; podíem tirar nosaltres l’aigua a les pedres calentes; fet i fet, hi estàvem més íntims. M’ha agradat això de la sauna.

Al remat, Hèlsinki (Finlàndia) és cara. Aquelles persones com jo, acostumades a anar amb els amics i fer-se un parell de cerveses, amb papes i olives, poden eixir-ne calents, perquè la cervesa s’embruta cap als 4 o 5 euros en un baret (a les nits, als locals de festa, se’n puja cap als 7 o 8), de manera que hom haurà de contindre’s un poc. Per cert, un paquet de papes, que ací val un euro, als supermercats d’allà passa dels 2. Fins i tot el salmó és més car que ací, qui ho diria! Per a acabar, a Finlàndia no podreu trobar monedes de dos cèntims i d'u. Les han fetes fora del bescanvi de diners; això no vol dir que en comprar en un supermercat una compra et resulte 7'23€. Han solucionat el problema arredonint-ho a 0 o a 5 en tancar el tiquet. Així, si t'ha costat al súper 0'21 o 0'22 et costarà 0'20; si t'ha costat 0'23 o 0'24, ara el preu serà 0'25. Per cert, per a aquells col·leccionistes de monedes d'euro europees, sempre podreu comprar les monedes d'un cèntim i dos en les paradetes dels mercat de records o botigues de numismàtica: ¿estaríeu disposats a pagar 30 euros per dos monedes que fan només tres cèntims? (en altres llocs era més barat, però ací he volgut mostrar el més espectacular)

divendres, de setembre 11, 2009

Tallin

Dins l’imaginari europeu occidental de certa edat pot hi haure la imatge que Estònia (o Letònia, o Lituània, etc.) és una país obscur, secret, misteriós, soviètic. Jo no he estat mai en cap lloc dels dits soviètics: aquest ha estat el primer i la veritat és que m’ha semblat una ciutat bonica, que manté un nucli històric cuidat, molt poc degradat, animat pels restaurants i per les botigues, moltes botigues. El que pot quedar de soviètic de la ciutat és el pòsit rus que ha romàs: botigues, restaurants, edificis. Al remat, no sé com de llargs van ser (ni profunds van arrelar) els tentacles soviètics, però allò no era com per a sentir-se’n insegur (si algú s’ho plantejava).

He estat a Tallin perquè hem aprofitat l'oportunitat d'estar a Hèlsinki. Ja que hi érem, doncs, no ens constava gens agafar un vaixell cap a Estònia. En baixar del vaixell m’ha cridat molt l’atenció el nombre tan alt de botigues de beguda alcohòlica que hi han. M’ha fet la sensació d’estar a l’Andorra dels finlandesos: la cervesa és barata, i el vodka també. Es venen també els combinats preparats en llanda (de 4’5°) i se’ls prenen com si foren pots de Coca-cola. Puc dir que el que més m’ha impressionat és veure com al vaixell de tornada a Hèlsinki, com a oferta del supermercat (sí, un supermercat) d’aquells lliures d’imposts dels aeroports, hom podia comprar per gairebé 100€ (carret inclòs) 8 caixes de 24 pots de cervesa de 33cl: heu de tindre present que a Finlàndia el pot val més d’un euro i mig, i ací eixia per vora uns 60 cèntims. En eixir del vaixell tot era gent carregant caixes d’alcohol per a casa.

Pel que fa la ciutat, com ja he dit, la part vella és bonica, amb carrers molt amples i amb una plaça molt oberta i envoltada de restaurants. Allò està ple també d’esglésies, catòliques, protestants i ortodoxes. En superfície és més gran que Barcelona, però en passejar-hi, fa la sensació de ser com Dénia o Gandia de gran. Abans d’endinsar-nos pel centre històric vam fer una ullada a la part nova: poc de trànsit, neta i amb el contrast d’edificis vells i moderns.

Continuant amb el tema dels diners, és una ciutat barata, siga quina siga la categoria de l’establiment: en un pub al vespre, i després d’un sopar que incloïa dos pintes i un terç de cerveses, una picadeta i un parell de plats principals, que el preu siga de 9€ per persona alegra la butxaca. Això a Londres o en una pitzeria de Dénia seria inimaginable.

dimarts, de setembre 01, 2009

Florència

Florència és una ciutat que té la sort (i els diners de l’època, i els entesos del segle passat) de contenir u dels patrimonis pictòrics i escultòrics més importants del món occidental, però, a mi, no m’ha agafat la síndrome d’Stendhal; m’ha agradat però no als extrems clínics: fet i fet, em fa la sensació que hi ha més gent predisposada a la lloança que a la mirada més reflexiva. En el viatge que he fet no he entrat a cap dels museus; he preferit estalviar-me les cues i passejar-me pels carrers de la ciutat, i a partir d’ací treure les meues conclusions de la ciutat. Més avant, si torne a anar-hi, ja visitaré amb més calma els dits museus i em deixaré corprendre per la síndrome aquella. No vull jutjar una ciutat només pels museus, sinó també per altres coses.

Els motius que han ajudat a engrandir el mite de la ciutat són diversos. De bestreta, les pel•lícules, que han fet més maldat que una pedregada. En aquest viatge amb autobús ens n’han passat un parell que tenien com a tema allà on anàvem. La primera, Baix del sol de la Toscana, és la més dolenta de totes. Reprodueix bona part dels tòpics estètics dels quals estan enamorats els personatges tòpics de classe mitjana i alta dels EUA: paisatges bonics i verds, vinyes, cases pairals, toscans alegrois i camperols amb ganes de xerinol•la, i vi, molt de vi. La segona, Una habitació amb vistes, molt més bona, mostra també amb ulls de classe alta britànica riquíssima i privilegiada, una comarca romàntica de verdor, masies i despreocupació (malgrat la guerra que vindrà després). També mostra una Florència esplendorosa de mitjan segle XX. Tanmateix aquestes pel•lícules juguen amb avantatge; no mostren una ciutat plena de turisme, impossible de caminar per la gentada que hi ha: una massa que vol veure tots els museus en poquíssim de temps (¿com es pretén contemplar aquests museus en només 2 hores!?). Sincerament, a mi m’agrada la Florència que he vist en la segona pel•lícula, però sent de classe alta, on tot està a disposició meua (vil•les en la muntanya, carros i criats, i caragols a tiri-bandiri) però és fal•laç i impossible. Aquesta no és la Florència que he trobat. Al remat, hom tendeix a barrejar Florència amb la Toscana: a mi, m’ha agradat la Toscana; m’ha recordat la Marina tan bonica (encara) que tenim. Florència, no tant.

En segon lloc, com que m’he dedicat a vagarejar, he vist que la part vella es podria assemblar al Carme de València del nostre Segle d’Or. És innegable que a Florència hi ha més concentració d’edificis destacables, però roda i volta la imatge que oferien és semblant a la de la nostra València medieval actual: palauets, llotges, esglésies, etc. proliferen a tort i dret, i m'ha sorprés veure contenidors del fem davant d'aquests edificis, que molesten la mirada delerosa de bellesa artística. Al remat, la gràcia dels palauets i llotges és poder veure'ls per dins, per contemplar la grandesa de les cambres, l’alçada dels sostres i el luxe dels mobles. És una llàstima no poder escodrinyar per aquests llocs, amb la qual cosa sí que podria corprendre-me'n més: només he pogut veure’n u, preciós del tot i reconvertit en restaurant. Així doncs, som si em passejara pel Carme.

Per a acabar (i no fer-ho més llarg), tampoc he pogut contemplar la resta de la ciutat. És molt fàcil dir que una ciutat m’ha agradat quan només s’ha visitat el centre històric, però i la resta? Una ciutat també és bonica quan ha tingut un eixample esplendorós, o una part moderna d’avantguarda i encantadora. Per tant, cal que quede ben equilibrat en aquest aspecte. Supose que la pròxima volta que torne tindré temps d’anar per la part de creixement de ciutat, per a dir que, efectivament, Florència és una ciutat bonica i meravellosa. Ara, uns quants arbres de bona ombra per les places del Duomo, de la Signoria i de la Santa Croce, no hi anirien gens malament.