dissabte, de novembre 01, 2008

El llibre dels feits

Dies arrere vam fer la primera sessió del club de lectura que hem muntat al poble. La lectura inaugural, per raons més que evidents, havia de ser el Llibre dels feits, la crònica del rei Jaume el Conqueridor. Vaig proposar-lo perquè sent l’any que és i el mes que era, doncs, hom no podia deixar de banda aquest homenatge. Altrament, sé que és un text poc adient per la gent que podria assistir-hi (gent del poble que no fa lectures filològiques, històriques, medievalitzants i del país), però s’ho mereixia. Al remat, a més a més de jo, i van vindre ma mare, dues filòlogues de català, un estudiant de filologia catalana i un metge. L’experiència va ser, dalt o baix, bé, perquè almenys vam poder establir alguna mena de debat (encara que no tinguera res a veure amb el llibre) i no ens vam quedar mirant-nos les cares: un bon divendres a les 20’30h és un horari perillós; però ens en vam anar tocades ja les 22h. Per tant, bé.

Per a fer la sessió, vaig preparar-me uns temes per a enraonar-hi, i m’agradaria fer constància d’algunes impressions que m’han quedat ara que tinc més edat, més experiència, que no quan tenia 22 anys i vaig començar a llegir el llibre. He arribat a la conclusió que el rei Jaume, vist des dels nostres dies, no és un personatge tan obsolet, sinó que hui encara hi podem trobar concomitàncies en un parell d’aspectes, com a mínim. Pel seu caràcter ultrareligiós i lligadíssim a l’església catòlica, podria identificar-se als nostres governants d’ara, que tothora fan el possible per a deslaïcitzar la societat des de l’oficialitat.

També el rei Jaume és un servilista, i en l’anècdota de la corada del papa Gregori X em va vindre al cap la imatge de les Açores, quan Bush (Gregori) va embotinar Aznar (Jaume) per la cosa de la guerra de l’Iraq. En la reunió medieval, l’únic que hi estava d’acord de totes totes, hi va posar mitjans de gust i se n’hi va enorgullir va ser el nostre rei, mentre que els altres dignataris no ho hi veien gens clar i es van fer el ronsa (malgrat que fóra per motius econòmics), com va passar a les nacions unides. Ves per on quines dues semblances.

Al remat, voldria destacar ja des d’un punt de vista polític, que em vaig fixar com la corona d’Aragó era una entitat que comptava dins el concert mundial (fins i tot un papa li demanava ajut, i la veu del rei s’escoltava). Ara, doncs, això, glòries passades.

9 comentaris:

nimue ha dit...

vaja... doncs sí que em sembla un llibre "difícil" per començar un club de lectura obert a qualsevol tipus de públic...
Jo me'l vaig llegir en segon de carrera i supose que si l'agafara ara em passaria com a tu, que veuria altres coses que en aquell moment se'm van escapar. Interessants les teues reflexions. No hi ha res de nou inventat, pel que sembla.

dospoals ha dit...

Sí que era dur, sí. A vore si amb el següent llibre, Màgia per a un poble, de mitologia popular, es redreça la cosa.

Oreto ha dit...

Aquest de Màgia per a un poble em va resultar molt amé. De segur que eixiran a conversa les tradicions del teu poble!

Anònim ha dit...

Nos feim la primera cosa per Déu, la segona per salvar Espanya, la terça que nós e vós haiam tan bon preu e tan gran nom que per nós e vós és salvada Espanya."

Açó diuem que ho digué jaume I junt al seu cosi Alfons X i está en el llibre dels feits.
¿Es veritat açó o es un invent dels que van per la xarxa.

em podeu fer algun comentari sobre aqueste frase

Anònim ha dit...

Quan Jaume I ajuda desinteressadament Castella contra els moros ho fa, segons diu: «La primera cosa per Déu, la segona per salvar Espanya...» (c. 392) —
«Espanya», val a dir, entesa en sentit geogràfic, la Hispania romana, que aleshores incloïa regnes independents: les corones d’Aragó, Castella, Navarra i Portugal. De fet, el rei no s’està d’afirmar que el seu peculiar engendrament i el posterior naixement «sembla obra de Déu» (c. 5).

dospoals ha dit...

Anònim 1, no he vist la cita aquesta (encara no l'he cercada), però pel que puc interpretar, quan els dos reis més potents (vaja, els úncs, perquè Portugal encara era a les beceroles) que hi ha a la península decideixen salvar Espanya, ho volen fer per recuperar la cristiandat del que era la península d'Hispània del temps dels romans. És una aliança envers el moro infidel. Potser concebien una Espanya gran i lliure de moros, en la qual conviviren els regnes d'Aragó, Castella i el comtat incipient de Portugal (en guerra amb Castella).

Anònim 2, això dalt o baix, crec que és el que has respost tu, oi?

jero ha dit...

De segur que ha sigut una experiència interessant.
Les teues reflexions també ho són.
Salutacions!

dospoals ha dit...

Gràcies.

dospoals ha dit...

Oreto, confie que sí.