Detall curiós: ja no només em sent foraster al meu país des d’un punt de vista polític i lingüístic, sinó que també etnològicament. En no arribar una setmana que m’he trobat en dos situacions en què a causa del meu aspecte físic (cabells, ull, pell, etc.) no m’han fet del país, sinó d’un altre: dis-li saxó, dis-li germànic, comsevulla.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Doncs, aprofita-te'n: diuen que els nòrdics lliguen més ;-) .
ResponEliminaBromes a banda, entenc aquesta sensació "d'estrangeritat" a casa pròpia, jo també l'he patida.
Si és que eres un cas estrany...;p
ResponEliminadoncs jo no me sentit mai estrangera enlloc, la veritat...
ResponEliminaDe totes maneres, en el teu cas, els dubtes desapareixen quan comences a parlar!
Giorgio, és molt trist aquest sentiment.
ResponEliminaTere, tu ja saps com sóc d'estrany, jo.
Nimué, ben cert és que no compartim els mateixos conceptes de ser estranger, però des d'un punt de vista lingüístic, ben bé que ho entens. Al remat, què vol dir eixa exclamació al final del comentari?!