En l’imaginari de gran part dels llicenciats en filologia catalana o de moltes persones amb estima per la cultura catalana hi ha un lloc que desperta simpatia i desig d’anar-hi, encara que siga, una volta en la vida. Efectivament, l’Alguer és aquesta ciutat mitològica, exòtica, llunyana, que desperta aquesta pruïja sentimental. D’una altra banda, des de la Marina Alta estant, hi ha un altre lloc que desperta una flama semblant: es tracta de Tàrbena, un llogaret en mig de les muntanyes, de repoblació mallorquina i que parla diferent de la resta de la Marina. (No cal dir que entre els valencians, sempre ha agradat més (ha fet més gràcia) aquest accent salat que no pas el català del nord, per això Tàrbena sempre és esmentada amb devoció i respecte).
Doncs bé, aquest pont de desembre he anat, per primera volta, a Tàrbena. He volgut visitar aquest poblet tan proper però que fa la sensació que està molt lluny (i em demane ara, com és que no hi he anat abans, de tan propet que para). He de dir de bestreta que no em feia cap il·lusió de res (per exemple, sentir salat, perquè ja m’havien fet saber que pràcticament ha desaparegut), així com també que la visita obligada a Can Pinet tampoc seria tanta cosa (Can Pinet és el bar més famós que hi ha, un bar l’amo dels qual és un republicà i que hi té moltíssima quincalla penjada a les parets, cosa que hi dóna el toc pintoresc).
Vaig arribar al poble, prou matinet per a ser festiu (poc passades les nou ja hi era), tot just quan el poble es despertava. Hi vaig pegar unes quantes voltes, hi vaig fer fotos. Em vaig perdre per alguns bancals per trobar alguna ruta i vaig veure l’altre vessant del país, el que mostra Callosa i Benidorm. Fet i fet, la meua intenció era quedar-me a dinar, de manera que vaig continuar pegant voltes, a la recerca d’un forn per a tastar els pastissets d’herbes: decepció, allí no hi ha forn propi i no vaig trobar la fleca. Vist el tema, que eren les onze i ja no hi havia res per vore; que no havia trobat cap ruta bona per a caminar; que anava a soles i no m’ho passava gaire bé, vaig decidir esmorzar, en lloc de dinar, a Can Pinet. El bar era buit, només hi eren dos dones que es feien un café. Em vaig demanar un entrepà (normalet) de truita amb formatge i una botelleta d’aigua (5€) i em vaig sentir ben estrany, jo a soles, mentre sentia com xarraven la mestressa del bar i una de les dos dones que es feien el café. Cap de les dos salava, fet i fet, semblaven dos dones del meu poble.
Al remat, vaig tornar a casa. Llocs mítics. Roda i volta, això, mítics.
Doncs bé, aquest pont de desembre he anat, per primera volta, a Tàrbena. He volgut visitar aquest poblet tan proper però que fa la sensació que està molt lluny (i em demane ara, com és que no hi he anat abans, de tan propet que para). He de dir de bestreta que no em feia cap il·lusió de res (per exemple, sentir salat, perquè ja m’havien fet saber que pràcticament ha desaparegut), així com també que la visita obligada a Can Pinet tampoc seria tanta cosa (Can Pinet és el bar més famós que hi ha, un bar l’amo dels qual és un republicà i que hi té moltíssima quincalla penjada a les parets, cosa que hi dóna el toc pintoresc).
Vaig arribar al poble, prou matinet per a ser festiu (poc passades les nou ja hi era), tot just quan el poble es despertava. Hi vaig pegar unes quantes voltes, hi vaig fer fotos. Em vaig perdre per alguns bancals per trobar alguna ruta i vaig veure l’altre vessant del país, el que mostra Callosa i Benidorm. Fet i fet, la meua intenció era quedar-me a dinar, de manera que vaig continuar pegant voltes, a la recerca d’un forn per a tastar els pastissets d’herbes: decepció, allí no hi ha forn propi i no vaig trobar la fleca. Vist el tema, que eren les onze i ja no hi havia res per vore; que no havia trobat cap ruta bona per a caminar; que anava a soles i no m’ho passava gaire bé, vaig decidir esmorzar, en lloc de dinar, a Can Pinet. El bar era buit, només hi eren dos dones que es feien un café. Em vaig demanar un entrepà (normalet) de truita amb formatge i una botelleta d’aigua (5€) i em vaig sentir ben estrany, jo a soles, mentre sentia com xarraven la mestressa del bar i una de les dos dones que es feien el café. Cap de les dos salava, fet i fet, semblaven dos dones del meu poble.
Al remat, vaig tornar a casa. Llocs mítics. Roda i volta, això, mítics.
Els motius pels quals ja no se sala en aquestes zones deu ser prou evident, i és que potser també deu costar sentir parlar valencià, no? (No hi he estat mai.)
ResponEliminaJo havia anat a l'Alguer gràcies a Ryanair, i vaig trobar-me amb un paratge encantador. A part que sí que vaig poder parlar en català amb diversa gent. El seu català alguerès és força peculiar i en general molt italianitzat, però amb una consciència lingüística molt forta. En una plaça fins i tot hi tenen un monument als Països Catalans i a la unitat de la llengua. Els algueresos, tots, semblaven molt orgullosos de la seva idiosincràsia no sarda ni italiana. Curiós.
Trobe que aquest no és el motiu. Tàrbena és un llogaret molt amagat, dins les valls de les Marines, i continua parlant-se valencià.
ResponEliminaPel que fa al meu viatge a l'Alguer, vaig estar-hi poc de temps: un dia i un matí. Ja sé que és poc de temps, però no vaig sentir ningú parlar català, fins i tot en els mercats. Ves a saber, si aquell dia estaven a casa...
Si que es parla salat a Tàrbena, cal saber buscar i escoltar. La qüestió és que hi ha algunes famílies, que si bé viuen a Tàrbena no son d’aquí. Altres son mixtes, altres vivim fora i ses nostres parelles no salen. Com podeu veure hi ha de tot, per menut que siga es poble. Si voleu sentir parlar salat a Tàrbena, hi ha que visitar ses tendes i es bar “As Moli”. I si més no, preguntar han es carrer.
ResponEliminaTens raó que cal buscar i sentir pel carrer, però mira que vaig pegar voltes i que vaig veure-hi gent, però no vaig coincidir de cap de les maneres.
ResponEliminano cal dir també que si haguera anat acompanyat i haguera estat guiat per algú del poble m'ho hauria mostrat. PErò com ja he dit, anava jo sol i no coneixia ningú de per la zona, així que..
A la propera, potser sí.