dimarts, de gener 22, 2008

Tots amb l'haca i l'haca a bots

Les vacances de nadal que han passat han estat uns dies prou propicis per a llegir uns quants llibres, no ja dels pendents (d’aquells que es tenen en la llista dels llibres que s’han de llegir alguna volta en la vida), sinó dels que apareixen de sobte i que cal llegir per raons vàries: per exemple, que han estat lectures de compromís. Tanmateix, no amb sentit pejoratiu, sinó que han tingut l’afegit de ser de gent acostada, propera, i que volia llegir amb ganes, cosa per la qual demanava aquesta urgència.

Una volta que he acabat de llegir els compromisos m’ha vingut la basarda. ¿Quina ha de ser la meua actitud envers els autors d’aquells llibres que he llegit? Clar i net, ¿què espera un autor dels amics que en lligen els llibres, dels coneguts que tenen algun parer d’allò que lligen? ¿Què ha de fer aquest amic o conegut lector: ha de fer-li saber alguna mena d’opinió crítica o s’ha de limitar a dir, ja he llegit el llibre, m’ha agradat?

Fet i fet, en el cas de llegir obres de desconeguts no sembla indispensable posar-s’hi en contacte, però en el cas dels coneguts, ai las! ¿Seria agosarada, adient, impertinent qualsevol iniciativa crítica literària, sense que l’hagueren demanada, sense alguna excusa d’alguna revista per davant?

dimarts, de gener 08, 2008

El gran bot

Hui fa deu anys que me’n vaig anar d’Erasmus a Londres. Trobe que ha estat una de les decisions més importants que he fet al llarg d’aquesta primera part de la vida. Me’n vaig anar amb 22 anys, però als 18, només començada la carrera, ja sabia que havia de fer alguna cosa d’aquestes: pegar a fugir i veure què hi havia més enllà del poble i de la capital del país.

Hi vaig anar amb dues companyes més de la carrera i la veritat era que semblava que ens havien llançat als lleons. Vam arribar a l’aeroport a soles, no ens esperava ningú, ja era nit fosca i no sabíem amb seguretat com havíem de menejar-nos per allí (no és com ara, que la xarxa està molt més desenvolupada, i hom pot trobar informació de tot, de manera que podríem anar sobreavisats). Vam pujar al taxi amb els maletots, vam anar a la facultat perquè ens donaren la clau del pis, ens van dur a la residència, i quan ens van amollar allí ens vam mirar els tres com dient: bé, ara a vore com ens les apanyem! La meua sensació era que havíem arribat a un lloc de postguerra: a fosques, humit, edificis de rajoles amb molsa, i nosaltres emigrants.

Els estudis van ser una altra cosa, i em va fer pensar que a València no estàvem gens bé. Estàvem en una aula amb 12 persones màxim, on el nostre treball era parlar d’articles i llibres que ens feien llegir, d’una setmana per l’altra; exposar les nostres idees i fer treballs sobre les lectures (i només un examen!): és a dir, tot collita nostra. De retruc, amb poques assignatures, poques hores lectives i unes classes que acabaven al final de març. Ni punt de comparació amb València. En tornar d’estiu i en començar el darrer any de la carrera, vaig voler continuar aquest esperit de llibertat i vaig fer el possible per agafar assignatures que foren de treballs i llegir-m’ho tot (tanmateix, encara vaig haver de passar per l’anella del Simbor)

Vaig aprofitar per anar a Gal·les i a França. També vaig vore altres llocs del país, i com no, viure a Londres. Puc dir, des d’aquesta visió provinciana, que Londres es va convertir en la meua València i em passejava pel centre com si em passejara pel carrer de Colom. Ara ho pense i immodestament era com si no tinguera cap mèrit la cosa; com si Londres no omplira tant la boca.

Ara trobe a faltar aquesta experiència. M’agradaria tornar als 22 anys i estar-m’hi mig curs d’Erasmus. Si poguera anar-me’n ara, encara seria molt millor, donats els canvis que hi han hagut: hi han els vols barats, hi han els albergs, hi ha la maduresa de deu anys més.