dimarts, de gener 08, 2008

El gran bot

Hui fa deu anys que me’n vaig anar d’Erasmus a Londres. Trobe que ha estat una de les decisions més importants que he fet al llarg d’aquesta primera part de la vida. Me’n vaig anar amb 22 anys, però als 18, només començada la carrera, ja sabia que havia de fer alguna cosa d’aquestes: pegar a fugir i veure què hi havia més enllà del poble i de la capital del país.

Hi vaig anar amb dues companyes més de la carrera i la veritat era que semblava que ens havien llançat als lleons. Vam arribar a l’aeroport a soles, no ens esperava ningú, ja era nit fosca i no sabíem amb seguretat com havíem de menejar-nos per allí (no és com ara, que la xarxa està molt més desenvolupada, i hom pot trobar informació de tot, de manera que podríem anar sobreavisats). Vam pujar al taxi amb els maletots, vam anar a la facultat perquè ens donaren la clau del pis, ens van dur a la residència, i quan ens van amollar allí ens vam mirar els tres com dient: bé, ara a vore com ens les apanyem! La meua sensació era que havíem arribat a un lloc de postguerra: a fosques, humit, edificis de rajoles amb molsa, i nosaltres emigrants.

Els estudis van ser una altra cosa, i em va fer pensar que a València no estàvem gens bé. Estàvem en una aula amb 12 persones màxim, on el nostre treball era parlar d’articles i llibres que ens feien llegir, d’una setmana per l’altra; exposar les nostres idees i fer treballs sobre les lectures (i només un examen!): és a dir, tot collita nostra. De retruc, amb poques assignatures, poques hores lectives i unes classes que acabaven al final de març. Ni punt de comparació amb València. En tornar d’estiu i en començar el darrer any de la carrera, vaig voler continuar aquest esperit de llibertat i vaig fer el possible per agafar assignatures que foren de treballs i llegir-m’ho tot (tanmateix, encara vaig haver de passar per l’anella del Simbor)

Vaig aprofitar per anar a Gal·les i a França. També vaig vore altres llocs del país, i com no, viure a Londres. Puc dir, des d’aquesta visió provinciana, que Londres es va convertir en la meua València i em passejava pel centre com si em passejara pel carrer de Colom. Ara ho pense i immodestament era com si no tinguera cap mèrit la cosa; com si Londres no omplira tant la boca.

Ara trobe a faltar aquesta experiència. M’agradaria tornar als 22 anys i estar-m’hi mig curs d’Erasmus. Si poguera anar-me’n ara, encara seria molt millor, donats els canvis que hi han hagut: hi han els vols barats, hi han els albergs, hi ha la maduresa de deu anys més.

6 comentaris:

nimue ha dit...

M'encanta Londres. Tot i que no he estat tan de temps com tu com per a sentir-la com la meua ciutat. Però m'hi trobe molt a gust. Sempre pots tornar a marxar i més tu que et pots demanar llicència i coses d'aquestes. Evidentment no serà igual que als 22. Però si et sóc sincera, no tornaria als 22 per res. Als 30 potser sí. Però als 22...

dospoals ha dit...

A Londres, hi he estat quatre voltes. Pense que tampoc és tanta cosa, però cal dir que és enorme i té de tot.

Ara, sobre els 22, donsc sí que hi tornaria (malgrat que pense que no tots el temps passats ha estat millor).

Teresa ha dit...

Lectorat, lectorat, lectorat!:-)

dospoals ha dit...

Calla, calla, que encara em dura el mal gust de no haver anar a Eslovènia!

rAnita nOe ha dit...

aquest any faré el meu "erasmus" personal.. m'hen vaig a ee.uu 3 mesos a fer un curs.. espere poder arrivar a la teua edat (que no se quina es) i recordar amb la mateixa intensitat este any.
petonets

dospoals ha dit...

Alça, tu també faràs un bot llarg, llarguíssim! Desitge que l'experiència siga molt enriquidora, i que la recordes amb bon gust.