dimecres, de desembre 23, 2009

Retòriques?

Per què la UOC, en la publicitat que paga en diaris castellans, com el País, no esmenta en l'oferta de titulacions la carrera de Filologia Catalana?

Per què el Diccionari pràctic d'ús del valencià, de l'editorial Bromera, en la làmina que correspon al vocabulari de l'aula (plec que va de caràtula a caravana), en el mapa que hi ha penjat a la paret es representa un País Valencià dividit en províncies, i no comarcalment?

divendres, de desembre 18, 2009

Estultícia

Vaga en un centre. En una hora de l'horari, com que no hi han prou professors per a manegar el tema de les guàrdies, hom decideix treure'ls al pati fins que sonarà el timbre i es passarà a l'hora següent. Allí fora no hi ha ningú per a vigilar-los: uns professors d'educació física que no han fet vaga estan també fora; ells es limiten a fer la seua classe i no tenen cap obligació de fer la vigilància d'aquells alumnes. Simplement els avisen que no s'acosten a la tanca: l'advertiment està fet, queda clar. Una alumna bota la dita tanca, cau i es trenca el dit menovell.

Atesos els fets, hom resol el següent: castigar la Conselleria d'Educació a pagar una indemnització de 9000€ perquè com que no hi havien uns serveis mínims que tingueren cura dels alumnes (en ser un servei públic essencial) no hi ha cap dubte que el dit servei públic va funcionar de manera anormal, perquè hom no va disposar les mesures adequades per a garantir un servei educatiu continuat en un dia de vaga.

El que jo em demane és: Per què la família denuncia la Conselleria en lloc d'agafar la filla, pegar-li un bonegó i castigar-la? Ha estat iniciativa d'ells o hi ha hagut algú que ho ha instigat?

Per què el jutge que ha dictat la sentència castiga la Conselleria i no interpreta que de cap de les maneres un alumne pot botar les tanques de cap institut i pegar a fugir, ja que el seu deure és romandre en el centre i aprendre, de manera que encara li passa poc per aquella malifeta, i ja t'apanyaràs?

dimarts, de desembre 15, 2009

Posar l'altra galta

Com a bon cristià que és,
  1. divorciat en primera (i a punt en segones núpcies)
  2. atemptador pressumpte dels pecats capitals de
  • Luxúria
  • Supèrbia
  • Avarícia
  • Cobdícia
perdonarà Berlusconi el bandarra que li va llençar la catedral?

dimecres, de desembre 09, 2009

Deformació professional

(Transcripció fragmentada i traducció al català d'una sessió d'avaluació en un seminari valencià)

-Comencem? Vinga, va, que encara ens en queden unes quantes! Què opineu de Rodrigo Ballester? Jo el veig molt fluixet. És molt faener, porta les traduccions de Grec al dia, però no estan ben fetes: és molt fluixet, no hi arriba.

-És veritat, en Teologia li costa també entendre els conceptes, i com dius tu, procedimentalment tampoc va molt bé.

-Penseu que convindria que li férem adaptacions curriculars?

-En Llatí ja li l'he feta i va més bé en aquest nivell més baix. Potser arribarà a la base de la classe, però no sé si aconseguirà molt més.

-En teologia li he preparat unes fitxes i li he demanat uns treballs, també de mínims. Jo crec que sí que s'ho traurà. Confie, eh?

-Doncs en Iconografia també està verd. Voleu dir que no és un ACIS?

-No, home, no, qui és ACIS és Alfredo Camps. Com el dugueu? El controleu bé?

-Sí, jo trobe que no hi ha cap problema. Li he fet les adaptacions i funciona molt bé.

-... I què em dieu de José Balaguer? Brillant, oi?

-Beníssim, excel·lent, quina joia d'alumne. Fa la faena, en demana més, participa en classe i planteja dubtes.

-Sí, sí! Fins i tot, alguna volta fa unes preguntes... m'he vist que no sabia què contestar-li!

(...)

-Sí que tenim problemes amb Ferran Herreros. Tot el dia toca els ous amb el valencià. Que si no hi ha línia en valencià... que si no pot fer les traduccions en valencià... que si els fulls informatius estan només en castellà i en llatí... No sé què es pensa! Com si haguérem de tindre en compte això!

-És veritat, ja al començament del curs ja es va queixar que l'imprés de matrícula només estava en castellà i que en donar els horaris, igual.

-Sempre està amb la cosa dels seus drets, i el cas és que encara el tindrem uns quants anys...

dilluns, de novembre 23, 2009

Decepció

Aquests dies no estic com per a tirar-hi traques.

(aquest comentari és del tot superflu donada la línia editorial d'aquest blog, però aquesta volta m'han vingut ganes de manifestar aquesta pruïja espiritual)

dissabte, de novembre 21, 2009

Hom perdona però no oblida

(saber i esperar quan tornar-la)

-Ei, te n'agafe u.

-Sí, agafa'n. Pren, agafa'n tu també...

-Però què fas? Tu estàs bé del cap? Què fas oferint tabac al meu fill!

-Home, em pensava que no et molestaria...

-Que no em molestaria? Però tu eres subnormal? Tu no hi toques? Que el meu fill té dotze anys!

-Ah, però, això és un problema? Ben bé que no et va representar cap dificultat oferir-me fumar quan érem xiquets, com ell, ves. No et recordes que em vas dir que era de maricons no fumar. Que era un cagat i que els hòmens de veres fumaven? Mira, xi, ton pare a la teua edat fumava més que cent i deia que això de fumar era de mascles, i que a les xicones agradaven els xics que fumaven. Mare, si saberes els paquets de tabac que vam furtar al teu avi per a fumar-nos-els d'amagat! i ací estem, vint anys pegant-li. Sense por, xi, agafa'n u i fuma-te'l de gust, que ton pare ho entén perfectament. Oi? Si això és saníssim!

divendres, de novembre 13, 2009

Impotència (i ací no hi tenen a veure les roses)

Aquest text que escric va dedicat a Francesc i a Oreto, més clarament, perquè aquests dos amics de fa temps que van renunciar a tindre sintonitzat al televisor el Canal 9 (i de ben segur que també han fet fora uns quants canals més com vénen dades les accions contra la llengua i la política del país). Per tant, com que no tenen el canal a llur tele, doncs, ara s'assabentaran del fet.

D'un temps ençà que tampoc mire Canal 9, de moment no l'he llevat perquè sempre cal tenir present segons quines coses i em va bé moltes voltes per a explicar conceptes als alumnes. Anit vaig arribar a casa i vaig trobar que als diversos telenotícies hom parlava del plany del nostre president, el qual va amollar als del PSPV, que de ben segur que els agradaria arreplegar-lo una nit amb un cotxe i veure'l un de bon matí mort a les vores del camí, com ja Estellés poemava al Llibre de Meravelles, posseït com està el nostre president per la literatura actualment, per raó de la imputació en el cas Gürtel. Deixant de banda aquesta lamentació (que em sembla molt fort comparar-se amb els que van ser assassinats en la Guerra d'Espanya per part dels dos bàndols, que quede clar!), caldria fixar-se en el detall: va dir que el del PSPV l'arreplegaria amb el cotxe de nit, i que el veurien mort en la vora del camí; ha estat ben cautelós de no dir, m'arreplegareu, em pegareu el tret i em deixareu allí, perquè si haguera dit que em pegareu el tret hauria incorregut en un delicte ben greu. Roda i volta hom suposa que els del PSPV haurien de ser els del tret, perquè tothom sap com funciona això del cotxe i la vora del camí: fet i fet, sense dir, sense dir, ja ho ha volgut dir, i ell no ha estat, han estat els altres que ho han pensat.

Bé, tornem al tema perquè m'he desviat, amb tant de camí. Aleshores, com que vaig arribar tard a veure a Canal 9 si hom reproduïa l'escena del plany del nostre president, doncs vaig tirar mà d'una eina que em va bé: el teletext. En totes les cadenes a què tinc accés (La 1, Tele 5, Antena 3, Quatro) hi posaven la notícia, si no en la primera, en la segona notícia. Desgraciadament, en mirar el de Canal 9, de les dues pàgines que tenia de notícies del País (més de 12 notícies), en cap de les dos s'hi feia referència.

Molt trista aquesta actitud dels editors del teletext de Canal 9. Xiquets, ara entendreu el significat de no mossegar la mà que et dóna el menjar. Gentola.

(Malauradament, m'hauria agradat poder mostrar-vos la imatge dels diversos teletexts, però no sé fer aquestes coses)

dimarts, de novembre 10, 2009

Voluptuositat i concupisciència atlètica

Aquest mes d'agost s'ha disputat el mundial d'atletisme. M'agrada molt veure les competicions de natació i d'atletisme que es fan pràcticament cada any (europeus, mundials, Jocs Olímpics). Em torbe mirant les banderetes per a endevinar-hi els països estranys que no solen eixir en la resta d'esports mundials (als mundials de futbol o de bàsquet no hi veurem gent d'Aruba, de les Illes Vèrgens Americanes, del Bhutan, etc.); també tinc gust de veure les marques que aconsegueixen; si les superen; si fan rècords de tal país o l'altre.

Recorde que fa molts anys, el final dels 80, van aparéixer uns atletes que vestien unes peces aerodinàmiques de roba. Eren velocistes que anaven embotits en una granota que els cobria tot el cos (cap i tot) que els servia per a reduir el fregament de l'aire, de manera que esgarrapaven centèsimes als rècords de velocitat. Era marcià veure-ho, més sent xiquet com era. Tanmateix, des de fa un bon grapat d'anys ençà, que ja no s'hi fan servir, si no és amb modificacions, no tant cridaneres. Són peces molt cenyides, però deixen el cap, els braços i les cames descobertes. D'altres però, s'han deixat d'òrguens i corren amb la samarreta solta (això sí, ultralleugera).

Tot açò ve perquè en el mundial de Berlín d'enguany, m'ha sobtat veure que una de les velocistes duia aquesta mena de vestit; tanmateix no era el mateix. Aquest no anava cenyit al cos, sinó que més aïna anava molt solt. Clarament es veia que aerodinàmic no era. La resposta al dubte es va resoldre de seguida: l'atleta és de Bahrain, i es veu que per gust o per disgust no havia de mostrar la seua carn voluptuosa i incitadora del pecat.

Per cert, dues coses: dita atleta va quedar, amb la marca que va fer (23'23), semifinalista (segona ronda), molt per damunt de les atletes espanyoles, que enguany no hi han participat (la millor marca d'enguany és 23'68; i pel que fa al rècord d'Espanya, pertany a Sandra Myers, dels EUA i nacionalitzada espanyola, 22'38!). Imagineu-vos si haguera vestit una peça de roba més indicada per a l'aconseguiment de bones marques. L'altra cosa, representant Bahrain hi havien dues atletes més, d'origen africà, nacionalitzades (amb diners, torrons) i ves per on, aquestes no anaven gens tapades.

dijous, d’octubre 29, 2009

Mesquins

Nobelpriset i litteratur år 2009 tilldelas den tyska författaren Herta Müller, som med poesins förtätning och prosans saklighet tecknar hemlöshetens landskap.

Es pot dir una collonada més gran? Haurem de suportar més encara aquesta mena de cinisme i hipocresia? Que ens ho refreguen per la cara?

Mireu, senyors jurats de l'acadèmia sueca: de persones som med poesins förtätning och prosans saklighet tecknar hemlöshetens landskap, n'hem tingut a cabassos, i més encara, com la Herta Müller, ens n'han xorrat. Però ben bé que se'ns rifeu.

dissabte, d’octubre 24, 2009

Cromos

Finalment ja he acabat l'àlbum; aquest cap de setmana llarg que hem tingut al país he completat la visita als territoris que formen els Països Catalans, Fraga, i vés per on, aquest no era dels més difícils. Sóc nascut al País Valencià; vaig anar a Lleida l'any 1986 i en eixe mateix viatge a Andorra (aprofitant l'avinentesa). L'any 2002 va tocar Prada, l'any 2004 vaig anar a l'Alguer, i el 2005 va ser el Carxe. Al remat, el 2007 vaig visitar Eivissa, i com ja he dit, aquest 2009 ha caigut la Franja, Fraga.

... i això és tot.

dissabte, d’octubre 10, 2009

Tocaous

He lllegit ací que la "Confederación Española de Organizaciones de Mayores" ha expulsat la secció catalana perquè aquesta darrera va voler que el president de l'española demanara disculpes per haver malparlat de la política lingüística de la Generalitat de Catalunya, perquè, segons aquell president, Catalunya es gasta moltíssims, multimíssims diners en la llengua, els quals podrien ser dedicats a l'atenció de la gent gran, per allò de la llei de dependència.

El dit president de la Confederación té raó en aquest fet: la Generalitat de Catalunya fa un esforç immens de dur avant una llengua apallissada (i que l'estat menysprea), la Valenciana (ha, ha, ha) també i supose que també el Consell Insular, i segons quines administracions de la Franja de Ponent, el Rosselló, Andorra i l'Alguer. Podria resultar obscé que, davant aquesta necessitat de fons per a gent que necessita suport (poca broma amb açò, que quede clar), aquesta dinerada vaja a la defensa de la llengua. Ara bé, jo diria al president aquest (i a vore si algú està d'acord amb mi, fins i tot algú de la mateixa Confederación que entenga català o que li ho traduïsquen): ¿per què en lloc de tocar els ous amb el tema de la llengua (perquè molta d'aquesta gent gran catalana va patir per culpa del franquisme la repressió de la llengua) no es dedica a emprenyar, per exemple, el ministeri de defensa per la morterada de milions que s'hi gasten? Qui diu el ministeri de defensa, diu l'organisme que s'encarrega de fer els acords amb el Vaticà per a la manutenció de l'església catòlica; o die els equips de futbol que es gasten cafissades d'euros contractant jugadors; etc.

dimecres, de setembre 30, 2009

Consideracions de viatge

-Em fa mal d'ull veure com alguna gent, després de dutxar-se, va descalça no ja per les habitacions, sinó per tot el recinte de l'alberg (sala de televisió, cuina -amb la ronya que hi ha!).

-A Finlàndia hi ha un bon grapat de gent que té problemes amb l'alcohol. No vull dir que a València no hi hagen alcohòlics: si bé és cert que els qui van a Andorra aprofiten el viatge per a comprar-ne, els límits són més restrictius que no pas allí i és molt fort veure com carreguen litres i litres de cervesa i vodka.

-També no és gaire normal fer-se una pinta de cervesa (o més) a les 10 del matí. Al nostre país la gent beu vi o cervesa a eixes hores, però ho fa esmorzant, o bé menjant alguna cosa. A Hèlsinki o a Tallin se les feien sense menjar.

-Quan hom va un hotel i el menjar que té és de bufet fa dos coses: la primera, abusar per les nits amb el menjar i carregar bona cosa (si és dinar, també, i encamant no hi ha qui s'alce per a continuar la visita); la segona, desdejunar-se com toca (vorejant també l'abús), perquè mengen de tot: cereals, llet, suc, formatge, pernil, café o infusió, etc. És cert, la gent fa el desdejuni que els nutricionistes recomanen quan van de viatge i l'hotel els ofereix bufet.

-Les cuines dels albergs són una opció barata als restaurants. A més a més, fan festa ja que acomboien la gent a l'hora de comprar al supermercati de fer el menú del que menjaran a l'alberg.

-Que al nord d'Europa saben anglés no és cert del tot. Només saben anglés aquells qui duen a terme faenes de cara al públic i que efectivament atendran gent forastera. Per exemple, no és gaire gran el nombre de bibliotecaris que sàpien parlar-lo o entendre'l; als supermercats (caixers, carnissers, etc.) no saben tampoc gaire anglés, etc.

-M'he sentit lingüísticament estrany a Tallin i a Hèlsinki: acostumat a entendre cartells a Anglaterra, Alemanya, Bèlgica, Suïssa, Portugal, encontrar-me ara les llengües bàltiques aquestes ha fet que no sabera què era el que comprava o quins ingredients tenien els productes precuinats típics que anàvem a menjar. Ni quan he estat a Estocolm m'hi havia sentit!

-Hi ha certa gent que no té gaire consideració pel que fa al malbaratament de l'aigua: mentre s'afaiten, mentre escuren els plats, mentre es renten les dents, es deixen l'aixeta oberta i l'aigua no para de rajar.

dilluns, de setembre 21, 2009

Hèlsinki

De fa temps que he volgut anar a Finlàndia. Era una espineta que no hi havia manera de treure i al remat ho he fet (encara me’n queden un parell, però confie que es treuran a poc a poc). Però redell, les voltes que hi hem pegat: Alacant-Bèrgam-Tàmpere-Bremen-Alacant. Des de València estant, no hi ha més remei que fer-hi aquestes coses: tot per a estalviar un poc de diners i fer compatibles horaris d’aeroports.

D’estiu m’agrada fer viatges a llocs on faça frescoreta i idò la que he tingut: pluja, aire, núvol i estones de sol amable. Ja passe prou calor ací al país com per a passar-ne més allà on aniré (ai, Florència, la calor que he passat, i sense arbres ni banquets pel carrer). De l’avió estant ja em vaig alegrar de veure la verdor i els llacs, un món diferent del sud del país nostre, tan marró i sec. Com també van ser diferents i boniques aquelles horabaixes tan llargues, que sent encara les 23 hores hom contemplava un crepuscle blavós i rogenc en un banc al moll de l'illa de Suomelinna (ai mare, quan vaja a Islàndia); però també els matins eren diferents, que a les 5 ja era de dia.

Hèlsinki és una ciutat bonica; m’han agradat molt el contrast que he trobat d’edificis del començament del XX amb els moderns i actuals. Hi ha molta arquitectura d’art déco que inclou motius de la mitologia escandinava, però alhora l’acer i el vidre es fan ben visibles. Cal dir que aquestes ciutats del nord (com passa amb Estocolm o Copenhaguen) no tenen una arquitectura romànica o gòtica com podem tenir al país, de manera que és una manera diferent de desconnectar del paisatge que trobe quan vaig pels nostres pobles. Són més aïna com ciutats noves i que comencen des del xv en avant. Tampoc hi han tantes esglésies monumentals, comparat amb Barcelona o València, i com Tallin, amb un parell de dies en tens prou per haver vist la ciutat (una altra cosa són els museus, etc. que ja demanarien més temps).

El nostre allotjament eren dos albergs. El primer era a l’illa de Suomenlinna, patrimoni de la humanitat i base militar (encara hi ha l’acadèmia amb militars). L’illa és preciosa i constantment hi ha trànsit de persones que hi van a fer una excursió (està ple de búnquers de la guerra mundial): carreguen de menjar i beguda i dinen, berenen o sopen allí, o van als restaurants i cafés d'allí també(un parell de ben amagats i tot) i hi vetllen (perquè el darrer vaixell salpa a les 2 de la matinada!). El segon alberg era a l’estadi olímpic. Ves per on, he dormit dins un estadi esportiu (tanmateix no teníem accés a la pista).

La darrera part del viatge (l’estada a Tampere, on era l’aeroport, dos nits) ens vam quedar en dos hotels i com a clients, ens oferien l’oportunitat de gaudir de la sauna. Només havia estat una volta en una sauna, a Caldea, fa uns anys, però aquesta era diferent. No hi havia gent; podíem tirar nosaltres l’aigua a les pedres calentes; fet i fet, hi estàvem més íntims. M’ha agradat això de la sauna.

Al remat, Hèlsinki (Finlàndia) és cara. Aquelles persones com jo, acostumades a anar amb els amics i fer-se un parell de cerveses, amb papes i olives, poden eixir-ne calents, perquè la cervesa s’embruta cap als 4 o 5 euros en un baret (a les nits, als locals de festa, se’n puja cap als 7 o 8), de manera que hom haurà de contindre’s un poc. Per cert, un paquet de papes, que ací val un euro, als supermercats d’allà passa dels 2. Fins i tot el salmó és més car que ací, qui ho diria! Per a acabar, a Finlàndia no podreu trobar monedes de dos cèntims i d'u. Les han fetes fora del bescanvi de diners; això no vol dir que en comprar en un supermercat una compra et resulte 7'23€. Han solucionat el problema arredonint-ho a 0 o a 5 en tancar el tiquet. Així, si t'ha costat al súper 0'21 o 0'22 et costarà 0'20; si t'ha costat 0'23 o 0'24, ara el preu serà 0'25. Per cert, per a aquells col·leccionistes de monedes d'euro europees, sempre podreu comprar les monedes d'un cèntim i dos en les paradetes dels mercat de records o botigues de numismàtica: ¿estaríeu disposats a pagar 30 euros per dos monedes que fan només tres cèntims? (en altres llocs era més barat, però ací he volgut mostrar el més espectacular)

divendres, de setembre 11, 2009

Tallin

Dins l’imaginari europeu occidental de certa edat pot hi haure la imatge que Estònia (o Letònia, o Lituània, etc.) és una país obscur, secret, misteriós, soviètic. Jo no he estat mai en cap lloc dels dits soviètics: aquest ha estat el primer i la veritat és que m’ha semblat una ciutat bonica, que manté un nucli històric cuidat, molt poc degradat, animat pels restaurants i per les botigues, moltes botigues. El que pot quedar de soviètic de la ciutat és el pòsit rus que ha romàs: botigues, restaurants, edificis. Al remat, no sé com de llargs van ser (ni profunds van arrelar) els tentacles soviètics, però allò no era com per a sentir-se’n insegur (si algú s’ho plantejava).

He estat a Tallin perquè hem aprofitat l'oportunitat d'estar a Hèlsinki. Ja que hi érem, doncs, no ens constava gens agafar un vaixell cap a Estònia. En baixar del vaixell m’ha cridat molt l’atenció el nombre tan alt de botigues de beguda alcohòlica que hi han. M’ha fet la sensació d’estar a l’Andorra dels finlandesos: la cervesa és barata, i el vodka també. Es venen també els combinats preparats en llanda (de 4’5°) i se’ls prenen com si foren pots de Coca-cola. Puc dir que el que més m’ha impressionat és veure com al vaixell de tornada a Hèlsinki, com a oferta del supermercat (sí, un supermercat) d’aquells lliures d’imposts dels aeroports, hom podia comprar per gairebé 100€ (carret inclòs) 8 caixes de 24 pots de cervesa de 33cl: heu de tindre present que a Finlàndia el pot val més d’un euro i mig, i ací eixia per vora uns 60 cèntims. En eixir del vaixell tot era gent carregant caixes d’alcohol per a casa.

Pel que fa la ciutat, com ja he dit, la part vella és bonica, amb carrers molt amples i amb una plaça molt oberta i envoltada de restaurants. Allò està ple també d’esglésies, catòliques, protestants i ortodoxes. En superfície és més gran que Barcelona, però en passejar-hi, fa la sensació de ser com Dénia o Gandia de gran. Abans d’endinsar-nos pel centre històric vam fer una ullada a la part nova: poc de trànsit, neta i amb el contrast d’edificis vells i moderns.

Continuant amb el tema dels diners, és una ciutat barata, siga quina siga la categoria de l’establiment: en un pub al vespre, i després d’un sopar que incloïa dos pintes i un terç de cerveses, una picadeta i un parell de plats principals, que el preu siga de 9€ per persona alegra la butxaca. Això a Londres o en una pitzeria de Dénia seria inimaginable.

dimarts, de setembre 01, 2009

Florència

Florència és una ciutat que té la sort (i els diners de l’època, i els entesos del segle passat) de contenir u dels patrimonis pictòrics i escultòrics més importants del món occidental, però, a mi, no m’ha agafat la síndrome d’Stendhal; m’ha agradat però no als extrems clínics: fet i fet, em fa la sensació que hi ha més gent predisposada a la lloança que a la mirada més reflexiva. En el viatge que he fet no he entrat a cap dels museus; he preferit estalviar-me les cues i passejar-me pels carrers de la ciutat, i a partir d’ací treure les meues conclusions de la ciutat. Més avant, si torne a anar-hi, ja visitaré amb més calma els dits museus i em deixaré corprendre per la síndrome aquella. No vull jutjar una ciutat només pels museus, sinó també per altres coses.

Els motius que han ajudat a engrandir el mite de la ciutat són diversos. De bestreta, les pel•lícules, que han fet més maldat que una pedregada. En aquest viatge amb autobús ens n’han passat un parell que tenien com a tema allà on anàvem. La primera, Baix del sol de la Toscana, és la més dolenta de totes. Reprodueix bona part dels tòpics estètics dels quals estan enamorats els personatges tòpics de classe mitjana i alta dels EUA: paisatges bonics i verds, vinyes, cases pairals, toscans alegrois i camperols amb ganes de xerinol•la, i vi, molt de vi. La segona, Una habitació amb vistes, molt més bona, mostra també amb ulls de classe alta britànica riquíssima i privilegiada, una comarca romàntica de verdor, masies i despreocupació (malgrat la guerra que vindrà després). També mostra una Florència esplendorosa de mitjan segle XX. Tanmateix aquestes pel•lícules juguen amb avantatge; no mostren una ciutat plena de turisme, impossible de caminar per la gentada que hi ha: una massa que vol veure tots els museus en poquíssim de temps (¿com es pretén contemplar aquests museus en només 2 hores!?). Sincerament, a mi m’agrada la Florència que he vist en la segona pel•lícula, però sent de classe alta, on tot està a disposició meua (vil•les en la muntanya, carros i criats, i caragols a tiri-bandiri) però és fal•laç i impossible. Aquesta no és la Florència que he trobat. Al remat, hom tendeix a barrejar Florència amb la Toscana: a mi, m’ha agradat la Toscana; m’ha recordat la Marina tan bonica (encara) que tenim. Florència, no tant.

En segon lloc, com que m’he dedicat a vagarejar, he vist que la part vella es podria assemblar al Carme de València del nostre Segle d’Or. És innegable que a Florència hi ha més concentració d’edificis destacables, però roda i volta la imatge que oferien és semblant a la de la nostra València medieval actual: palauets, llotges, esglésies, etc. proliferen a tort i dret, i m'ha sorprés veure contenidors del fem davant d'aquests edificis, que molesten la mirada delerosa de bellesa artística. Al remat, la gràcia dels palauets i llotges és poder veure'ls per dins, per contemplar la grandesa de les cambres, l’alçada dels sostres i el luxe dels mobles. És una llàstima no poder escodrinyar per aquests llocs, amb la qual cosa sí que podria corprendre-me'n més: només he pogut veure’n u, preciós del tot i reconvertit en restaurant. Així doncs, som si em passejara pel Carme.

Per a acabar (i no fer-ho més llarg), tampoc he pogut contemplar la resta de la ciutat. És molt fàcil dir que una ciutat m’ha agradat quan només s’ha visitat el centre històric, però i la resta? Una ciutat també és bonica quan ha tingut un eixample esplendorós, o una part moderna d’avantguarda i encantadora. Per tant, cal que quede ben equilibrat en aquest aspecte. Supose que la pròxima volta que torne tindré temps d’anar per la part de creixement de ciutat, per a dir que, efectivament, Florència és una ciutat bonica i meravellosa. Ara, uns quants arbres de bona ombra per les places del Duomo, de la Signoria i de la Santa Croce, no hi anirien gens malament.

diumenge, d’agost 09, 2009

Quan anem a Gandia?

Anys arrere ens vam dir, ¿per què no anem a Oliva caminant? Ho vam fer. Xino-xano, en poques hores baix un sol d'agost ens hi vam plantar. Esmorzar a un baret i després a casa amb autobús. Uns dies després havia de ser Gandia, però la cosa va quedar en l'aire. Quatre anys després, Gandia ha caigut als nostres peus. A les 6'30 ens alçàvem, a les 10 arribàvem a Oliva i esmorzàvem en un bar que molts abans era la clínica on el company de caminada i jo havíem nascut. A les 10'45 repreníem la marxa per la pista ciclista i a les 11'59 aconseguíem la fita: Gandia. Granissat de llima i a les 13 amb autobús cap a casa.

Proper repte: Dénia-Gandia, reivindicació del tren comarcal. Distància aproximada 35km. Quan?

divendres, de juliol 31, 2009

Es mor la meua llengua

(ací, en aquesta expressió agònica i dramàtica que faig, cal que tinguem present una idea: no dic se'ns mor la nostra llengua, perquè nosaltres, el col·lectiu, ha deixat d'existir. El nosaltres ja no pertany al nostre nosaltres, sinó a uns altres; per tant, ja no som el referent al país)

dijous, de juliol 23, 2009

Ah, però tu ets d'ací?

Detall curiós: ja no només em sent foraster al meu país des d’un punt de vista polític i lingüístic, sinó que també etnològicament. En no arribar una setmana que m’he trobat en dos situacions en què a causa del meu aspecte físic (cabells, ull, pell, etc.) no m’han fet del país, sinó d’un altre: dis-li saxó, dis-li germànic, comsevulla.

divendres, de juliol 10, 2009

Baxtran

Fer balanços va bé, més que res, perquè és una manera més de mantenir el cap ocupat i de pas intente quedar-me amb la part positiva del que ha representat un fet. Enguany toca un altre balanç: un altre curs, institut nou, vida nova. El fet cert és que he notat el transplantament i ha estat molt sentit. He tingut moments positius amb alguns grups, per primera votla he fet un primer de batxillerat i he gaudit molt explicant-los literatura, història i normativa: em sentia que tractava amb gent madura i m’he agradat veure’m atés i respectat. Pel que fa a la resta de grups de la primera divisió, doncs de freda i de calenta, amb molts disgusts que em feien plantejar què feia jo allí, i amb d’altres que em trobava tranquil. Vorem el curs que ve.

Pel que fa al meu enriquiment i estimulació intel•lectual, ha estat molt bé, he dut a terme uns quants projectes que em ballaven pel cap i n’he deixat d’altres (o n’he abaixat el ritme): dels que més m’han colpit, aprendre grec. No sé si arribaré a fer els sis cursos que té l’idioma, però amb els que faça, ja n’estaré ben satisfet.

En literatura, més decepcions que alegries: sé que vull però com hom sol dir “no sé què volen de mi.”

diumenge, de juny 28, 2009

No sé que m'ha agafat hui...

El professor de valencià va entrar a la sala de professors, va dir buenas i en aquell moment un llamp fulminador el va deixar allí convertit en cendres.

El jove antisistema, catalanista i independentista va entrar en la sala on es feia l'assemblea. Bones, va saludar alegrement la resta de gent, i en aquell moment un llamp fulminador el va deixar allí convertit en cendres.

diumenge, de juny 14, 2009

Hui he anat a cals pares i he vist l'orla de la carrera: aquest juny fa deu anys que vaig acabar filologia catalana, i en fa quinze que vaig deixar el món de l'institut per a entrar en el món universitari, la primera independència del niu, com ja he esmentat en algun text anterior. He de dir que m'ha entrat un vertigen molt gran, perquè un període en què vaig trobar-me una altra realitat ha esdevingut brevíssim i comprove que se m'escapa de les mans. Vaig acabar tenint 23 anys, com aquell que diu encara amb la sensació de l'adolescència. Deu anys són molts anys ara que faig aquesta reflexió.

dimarts, de juny 02, 2009

Collons

El col•lectiu de dones havia decidit denunciar aquella associació perquè atemptava contra u dels drets humans universals, que era el de la igualtat entre l’home i la dona. Aquella associació era privada i havia demanant subvencions a l’administració pública per a dur a terme activitats vàries, ja que la dita administració anyalment treia a concurs una partida pressupostària per a subvencionar associacions. El col•lectiu de dones ja feia temps que anava darrere aquella associació per a denunciar-la amb contundènica, i aquella sol•licitud va esdevenir el moment exacte i ideal per a denunciar-los, i per a fer veure a l’administració pública que subvencionava entitats discriminadores, i que per tant hi actuava amb connivència.

El govern, davant aquella situació, avergonyit administrativament, va actuar i va retirar la subvenció a l’associació marginadora, els va posar una multa i els va obligar a llevar dels estatuts els articles que feien referència explícita i implícita a la prohibició d’acceptació de cap dona en l’associació. S’hi va obrir un debat intern, aclaparats els associats per la resposta de la societat (correus electrònics, articles de premsa, boicots, etc.). Al remat, van haver de transigir i fer fora aquella interdició atàvica de barrar el pas per a qualsevol dona.

-Parles de l’esglèsia catòlica, oi?

-Doncs no, però si vols en parlem després.

dimecres, de maig 20, 2009

Voldràs?

-Xe, Joan, on vas?

-Anem al cinema a vore una pel•lícula.

-Quina?

-Pardals i figues fan bones lligues.

-Idò! Però això és una pel•lícula porno! No pots anar al cinema amb el teu fill de set anys a vore’n una porno! Està prohibit per llei! El xiquet encara no té l’edat, això el pot traumatitzar! A més a més, això és indecent!

-Home, tu vas als bous amb el teu fill de huit anys i no passa res: ¿per què no puc dur-lo a vore una pel•lícula porno? Fet i fet, està prohibida l’entrada a menors de18 anys també per llei. No crec que siga molt educatiu com es maltracta una bèstia d’aquella manera: això podria traumatitzar el teu fill. Aleshores, ¿per què no puc dur-lo a vore una pel•lícula porno?

-Però home, ¿voldràs comparar? Els bous són art i jo explique al meu fill les coses perquè les entenga.

-Doncs el cinema també és art i jo sempre explique al meu fill totes les coses que veu a la tele.

dimecres, de maig 06, 2009

No sé que m'ha vingut...

-Però filla, ¿que no entens que això és impossible? No vulgues contar-me mentida. Les dones, per a quedar-se prenyades, cal que s’hagen gitat amb un home, i tu t’has gitat amb algú: no vulgues amagar-m’ho. ¿Tinc o no tinc raó senyor metge?

-Efectivament, Això és indiscutible. ¿No ho entens? ¿Quin és el problema? ¿No vols dir als pares qui és xic que t’ha deixat embarassada? Això ja és comprensible, perquè potser tens por del que et diran ells, però no vulgues fe-nos creure que t’has quedat embarassada perquè sí.

-Però si és cert! Jo no m’he gitat amb ningú!

-Filla, no compliques més les coses. A tu, t’ha prenyat algú i no ens vol dir qui és el pare!

-Que no, que no m’he gitat amb ningú. Que sóc verge. Igual de verge que la mare de Déu. ¿Que no es va quedar ella embarasada de l’esperit sant, sense home que la tocara? ¿Ací no digueu res? Ella sí que pot quedar-se prenyada sense gitar-se amb ningú i jo no?

-Dona, vist així, sí que podria ser. Fet i fet, és un precedent, oi?

-Doncs, potser té raó la meua filla...

dissabte, d’abril 25, 2009

Enquesta

A quina edat deixaríeu fumar a un fill vostre?

  • Mai de la vida.
  • Als 18 anys, que és quan hom n'ha establert l'edat legal.
  • Als 14 anys, que és quan els adolescents estan en l'època d'experimentar.
  • Als 7 anys, que és quan ja han desenvolupat l'habilitat de controlar el trànsit de l'aire.

divendres, d’abril 10, 2009

Vares

El bisbe estava indignat en vore la foto i volia compartir la dita indignació amb qui l'acompanyava.

-Però quina gentola, eixos moros, quina gent més poc civilitzada. No cal que digues que això és indignant, de gent de poca intel·ligència i de retardats: és indigne vore com els moros obliguen les dones anar totes tapades, totes així...

Enmig d'aquesta indignació es van sentir uns trucs de porta. Una monja demanava permís per a entrar:

-Excel·lentíssim i reverendíssim senyor...

-Passeu, germana, passeu...

dimarts, de març 24, 2009

Pamflet

El nostre president Francisco Camps està sent investigat per un cas presumpte de suborn. Jo no hi diré res (malgrat que hi tinc la meua opinió), perquè ja ho investigaran els periodistes oficiosament i els jutges oficialment, i hi dictaran sentència culpatòria o exculpatòria . Ara bé, aquest text no parlarà sobre aquest president nostre, sinó sobre els qui treballen a Canal 9, concretament els qui treballen en les notícies de la tele (pel que fa a la ràdio, no la sent mai) i en el teletext. Considere que aquestes persones que tenen una llicenciatura en periodisme (o no) no es mereixen el qualificatiu de periodistes vista la manera com que tracten el tema en el canal en què treballen: al teletext no hi ha cap notícia sobre el tema, i en el telenotícies, de puntetes, quan la cosa ja es fa massa descarada. L’endenyamenta que tinc contra aquestes persones que editen les notícies que eixiran per la tele, o que no piquen en el teletext és tan gran; i la impotència que sent de veure que manipulen de manera tan vergonyosa, ignominiosa i magníficament infame és tan aclaparadora, que no me’n sé avenir. Trobe insultant que aquesta gent faça el joc d’aquesta manera i que s’òmpliguen la boca dient-se que són uns professionals i que ells estan al servei de la informació, que és el que hom suposa que és el periodisme.

A hores d’ara, no havia estat mai tan descarat això del gos que no mossega la mà de l’amo.

Mediocres, mesquins, miserables, kuahglriuhtfhgahrohtaeht!!!!!!

dijous, de març 12, 2009

Jo, de moment, no hi he sentit res

Ara fa poc s’han fet unes eleccions a Galícia. Allí ha governat la darrera legislatura un bipartit (bé, jo diria una coalició de partits, però ara la moda és aquesta). No sé si ho han fet bé o malament els qui hi han governat, però es veu que els del PP hi han tingut un bon rasquit. A raó d’açò han inclòs en la propaganda electoral una campanya de repartiment de preservatius. Com a lema publicitari hom podia llegir Porque hai mellores formas de coaligarse… Fai o amor e non o bipartito.

Per cert, què opina d’això la Conferència Episcopal? Vull dir, ¿ha fet alguna declamació pública en contra del foment sibil•lí de l’avortament per l’ús dels condoms? ¿S’ha esgarrat la roba per la degeneració dels càrrecs del PP catòlics i practicants per contribuir a la disbauxa moral que implica fer servir aquesta protecció contra els embarassos? ¿Ha cridat a manifestació pública i cívica per a protestar davant la prostitució del significat sagrat i pur de la paraula amor amb la promoció del mètode anticonceptiu que arrabassa del món una vida més?

Sembla que, per a segons quines coses i per a segons qui les fa, alguns tenen la boca més xicoteta que el florí.

dissabte, de febrer 28, 2009

Llet

La mare es va esborronar mala cosa quan va veure al telenotícies el cas de la llet xinesa contaminada. Es va compadir de les pobres criatures que havien estat alimentades amb un producte nociu. La mare es va endenyar de la mala pràctica dels empresaris i del silenci connivent de les autoritats xineses. Al remat, es va sentir segura perquè això a casa no passava (malgrat que per un instant va pensar, xica, ves a saber si de totes les coses xineses que s’importen, també ens ha tocat aquesta plaga). Rebutjat aquest mal pensament improbable i amb la mirada tendra i condescendent envers la filla, es va encendre un cigarret.

dimecres, de febrer 18, 2009

Fossilització

Hi han països que tenen una gran tradició de caça de balenes, i les restriccions (o prohibicions) de caça els resulta una gran putada, perquè d’alguna manera se’ls coerceix d’un aspecte de la cultura pròpia: com si ací al país hom restringeix o prohibeix caçar amb parany. Aquests països acaten aquesta decisió amb la boca xicoteta, i a voltes les autoritats fan els ulls grossos i la màniga ampla quan hi han furtius o promouen caces científiques. Ara bé, amb els anys, a mesura que passarà el temps, la gent d’aquests països potser assumiran aquestes prohibicions, i potser deixaran de caçar les balenes i de menjar-ne la carn. Potser es perdrà en la longitud temporal aquesta cultura atàvica i potser algun dia percebran que les balenes no es poden menjar, com ja s’ha fet per ací l’occident amb els gossos, els gats o els llagostins del camp.

Més encara, fins i tot, potser arribarà un dia que la religió d’ells assumirà que menjar carn de balena serà pecat, i ningú que siga bon fidel tindrà la gosadia de menjar una carn prohibida per la divinitat. Ves per on quines coses, com canvien algunes cultures: de què em sonaran algunes prohibicions religioses com aquestes?

dimarts, de febrer 10, 2009

Apa, ja està

No voldria que hom em titllara d’irreverent, però el fet cert és que jo podria dir que m’alegre que haja mort. Però si ho publicara d’aquesta manera no seria per cap motiu morbós, sinó perquè al remat s’ha acomplert un desig personal, per damunt d’u d’irracional: morir si una persona vol. Parafrasejant un altre lema conegut: nosaltres vivim, nosaltres decidim.

Al remat, si el Vaticà es troba satisfet perquè aquell primer ministre ha volgut posar tots els bastons que ha pogut a aquesta roda, més valdria que es mirara amb qui s’ajunta o de qui s’admira: lasciu, hipòcrita, superb, orgullós, adjectius que em semblen capitals.

dilluns, de febrer 09, 2009

Sobre traduccions

D'un temps ençà en temes lingüístics he arribat a una conclusió: l'anglés està fent més mal que una pedregada pel que fa al sistema de la llengua, a causa de les males traduccions que ens arriben. Òbviament, l'anglés com a llengua no és el problema, sinó la manera com ens arriba una volta traduït, i en el cas dels valencians, per al via del català mateix o per la del castellà. Açò ho explicaré més avant.

No cal dir que el món de la traducció està molt malament: els traductors no cobren d'acord amb el que implica la faena que fan; els terminis per a fer les traduccions són curts i no es poden revisar com toca; alguns traductors no són prou madurs en tècnica i en llengua, bé perquè hi tenen llàcunes, bé perquè a la carrera hi han hagut algunes fretures. Roda i volta, aquests factors provoquen que hi haja una mancança de cura en les traduccions i no siguen bones del tot, i aquest fet repercuteix en els parlants més del que hom pot imaginar.

Perquè fet i fet, una mala traduccióno és només que hom duga de l'anglés constipated al català constipat (ha, ha, ha), sinó que deixe passar construccions sintàctiques (atenció, sintàctiques, l'esquelet d el allengua) que no són les de la llengua rebedora. Així, una bona traducció ha de tindre present quines estructures es fan servir en una llengua i quines són les equivalents en l'altra. Per exemple, un gerundi de posterioritat de l'anglés és una oració copulativa en català: he fell down, recovering at the third day, va caure i es va recuperar al tercer dia.

Doncs bé, des que fa un segle i mig que l'anglés ha esdevingut la llengua per antonomàsia, ens han estat arribant un munt d'interferències d'aquesta mena a causa d'aquestes males traduccions. No sé fins a quin punt pot ser bròfega o infundada aquesta sospita meua, però pareu esment a les dades següents: des qeu el cinema és sonor, l'únic cinema que hem sentit ha estat en castellà, traduït de l'anglés (i qui diu cinema, diu televisió: sèries, dibuixos animats...); la literatura que ha guanyat més presència és l'anglesa, si no fixeu-vos en els referents de la novel•la: Hemingway, Capote, Bradbury, Twain, etc. La música que ens envolta des de fa un segle és en anglés. Reflexioneu-ho: 120 anys de predomini de l'anglés i 60 de cinema, televisió i música són abassegadors. Així doncs, unes males traduccions com les que he apuntat han fet que se'ns esmusse el sentit i trobem correntíssimes i habituals moltes construccions que no pertanyien al sistema sintàctic de la nostra llengua.

Al remat, reprenc el que he dit al principi: traduccions via català i via castellà. És innegable que les traduccions (moltíssimes dels mitjans de comunicació) ens venen per mitjà del castellà, i ací ve l'embolic: si el castellà no corregeix el que tradueix, ¿com no hem d'agafar dites interferències i fer-les nostres també, si els mitjans actuals catalans poua dels mitjans en castellà?


Nota: Si l'anglés ha fet açò, ¿què podria ser del francés, llengua de cultura 500 anys arrere? Quan sàpia més francés, hi reflexionaré.

divendres, de gener 30, 2009

Faena

Enguany fa deu anys que vaig acabar la carrera. Aquestes festes de canvi d’any m’he reunit amb amics vells de la carrera, hem enraonat, hem compartit records d’aquells dies feliços (almenys per a mi) d’aules, converses i professors. He de dir que els anys de la universitat es van convertir en una mena de bombolla d’aïllament, un temps en què vaig soterrar els anys d’institut i d’escola, i vaig recrear-me en la carrera.

Va ser aquell darrer any en què vam plantejar-nos algunes posicions pel que faríem en l’ensenyament. Havia oblidat que havia estat xiquet i adolescent, i per aquesta raó en els debats que féiem a classe de metodologia de l’ensenyament sobre com duríem a terme la nostra faena exposava unes idees que a hores d’ara de la pel•lícula són molt utòpiques. En acabar la carrera, i després de tres anys sabàtics vaig entrar en l’ensenyament secundari (fins ara) i ací és quan totes aquelles elucubracions que hi tenia, es van ensorrar. Fet i fet, no hi ha res com entrar en el món docent real i encontrar-te’l.

Aquestes festes m’he reunit amb companys de carrera, hem enraonat sobre l’ensenyament, i després de plorar-nos les penes, malparlar dels nostres superiors d’educació, de desfogar-nos per les nostres impotències i de contar-nos algunes satisfaccions, encara ara em pense el paper que faig a l’institut.

dilluns, de gener 19, 2009

Si així no es pot fer faena...

Cas 1

-¿Cómo te llamas?
-Em dic Berta.
-¿Te invito a otra?
-D’acord.
(…)
-Oye, ¿qué te parece si echamos un polvo?
-Quan vulgues.

Cas 2

-Com et dius?
-¿Cómo?
-Que com et dius. Que cómo te llamas.
-Ah, Laura.
-Et convide a una altra?
-¿Cómo?
-Que si et convide a una altra. Que si te invito a otra.
-Vale.
(...)
-Ei, què et sembla si fem un clau?
-¿Cómo?
-Que si fem un clau. Que si echamos un polvo.
-Cuando quieras.

Cas 3

-Com et dius?
-Em dic Maria.
-Et convide a una altra?
-D’acord.
(...)
-Ei, què et sembla si fem un clau?
-Com?
-Que si fem un clau. Que si etxem un polvo.
-Ah, quan vulgues.

dilluns, de gener 12, 2009

Probablement

Probablement Déu no existeix.

Però quin coi de campanya és aquesta?

Ai, mare...

dimecres, de gener 07, 2009

L'abast de la llengua

Reprenent el tema de les traduccions, m’agradaria furgar en el paper que ha de representar la TV3 (per extensió la CCRTV) dins l’espai dels Països Catalans, concretament a les terres sota el domini d’Itàlia i de França i d’Occitània. ¿Realment la TV3 actua com a mitjà de tots els països o hi ha algun condicionant que no acaba de dignificar el que representem com a territoris que compartim la llengua?

El cas és el següent. Quan la TV3 emet algun programa on hi han unes declaracions en anglés, en alemany, o en sudanés, bé les tradueix oralment per damunt la veu original, bé les subtitula. Quan qui parla ho fa en francés o en italià, també es fa una traducció. Ara bé, quan algú parla en castellà no hi ha cap mena de traducció: és això lògic? ¿Mostra això una situació igual des d’un punt de vista nacional? ¿És una mostra de sensibilitat envers el conjunt dels països que comparteixen una llengua? Des del meu punt de vista, no.

Considere que aquesta actitud simplement demostra una submissió de la CCRTV envers una concepció hispànica i espanyola de l’espai de comunicació, i significa també una mancança d’atreviment, de gosadia i de valor per sacsar-se els complexos i esdevenir el que realment toca ser, un espai audiovisual català per a tots els territoris de parla catalana. Perquè evidentment, es catalanoparlants d’Espanya sí que entenem el castellà i no el francés o l’italià, i per això es tradueix. Però ¿què fem amb els de França d’Occitània o d’Itàlia, que no entenen el castellà? ¿Qui es recorda d’ells i els dobla o subtitula les declaracions en castellà? És segur que si la TV3 subtitulara o doblara al català les declaracions en castellà hi hauria un bon ball de Torrent, i de seguida arribarien les desqualificacions des de les cavernes; tanmateix, demostraria sensibilitat lingüística.

Nota: de la RTVV no dic res, no la considere en aquest cas com a representativa d’aquest espai pancatalà, donada la política lingüística que segueix.