diumenge, d’abril 20, 2008

Aleshores

En classe de premsa una xiqueta em va demanar si jo sempre parlava bé (ací cal entendre bé a la manera de parlar sense faltes ni interferències lingüístiques d’altres idiomes). Jo li vaig contestar que sí, que jo sempre parlava bé. Altrament, aquest fet es relaciona amb una conversa que vaig tenir sobre sociolingüística amb un grup d’amics que es preparaven les oposicions, en què hom havia de definir els conceptes col·loquial i general. Hom té la tendència a identificar com a col·loquial aquell valencià que és ple de castellanismes,, francesismes o italianismes, mentre que el general seria el que ja està del tot corregit (i no parlem ja del vulgar, que hauria de ser gairebé un valencià castellanitzat, etc.)

La meua resposta en aquest enraonament que teníem va ser que el valencià col·loquial no tenia cap perquè de ser una variant plena de castellanismes, etc. o d’altres paraules o expressions que la norma rebutja: és a dir, on proliferen els tinc que, els entonces, els pues i els buenos, etc. Per a mi, qualsevol variant del valencià no hauria d’incloure cap interferència lingüística, sinó més aïna hauria de contenir qualsevol element que siga inherent al valencià: amb la primera actitud fa la sensació que el valencià col·loquial és un camp propici per als castellanismes, etc. on tot s’hi val i hi ha carta blanca.

Potser se’m titllarà de purista, però trobe que perquè tinguem una llengua vigorosa i vigent hom hauria d’esforçar-se no ja de tenir un bon valencià general, sinó també un bon valencià col·loquial (fins i tot vulgar). Considere que és una tasca important llevar-nos prejuïns i crear un col·loquial digne per a fer-lo servir allà on és menester. Crec a més, a més, que és una manca d’esperit i una postura comodíssima amagar-se en l’excusa que hom hauria de parlar com li donara la gana, quan el que hi ha en el fons és una frustració i una renúncia a l’esforç (que tant recordem en el món docent). Perquè, fet i fet, aleshores és igual de col·loquial que li se’n va i nar, i no ens escaldarem si usem haver de, fusta, porc, titot o aixeta (més encara, ¡més esforç hi haurien de dedicar aquells qui han estudiat filologia!).

Al remat: per favor, no digueu buenas, collons! Digueu bon dia o hola!

divendres, d’abril 04, 2008

El pa i el vi, i el vi i el pa, etc.

Per què un vegetarià mai en la vida, per convicció alimentària, podria ser un catòlic canònic i preceptiu? Perquè a l’hora de combregar no es podria menjar un tros de carn.

Per què un cel•líac mai en la vida, per salut personal, podria ser cristià canònic i preceptiu? Perquè, físicament i racionalment, no menja un tros de carn sinó un tipus de pa amb un contingut evident de gluten.

Per què un alcoholic mai en la vida, per salut personal, podria ser un cristià canònic i preceptiu? Perquè, físicament i racionalment, no beu sang humana sinó un tipus de vi de taula amb un contingut evident d’alcohol.

Per què un vegetarià, etc. però aplicat al vi.

Ni uns ni altres, au, tots castigats!